Menors de 15 anys

Joel MartÍnez_4t C E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Tenim molts estereotips que fan que ens tanquem en les idees que l’altra gent pensa. Seguim massa el que dirà la gent, què pensaran si faig alguna cosa que no està relacionada amb el meu sexe? Què diran si estudio i trec massa bones notes? La culpa de tot això la té la mateixa gent, les persones haurien de poder fer el que volguessin sense haver de pensar en els altres. Per què una dona no pot jugar a futbol? O per què un home no pot ballar? No hem de seguir els pensaments instaurats o els pensaments dels altres. Per què amb 16 anys no pots tenir una relació per sempre? Encara ho hem d’entendre.

Júlia Padreny_4t C E. ANDORRANA SANTA COLOMA

No ens adonem de com en una mil·lèsima de segon pot canviar la vida d’una persona. Només néixer tenim predestinat un tipus de vida: un neix al barri més pobre d’una ciutat, l’altre és fill de president… Per fi ha arribat el dia; d’aquí a dues hores la Lena farà una competició de ballet que li canviarà tota la vida; es juga ser la millor ballarina de tot Europa… Si no hagués sonat el telèfon abans de sortir de casa, si el taxi hagués arribat dos segons abans, si no s’hagués parat a comprar cafè… segurament el noi que anava dins del cotxe, begut, no l’hauria atropellat i no li hauria arruïnat tota una carrera. En menys d’una mil·lèsima de segon.

Emma Simonet_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX
L’altre dia vaig sortir de casa i, passejant pel carrer, un home al costat de la seva botiga venia tot tipus de caramels de xocolata. Em va oferir de tastar-ne un. Ho vaig acceptar i vaig agafar el que em venia més de gust; era rodó i estava embolicat amb un paper brillant, vermell, i es podia veure que era de xocolata blanca, amb flocs d’ametlles i caramel. El vaig obrir amb delicadesa i impaciència. Quan vaig mossegar-lo, vaig tenir una sensació de plaer; la xocolata s’anava fonent en la meva boca, els flocs d’ametlles i el caramel enganxat als meus llavis humits em van fer tancar els ulls per assaborir el gust de la felicitat.

Meritxell Font_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX
Estic a la platja, les onades canten quan es besen amb les roques. Que bonic! L’escuma està totalment enamorada de la pedra. Una història d’amor, preciosa. Què estic dient? Estic en un estat de deliri; quina estupidesa, aigua enamorada d’una roca? De cop sento una brisa d’aire, es passeja pels meu cabells. Quina sensació més agradable! Al meu costat, una població de pins somriuen. Què dic? Els pins no somriuen! Estic relaxada, els segons són infinits. De cop i volta, tot s’esborra, i em trobo a la meva habitació, adormida damunt del meu quadern d’Història, amb la lliçó més avorrida que hi pot haver. Demà, examen a primera hora…

Guillem Aurenche_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Corria l’aire fresc. Una petita brisa em recorria el cos, em feia sentir petits calfreds que m’arribaven fins a les puntes de les ungles de cada un dels dits. Tenia por d’obrir els ulls. Encara que no sabia per què. De cop i volta una sensació de caiguda em sacsejà tot el cos. Continuava corrent aquella brisa fresca, aquell petit fil de vent creixia paral·lel a la meva curiositat. D’on provenia? Amb valor vaig obrir els ulls i em vaig trobar en una platja, envoltat de sorra. El soroll de les onades espetegant contra la sorra mullada em tranquil·litzà. Era massa bonic per ser cert…

Laia Moliné_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sabem que la vida és curta, que la joventut i la bellesa són efímeres, que les coses no duren per sempre. Tot això és una cosa que s’aprèn a poc a poc quan un es va fent gran. “Gran”, aquesta és la paraula que utilitzen els pares, professors, tutors… Una paraula que per a ells significa que ja podem assumir nombroses obligacions, significa que cada cop que fem alguna cosa malament ens ho poden retreure. “Ja ets gran!”, diuen. Però la veritat és que nosaltres encara som petits, tot i que vulguem semblar grans davant d’ells. En definitiva i malgrat tot, deixarem que ens renyin, i així podrem obtenir la llibertat que tenen “els grans”.

Judith Alvarez_4t C SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

El verb criticar és conegut per tothom ja que tots hem criticat i també hem estat criticats. I per què? Per molts motius, la majoria de les crítiques són causa de l’enveja i sentiments d’inferioritat. Una persona és millor que jo, doncs li busco les ferides per ficar-hi el dit i fer més mal. L’espècie humana és així, hem de trepitjar els que estan sobre nostre per poder avançar, i com ho aconseguim? Traient a la llum els defectes i els secrets de la gent per fer que els nostres es dissimulin. Sempre hi haurà algú criticat. I em pregunto: hi haurà algun dia que el verb criticar només sigui una paraula desconeguda en un diccionari?

Ariadna Sobré_4t C SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

M’agradaria despertar-me i veure’t un somriure als llavis. M’agradaria menjar-me un gelat de cafè, pistatxo i mojito, ja que sé que és el teu preferit. M’agradaria que caminéssim tots dos sota la pluja i arribéssim xops a casa. M’agradaria viatjar a la lluna, agafar-la i regalar-te-la. M’agradaria que em donessis la mà i que anéssim plegats a l’infinit. M’agradaria que tastessis el cotó de núvol, ja que sé que és tan dolç com tu. M’agradaria mirar el sol i riure-me’n, ja que no té ni una petita part de la grandesa que tu tens. I el que més m’agradaria seria mirar-te als ulls, donar-te un petó i demostrar-te que el meu amor és per sempre.

Carla Cinca_3r B SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Estic en un lloc fosc, molt fosc, però agradable. Noto com si estigués al mig de l’oceà, tota sola, tranquil·la. Sento dins les venes l’amor que em dóna la meva mare. Una part de mi vol sortir, ensenyar al món qui sóc, com sóc, però una altra part no vol sortir, no vol enfrontar-se als problemes de la vida. Suposo que hauria de sortir. No hauria de tenir cap problema: tindré moltes persones que m’estimaran. Va, ho he d’intentar. Sento com el cor de la meva mare s’accelera i a poc a poc surto a l’exterior. No entenc per a què, però necessito plorar. De cop em torno feble, i l’únic que aconsegueixo sentir és: “Benvinguda al món, Maria”.

Nil Ubach_3r B SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Després d’un fort cop amb la raqueta, la pilota vola amb el seu màgic efecte i segueix el seu vol, passa la xarxa i aleshores ja puc estar tranquil. Ara falta el cop de l’adversari. Jo al fons de la pista, amb les cames en moviment, espero que ella torni. Dóna un petit cop a la pilota, i jo corrent, corrent per anar a buscar-la i a poc a poc cau, i penso que no l’hi podré tornar. Allargo el braç, intentant acariciar aquella pilota i de cop sento el soroll de la meva raqueta contra la pilota, miro cap al costat i veig com bota lleugerament al seu camp, sense que ell hi pugui arribar…

Natalia Martín_3r A SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Avui he sortit al carrer i he vist una noia jove que caminava, contenta; anava vestida amb una jaqueta texana i unes vambes Converse, amb un somriure d’orella a orella… aquella noia era tan feliç; he començat a somriure jo també, i a ser una mica més feliç, i aleshores m’he adonat que la felicitat la trobem sempre en els petits detalls, en una mirada, una abraçada, una flor, un petó, un xiuxiueig de matinada, una cançó, un viatge pels somnis més profunds i amagats; i en aquells moments m’he recordat d’un proverbi xinès que deia que “la felicitat no és fer allò que un vol, sinó voler allò que un fa”.

Ot Mayoral_3r A SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Agafo un llumí i encenc una vella espelma que he tret de l’armari, fins que comença a fer la llum suficient que em permet no haver d’arribar fins a la finestra fent tentines. Allà, inspecciono el vidre esquerdat i l’obro. El cel és negre, ocultant els tants misteris de l’univers que se’ns escapen dia rere dia, sense saber per què ni què hi fem, aquí, i esquitxat d’estrelles que s’il•luminen les unes a les altres, esperant una resposta nostra. Però som massa complicats per a entendre un llenguatge tan simple com aquell. Un desig solca el cel, esperant a ser complert per algú. I potser aquest algú sigui jo.

Andrea Antich_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja no sabia què dir, ja no sabia què fer! El fet era que m’acabaven de trucar per telèfon per informar-me que el meu germà era mort. Jo no m’ho podia creure. L’última vegada que ens havíem vist havíem discutit, com féiem molt sovint.En aquest moment vaig sentir com el món em queia a sobre, com tot el que m’envoltava es feia bor­rós i desapareixia. Però, de sobte em vaig despertar, i em vaig adonar que tot això només havia estat un malson, i des de llavors, ja no discuteixo amb el meu germà. M’he adonat com n’és d’important en la meva vida i que per molt que en certs moments ens odiem, no podríem viure l’un sense l’altre.

Marc Terrones_3r ESO INSTITUT ESPANYOL

Una dona treballava en una fira, estava en una parada venent tiquets per a pujar a la sínia. Durant una festivitat important, se li apropà un xicot aparentment de família benestant, l’amor va fer el seu efecte i s’enamoraren, ell es deia Morís. Al cap de poc temps, es casaren i van passar la lluna de mel a Cuba. Ella desaparegué, no en va quedar cap rastre. Ell caigué en una depressió i per no oblidar-la i seguir mantenint viva la seva imatge, adoptà la professió de firaire, reformà la sínia i la féu fixa. A la inauguració, hi assistiren personalitats importants les quals donaren fama a aquella famosa atracció. En Morís fou premiat i reconegut.

Mònica Torres_3r ESO INSTITUT ESPANYOL

És un dia plujós i l’ambient no ajuda. Discussions amb els amics, exàmens suspesos i un munt de crits de part dels meus pares. En dies com aquests només tinc ganes de tancar-me a l’habitació i desfogar-me amb música o un bon llibre. Sona el telèfon de casa, no m’és estrany. Em demanen i són males notícies. Després de tenir els ulls vermells de tant  plorar, truquen a la porta i l’obro de mala gana. I d’un moment a l’altre un somriure meravellós es dibuixa a la meva cara. A l’altre costat de la porta hi ha la nena més preciosa del món. És rossa i té dues olives verdes per ulls, amb la mateixa lluentor de les estrelles. Gràcies bonica!

Jean Paul Cortés_4t B INSTITUT ESPANYOL

Ara estic aquí, escrivint, pensant en com omplir aquest treball, escric sense pensar, sense tenir la més remota idea de com acabarà aquest relat, podria acabar ara amb aquest punt. Però també podria continuar, continuar fins que trobi de veritat un final per a aquesta història, però això no importa, no importa que jo posi el punt final, perquè ets tu el que llegeixes, ets tu el que amb la teva imaginació decideix el que vol i sempre busca el final apropiat, el de veritat, el que importa, el final que sempre has desitjat. Escolta’m, ara et toca a tu transformar el punt final en un punt i a part i posar-lo quan la teva ment cregui més convenient.

Florencia Rivero_4t B INSTITUT ESPANYOL

Em sentia trist. No tenia ganes de viure i vaig sortir a passejar. Volia mirar l’últim raig de sol que s’amagava a l’horitzó, aquell que solia acomiadar amb la mare. De sobte, un gos va aparèixer al meu costat olorant-me el peu. Em va agradar, encara que sembli estrany. Agraïa molt la seva companyia. Em vaig asseure sobre l’herba mullada i el vaig acariciar. Tenia una pell suau que em va atrapar fins a l’eternitat. Aquest ésser humil canvià la meva existència. Va ser des d’aquell moment que vaig creure en la força del destí. Un fil invisible que ens enllaça amb la funció d’alterar les nostres vides i de fer-nos feliços per sempre.

Sandra Garcia_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

-Au, va, així ens ho passarem millor, no et farà cap mal. Pren-te-la!
I encara no se per què ho vaig fer. Hi ha moltes maneres de morir i malauradament, quan naixem no tenim elecció, és tan sols el destí qui tria. Hi ha vegades on passes d’un extrem a l’altre en un moment, però aquest mateix instant és decisiu; passes de tenir-ho tot, confiança, amor, fidelitat, triomf, amistat… a estar “mort en vida”, si se li’n pot dir així, estirat en un llit sense moure’s i veien com els qui estimes ploren al teu voltant. Aleshores, la impotència i els records em perforen el cervell mentre m’ofego en un silenci buit i aterridor.

Èric Pastor_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja era divendres. Vaig xiular amb felicitat una vella cançó dels Beatles mentre em dirigia cap al pàrquing. Noto una vibració a la butxaca, un nou missatge, és en Pau, el meu fill: deia que se’n volia anar al cinema amb els seus amics, vaig acceptar. Una vegada al cotxe vaig reflexionar. I si li passava alguna cosa… Només té 14 anys i ja es feia fosc. Em va pujar un sentiment d’angoixa i vaig decidir anar a buscar-lo. Vaig entrar al cinema, vaig mirar per tota la sala; no els veia. Vaig esclafir un crit que va sentir mig món i al fons de la sala algú em va contestar, “papa què fas!?” Era en Pau, els seus amics es van posar a riure.