Menors de 15 anys

Jessica Do Nascimento_3ème B Lycée Comte de Foix

Quan vaig arribar del col·legi me’n vaig anar a la meva habitació i em vaig trobar alguna cosa. Aquella cosa estranya era un ninot que semblava un pallasso. Els meus pares sabien que de petita mai m’havien agradat els pallassos. A més, era un ninot encara pitjor. Quan em vaig apropar a veure el ninot hi havia una carta al seu peu. En aquella carta posava que era una sorpresa dels meus oncles de Saragossa que em venien a veure, perquè era el meu aniversari. Vam celebrar la festa tota la família al McDonald’s i ens ho vam passar realment molt bé. Després vaig tornar a casa i el ninot ja no hi era, ningú sabia què havia passat…

Eduard Casajuana_3ème B Lycée Comte de foix

El rugbi és un esport d’equip com el futbol però no hi ha el mateix ambient. Al futbol la gent no es comporta com un equip, no es respecta, s’insulta tot i formar part del mateix equip, però al rugbi és diferent, al rugbi no passa això. Per aquest motiu, un nen de 14 anys va decidir entrar a un equip de rugbi per viure noves aventures i experiències. Aquest nen es diu Josep i acaba d’entrar a formar part d’un equip. Durant l’entrenament es va divertir molt i va conèixer noves persones. El Josep va dir als seus pares que volia continuar en aquell esport tan divertit i dinàmic. I el dia del partit va arribar…

Guillem Moles Teiga_3r B EA 2a Eensenyança d’Encamp
Hi havia una vegada un drac gran, amb unes dents gegants, que feia molta por, però era pacífic, no atacava, no li agradava la violència. Un dia va anar al poble com sempre, parlava amb la gent, es relacionava, era “una bona persona”, encara que fos un drac, era un habitant més. Ell era el defensor del poble, un dia els van atacar. Estava preparat per defensar el poble, però una part d’ell no el deixava atacar. El poble estava sofrint un atac i el drac no el podia defensar. El poble va ser destruït i el drac no va fer res, ho va lamentar tota la seva vida. L’endemà estava destrossat, no es va poder moure. Però era un drac pacífic.

Matias Bañeres_3r B EA 2a Ensenyança d’Encamp
Un bon dia em vaig despertar sense braços i no sabia què em passava. Vaig sortir corrents al carrer a buscar ajuda, vaig mirar al cel tres segons i, en abaixar el cap, vaig veure que em faltaven els dits dels peus. Vaig córrer cap a casa i de camí vaig anar perdent altres trossos del meu cos. Era terrible! Vaig cridar de por però ningú em responia. Em van començar a caure les dents i, de cop i volta, estava caient per un forat negre que no acabava mai. Amb un cop sec em vaig despertar. Era un somni, però era en una habitació l’hospital i no sabia per què. Va venir el metge i em va explicar que havia tingut un desmai mentre conduïa. Uf!

Natalia Garrancho Molina_3r  Col·legi Sagrada Família
Noto el fred del terra com toca el meu cos nu. Noto com cada gota cau sobre la meva esquena descoberta. Noto que les mirades penetrants queden fixades en mi. El meu cos no respon, estic massa dèbil, massa abatut per aixecar-me. No sé com he arribat a aquest lloc, només recordo com una llum enlluernava la vista i del res he acabat aquí, envoltat d’humans. Vull aixecar-me però no puc. Vull sortir d’aquell lloc però no puc. Vaig percebre com una mà palpava la meva esquena i amb una veu dolça deia: “Estàs bé?” Aquella veu m’havia donat suficients forces per aixecar-me i sortir d’allà com abans millor. En un aparador es reflectia la meva espatlla plena de sang amb una cicatriu en forma de V invertida, ja me’n recordo, m’havien expulsat del cel, era un àngel caigut.

Adrià Gil_3r Col·legi Sagrada Família
Tots en algun moment de la vida hem agafat un avió o voldríem agafar-ne un per viatjar a un altre lloc. I per què ens agrada tant viatjar en avió? No ho entenc. L’únic avantatge que té és que vas més ràpid, però tot i així, és molt car per unes hores de dolor d’orella degut a la baixada de pressió i per estar en un seient incòmode. I això no és el pitjor. Hi ha una cosa que per a molts passa desapercebuda. Sí, parlo del menjar que et donen a l’avió. El menjar d’avió no és especialment bo, i això si te’n donen, perquè algunes vegades l’has de pagar a part. Puré pudent, pollastre cru, patates fregides que no estan fregides…

Jared Riba _1r Elec Lycée Comte de Foix

Els budistes creuen que després de la mort hi ha un altra vida en la qual et pots reencarnar en humà o animal. Si jo pogués triar em reencarnaria en animal, m’agradaria ser una àliga, poder saber el que senten aquests ocells rapinyaires al volar i sentir-me lliure. M’alçaria deixant la terra enrere i volaria gràcies a les meves enormes ales i m’enlairaria fins al capdamunt del cel, on podria mantenir-me estàticament com si dominés l’aire. Podria recórrer tots els pics d’Andorra, i notar els cor­rents d’aire fred i gaudir dels paisatges nevats i observar tot el que m’envolta. Dominar el vent, ser el dominador de tot!

Daniel Carvalho _1r Elec Lycée Comte de Foix

Un dissabte vaig anar a la Comella amb la família per fer una barbacoa perquè era l’aniversari del meu oncle. Mentre els homes van començar a fer la brasa per coure la carn, tots els meus cosins vam anar a jugar a futbol al camp del costat. Estàvem pilotejant quan al meu cosí li va picar una abella i va començar a cridar: “Soc al·lèrgic a les picades d’abelles!” Vam anar cor­rent a avisar els nostres pares i la meva tieta el va portar a l’hospital. La resta vam començar a dinar però com que estàvem molt preocupats perquè no en teníem notícies vam acabar tots anant a l’hospital i ens vam oblidar de celebrar l’aniversari del meu oncle.

Toni Trasserra_3r C EA 2a Ensenyança Santa Coloma
Miro per la finestra i només veig aigua i més aigua. Estic assegut en una butaca blanca i negra molt còmoda. També hi ha una petita pantalla on es projecta una pel·lícula però no l’estic mirant, de fet no sé ni quina és. Tot seguit, arriba una hostessa que porta una safata amb fruita i begudes. Demano un cafè i torno a mirar per la finestra: només veig núvols molt grisos. De cop, se sent tremolar l’avió i, pels altaveus, el pilot avisa que estem passant per una zona de turbulències. Començo a suar, ja que mai m’ha passat això en cap vol. De sobte, noto que l’avió està caient, apareixen les armilles, tothom crida, què faig? Ajuda!

Marco Castro_3r C EA 2a Ensenyança Santa Coloma
Estic aquí amb les meves amigues a la Plaça Major del poble però falta el meu millor amic. La Maria em diu que li truqui i ho faig. Quan vaig a penjar, me l’agafa algú que no és ell. S’escolten crits de fons, molt soroll. De cop, el meu telèfon cau a terra i em quedo parada. L’Anna em demana què ha passat, i no sé què contestar-li, perquè no me n’he assabentat. Decidim anar a casa seva per veure què ha succeït.
Arribem, la porta està oberta, entrem i els llums no funcionen. Llavors encenem les llanternes dels telèfons. Anem al menjador i ens trobem el nostre amic a terra i una persona al costat. Es gira i resulta que és…

Keenan Raad_3ème E Lycée Comte de Foix
Estic a classe, m’estic avorrint. Em queden 3 hores de col·legi. Penso en el que faré el cap de setmana vinent: miraré la nova pel·lícula: El corredor del laberint. Tinc una idea. Dibuixaré un laberint. Agafo un full i el començo a fer. Ja l’he acabat. Estic content de mi. Li deixo al meu veí. El fa massa ràpidament. En faré un de més llarg. Però demà, que avui ja s’ha acabat el col·le. Estic content. Me’n vaig a dormir. Estic somiant. Estic dins un laberint i no sé com sortir-ne. Pot ser que jo estigui dins el meu laberint i que hagi d’arribar a l’altre costat… O pot ser que estigui davant un dilema: anar amb el pare o amb la mare?

Davila Julieta_3ème E Lycée Comte de Foix
És molt graciós que nens d’avui en dia es queixin per no tenir un telèfon o perquè no els agrada el menjar que tenen a taula, quan milions de nens africans es moren de gana cada dia. Nosaltres si no tenim una joguina que ens agradi, plorem o ens queixem, però què passa quan un nen africà té molta gana i no té ni menjar, ni roba, ni aigua; la cosa canvia. Ells estan súper feliços, i els encantaria poder tenir una casa, arribar i tenir el sopar preparat i a punt per menjar. Però ells no tenen això i igualment segueixen amb un somriure d’orella a orella. Per això no ens hem de queixar tant del que no tenim i valorar més el que tenim.

Arnau Sànchez Campamà_3r C COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Em miro les mans i els peus però no sé com vaig vestit. Em trobo al bosc. Tot és de color verd excepte un cel blau amb quatre núvols. Enmig de tota la vegetació hi ha un camí que, per curiositat, segueixo. Va fent una llarga pujada fins que em trobo enmig d’un replà i sento una veu que diu: “Tot el que fa pujada després fa baixada.” Miro avall, on les roques comencen a precipitar-se i el replà, que també està en perill, comença a caure fins que arribo al fons del precipici. De sobte em trobo al llit, amb un ensurt que em deixa el cor a 100. Finalment em quedo descansat perquè tota aquella experiència no era real.

Paola Díez Higuera_3r C Col·Legi Anna Maria Janer
Sempre ets allà quan canviem de classe. Em mires amb un somriure. Sento quelcom en mi que mai abans no m’ha passat. Tinc vergonya. No goso saludar-te. Menys encara expressar-te què sento i què penso. Un pensament travessa la meva ment: “Segur que no saps ni qui soc. No saps que soc com tothom. No saps que m’agrades. No saps que quan em mires fas que el meu món canviï. No saps que quan em somrius m’alegres el dia.” A vegades intento parlar-te, però em manquen forces, pensant que potser no em contestes, o no em fas cas. Però la veritat és que sí. Sí que me’n fas. I jo vull cridar, d’alegria. I no és una paraula, diria: t’estimo.

Unai Ruiz_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
El soroll del xiulet ressona dins del meu cap. Es reprèn el partit, ens trobem davant d’uns rivals formidables i imponents. La segona part ha començat. Els meus companys estan curiosament confiats. Gràcies als porters anem perdent de només tres gols. Això repercuteix en nosaltres, estem jugant com mai. A escassos minuts del final rebo la pilota, regatejo el defensor, em planto davant del porter, tres passes, salto, llenço, gardela a l’esquadra, gol! Tots els meus companys ho celebren, hem empatat el partit jugant en equip. Però el partit no ha acabat, ara toca defensar, estem tots eufòrics i els rivals desmotivats. Aixó es guanyarà!

Àlex Geli_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
En un moment molt tens em van passar la pilota, i jo, amb totes les ganes, vaig llençar, però la pilota no va arribar i va caure a fora de la pista. En aquell moment que passava tan lentament estava destrossat. Tants anys entrenant perquè arribi el dia final i la pilota no entri. Veig com tots els companys em miren amb mala cara, però també amb un somriure, com si entenguessin que ha estat un tir acompanyat de mala sort. El partit va continuar i en cap moment vam poder encistellar. El nostre equip va perdre. Jo estava completament decebut amb mi mateix, però després de recordar els moments que havia passat, vaig continuar jugant…

Joan Guardia_3r A Col·legi Sant Ermengol
Un dilluns, que malament! No pot ser, quin rotllo! Col·legi! Si són les 6 del matí! I tot pels estudis! Tan  fàcil que és disparar una arma no sé per què vull les mates! Si és que al final entraré en una depressió. Jo no sé com els professors no entren en una depressió, si els amarguem la vida! Mare meva a primera hora biologia pffff… No aguantaré molt més amb aquest ritme de dilluns. Fruita al matí! No pot ser, si jo estic en plena forma! I el que és pitjor és que sempre hi ha el típic simpàtic que et diu bon dia a les 6 i tu penses quina vida més miserable que té, que li digui bon dia a la seva… mare! Total dilluns…

Mireia Bernat_3r A Col·legi Sant Ermengol
És un dia especial per a la meva família, seguint la tradició que van iniciar els meus quadravis el 17 de novembre des de fa 70 anys fem regals per demostrar agraïment pel recolzament rebut al llarg de l’any. El meu ha estat un inesperat però satisfactori detall, digne de ser recordat tota una vida, un viatge a les Filipines. Només arribar he tingut un mal pressentiment. Bandades d’ocells volen cap al Nord amb una rapidesa inusual. La matinada arriba i tal com m’imaginava muntanyes de gent amuntegada observen aquella desgràcia, sentiments negres, el terra inundat de llàgrimes, una tristesa corresponent a la situació, la desgràcia m’havia enxampat.

Gioia Vasilev_3ème H Lycée Comte de Foix
Un vespre d’estiu, vam agafar maduixes al càlid vent d’estiu, hi havia un gran sol i no podíem estar més feliços. De què podíem queixar-nos? Vam ser joves i despreocupats. Un dia les nostres vides explotarien davant dels nostres ulls. Els camps de maduixes ens van inspirar a créixer, a créixer d’una petita llavor a una bella maduixa, a créixer en alguna cosa meravellosa. Vam veure tantes maduixes que ens vam adonar que hi ha milions d’éssers humans en aquest món, com aquestes maduixes, que cada individu pot fer-ho. Tot­hom pot créixer en alguna cosa bella, com les maduixes, si realment ho volem.

Maialen Sinfreu_3ème H Lycée Comte de Foix
Després d’un llarg dia, la Mary arriba a casa, se’n va a la cuina a preparar-se alguna cosa per menjar, s’entaula i posa la televisió. Ben sopat, la Mary es dutxa i se’n va a dormir, però quan tanca els ulls escolta alguna cosa diferent, però ella es gira, i torna a tancar els ulls. A les tres en punt, sent el soroll d’un plat trencant-se i s’aixeca d’un bot, es dirigeix a la cuina però està tot en ordre. Mentre passa pel llarg i obscur passadís de casa seva sent com la televisió s’encén i va pujant de volum progressivament, una fredor envaeix el seu cos, avança lentament cap al menjador, però quan arriba ja és massa tard…