Menors de 15 anys

Stephanie FERNANDES_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

Al pati em vaig trobar un paper al terra. Un cop a classe, la professora me’l va agafar, se’l va llegir i em va fer fora. Al passadís, el director em va fer obrir la mà i el va llegir, va trucar als meus pares i em van expulsar. A casa, els pares el van llegir i em van castigar a l’habitació. De sobte em vaig trobar al cel i Déu em demanà: “Noi, què hi fas tu aquí?” Jo li vaig explicar tota la història. Quan Déu va llegir el paper em va enviar a l’infern. Un cop allà, van llegir el paper. Al final vaig demanar al dimoni si me’l podia llegir i em va respondre: “Ho sento, noi, però l’he cremat…”

Mar Martínez_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

Uf, estic plena. He menjat massa. Quina terrassa més maca que tens! Que si vull postres? No, gràcies, si m’ho menjo vomito. La meva mare, amb la mirada assassina, m’ha obligat a menjar el pastís de crema amb nata i unes quantes trufes! Si amb el primer plat d’escudella ja estava plena! El gos que no para de mirar-me, però si té les dents al revés! Com m’agradaria llençar-lo per la terrassa. Em sembla que sortiré a fora! Ningú no m’escolta. Ui! Si no hi ha portes! PUM! A ter­ra! Que si estic bé? Però si estic a ter­ra! Caram les portes són de vidre! Doncs que nets que estan, tu…

Clàudia París_3r C secundària ESCOLA ANDORRA ORDINO

Recordo que em miraves amb aquells ulls blaus i brillants, aquells ulls que tan sols em veien a mi. Aquella mirada, la teva mirada tendra i segura, aquella mirada que tan sols mirant-la m’ho feia saber tot de tu. El teu petit nas, aquell nas que ho olorava tot, olorava quan alguna cosa dins meu no anava bé, estiguéssim molt lluny o l’un al costat de l’altre. Aquelles hores i hores parlant amb tu per telèfon. Aquelles llàgrimes al teu costat que feies que es convertissin en somriures. I aquella boca fina i petita, que era la culpable de tots els meus moments feliços al teu costat… Et trobo tant a faltar…

Carles Ventura_3r C secundària ESCOLA ANDORRA ORDINO

Me’n recordo, d’aquell dia que estava a la parada de Sants a Barcelona. Quan vaig veure un senyor robant
una noia. Quan de cop vaig veure el guarda de seguretat que anava cap a l’home. El lladre, de cop, va treure un punyal i va apunyalar el guarda de seguretat. L’home va agafar una noia i la seva filla i se les va emportar a un lavabo de la parada. Un senyor va trucar a la policia i un altre a l’ambulància. Jo vaig anar cap a l’home ferit i li vaig posar un mocador al coll perquè la ferida parés de sagnar. Quan de cop…

Joshua Bagur_4t A secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Una tarda d’hivern que feia fred i plovia molt, els meus amics i jo vam decidir quedar i donar un tomb per la ciutat. Jo vivia una mica lluny, així que no tenia altre remei que agafar l’autocar per arribar on els meus amic m’estaven esperant. Vàrem voltar pels carrers més coneguts i gairebé no hi havia ambient, la gent devia estar a casa seva resguardant-se de la pluja. Quan ja va ser hora d’anar a casa els meus amic em van acompanyar a la parada d’autocar, va tardar una mica. Al final va arribar, encara no havia parat de ploure i la carretera estava una mica glaçada. Em vaig adormir i mai més em vaig poder tornar a despertar.

Silvia Gancedo_4t A secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Inspiro profundament i obro els ulls. Només veig fulles, de tots els colors, que llisquen pels arbres i després de seguir un llarg recorregut ballant amb el vent, arriben al terra i envaeixen el carrer. És com si tot seguís el ritme dels nostres cors que avui bateguen com mai. El riu, al nostre cantó, canta una simfonia que li dóna al moment un to màgic. L’agafo de la mà i m’abraça. El trobava a faltar, i molt. Em sento lliure, estúpidament feliç. Vull parar el temps, congelar el moment i tancar-lo en una ampolla. Sé que desapareixerà… Parpellejo. És fosc i encenc la llumeta de la tauleta de nit. No hi és, ha desaparegut, ho sabia.

Laia Bardají_4t A ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

M’estiro, la sorra se’m clava a l’esquena deixant-hi profundes marques, no em molesta estic relaxada. El meu cap només està pendent del so de l’aigua provocat en xocar amb les roques o amb ella mateixa. Aixeco una mica el cap per contemplar l’escena: l’aigua s’aixeca 1m amunt, amb força descendeix tot xocant amb la cua de l’altra onada. De l’aigua surt escuma, és estrany però és física. Una d’elles em frega els peus, un calfred em recorre el cos, em sento bé. Em desvesteixo, m’apropo a elles, m’atrauen. Les frego amb les mans, elles em mullen la resta del cos. Em relaxo i em deixo endur. M’agrada aquesta sensació.

Marina Fernández_4t A ESO COL·LEGI Sant Ermengol

L’agafo i l’aparto de la taula. Ja no em dol com abans, ara cada cop que l’agafo puc respirar. Abans no podia. Apago els llums mentre recordo aquell dolor, torno a despertar-lo sense voler. Dormo, sense malsons, però al despertar-me trobo el coixí humit, ple de llàgrimes. M’ha tornat a passar. Prenc un cafè, fort. Surto de casa, és encara de nit. Faig una volta per la ciutat freda. L’eco del meu dolor es troba en la inhumanitat de la gent, la seva arrogància, la seva passivitat… Torno a casa. M’enfronto cara a cara amb el monstre. Obro el llibre, i ploro altre cop. De l’àlbum cau una foto esgrogueïda…

Judith Fusté_4t SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

En la vida podem trobar tot tipus de persones. Cadascú opina si una persona és bona o dolenta, si li cau bé o no. Entre el bo i el dolent, hi ha un tipus de límit que separa aquests dos conceptes. Aquest límit no es pot especificar, diguéssim que no hi ha una mesura exacta. Però ningú sap aquesta mesura ni tampoc ho podem saber, ja que les persones tenim valors i percepcions diferents. Algunes vegades estan de bon humor i poden semblar bones, i altres que descrivim com a dolentes, persones que diuen coses incertes sobre els altres, és a dir, persones falses o inestables. Són trets generals, pregunta’t on creus que està el límit…

Mayra Ribera_4t SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Avui m’he recordat de la caiguda d’una vella amiga. Una caiguda que al recordar-la em causa dolor al cap, però que a la vegada em treu una gran riallada de felicitat de dins de l’ànima. Ella és molt llesta, però en algunes coses molt maldestra i més jugant a bàdminton. La seva motivació és tanta que un dia jugant amb ella, va i cau a l’intentar fer una rematada, la millor de totes. Una rematada que més tard seria admirada per totes les persones del nostre voltant, ja que a llarga vista, aquella rematada donava la sensació que decapitaria qualsevol persona que interrompés el seu trajecte i més si aquella persona era jo.

Jaume Martí_3r A SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Us recordeu de mi? Sóc la Ramona, sí, homes, la simpàtica i acolorida Ramona Plàstic. Jugava sempre amb vosaltres a les hores dels patis. Però ara ja no juguem junts des del dia que vam apostar a veure qui em llançava més lluny i vaig acabar al prat de davant, amb aquella olor a fems després que les vaques hi haguessin passat. No entenc per què, encara avui, no m’heu vingut a buscar. Sempre m’havíeu preferit a mi, ja que ella deia que era massa maca per jugar amb vosaltres, pobres xicots de poble. Si encara no podeu recordar qui sóc, mireu al camp de davant del pati. Aquella pilota que veureu, sola, vella i bruta sóc jo, la pilota amb què jugàveu fa temps.

Lara Bautista_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Era tot fosc. Només amb la brillantor del seus ulls ja sabia que ell era únic. El noi perfecte, i l’acabava de perdre. Aquells ulls negres com l’atzabeja, els seus cabells, rossos com el blat no eren d’aquest món. Ell pertanyia a un món on la seva bellesa no tenia lloc. Un món on tot el que coneixia no tenia sentit. Un món que era totalment desconegut per a mi i ell acabava de tornar-hi. Aquell món, fosc i trist d’on ningú mai torna, pots arribar feliç o trist depèn si marxes amb la seguretat de que algú t’ha estimat o no. I en aquell moment que fas el teu llarg viatge no saps si en algun moment has dit a algú, adéu per sempre més…

Anna Rossell _3r B ESO COL·LEGI JANER

Un nou viatge comença, on em durà? Descendeixo i de mica en mica vaig agafant velocitat fins que llisco per alguna superfície. On sóc? Miro a banda i banda, hi veig poca població, deu ser un llogaret. Que com ho sé? Mireu, sóc una petita gota d’aigua, m’encanta viatjar i aprofito les meves condicions per fer-ho. Quan caic des del cel és una nova oportunitat per conèixer altres cultures. He estat en tants llocs, des de la Xina fins al Brasil. He recorregut tot el món. Això sí, tinc un temps limitat i quan arriba l’hora m’enlairo i torno a pujar en forma de vapor; després el cicle torna a començar. La nostra vida no acaba mai, sempre hi ha llocs per visitar.

Joan Casado_3r B ESO COL·LEGI JANER

Era una nit fosca, en què la gelada de la nit havia deixat rastre, un mantell de neu verge cobria tot allò visible per l’home. Al matí en despertar-me, vaig obrir el finestral i un floc de neu davallà per la meva cara fins arribar als meus llavis tallats pel fred. Vaig vestir-me amb el jersei de llana, els pantalons de vellut i amb les botes de pell per aïllar-me del fred, vaig sortir per la porta del darrere i vaig emprendre un camí que passava pel bosc fins arribar a l’estable de l’avi, on m’esperava amb certa impaciència. En arribar-hi, ell em somrigué i a cau d’orella em digué: –Noi, que fas tard!

Leah Calafell_3r A SECUND. ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Una nit surto amb els amics. La meva mare em diu que no begui alcohol. Vaig a la festa i acabo vomitant al lavabo de la discoteca. Torno a casa amb el cotxe. Són les sis del matí. La carretera està nevada però controlo el cotxe. Potser he begut massa. Hauria de parar per posar les cadenes. Queden set quilòmetres per arribar al Pas de la Casa. Tinc una mica de por perquè no veig cap cotxe. Segueixo conduint. La meva mare deu estar preocupada i sense dormir, esperant la meva  arribada. De cop, perdo el control del cotxe i caic per un pendent molt pronunciat. Sento fred i em costa respirar. Em surt sang de la boca i de cop ho veig tot negre.

Gerard Buenache_3r A SECUND. ESCOLA ANDORRANA A ENCAMP

30 de març. M’aixeco, espero que el meu cosí i el meu germà es llevin. Havíem dit d’anar a la piscina. Esmorzem, preparem la motxilla… Al cap d’un quart d’hora sona el telèfon. És el meu pare i ens diu “nens, veniu cap a casa”. Un cop a casa agafem el cotxe i baixem al taller del meu germà gran. El meu pare ens diu “nens, sabeu que la vostra mare estava molt malalta, no?” “Sí, sí,” contestem. Doncs, ja no està amb nosaltres. Els germans ens abracem i plorem. Després de molts anys de patiment i d’esperança ha arribat el final, però a mi m’agradaria que això només fos un exercici de català per participar en un concurs de microrelats.

Ivan García_4t SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Obro els ulls i camino per l’habitació. Al meu voltant les coses són molt grans, com si m’hagués encongit. Em miro al mirall i veig un gat negre: sóc jo. Miro enrere i puc veure una persona estirada al meu llit; m’enfilo i camino fins a poder veure-li la cara: em veig estirat amb els cabells despentinats, sense samarreta i espaterrat com si estigués vivint en un malson. En efecte, quan he obert els ulls estava estirat al llit, espaterrat i sense samarreta. El meu gat rondava per l’habitació, miolant i pujant als armaris de l’habitació com ha fet sempre. Em miro les mans i em toco el cap. Tot ha estat un somni.

Tamara Dacal_4t SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

M’aixeco un matí. La manera de fer les coses només llevar-se ja és mecànica. Tot té el seu temps exacte. Es torna a encendre el televisor de sempre i les notícies apareixen a la pantalla. Guer­res, noves víctimes, eleccions, gent que passa gana, contaminació, efecte hivernacle, crisi… Ho sabem, sabem que cada dia hi és. Vivim ignorant el que ja sabem. Pensem que si fas veure que no ho saps, desapareix o que ja   s’arreglarà, però continua. Sembla que ens conformem amb el que simplement ens diuen, sense pensar si de veritat és així o si amaguen alguna cosa. Però no és que no vulguem saber-ne més, sinó que no ens deixen.

Nayara Martin_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Estàvem tots dos asseguts en un petit banc del parc esperant el Raúl, que havia anat a buscar un nou amic que havia fet. Van arribar tots dos i ell ens va presentar. Jo em vaig quedar mirant-lo una bona estona. Em va semblar conegut i vaig començar a pensar. Al cap d’un moment em vaig adonar que ja l’havia conegut en una festa. Al dia següent em vaig assabentar que vivia molt a prop de casa meva i vaig estar parlant molta estona amb ell. Vam estar rient i, sense voler-ho, em va dir que m’estimava. Ens vam quedar una estona callats fins que jo li vaig dir que també l’estimava. A l’hora de marxar ens vam acomiadar amb un petó.

David Monteagudo_3r SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Feia molt de temps quan jo tenia 6 o 7 anys em vaig enamorar d’una nena. No és que fos molt guapa però era molt bona persona. Tots els meus amics deien què feia jo amb una nena tan lletja… Però jo crec que encara que hi poguessin haver nenes molt més guapes que ella cap podria ser tan bona com ella. Per això si esteu enamorats d’una noia, feu el que el vostre cor us digui, no el que els vostres amics us diguin, perquè potser ho fan perquè tenen enveja. Us ho dic per experiència perquè jo vaig deixar la noia perquè vaig fer cas als meus amics i al final me’n vaig penedir.