Menors de 15 anys

Eva Borrallo Sanchez_3r B EA 2n Ensenyança Ordino

Era una matinada d’octubre, de sobte va sonar el telèfon de casa, una veu sospitosa i trista va començar a parlar. Una estona més tard el meu pare em va comunicar la tràgica mort d’una de les millors persones que he conegut mai, al meu cos es va produir un cop sec, no reaccionava. Vam fer les maletes i vam marxar el més ràpidament possible. Des d’aquell dia mai més la vaig poder tornar a veure, només van quedar tots els records, les paraules, les festes de Nadal… I, sobretot, els seus consells i les seves grans històries. Des d’aquell dia vaig aprendre a valorar les coses i els moments que passem amb els qui estimem.

Marta Aymà Altimir_3r B EA 2n Ensenyança Ordino

S’estava fent de nit. Tornava cap a casa. De sobte, se sentiren uns passos darrere meu, cada cop més a prop. Vaig notar el tacte d’unes mans d’home a la cintura, mentre d’altres em deien paraules obscenes. Vaig intentar resistir-me i cridar, però em van tapar la boca i em van portar a un carreró vell i abandonat. Em van començar a treure la roba a estrebades, sentia murmuris d’alguns d’ells sobre meu. Quan el meu cos va estar completament nu, els nois van començar a pegar-me i estirar-me dels cabells. No podia respirar, el terra estava brut de sang… Tant de bo hagués sigut un somni. Llàstima que ningú em pugui sentir des d’aquí.

Mohamed Slimani_1ère MCV Lycée Comte de Foix

Tot va començar amb la lesió del base. El club no podia fitxar un substitut, va buscar a la cantera i m’escolliren. Quan m’ho van anunciar, no m’ho podia creure. Estava impressionat, emocionat, sorprès, motivat, excitat, il·lusionat…L’entrenament seria dissabte. Vaig anar a dormir ben d’hora i al matí em vaig dirigir cap al pavelló. L’entrenament va ser molt intens, però no em vaig rendir. Les hores van anar passant i arribà el gran dia. Vaig començar el partit a la banqueta. L’entrenador em va cridar i el joc va començar. Em van passar la pilota, la vaig pujar i vaig relliscar. De sobte em vaig despertar. Quin somni tan bonic!

Beatriz Pereira_1ère MCV Lycée Comte de Foix

Ara és el moment, ara és el moment d’exterioritzar els meus sentiments… Encara recordo la meva infantesa al teu costat. Recordo moltes de les tardes que vam passar-nos jugant al parc. També recordo quan anàvem a buscar a la mare al treball i molts moments entranyables. Però, un dia quan ja era conscient del que passava a casa em vaig adonar que tot havia canviat. Et passaves el dia fora de casa i em deixaves sola. La teva prioritat va començar a ser l’alcohol i el temps que em dedicaves es va esvair. La nostra vida va fer un gir i llavors amb la mare vam decidir marxar de casa. Solament voldria que fossis el d’abans.

Xavi Baró Moles_3r B Col·legi Mare Janer

Ja som 3 més 2, un de 22 anys, l’altra de 20 i l’últim de 14. Els altres 2 són els llogaters. Ens fan treballar força, però sabem que si no ho fem, no ens faran fora. La nostra relació és molt bona, de tant en tant tenim les nostres enganxades, i més d’un cop ens despatxarien. Cada un és diferent. Quan estem tots junts els fem empipar. Cadascú té el seu propi despatx, excepte els 2 caps, ja que treballen sempre junts. Tenim sort que amb el contracte hi entra tot; el dinar, sopar. Pràcticament fem vida allà. L’oficina és petita, però hem après a conviure. Esperem que no hi hagi més inquilins. Som una família de 5 i ens estimem molt.

Robert André_3r B Col·legi Mare Janer

Va passar de sobte. L’Aaron era tímid, tranquil i humil, quan sense esperar-s’ho conegué un home llançat, fort i dur.
Aquest deia el que pensava sense contemplacions als altres i a l’Aaron li costava parlar amb altres persones. L’home tenia força, habilitat i una educació dura. El noi era feble i prim. L’home era tan ferm que no deixava doblegar-se, també tenia una feina dura que necessita constància i el noi era deixat. Tot l’intimidava.
I així, tan diferents i sense conèixer-se ni saber l’un de l’altre, es van trobar en la mateixa casa. Amb el temps, parlant, han après a estimar-se. Ara, aquell home llunyà és el millor padrastre.

Laura Barajas Martí_3r B EA 2a ensenyança de Santa Coloma

Cada dia penses que estàs en un món paral·lel del que ets, no et sent bé, però solament en travessar una porta ja estàs, estàs al teu món, al lloc on ets tu, sense justificar-ho a ningú, on pots parlar sense haver de pensar què pensarà la gent, pots somiar i ser lliure. En aquell lloc hi ha gent que jo definiria com a màgica, a qui li pots parlar i t’escolta. Esperant aquell moment del dia és mortal, passen les hores, els minuts, els segons i veus que necessites un món paral·lel al teu. Et fa pensar que no podem estar solament en un món, que cadascú necessita el seu món on ser únic i diferent. De cop et lleves. Tot ha estat un somni.

Emma Mora_3r B EA 2a ensenyança de Santa Coloma

Estic en un lloc on hi ha una profunda obscuritat. La decoració té un to rosat, s’escolten crits, plors i súpliques, l’olor és tant forta que em podria desmaiar. Tinc fred, tinc por, però no me’n puc anar, és impossible. Tots els meus companys estan morts o mutilats, tot al voltant està ple de parts del cos de nens petits i el pitjor és que de fons hi ha una cançó per a criatures. Estic al límit de la bogeria vull tancar els ulls per sempre.

Máximo Polo_3ème A Lycée Comte de Foix

Per què hem de jutjar una persona per la seva manera de ser? Per què hem de jutjar algú pel seu color de pell? Per què hem de jutjar a algú  que estimem? Per què hi ha parelles que no respecten la igualtat de sexes? Per què hem de fer que la igualtat de gènere sigui una batalla? Hem d’aprendre a respectar la gent tal com és. Perquè això fa que existeixi l’assetjament escolar, el racisme, la violència de gènere, l’homofòbia i…
Cal respectar el món que ens envolta, i així ho hauria de fer tothom! Cal aprendre a viure i a deixar viure!
Cal començar a ser nosaltres i no deixar-nos influenciar!
Cal conscienciar els nostres joves!

Catarina Martins Machado_3ème A Lycée Comte de Foix

Saber que d’un moment a l’altre pots rebre una trucada i tan sols amb una paraula et pot canviar la vida. Que de ser feliç passis a tenir els ulls humitejats pel dolor. Que et diguin que una de les persones més importants per a tu ja no et podrà fer una abraçada quan la vagis a visitar o quan més ho necessitis. Que ja no et podrà donar el consell que calgui quan et faci falta. Que aquella persona ha marxat i que al cap d’un any encara la trobes a faltar. I finalment sentir que pensar en aquella persona encara et faci plorar i saber que els records romandran sempre presents. Ara i avui estimat avi et dedico aquest microrelat!

Ainara álvarez de Amorin_3r A Col·legi María Moliner

M’agrada el futbol. Des de petita, als cinc anys vaig començar a jugar en un equip. A la meva mare no li feia gaire gràcia, ja que ella pensava que no era un joc per a nenes però, amb el temps, es va adonar que no era així, que el futbol era de nois i noies. Als 11 anys vaig deixar l’equip perquè tancava i jo li vaig demanar a la mare que m’apuntés a un altre club i em va dir que m’havia de concentrar en els estudis perquè començava l’ESO. Des que vaig deixar l’equip cada partit que donaven a la tele el veia. Cada cap de setmana anava a jugar amb el meu pare i ara hi vaig amb les meves amigues.
Aviat tornaré a entrenar!

Gustavo Adolfo Chirinos Luna_3r A Col·legi María Moliner

Ja era tard, l’oxigen estava a punt d’esgotar-se, el menjar i l’aigua s’havien acabat feia dies. Però aquest era el lloc perfecte, la pols còsmica abundava a la zona, abans hi havia un astre que donava llum. L’important era l’explosió de colors. Recordo la meva infància, flors que tenien moltes variants i aquella fragància que desprenien a la tarda després de dinar. Un espectacle que semblava un ull o una mà amb tonalitats verdes, vermelles, blaves i grogues i un centre fosc que representava la vida, com si tot això fos un missatge. Penso que aquest és el meu destí, enmig de l’espai, si així moro… quina mort més bella!

Carla Baró_3r D EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Petit animaló de quatre potetes, pelut i amb orelles. És aquell que et fa companyia i t’espera a la porta fins que arribes. Et fa festetes quan et veu i no et deixa mai sol. Només busca carícies. Aquest animalet t’estima incondicionalment, només vol que juguis amb ell i el treguin a passejar. És com un nen petit que sempre et fa cas, aprèn i després es fa cada cop més i més gran. Tant d’edad com de mida i si el cuides bé trigarà molts anys a anar-se’n del teu costat. Molts tenen la sort d’estar amb una família que els estimen i els cuiden sense parar. D’altres no tant i acaben com jo, sols i abandonats.

Guillem Acosta_3r D EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Era un dia qualsevol en la meva vida. Com sempre, m’havia llevat i havia esmorzat.
Per continuar la rutina vaig anar a passejar pel centre de la ciutat. Vaig tornar de fer una volta a les 13 h, vaig fer el dinar, vaig parar taula i vaig dinar. Més tard vaig fer la migdiada. Em vaig llevar i vaig anar a recollir el meu net a l’escola. Quan el vaig recollir li vaig donar la mà, no la vaig notar. De cop i volta vaig sentir un cop molt fort al pit, em vaig deixar caure, no tenia força.
Una vegada a terra vaig obrir una miqueta els ulls amb totes les meves forces i vaig veure la cara del meu net plorant, no li vaig poder dir adeu.

Lara Espada_3ème G lycée comte de foix

Cada any, molts estudiants m’escriuen de maneres diferents. Des del 2013 que el Diari d’Andorra em publica cada dia. Mai no em repeteixo. La majoria de les persones que m’han escrit per al concurs ja no s’hi esforcen gaire o ho fan simplement perquè és obligatori. Alguns alumnes no em prenen seriosament i creuen que no val la pena dedicar-me temps. Altres, realment volen aconseguir el premi i, tot i que creuen que no el guanyaran, s’hi esforcen per fer-me el millor possible. També hi ha els que escriuen per escriure, que simplement fan el text, però sense importar-los el premi. A mi m’és igual, sempre que em segueixin escrivint.

Carla Amorós Teruel_3ème G Lycée Comte de Foix

Tot va començar arran de l’accident de cotxe que vam tenir l’any passat. La mare, el pare, la germana i jo anàvem a casa l’àvia, com cada diumenge i, sense saber com, em vaig despertar a l’hospital. No em podia moure, ni parlar. Sentia el que em deien, però no podia obrir els ulls, ni somriure, ni agafar la mà de la mare que seia al meu costat explicant-me el seu dia i com li agradaria que em despertés. Em sentia molt frustrada, impotent, perquè volia riure quan el pare m’explicava els seus millors acudits. També volia plorar, però no em queia ni una llàgrima. Només volia dir-los que tot aniria bé i que faltava poc perquè em despertés.

Ione Aida Cummins Ibañez_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA d’ENCAMP

La meva persona, ho sé, ho sento. Ella és la meva persona. M’ha vist plorar, m’ha vist riure, m’ha vist gelosa, m’ha vist enamorada. Estic enamorada. Encara que tingui un passat, un fosc passat que fa por recordar, tant se val. Em fa un petó al front i el retoca amb una carícia a la galta. “T’estimo”, diu. “T’estimo més”, contesto jo. Sé que és la meva persona perquè podem passar hores dient-nos t’estimo i sembla que ens falta temps per demostrar-ho.

Nel Gonzalez_3r B EA SEGONA ENSENY. ENCAMP

En un poble molt llunyà es deia que hi havia una criatura misteriosa, un monstre deia tothom. Un dia, un caçador va decidir anar a matar-lo. Quan el va trobar, espantat, va cridar: UN MONSTRE! Sense que aquest tingués temps de reaccionar, el va matar. El caçador, orgullós de la seva gesta, va pensar que tot el poble el rebria com un heroi. Quan va tornar tota la gent tenia el mateix aspecte que el monstre. El caçador, impactat, es va quedar gelat. De sobte, els habitants del poble varen començar a cridar: UN MONSTRE! Van començar a llançar pedres i altres objectes fins que el nostre heroi va obtenir el mateix destí que la criatura.

Katie Earl_4t B Col·legi Mare Janer

Com es pot saber quina és la millor decisió per a la teva felicitat? Tens dues persones a qui t’estimes molt, que són molt més que amics. Una d’aquestes persones, diguem-li Juny, porta molt temps parlant-te i li tens una confiança increïble, no t’ha fallat mai. Últimament veus que ja no li importes tant com abans, i només seguiu parlant perquè ja és tradició. Després tens a l’altra persona, diguem-li Agost, cada dia parleu, et diu coses boniques, es preocupa per tu… però ha fet una cosa imperdonable. Tinc tres opcions; seguir intentant-ho amb el Juny, donar-li un altra oportunitat a l’Agost o començar des de zero. No sé què fer.

Pablo San Juan Casado_4t B Col·legi Mare Janer

Quan comences a sentir els senyals corresponents de la poca importància que tens per a una persona que has estimat, saps que has d’iniciar el protocol adient. Tot el que t’ocorri i li expliquis serà escoltat i immediatament oblidat, seguit per comentaris fora de lloc que farà sense motiu. Després ve la prova de foc: has de demanar-li per parlar en un lloc convenient. S’ha de ser concís. Hi ha dos possibles finals. En el primer, s’acabarà solucionant tot i la vostra amistat continuarà fluint. En el segon, i sense cap motiu explicable, és aquell en el que sempre acabo, la relació es va refredant, com si d’un hivern etern es tractés.