Menors de 15 anys

Joan Marin _3r D EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Estàvem quasi bé a la pista d’aterratge. Faltarien uns quinze minuts. A la petita se li va caure la nina sota el seient. Vaig descordar-me el cinturó, la vaig agafar i seguidament l’hi vaig tornar. Quan la va tenir entre les seves mans va aturar el plor i en no més d’un segon l’avió va fer un brusc moviment. Estava al terra, ho veia tot borrós i en tocar-me el cap un regalim de sang va córrer per la meva mà. En aixecar-me estava al llit amb la meva esposa. Ens vam aixecar per esmorzar i preparar-ho tot per dirigir-nos a l’aeroport. Vaig anar a afaitar-me i en veure’m una cicatriu de deu centímetres al cap reflectida al mirall vaig caure desmaiat.

Joel Ortega_3r D EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Plou. Al meu poble sempre plou. Alguns parlen de sol, altres de neu, però aquí només plou. Sempre el mateixos núvols negres a sobre nostre, el paraigua a qualsevol de les dues mans. Això va ser així durant quinze anys de la meva vida. Fins que un dia en aixecar-me i veure un raig de llum que entrava per la finestra, que quasi em cega, ho vaig veure tot millor. Tothom semblava un altre, semblava que el sol hagués animat tot­hom, sobretot a mi. Mai més vaig tornar a veure la pluja igual. El sol, en canvi, em fa sentir coses noves, coses millors, des d’una perspectiva diferent. Sóc un home nou. Avui comença una nova vida.

Andreia ALmeida_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja fa quatre mesos que vas marxar. És com si tot hagués passat ahir. Me’n recordo molt bé de tot. Encara no ho tinc ben assumit, et trobo a faltar tant! Trobo a faltar aquelles baralles, sense importància, trobo a faltar les teves bromes, com quan em deies que els pares m’havien trobat al carrer, trobo a faltar les teves abraçades i escoltar-te tocant la guitarra… però sobretot el teu somriure, que malgrat tot no s’esborrava mai! Sé que ara ja no ets aquí, però sé que encara m’estàs protegint, tant com em protegies abans. Mai t’ho he dit i vull aprofitar aquest moment per dir-te que has estat el millor germà i que mai t’oblidaré.

Brandon Dias_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

És aquella persona que mai no havies pogut imaginar que pogués estar tan present en el teu cor… És aquella persona que quan la veus passar, els petards exploten dins del teu cor enamorat. És aquella persona que t’agradaria besar fins que el món s’acabés, la persona en qui penses quan te’n vas a dormir i en qui penses totes les nits. És aquella persona que en els teus moments de valentia voldries que estigués al teu costat per poder dir el que sents, aquella paraula més fàcil de pronunciar, però tan difícil de dir; i he arribat a una conclusió: si jo t’estimo i tu m’estimes, per què el destí és tan capciós i ens manté separats?

Rommel Tambo_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

De tant en tant, la gent diu: “No et posis així, només és bàsquet.” Això és molt temps malgastat per tan sols fer bàsquet. Doncs, alguns dels meus moments de més orgull s’han realitzat sota el nom d’aquesta paraula. Sacrifico el meu temps només per entrenar i jugar. Gràcies a aquest esport he conegut els meus millors amics, més que un equip, he conegut una família. Per mi i per la gent com jo, el bàsquet no és un simple esport, sinó que és un conjunt de somnis que formen la nostra vida. Així doncs, la propera vegada que escoltis la frase “només és bàsquet” somriu, perquè ells simplement no ho entenen.

Anna Cabrera_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Les pulsacions li tornen a funcionar, els trossos de vidre surten de la seva cara. Les dents salten i tornen a la seva boca. L’esmalt del cotxe torna a estar perfecte. Els bonys del cotxe, el fum i les flames del motor desapareixen. Les rodes s’inflen. Desapareixen les taques de sang i les cicatrius. El vehicle arranca. Canvia de marxa i condueix marxa enrere alguns metres. Desapareix l’oli que hi ha estès pel terra i s’esborren de l’asfalt les petjades de la frenada. Ell cerca el mòbil a la guantera. Sona el telèfon. Un sol gest et pot fer passar de la vida a la mort. Alguns li diuen destí, mala sort, i d’altres imprudència.

Sandra López _4rt A ESO COL·LEGI M. JANER

Ho destruïen tot al seu pas. Jo respirava lentament, amagat dins d’aquell armari perquè ningú em sentís. Un crit… “MARE” amb llàgrimes d’ira, dolor i por vaig sortir del meu amagatall. Estava a terra, plorant desolada, però quan em va veure va cridar histèrica…potser no hauria d’haver sortit, no hi podia fer res, però la ira m’encegava, em vaig abraonar sobre aquell soldat.
Em va mirar amb indiferència i em va posar la pistola a la mà apuntant-la… l’altre soldat m’apuntava al cap… No vaig tornar a veure la mare, l’únic que recordo és foscor, aquella foscor que m’ennegria l’ànima, que m’impedia respirar, m’ofegava…

Melània Vinyals _4rt A ESO COL·LEGI M. JANER

La nena caminava lentament pel bosc, contemplant com queien les fulles groguenques dels arbres a la tardor, formant una catifa daurada als seus peus. Queien com uns dies abans havia caigut la seva mare, en coma per un desafortunat accident de trànsit. La dona havia mort, descansant per fi del dolor que li infligien els tubs i les injeccions que els metges li administraven per intentar reanimar-la. Ella s’havia quedat òrfena, sense ningú. Per damunt les fulles, recte endavant, intentant trobar la sortida, cap a la seva mare, no se n’adonà quan els seus passos deixaren de trepitjar terra i volaren per un precipici. Cap a la llibertat.

Víctor Carmona_3r A EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Un dia d’estiu un periodista em va demanar si li podia concedir una entrevista. Jo ho vaig acceptar i em va dur a un lloc molt estrany. Després de l’entrevista un senyor li va donar un maletí molt sospitós i li va dir una cosa a cau d’orella que no vaig poder sentir. A continuació em va apuntar amb una pistola i em va donar un minut per córrer, i jo vaig sortir cames ajudeu-me . Em van empaitar al carrer que donava al supermercat del costat de casa meva i just m’estava esperant. Vaig girar cua i em vaig trobar el càmera darrere meu i el xofer amb la furgoneta em perseguia.

Ona Arias_3r A EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Estar estirats al llit, callats, mirant-nos… En aquell moment voldries que el temps es parés, que aquell moment no s’acabés… Perdre’m en la seva mirada, respirar pausadament per no trencar aquell moment fràgil, preciós… De cop i volta començo a riure d’aquell instant, aquell moment m’agradaria que fos etern… Ell em mira, m’observa amb aquells ulls negres com la gola d’un llop, em diu que no em vol perdre, que tot el que té, tot el que és, és per culpa o gràcies a mi, i una petita llàgrima em rellisca per la galta, m’acaricia i l’esborra, me l’estimo però sé que tot té un final… L’abraces i no el deixes anar…

Judit Villaverde _3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Ella m’utilitza per mantenir el contacte amb els seus, comunicar les bones notícies, així com per a compartir tristeses. També ho fa per a mitigar les penes, inclús per a desfogar-se quan quelcom no és del seu gust. Sóc confident, conec des dels seus secrets més íntims, fins als seus sentiments, pensaments o idees. Sé les seves intencions o fins i tot els vicis que la tempten. A mesura que anem compartint minuts cada dia, vaig estimant-la una mica més fins al punt que em torno tan gelós cada cop que un noi flirteja amb ella que decideixo interrompre el moment per a boicotejar-lo amb la meva aparició estel·lar: riiiiing! riiiing!

Ariadna Rivero_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Jo creia que tenia tot el que volia, fins fa poc, quan vaig perdre algú, no em refereixo que marxés d’aquest món, va marxar del meu món, de la meva vida. Ell havia arribat a significar molt per mi, i en aquests precisos instants l’únic record que me’n quedava era un peluix que decorava el llit. Ara tan sols recordava aquell primer petó que ningú m’havia donat, aquell somriure que mai li havia vist, aquell, aquell… això pertanyia al passat, però sabia que em doldria quan ell somrigués i jo no en fos el motiu. El temps passa, i he canviat amb el temps, gràcies a tu, ara estimo tot el que tinc, i tinc tot el que vull.

Èlia Riba _4t B 2A ENSENYANÇA ORDINO

Em deien persona dèbil i jo no n’era, jo era una gran lluitadora. Vaig lluitar contra una gran bèstia dins meu durant 7 anys. Pensava que la podria vèncer, ja que tenia una gran arma: la força interior. M’hi enfrontava cada dia, però cada cop ella era més gran. Avui dia 23 de juny ja sóc una víctima més. No tinc cabell, ni pit, ni la meitat del fetge… Però el pitjor és que ja no em queda força. Per aquest motiu, mentre tothom celebrava la revetlla de Sant Joan me n’he anat rere una bengala per a poder fugir d’aquest malson. Ara sóc molt lluny, en un lloc on les bèsties no poden entrar, i qui sap, potser algun dia algú em trobarà.

Gerard Farré _4t B 2A ENSENYANÇA ORDINO

Durant la funció, ha format part del grup, fonent-se amb la música dels altres instruments, però de sobte la música s’atura i un centenar d’ulls estan posats en ell. Una gota de suor rellisca pel seu front i cau a sobre d’una de les seves mans. És el precís moment en què tanca els ulls, que sap on ha de posar cada cop, i les seves baquetes es mouen a una velocitat vertiginosa, creant un ritme estrany, una barreja de greus i aguts que s’uneixen formant una rítmica melodia. Els altres instruments tonen a tocar, però ell no se n’adona, ell només continua tocant la seva música,  i només para quan sent els aplaudiments del públic.

Clara Solsona_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui m’he despertat i res era com sempre. No veia el quadre de la meva família que em somreia cada matí fent-me sentir acompanyada. Les parets de color lavanda, eren grises. En lloc de les butaques col·locades sobre la catifa, una pila de mobles estaven tapats amb llençols negres. Ja no regnava l’ambient acollidor de sempre: la família parlant vora el foc, les rialles, els nens jugant…
Encara estava absorta dins dels meus pensaments quan una porta es va obrir. Llavors vaig veure que era dins d’un camió de mudances! Dues persones van començar a agafar caixes fins que va arribar el meu torn. Sóc una espelma i avui tinc nova llar!

Carlota Dubois_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

El pas del temps és imprevisible, no es pot determinar. De vegades m’aixeco i penso què podria passar demà. El temps pot passar més o menys ràpid, tot depèn del seu desig. És l’eternitat. Tothom vol agafar-lo però ningú no ho aconsegueix. És difícil d’explicar. Pot ser el futur o el passat. Ha traspassat totes les èpoques. L’home n’ha creat una mesura per l’evolució a través dels segles. Tothom vol controlar-lo o escapar-ne. El moviment es realitza en el temps i si s’aturés res es mouria. Amb el temps, els sentiments se’n van, fins i tot els més bells, oblidem les veus i les cares. Amb el pas del temps oblidem les paraules.

Adrià Areny_4t C 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Un divendres a la nit. Temperatura baixa. Els carrers humits. Ningú: tot buit, tot fosc. Un escenari ideal per a un crim… Sense testimonis, sense rastre… Tot perfectament planificat. Només ens faltava una cosa: la víctima. L’arma ja estava preparada, però no hi havia temps, s’havia d’actuar com més aviat millor. Estava impacient, no trobava res de res i, a més, m’estaven esperant a casa; tota la família. Què els diria ara? Alguna excusa o altra m’hauria d’inventar, però del que n’estava ben segur, és que si no aconseguia res, ja portaríem més d’una setmana sense menjar ni mos. Mira que és dura la feina aquesta de ratolí…

Letícia sánchez_4t C 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

La vida és com un arbre d’arrel amarga, però de fruits molt dolços. Per molts problemes i obstacles que hi hagi a la vida, per moltes ràfegues de vent que tombin l’arbre vell, sempre s’ha de seguir endavant, sempre s’ha de mirar pel futur i utilitzar el passat com a referència per a poder millorar les coses. La vida és com un camí llarg i molt estret per on has de caminar o córrer amb peus de gat, ja que per qualsevol error tot­hom et criticarà o t’exclourà, com si no fossis persona, com si no tinguessis sentiments, ni un cor al qual poguessin ferir… com si de sobte arranquessin totes les fulles d’aquell arbre magnífic.

Deborah Costa CAP 2 LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia com qualsevol altre, un noi s’aixecava a les sis del matí per fer l’esmorzar per als seus pares, que treballaven molt. Ell ho agraïa fent les feines de casa. Aquell dia, tornant de l’escola va veure la seva mare plorar perquè havia perdut la feina. L’endemà, el noi, sortint de l’escola va anar a buscar feina per a la seva mare. Finalment li’n va trobar en una granja. Ja a casa, li va donar la notícia a la seva mare, que es va posar molt contenta. A partir d’aquell moment, el noi li va fer la promesa a la seva mare d’estudiar molt per tenir el dia de demà un bon treball i així guanyar molts diners, per ell i els seus pares.

Vanessa García_CAP 2 LYCÉE COMTE DE FOIX
La relació va començar a Internet. Quan es van tenir al davant, es van mirar i sense dir res es van abraçar. Les coses anaven molt bé però, un dia, ella no va anar al primer partit de rugbi d’en Gorka. Ell es va enfadar, i a la nit, va sortir de festa per celebrar la victòria. La Xènia el va anar a buscar, però ell una mica “content”, va començar a discutir. Ella es va posar a plorar i va creuar sense mirar. Un cotxe la va envestir. De sobte la va veure enmig de la car­retera. La Xènia li va dir que només li volia ensenyar les fotos que havia fet durant el partit, que era una sorpresa. Ell es va quedar immòbil i ella tancà els ulls.