Menors de 15 anys

Clàudia Micó Marot_4t A Col·legi Mare Janer

En un moment tot pot canviar. Alguna cosa pot passar perquè res torni a ser el mateix. Un dia et pots despertar i adonar-te que allò que pensaves que tindries per sempre, que ja no valoraves perquè donaves per suposat que sempre seria allà, al teu costat, ajudant-te i recolzant-te sempre que pogués, ja no hi sigui. Llavors t’adones que allò tan essencial per a tu desapareix de cop. Sense avisar. Sempre creiem que ens quedarà més temps. Però aquest temps es pot acabar en qualsevol instant. Mai no saps quan serà l’última rialla, l’últim petó, l’última abraçada. No saps mai quan serà l’últim moment, l’últim adeu, l’últim sospir…

Carla Sabat León_4t A Col·legi Mare Janer

Al principi semblava que tot anava bé. Cada cop n’estava més convençuda, perquè realment t’estimava; però les coses es van començar a torçar. En aquell moment vaig decidir donar-te un últim vot de confiança. No el vas saber aprofitar. Tu vas continuar fent la teva i no sabies que jo ja hi havia posat fi, que no podia més.
Espero que aquest temps sense estar junts t’hagi pogut servir per reflexionar sobre els teus actes. Ara, un perdó teu ja no me’l crec, sé que estan plens de mentides.
Recorda que em vas perdre un cop, em vas enredar i vaig caure de nou en els teus jocs. Avui et dic que és l’última vegada, creu-me. Massa tard.

Andreia Morais_3r A Lycée Comte de Foix

Un dia estava passejant amb la meva amiga quan de cop i volta ens vam trobar dins d’un camp desert. Vam estar buscant una sortida però no vam tenir èxit. Estàvem desorientades i completament perdudes, no sabíem què fer ni cap a on tirar, l’angoixa s’apoderava de nosaltres. De sobte vam veure una nau espacial que baixava del cel, va aterrar davant nostre. Finalment se’ns oferia una sortida, la qüestió era on ens duria la nau? Què fer? I si no tornàvem mai més a la Terra? I moltes preguntes més totes sense resposta. Aleshores la veu de la meva mare em va despertar:
–Andreia, desperta’t que faràs tard a l’escola! Vinga!

Martí Vidal_3ème A Lycée Comte de Foix

Ella era una noia normal. Ella era una noia que sempre estava somrient i semblava molt alegre. Ella sempre parlava amb tothom i era molt sociable, mai podia veure a ningú malament perquè sempre havia d’anar a ajudar-lo o a fer-li companyia. Potser ho feia perquè li agradava veure la gent bé i feliç, però potser també ho feia perquè no volia que els altres se sentissin sols. Malgrat aquesta actitud d’ajuda envers els altres, el que no podíem pensar era que ella se sentia cada vegada més malament i trista. La gent no s’adonava de la seva solitud i amb el temps era evident que també necessitava l’ajuda dels altres. No a la solitud!

Ezoe Alberola_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Negre, negre i obscur. Això era tot el que veia ficant-me al llit: obscuritat. No sabia si era un somni, si tot havia acabat per a mi. Però, sentia calma, la pau que podia assolir un ésser humà. El temps semblava que no passava, res no es movia, res no existia. De cop, com si la meva ànima sortís del meu cos, em vaig veure en l’obscuritat. Un cos inert, estava morta. Era com si el temps ja no passés, com si tot hagués desaparegut, només tenia un sentiment de llibertat. Però no, també tenia pell, òrgans… La meva mare sempre em deia que segur que els somnis tenen significat. Era un mer reflex de la realitat, o del que jo pressentia?

Enric Godó_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Un matí vaig sortir per veure la Laia, vam quedar per anar a menjar al restaurant i després de menjar anar a comprar roba per a l’hivern. Dues hores després vam anar al parc a prendre alguna beguda perquè ens estàvem deshidratant ja que era un dia molt calorós. Aleshores, quan vam acabar de prendre una beguda, vam veure un nen amb el patinet elèctric que anava massa de pressa i semblava que no podia frenar, el noi va demanar ajuda i va caure al costat d’una font. Semblava que s’havia fet mal. Vam anar a veure com estava i ens el vam trobar estirat a terra, no sabíem si estava inconscient però no deia res. Però cinc minuts més tard…

Iker Cano Juarez_3r E EA SEGONA ENS. D’ENCAMP

Avui m’he descarregat una xarxa Instagram i m’hi he enganxat. Soc l’Alexandra, quan els meus pares em truquen sempre els dic “un moment”. Llavors comencen els retrets, suposo que el fet d’estar connectat d’alguna manera em separa de la gent que estimo. Tot sovint, anava al parc amb els amics però inconscientment els feia el buit perquè només estava pendent de l’aplicació. Arribava tard als llocs, perdia l’autobús i podia passar nits senceres sense dormir. El problema més gros va arribar quan els meus pares em van treure el mòbil. Què havia de fer? M’havien tret del meu món i vaig començar a veure que tenia un problema.

Ivo Garcia_3r Col·legi sagrada família

Un bon dia t’aixeques i penses que no tornaràs a veure la cara dels profes, que podràs anar a dormir quan vulguis, jugar i quedar amb els amics. Però tots sabem que això no és per sempre i intentem aprofitar cada segon. Estàs il·lusionat per anar a algun lloc de vacances amb els teus pares però saps que estaràs més temps a casa que en un altre lloc perquè els teus pares treballem i tots els teus amics encara estan fora del país. No tens altre remei que vaguejar tot el dia. I després d’estar dies i dies a casa els teus pares et diran que marxem. Anem a la platja però sols un dia. I sense que te n’adonis ja és hora de tornar a escola.

Roger Fillet_3r Col·legi sagrada família

Era la Nit de Reis de fa uns anys, una nit màgica. El Marc, l’Ot i jo vam quedar a la plaça per veure passar les carrosses. Acabada la cavalcada, els meus amics i jo ens dirigíem cap a casa. Era una nit fosca i freda, al carrer no hi havia ningú. Estàvem sols i vam agafar la drecera de sempre per anar a casa, però una cosa estava a punt de passar. El Marc anava el primer, de cop i volta es va aturar. Va aparèixer una silueta alta i robusta al final del camí. Cridàrem molt fort i arrencàrem a córrer sense parar, fins arribar a casa. Les cames no ens tocaven a terra. Sempre ens quedarem amb el dubte d’a qui pertanyia aquella silueta.

Noa Méndez_3r D EA segona ensenyança Santa Soloma

La Berta estava tranquil·la a casa fins que li va trucar en Joan, dient-li si podia cuidar els seus fills durant una setmana. Com que ella necessitava els diners va acceptar. En Joan i la Laura li van presentar els seus dos fills, una nena i un nen. Els pares dels nens se’n van anar a València, ella ja estava sola amb els fills de la parella. Aquell dia el nen va demanar d’anar al parc i després la nena va dir d’anar a prendre un gelat, la Berta va estar amb ells tota la tarda. Després van tornar cap a casa.  A casa els va fer el sopar i les postres. Al dia següent els germans més grans van decidir d’anar a un parc d’atraccions…

Xavier Martínez_3r D EA SEGONA ens. SANTA coloma

El FC Barcelona és el millor equip del món. Just aquest dia juga contra el Reial Madrid CF, el clàssic, la final de la Copa del Rei. Comença el partit, estic a casa del tiet. Just al començar el partit marca Ansu Fati al minut dos. Després del descans resulta que marca el Reial Madrid, exactament Vinicius després d’un rebot de Ter Stegen. S’acaba el partit. Anem a la pròrroga i als penals. Arriba el final de la segona part de la pròrroga, quan de cop apareix Lionel Messi marcant un increïble gol. Se’n van tots a celebrar-ho amb ell a un racó del camp. Lionel agafa la copa del rei amb tots els seus companys abraçant-lo al seu voltant.

David Da Silva Pimenta _3ème G Lycée Comte de Foix

Estava tot planejat, només calia fer-ho. El Rigoberto era el cap del grup BAROW, que estava format per ell, el Marc i el Matías. Els tres van arribar al banc com havien previst. Al principi, l’atracament anava bé. Tenien els diners, només havien de fugir d’allí. Quan estaven sortint, va arribar la policia i va començar el tiroteig. El grup BAROW va respondre. Després de l’assalt van aconseguir fugir, però cinc persones van perdre la vida, entre elles una jubilada. El Rigoberto va anar a casa per donar la meitat del botí a la seva àvia. Quan hi va arribar, va veure una nota sobre la taula que deia: “He anat al banc, ara vinc.”

Emma SANTURÉ _3ème G Lycée Comte de Foix

Diumenge era per a mi el millor dia de la setmana: el dia en què tots ens reuníem. Estava passant un bon moment amb la meva família quan, de cop, vam sentir un “BANG”. Tot seguit, es va apagar la llum… O era jo que ja no hi veia? Em vaig sentir molt lleuger, com si estigués en un núvol. Em vaig quedar inconscient. Quan vaig començar a veure quelcom, borrosament, vaig veure arbres cremats, muntanyes esquerdades i edificis en runa que aixecaven una pols que ofegava. De fet, no hi havia res més que restes, pols i un desert de morts. Estava sol, sol com mai havia estat fins aquell moment. Una bomba nuclear acabava d’explotar.

ALBA ISAL SÀNCHEZ_4t Col·legi sagrada familía

Diuen que va travessar el pont sense saber ni pensar què passaria després. Tenia l’esperança que si ho feia, tot aquell dolor desapareixeria, no volia res més, només deixar de sentir. Volia estar bé. També diuen que ho tenia tot pensat, fins a l’últim moment. Travessar el pont volia dir canviar-ho tot, també la seva manera de viure, i canviar fins i tot de continent. Feia temps que ho planejava, va arribar el dia, va agafar l’avió i va tenir molt temps per pensar. A vegades pensar no és bo, i ell va pensar massa… va pensar el que trobaria a faltar: la seva família, els pocs amics que tenia, la seva cultura, el seu país…

Ruben Monteiro_4t Col·legi sagrada familía

Cada dia és el mateix, sona el despertador i mira que jo estic a dos minuts del col·legi però no arribo. Crec que és més difícil per a algú que està en la mateixa situació que algú que ha d’agafar l’autobús. Per començar em desperto a les vuit, però soc incapaç, sembla que estigui enganxat al llit, hi ha unes cadenes que no em deixen aixecar. Però al final sempre has de fer un sacrifici. És cert que si no trigués tant a aixecar-me no hauria d’anar sempre corrent però, no soc jo, és el llit que no em deixa. Ja no puc escriure gaire més, us deixo que he de dormir una mica més que són dos quarts de nou. Adeu. Ostres que arribo tard!

Pau Bover Izquierdo _3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

A les nou en punt del matí en Pol i els seus amics van pujar fins a Arinsal per fer l’ascensió al pic del Comapedrosa. Volien pujar fins al cim. Durant l’ascensió anaven fent ximpleries i fotografies. Van passar pel refugi i van parar un moment per descansar. Després d’una hora al refugi van acabar de fer l’ascensió fins al pic. Un cop al pic es van fer encara més fotos. Un amic d’en Pol, en Marc, va voler anar més enllà per fer la millor foto i es va apropar molt a un penya-segat. Va caure. Els amics, sorpresos, van baixar corrents i un cop a baix, mentre avisaven la policia, una veu coneguda els va parlar. Era en Marc, estava viu.

Nerea Luque_3r B EA Segona ensenyança d’ordino

Ho veia tot negre, negre carbó i res més. No podia pensar en res. Sentia algun soroll, una veu llunyana. Sentia la presència de gent però no sabia molt bé on estava ni per què. Vaig sentir la mort en un instant i la vida en un altre. Volia parlar, volia cridar, volia obrir els ulls i no podia. No em podia moure, em sentia aïllada, immòbil.
Vaig anar recuperant els sentits: estava estirada, ho sabia. Tenia fred i escoltava veus, veus molt familiars i d’altres desconegudes, començo a moure’m; les mans, els dits… En un instant desperto! Obro els ulls! Ho veig tot borrós, la claror em molesta. Veig moltes bates blanques i darrere, la mama.

Mireia Iranzo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Cada respir, cada moviment, cada moment pot ser l’últim. Tancada entre quatre murs sense sortida i envoltada de gent amb bates blanques. Tothom decidint el meu futur sense jo tindre elecció sobre ell. Sento els meus pulmons, cada vegada més plens, cada cop amb menys força per continuar. Veig cares de tristesa al meu voltant, i el sentiment de la por recorre tot el meu cos, sense saber quan tot pot acabar. Cada dia al despertar és el mateix, el mateix tractament, les mateixes persones, la mateixa habitació… I jo amb el mateix dubte, com serà l’últim respir? L’última dosi d’oxigen que rebrà el meu cos. Com serà? Com se sentirà?

Carlos Aranda Blanquer_4t B Col·legi Mare Janer

De sobte alguna cosa em va fer frenar. El temps es va aturar i vaig presenciar com tot el meu voltant s’immobilitzava. Estava convençut que arribaria a temps però el cop va ser concís. El meu futur estava acabat; perdria la feina, la casa, la família, tots els problemes anaven acumulant-se i no sabia com relaxar-me. Sentia tota la gent inquieta al meu voltant. Ningú reaccionava. Les idees dins el meu interior giraven en cercles. I, finalment, aquella fantàstica llum verda ens va il·luminar a tots. Va desaparèixer l’odiosa llum vermella que havia estat l’objecte de la meva angoixa. Aquell semàfor verd faria finalment que tot anés bé.

Marc Garcia Rodrigues_4t B Col·legi Mare Janer

Si haguessis de situar una línia per marcar els límits de l’humor, sabries on posar-la? Pensaries en l’humor i en la comèdia que t’agrada? Et deixaries endur per l’opinió pública i la correcció política? T’amagaries sota falses paraules o t’atreviries a dir què penses? Et faria captiu l’opinió dels altres per tal de ser acceptat? Només estic escrivint preguntes de resposta oberta, amb un límit de 640 caràcters, que m’impedeixen estendre aquest text. Però t’has fet mai aquestes preguntes? Has pensat mai quina és la diferència entre la broma en si mateixa, en el moment i a qui la fas? Ara pensa, per a tu, quin és el límit?