Menors de 15 anys

Júlia Comella_3r A  Col·legi Mare Janer

Era al llit, en una habitació d’hospital. Sonava una alarma estrepitosa. Vaig veure la gent corrent embogida. Se sentia un megàfon llunyà, “refugieu-vos”, “avisem totes les unitats”. Les infermeres corrien per l’hospital dient que no sortíssim de les habitacions, ens envaïen zombis. Els pacients van començar a cridar i a dir que els zombis havien entrat. Vaig tancar la porta, un d’ells va entrar a l’habitació. Vaig lluitar, però aquell ésser em va empènyer per la finestra. Mentre queia d’aquell 4t pis, vaig veure els mots “GAME OVER”. Una noia em va treure les ulleres RV i va dir: “No has passat de nivell, ho vols tornar a provar?”

Ian Ojaos_3r A  COL·LEGI MARE JANER

Vaig trucar als pares, era molt estrany, no m’agafaven el telèfon. En arribar a casa, no se sentia el soroll de la tele, semblava ser que no hi eren. A pesar que no estiguessin per mi, era un dia normal, vaig berenar, vaig fer els deures. Eren les set, encara no venien, trucava i línia ocupada. Vaig mirar els armaris, no hi faltava res. No se n’havien anat. Vaig seguir jugant, de cop i volta van tocar al timbre. Estava entusiasmat, per fi havien arribat! Però en realitat eren dos policies. Ja sabia que no era res bo. Em van explicar què havia passat. Mai no ho hauria pensat. Havien tingut un accident i estaven greus a l’hospital.

Víctor Pastor Martín-Peñasco_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Portava tres anys esperant aquell viatge i finalment va passar. Després de molta estona al cotxe em vaig quedar adormit i de cop em van despertar i vam arribar. Per fi vam arribar! Vaig veure aquell portal, vaig baixar del cotxe i allà estava, amb un somriure d’orella a orella mirant-me amb uns ulls emocionats i desesperats per fer-me una abraçada. Només baixar del cotxe va venir ràpidament i em va agafar fort amb els seus braços finets, aquella abraçada hauria d’haver sigut eterna, per a mi va ser especial, em vaig sentir a casa, sense cap preocupació per davant solament la sentia a ella agafada a mi. Sentia la meva àvia.

Enric Martos Altimir_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Ets a la sortida, el senyor del costat que porta auriculars i un micròfon per comunicar-se amb l’arribada et para. De sobte tot s’atura, el noi que anava davant teu ha caigut, i veus la llitera de lluny. Després, la cursa continua. El temporitzador avança: 10… 3, 2, 1. Surts. Vas passant les portes una a una, de sobte els talons et comencen a cremar i comencen a anar a poc a poc enrere. Quan estàs a punt de caure del tot veus l’arribada. Intentes fer l’últim esforç, estàs a punt d’arribar, estires el braç per parar el cronòmetre. Llavors obres els ulls. Ets a la sortida, el senyor del costat amb auriculars i un micròfon…

Adrian Pires_3ème B Lycée Comte de Foix

Semblava un dia com qualsevol altre, però la Kim i el Max van veure al cel una llum que se’ls apropava. Aquella llum es va aturar prop d’ells. Van atansar-s’hi i van veure una nau on hi havia un corb ferit  dient que havien d’anar al centre de la galàxia per salvar el món. Van decidir fer-li cas i van agafar eines de casa per si els calien. S’hi van dirigir i allà van trobar un home vestit de negre destruint-ho tot. Així doncs, van decidir detenir-lo però en el combat l’home de negre va intentar matar la Kim. Sort que el Max la va protegir tot i que allò li va costar la vida. La Kim rabiosa va aconseguir venjar-se i va matar l’home.

Chlöé Vinolas Melero_3ème B Lycée Comte de Foix

Et vaig obrir el meu cor en el primer moment. T’ho vaig explicar tot sobre mi. Em va agradar el teu somriure i la teva mirada atenta. Però quelcom va anar canviant amb el temps. Llavors, no ho vaig entendre. De fet, vint anys més tard encara no ho entenc. Era violència o passió? Quan em tocaves no m’acaronaves, més aviat em deixaves una traça lila i blava. Potser van ser les meves poques ganes d’estimar-te com al principi. No vaig plorar la teva mort. Sí que vaig plorar el temps perdut, totes les meves ferides internes que encara no havien curat però sobretot, vaig plorar perquè per fi era lliure. Més que pèrdua vas ser una alliberació.

Lourdes Guida_4t A Col·legi Mare Janer

Un dia hi ets i a l’altre ja no. Vas marxar. De cop i volta ja no estaves al meu costat. No sabria dir-te com em trobo. Però he d’aprendre a deixar anar, tot i que faci mal. A vegades aferrar-nos és més perjudicial. Em vas fer feliç i vas ser la meva llar, ara és hora de passar pàgina i no t’imagines el que m’està costant deixar-te anar. Tu ja ho has fet fa estona. És estrany creuar-me amb tu ara i haver de baixar la mirada. Hem tornat al punt de sortida, on tornem a ser desconeguts, però ara amb records en comú. Si et pregunten què vam ser, digues que vam ser les ganes de ser tot, però que no vam poder. Fins que ens retrobem.

Laia Bonache Moya_4t A COL·LEGI MARE JANER

Des del primer dia que et vaig conèixer, vaig saber que series tu. Tu series aquella persona amb uns valors tan essencials que, qui ho diria, me’ls inculcaria a mi també. Ets màgic. Ets el motiu del meu somriure. Com em mimes, com m’estimes i com et fas estimar. Gràcies a tu soc qui soc ara, valorant-me tal com soc i, com bé tu dius, a qui no li agradi que no em miri. El dia que ja no hi siguis no tindré paraules, simplement miraré al cel i pensaré en el molt que t’he estimat, t’estimo i t’estimaré. Però el temps passa ràpid i quan menys t’ho esperes… Ara ets l’estrella que més brilla allà dalt, sí iaio, al cel. Gràcies sempre.

Hugo Pérez André_3r D EA 2A Ensenyança d’Ordino

Aquella calorosa tarda la guerra s’estava acabant. Es podien veure els cadàvers dels meus companys per terra com si es trobessin en una espècie de cementiri. Només quedàvem el meu millor amic i jo. Ens coneixíem des de feia molt de temps, però en aquell precís moment érem enemics. Tots dos volíem guanyar, érem molt competitius. L’arma li va arribar als seus peus i em va apuntar. Estava tot molt clar, m’havia traït. Em va mirar fixament i va disparar. Per sort ho vaig poder evitar. Tot seguit, vaig agafar l’arma, per finalment matar-lo i guanyar jo. Quan l’anava a matar el timbre va sonar. Ningú va guanyar la partida del cementiri.

Guillem Beal Barros_3r D EA 2A Ensenyança d’Ordino

M’he enamorat. Ella és i serà, ho sé, el gran amor de la meva vida, com els que sempre surten als llibres, als somnis i a les pel·lícules. Entro a casa i em començo a preparar com si me n’anés a un gran casori. He estat 1.328 anys buscant l’amor etern i per fi l’he trobat. M’acabo de posar bé el tupè i surto decidit. Quan entro a casa seva rebo una desagradable sorpresa i és que no la trobo per enlloc. Tinc un horrible pressentiment i em temo el pitjor. Ara estic enfadat i el meu tigre interior està descontrolat. Surto com un llamp cap a la bugaderia i la trobo allà. L’empresa l’estava a punt de rentar: la meva estimada samarreta.

Patrick Martisella Sió_3ème C Lycée Comte de Foix

Recordes aquella escapada al Bony de les Neres? Va ser brutal, amb la nostra cançó sonant al teu altaveu. Necessito tornar enrere, a aquell dia. Vam quedar com fèiem altres dies, un diumenge 9 de juny, com qualsevol. Vam fer el de sempre, bogeries per Encamp. Ens vam trobar al Prat Gran. Vam anar a un prat a estirar-nos, a pensar en el futur i parlar de tot i de res alhora, estar allà, deixar que la vida fluís i seguís el seu curs. Vam pujar a la Torre dels Moros, per admirar el cel rogenc, vam deixar que el vent se’ns emportés i, llavors, com a comiat, una abraçada… Tristament, però, aquell 9 de juny no pensava que fos l’última.

Xènia Fernández Delgado_3ème C Lycée Comte de Foix

Ahir vaig anar a veure l’avi. Vam fer magdalenes. Em va explicar com es divertien amb l’àvia. A l’hivern, després de treure la neu de davant de casa, feien ninots de neu. S’ho passaven tan bé que acabaven amb neu fins al barret. Anaven molt abrigats, amb botes, pantalons de pana, jersei i gorro de llana. La llana l’esquilaven a les ovelles. A la primavera feien pícnics i veien animals; a vegades plovia a bots i barrals i havien d’aixoplugar-se. A l’estiu pescaven truites, ballaven a la festa del poble i menjaven coca. A la tardor collien bolets i cuinaven castanyes, moniatos i panellets, tot era boníssim. Troba molt a faltar l’àvia.

Bryan Rodríguez Kutuzava_3r B Col·legi Sant Ermengol

L’Esmeralda es va aixecar. Cada dia que passava s’adonava més de la situació. La gent s’odiava, la societat s’oprimia a si mateixa i ningú feia res per canviar-ho. Sempre hi haurà rics i pobres, oprimits i opressors, amics i enemics, generosos i egoistes. Això no hi ha qui ho arregli. Som així i així serem sempre. És a prop el final del món? No ho sabem, però ens en podem anar fent una idea. Aquest món de crueltat, d’egoisme, d’opressió i d’injustícia mai acabarà. Hi ha gent que creu en Déu, jo només crec en la misèria de l’ésser humà. Arribarem al 2084? No ho crec. La consciència de l’ésser humà va néixer només pensant en si mateixa.

Jan Fondevila Garcia_3r B Col·legi Sant Ermengol

Estava esperant amb molta il·lusió que arribés el cap de setmana. Havia quedat amb dos amics. Jo era un apassionat dels bolets, els coneixia tots. Hi havia aficionat també els meus amics, ens vam organitzar, com sempre aniríem junts, sense separar-nos. Anàvem trobant bolets, vaig avisar-los que havia vist alguna cosa que brillava sota unes fulles. Vam trobar una moneda d’or, la vam portar al museu d’antiguitats. Sorprenentment, ens van dir que allò era un tresor.

Ivan Hristov_3r C EA SEGONA ENS. D’ORDINO

La Mar viatja a Àustria malgrat que les recomanacions sanitàries no ho recomanen i l’endemà es comença a trobar malament. Dia 1: la Mar no està preocupada, ja que pensa que és un constipat. Dia 2: els seus companys s’enfaden perquè no es posa la mascareta a classe. Dia 3: la Mar segueix sense posar-se la mascareta, alguns alumnes comencen a tenir símptomes. Dia 4: la Mar és confinada i els alumnes respiren tranquils. Dia 5: “Una classe de segona ensenyança confinada”. Dia 6: “Repunt de positius a l’escola”; tots infectats. Dia 7: “Noia jove ingressada a l’UCI”. Dia 8: “Diagnosticats 20 casos nous de covid-19”. Dia 9.

Mar Gardella_3r C EA SEGONA ENS. D’ORDINO

Sempre observem, sempre escoltem, sempre mirem, sempre parlem. Però, els altres fan el mateix? Ara penso i sento: inseguretats, pors, angoixes, etc. Per què? Per què em passa això pel cap?, no se suposa que he de confiar en les persones? No hauria de no jutjar i pensar que no ho diuen? I si no ho diuen? Sempre amb la mateixa pregunta. Estic farta perquè el nostre compte enrere començà des del dia que vàrem néixer… i no hi podem fer res. Cada dia amb la mateixa pregunta. Ho suportaré? No ho sé, però el que sí que sé és que això no és just! I una cosa més; quan jo parlo de la gent, què pensen que estic dient?

Diego Gonçalves Garcia_3r A Col·legi Sant Ermengol

Estàvem d’excursió amb el col·legi quan ens vam perdre al bosc. Sentíem por i nerviosisme, però sortosament vam trobar una cabana feta amb pals i herbes. En entrar, l’Albert es va adonar que probablement hi vivia un fuster (per la quantitat d’eines) amb la seva dona i les seves dues filles (per la quantitat de fotos). Mentre satisfeia la seva curiositat i vagarejava per la petita casona de fusta, els seus amics van desaparèixer. En sentir-se sol es va asseure a llegir. No sabia quant temps havia passat, però per la necessitat de moure’s va sortir a l’exterior. Es respirava pau… sovint calia perdre’s per retrobar-se amb un mateix.

Ruben Fernandes Oliveira_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Començo a trobar-me en una fase de la meva vida que ja no sé per què estic en aquest món ja que no em trobo en aquell grup majoritari de persones que saben què volen fer a la vida des que comencen a tenir consciència pròpia, sigui sabent què volen estudiar o per alguna herència de pare o de mare. Aquests tipus de persones com jo estan tot el dia a l’habitació amb el mòbil i si els amics el criden per sortir no hi va perquè no saben el que volen fer. Encara així aquestes persones tenen una solució i és buscar algú o alguna cosa que els agradi més que no fer res, si ets més gran seria més lògic trobar algú en el qual tens algun interès.

Nil Dias_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Es desperta enmig del bosc, al costat d’un riu, i de sobte, un os gegant al seu darrere aixecat que feia el doble d’ell. El noi començà a córrer i l’os a seguir-lo fins tirar-lo a terra. Ell no es creia el que estava passant. Va tancar els ulls i estava resant perquè no passés una desgràcia. L’os el va començar a llepar i l’únic que volia era jugar ja que estava avorrit i no tenia res a fer. El noi estava respirant tan profundament de l’espant que es va emportar part de l’os. Ell es va aixecar i l’os seguia llepant-li la cara i el noi va començar a riure. Van començar a córrer pel bosc, i corrent, el noi va caure al riu.

Gorka Gonçalves Gutiérrez_3r A EA 2A Ensenyança Encamp

Un somni, un camp, un estadi, un jugador, una afició, un partit, un himne, una emoció, el color blanc, una fita, esforç, un càntic, un crit, una victòria. La felicitat, una copa, una festa, un bus blanc, un capità, un líder, una família, una història, moltes emocions juntes: felicitat, adrenalina, satisfacció, celebració…. una foto, un vídeo, unes persones, un viatge, una música, un partit, gol. Gaudeixo, cant, baralles, insults, decebut, falta. Trajecte, tornada, m’adormo.
Un altre dia, m’aixeco, esmorzo, nervis, miro la tele. Amics, la Trucada anhelada, Selecció. Per fi ha arribat el moment, compte enrere. Debut i Gol