Menors de 15 anys

Daniela Ferreira_3r H  LYCÉE COMTE DE FOIX

Algun dia acabaré els deures… Algun dia aniré al Canadà… Algun dia treballaré de metgessa… Algun dia conduiré un cotxe sense acompanyant… Algun dia salvaré vides, ajudaré nens malalts… Algun dia assoliré els meus objectius… Algun dia no em tornaran a renyar… Algun dia faré 16 anys… Algun dia acabaré els estudis i aniré a la universitat… Algun dia tindré un tigre de mascota… Algun dia pujaré a sobre d’un elefant… Algun dia em faré vella, tindré cabells blancs i necessitaré bastó per caminar. Però aquest algun dia arribarà de veritat? O només ens ho imaginem? Només sabem que algun dia morirem.

Marta Bover_3r D SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Jo alguns caps de setmanes baixo a muntar a cavall a una hípica de la Seu d’Urgell. Fa un any vaig veure una poltra molt preciosa. Aquesta poltra és diu Nur i ara té dos anys i set mesos. Ella té els ulls foscos, la crina de color negre amb pocs cabells rossos i la cua de color negre. Jo a partir d’aquell moment volia aquesta poltra, li vaig dir als meus pares que volia aquella poltra però em van dir que no, llavors li vaig dir al meus avis de part de mare si me la volien comprar i em van dir que sí. Aquell dia va ser molt especial en la meva vida. I ara l’any que ve la domaran i la podré muntar. Serà una experiència inoblidable.

Iker Reyer_3r D SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

El futbol és un simple joc en què 22 persones persegueixen una pilota per empènyer-la a dins de tres pals i només pel fet d’aconseguir-ho ja guanyen milions. Doncs, no! És injust que persones que es guanyen la vida honradament passin gana o que nens de 5 anys es morin d’aquesta, i en canvi, unes persones que entrenen menys de 15 hores a la setmana, i que a més a més cobrin per jugar, per fer el que els agrada cobren una pasta. O els policies que arrisquen la seva vida per gent que ni tan sols coneixen I de fet això és culpa nostra. Això demostra que el món és una merda. I és en el qual vivim, hem viscut, i viurem.

Roger Espuga_4t C SECUNDÀRIA E. SANTA COLOMA

Les coses petites són les que moltes vegades marquen la diferència. Uns d’aquests aspectes es troben en la personalitat o en la manera de viure. Això és exactament el que fa especial el Barça de Guardiola. És el que juga a un futbol increïble, el que es comporta com cal, el que no s’intimida mai i el que s’aixeca sempre després de caure. Totes aquestes coses fan que en conjunt aquest Barça no sigui solament un exemple de joc net i de com jugar a futbol, sinó que és un exemple de com viure la vida, de rigor, de sentiment i passió pel treball. Encara que siguin petits, són tots aquells valors els que els fan únics i els que fan que vencin els grans.

Daniela Da Silva_4t C SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Estic pensant a no pensar i no pensant-hi penso en tot. Bona frase, veritat? Doncs aquesta frase sol menjar molt el cap, almenys a mi. A vegades intento no pensar en res i és quan hi penso més; no vull pensar però hi penso. No vull pensar en els problemes personals, però el primer que faig és pensar-hi. Intento distreure’m fent d’altres coses, però el pensament que tinc no surt del meu cervell. Fins i tot als somnis hi penso, això és greu. Fa molta nosa no poder treure’t les coses del cap, però suposo que si estant al cap és perquè en alguna part del cor també hi són. Quina ràbia. Pensar en tot i no pensar en res.

Jesús Saez_3r D SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Aixecar-se de bon matí i pensar que el teu cos viurà experiències inexplicables dos cops per setmana. El dia es fa llarg, i les hores passen molt lentament. Espero amb impaciència l’arribada de les sis i mitja. Surto de casa i perquè el temps em passi més ràpid m’entretinc amb els col·legues. Per fi, ha arribat l’hora i em trobo als vestidors. Entro a la sala i començo a escalfar abans que arribin els altres. L’entrenadora ens guia durant les dues hores següents: fem prepa i aparells… Uf, acabo fet pols. Però ha valgut la pena, arribo a casa i la sensació que he viscut és única. Només em cal esperar 48 hores per tornar-hi.

Alex Vinyal_3r D SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

M’aixeco i penso en ella, dino pensant en ella, vaig a dormir i també somio en ella. És aquella persona que et sembla bonica, que et comença a agradar, que cada vegada t’agrada més, però ella, ni cas. T’ignora, com si no existissis i tu tampoc t’atreveixes a explicar-li el que sents. I tota aquesta lluita s’esfuma el dia que arriba l’altre i te la pren al teu davant. Però diuen que hi ha segones oportunitats i ara et toca a tu. El noi l’ha deixat, i tu ets allà per escoltar-la, per donar-li suport, perquè t’expliqui com està i perquè tu li diguis que en trobarà un altre i que serà encara millor… Noia, que no veus que aquest sóc jo!

Rosario Ruiz_3r D SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

La llibertat és una sensació que ningú hauria de dominar per tu.
La llibertat és sentir-te realitzat si ajudes, si millores, si fas alguna cosa per canviar aquest món ple d’hipocresia, de gent que no pensa en tu, però tu, tampoc penses en els altres.
M’agradaria tornar al neolític, que tot­hom fos altruista, que no existeixin els diners, ni tampoc la societat que hem creat que alimentem diàriament i que crea pobresa i riquesa.
Però ens ho mereixem, per ser egoistes i voler més i més.

Aram Sans_3r D SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Quant nosaltres naixem, no tenim el futur decidit.
Però al pas del temps veiem com les oportunitats es van tancant i el futur ja està decidit.
Una de les coses que n’estic segur és que quan em mori vull que m’incinerin i em llencin la meitat al mar i l’altra a  la muntanya, perquè passem tota la nostra vida en una caixa tancats i no vull quedar-me tota la meva mort en una altra.

Perancha Domingo_3r B ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

Desitgem poder prendre les nostres decisions, poder ser lliures. Poder ser nosaltres. Únics, diferents, especials, tot i així, tancats en una cel·la d’on no podem escapar. Ens queixem d’una societat que ens manté presoners, ens queixem de la pressió de complaure sense opinar, ens queixem de la vida, monòtona, que ens manté en un camí fins al final, ens queixem d’allò que ens obsessiona, del que no ens permet canviar, ens queixem per, durant i sempre, sense saber que de l’únic que som presoners és dels prejudicis, de nosaltres mateixos, d’allò que som per ser persones, presoners dels pensaments.

Marc Ribert_3r B ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

Aquesta és la història d’un arquitecte recent graduat amb una A de promig, que tenia ganes de ser el millor. Era un dia especial, perquè havia acabat el seu primer projecte; una urbanització de luxe que substituiria el famós Machu Pichu. Estava molt satisfet i va anar a explorar el terreny. En arribar al lloc, una fugaç visió el va fer entrar en coma. Va passar tres anys en aquest estat, fins que un bon dia, va despertar, i va explicar al món la seva visió: “Des d’un lloc luxós, he mirat avall i he vist la pobresa. A partir d’ara, abans de construir per als rics, construiré per a tots aquells que realment necessiten una llar”.

Clara Levèque_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX

M’acabo de llevar. M’assec amb el meu esmorzar al davant. Hi ha una tassa plena de xocolata. La miro. És una tassa blanca amb un peix blau al mig. La xocolata és desfeta i marró. La tasto, és cremosa i dolça. La tassa m’escalfa les mans i em sento millor. La  bar­rejo amb una petita cullera. El fum puja cap al sostre. Fa molt bona olor! En bec tan sols una miqueta. La xocolata és excel·lent i  no vull que s’acabi. Al damunt de la tassa hi ha la traça dels meus llavis plens de xocolata. Per fi ja no fumeja, la xocolata s’ha refredat. He acabat. Miro la tassa buida. Miro el rellotge, són dos quarts de nou! Faig tard a l’escola.

Christian Teixeira_3r C LYCÉE COMTE DE FOIX

Tan sols cal un moment perquè et pengis d’una persona durant dies, mesos o anys. Un somriure, una mirada, una carícia… Les primeres sensacions són les conegudes papallones. T’envaeixen l’estómac i cada vegada són més fortes. Llavors intentes fer l’impossible perquè no tornin a aparèixer, ja que tenim un 80% de probabilitats que aquestes no vagin més enllà. Vols fer el possible perquè la persona que t’agrada senti el mateix. Però com sempre sol passar allò que havies imaginat acaba malament, ja que els humans ens aferrem a algú, fins al punt que acabem pensant que és de la nostra propietat, i al final s’acaba esvaint.

Kimberly García Simón_3r SEC. ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Quan l’Ana va obrir el llibre del bruixot, un full com un estel verd petit li va caure a la falda. A l’interior del llibre, les paraules escrites a mà en molt temps, desgavellats gargots ondulats com les onades, la tinta blava com el mar profund, on l’Ana havia vist un noi tirat per la borda en el sacrifici del petit déu dels peixos amb aletes, quan ella havia sortit per anar a viure a l’acadèmia dels tutors. Ell era dos mesos més jove que ella. Va passar la pàgina. En la mateixa tinta blava, un esbós d’aquest nen, els ulls oberts, espantats, i la seva mà dreta sostenint una manta de feltre que la seva mare li havia donat!

Èlia Riba Santuré_3r SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

No sé on sóc. El que sí sé és que no m’agrada on sóc. Porto tres anys en aquest lloc àrid, sense els meus pares, que els van separar de mi. Aquí no veig amor, alegria, colors… l’únic que veig és temor a les cares de la gent. Sempre m’he preguntat per què és aquest temor, però no ho puc preguntar a ningú. Estic sol, a dins d’una gàbia. No tinc amics. Cada dia veig persones morint. Només veig reixes al meu voltant i guàrdies inexpressius. Avui he fet el meu primer i últim amic. Un d’aquests guàrdies m’ha proposat de jugar al “pica-paret”. Jo comptava d’esquena al guàrdia amb els ulls tancats i no els he tornat a obrir.

Clara Márquez_3r B secundària E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Sempre recordaré aquell dia en què la vaig veure per primer cop, que la vaig poder agafar i la vaig poder abraçar. A les cinc de la tarda vaig entrar a l’hospital, em van assignar l’habitació, vaig seure amb la mirada perduda i la ment en blanc. De cop, vaig sentir un mal massa fort a la panxa. Vaig saber que el moment havia arribat. Sobre la llitera, enmig d’una sala buida, la llevadora i jo xerràvem, simplement per oblidar-me del dolor. De cop van entrar tres o quatre persones, no puc dir quantes, tenia els ulls tancats. Van ser uns quaranta minuts molt llargs, però van valdre la pena. Llavors la vaig veure, era ella, la meva nena, la Júlia.

Berta Casal_3r B secundària E. ANDORRANA SANTA COLOMA

–És perfecta per a la feina i la millor en el seu camp. Pel que veig aquí, només farà falta un informe mèdic i podrà ràpidament incorporar-se a la feina. Un cop se l’hagi fet me’l porta al despatx i ja estarà–, diu l’home de l’entrevista que hi ha darrere de la taula del despatx. –Vaja, un informe mèdic…–, responc pensativa. –Moltes gràcies–, dic sense esma. Seguidament m’aixeco de la taula i m’apropo a la porta on hi ha un cartellet que diu “EXIT”, sense dir un mot. Al carrer m’assec en un banc pensant en el que acabo d’aconseguir i en tant que m’hi he esforçat, sabent que el meu grup sanguini em sentenciarà.

Guillem Fortó_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Agafa el guix i es dirigeix a la pissarra. Un aire nerviós li dibuixa la cara marcada per les traces de la pell que aquesta actitud li ha provocat tants cops. No vol que els nens parlin quan està d’esquenes. Escriu ràpid la data i la subratlla. Llavors, un nen de la tercera fila s’aixeca i camina fins a la porta que obre i tanca darrere seu. Ha sortit. Tot ha estat tan ràpid que ningú ha pogut dir res… Al cap d’una estona, el nen torna, furiós, un aire boig a la cara i un ganivet a la mà. S’acosta a un company i li clava el ganivet al pit. La sang surt projectada com d’una font. Taca la pissarra i esborra  “Dilluns…” Crits estridents omplen l’aula.

Guillem Fiñana_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Reposo amb els germans. Un se’m queixa perquè aixafo la roba, l’altre em crida que estic a sobre, i ric pensant en el que es troba al fons. Un gegant m’agafa a mi i a tres germans i ens diposita, sense cap mena de tracte, dins una bossa arrugada de plàstic, i ens regala a un estranger. M’agafa primer, com si no fos més que un vulgar objecte i el molt pervertit em despulla i em comença a mastegar. Poc després, quan ja havia après a nedar en aquell mar de saliva, m’agafa amb els dits i m’enganxa sota una taula. Pensava que encara hi havia drets per als ciutadans! I ara, una dona amb un raspall, a veure què em passa ara…

Júlia Díez_3r ESO A COL·LEGI SANT ERMENGOL

M’estiro a l’herba, al mig d’un camp. Miro el cel, però no hi veig res més que foscor. Començo a recordar el que vaig fer i me’n penedeixo molt, però no puc anar enrere en el temps. No sé què fer i em passo els dies plorant per tu, pel mal que em vas fer. Cada cosa que veig o faig, cada petit moviment, em recorda a tu. La felicitat que tenia al teu costat no tenia preu, com tampoc no el tenien ni el teu somriure ni les teves carícies. M’estimaves, sí; però potser notava que no en tenia suficient. Necessitava que cada matí m’enviessis un missatge dient-me que m’estimaves i que mai ho deixaries de fer, passés el que passés.