Menors de 15 anys

Sandra Gómez Ballester_3r C EA 2A Ensenyança d’Encamp

Ella feia el seu recorregut de sempre quan el va veure. Se li va fer estranya l’emoció que va sentir en aquell moment. Normalment no li cridava l’atenció cap noi, però la llum dels seus ulls l’atreia cap a ell. Cada dia es veien, se seguien… Però mai es trobaven. Es van enamorar. A tothom li estranyava aquella parella: semblava que s’estimaven, però no s’ajuntaven, no es tocaven, alguns cops s’amagaven. Es podria dir que eren a pols oposats, un a cada punta del món. Ningú ho entenia. Fins un dia, aquell dia de l’any que van poder estar junts. Però solament durant uns instants. Aquell dia es va produir el primer eclipsi lunar.

Nahum Valls Bailen_3ème B Lycée Comte de Foix

Amb l’equinocci de tardor, inicio l’impacient compte enrere fins l’arribada de la temporada d’esquí i el mes de desembre: ignoro si és la sensació de llibertat en lliscar per les pistes o la pau que emana del profund i gèlid silenci de la muntanya, però m’hi sento particularment bé, allà dalt a l’hivern. Simultàniament, em venen al cap aquelles converses íntimes de telecadira amb els companys, sobre temes transcendentals de l’adolescència, i amb el record, sorgeixen els dubtes i reflexions que deuen ser propis de l’edat, així que hi seguiré rumiant i, deixaré que els meus pensaments madurin al meu ritme, de forma lenta però segura.

Caterina Alet_3ème B Lycée Comte de Foix

Per a mi, els caps de setmana i les vacances són el millor. Però no és perquè no hi ha escola, sinó perquè puc gaudir dels avis. Moltes tardes d’estiu escoltant atentament les seves històries, els passejos pel parc, les estones collint tomàquets a l’hort, les tardes de novel·les, i el menjar de l’àvia o els melons de l’avi. Totes aquelles coses, que per molts poden semblar insignificants, han fet que m’adoni que no cal tenir milions d’euros per a ser ric, ni cal tenir el mòbil més modern per ser feliç. Jo sempre he tingut els meus avis presents a la meva vida, i amb això, soc la persona més feliç, més rica i més afortunada del món!

Carla García Céspedes_4t A Col·legi Mare Janer

Em miro al mirall. Observo algunes marques; al front, al genoll, al peu.. i sento certa nostàlgia.
Recordo com vaig caure mentre aprenia a anar amb bici, i com vaig colpejar-me amb un armari. El pare ensenyant-me a nedar i la mare gravant tot el que aprenia; quan jugàvem a cuinar amb la meva germana i l’emoció abans que vinguessin els Reis; com ha canviat tot tan de pressa?
Són les típiques anècdotes que sempre comento amb l’àvia. Me n’adono que les meves cicatrius van més enllà d’una simple marca; guarden records, bons i dolents i m’acompanyen sempre. Ara ho veig tot diferent; estic feta de cicatrius, estic feta de records.

Gabriel Vidal Artigues_4t A Col·legi Mare Janer

Diumenge al matí, a la dutxa, pensant. Sempre havia volgut anar amb helicòpter, més els diners mai m’han sobrat. Ara, de sobte, ha arribat el dia. Soc a l’helicòpter i em tenen estirat mirant al sostre, animat i feliç. No sé on em porten, però al meu voltant tres persones em miren i em pregunten com estic, si tinc son o si estic marejat. Entre ells van parlant de temps. Segur que no parlen del temps que queda per arribar. Començo a trobar-me una mica angoixat, no sé què està passant, estic sol amb persones que no conec. Ja hem arribat. M’han dit que no sentiria res i m’adormo. Un cop despert, m’adono que el meu somni s’ha realitzat!

Claudia Figueroa Samitier_3r B EA 2a Ensenyança d’Ordino

Aquí em teniu, boja pel meu millor amic i molt decidida per fi a demanar-li de sortir. Avui tinc l’oportunitat perfecta, hem quedat sols per fer un treball per a l’escola. Estic a punt de dir aquelles paraules, quan, de sobte, ell diu: “Carolina, ja no puc aguantar més, t’he de dir una cosa molt important.” El meu cap comença a crear una pel·lícula d’amor perquè estic seguríssima que també sent el mateix que jo. Però aleshores ell continua: “Estimo la teva millor amiga.”

Jaime Filipe Cruz Pereira_3r B EA 2a Ensenyança d’Ordino

Pom! Quina mala sort. Justament m’ha caigut una poma al cap.
Què és això? Cauen bombes del cel! Em sembla que estem en  guerra. Oh, mira, l’Àlex està combatent contra els americans. Què passa, Àlex? Per què has caigut? Què passa?
Aniré a explorar, soc al bosc, això sembla un laberint. Què és aquella casa?
Pot ser un bon amagatall. Hola, que hi ha algú?
De cop es tanca la porta i des d’aquell dia ningú no ha sortit d’aquesta casa encantada.

Alex HernÁndez Palomares_3r A COL·LEGI MARE JANER

El meu millor amic sempre ha evitat que jo anés a casa seva, fins i tot quan havíem de fer algun treball en grup. Un dia el vaig perseguir fins a casa. A la caseta del seu jardí tenia diferents botons. La curiositat em va poder i vaig decidir prémer el primer. Es va obrir un portal. Vaig entrar-hi, era un portal d’emocions. De sobte, vaig sentir una veu parlant. Vaig sortir i em vaig amagar. Era el meu millor amic, que havia entrat. Quan vaig decidir anar-me’n, vaig veure un botó vermell i vaig decidir polsar-lo pensant que s’obriria un portal especial, però no va fer res. Des d’aquell dia, però, no he tornat a veure el meu amic.

Mireia Teixeira Castro_3r A COL·LEGI MARE JANER

Vaig despertar en un lloc estrany, en el qual mai havia estat. Era còmode i calent, tenia de menjar i beure. Es preocupaven per mi. Era el millor sentiment que havia experimentat mai, ja que abans vivia als carrers, sense ningú que m’ajudés a sobreviure, sense ningú que m’ajudés a trobar menjar entre les deixalles, sense cap mirada amable dirigida cap a mi quan demanava ajuda. Fins que ella va arribar per acollir-me amb els braços oberts cap a la seva família. Amb el seu amor i bondat em va salvar. Això va ser fa temps. Ara l’observo, la meva mestressa, plorant amb una fotografia nostra a les seves mans xiuxiuejant “el meu bigotis”.

Renata Inés Cirami Vallejo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Sentia una punxada a l’espatlla, com si algú m’hagués clavat un ganivet o qualsevol arma afilada. No ho podia entendre. Per què sentia això? Per què!?
No tenia sentit, tot estava anant molt bé! Ho teníem tot perfectament planejat, ni una pedra sense remoure, ni un cable solt, res! Llavors em va venir la idea que podria ser el nostre enemic! Però tot i així no tenia ni cap ni peus! Com ho havia descobert? Ens estava espiant? Ho sabia des de fa molt? Com ho podia estar fent doncs!? Només érem el meu amic i jo! Ningú de més o de menys, sols ell i jo!
Em rodava el cap de tant pensar… Però de cop i volta ho vaig entendre…

Lucía Becerra Martin_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

No li agradava gens preocupar-se, però ja era massa tard.
Tenia el cap ple de pensaments negatius: I si s’ha escapat? I si l’han atropellat? I si li han fet mal?
Tenia molta por, podia haver passat qualsevol cosa. L’estimava moltíssim, a aquest gos. No volia imaginar res dolent, però no podia evitar-ho. Els seus pensaments l’enfonsaven, sentia que estava a punt de desmaiar-se i cada vegada es posava més nerviós. Va sortir al balcó per respirar aire fresc, però sense voler, va trepitjar alguna cosa tova que va fer un soroll estrident. Aleshores l’amo va començar a plorar d’alegria mentre deia: “Gràcies a Déu!”

Arantxa Zapata_3ème C Lycée Comte de Foix

No saps mai com pot canviar la teva vida. No saps mai quan faltarà aquella persona propera amb qui comparteixes la vida quotidiana. Jo arribava d’un viatge, molt cansada, així que vaig decidir anar-me’n directament al llit, sense donar gaire explicacions als meus pares, però sobretot, sense saber que ja mai més els podria dir absolutament res més. Aquell dilluns em vaig sentir tan malament, impotent no podia fer que el temps tornés enrere. Segueixo guardant aquell “bona nit!” per quan els torni a veure, que espero sigui d’aquí a molt. I des d’aquell dia, sempre m’acomiado de qualsevol persona perquè no sé quan la tornaré o no a veure.

Teresa Agueda Ortas_3ème C Lycée Comte de Foix

En aquest món, existeixen una immensa varietat de tipus d’estima, tots i cadascun d’ells complexos, existeix l’amor romàntic, per exemple. Però, l’amor incondicional que moltes mares tenen envers els seus fills sempre m’ha semblat fascinant. Jo que ara visc l’època de l’adolescència, em sento incapaç d’entendre com malgrat la quantitat de discussions sense sentit i innecessàries que arribo a tenir amb la meva progenitora, ella mai no deixa de somriure’m quan arriba a casa després d’un dia llarg i dur al seu treball…, mai no deixa d’escoltar-me i ajudar-me quan la necessito… Per tot això, vull donar-te les gràcies. T’estimo Mare.

Minerva Albelda_3r B  Col·legi sant ermengol

M’han regalat una rosa. Per què vull una rosa? D’acord, és una flor, però prefereixo una altra cosa. En uns minuts vaig entendre que tenia un significat, però no el típic de les pel·lícules romàntiques. No. Aquella rosa significa el que ens dona la natura. Però… què li donem nosaltres a canvi? Segurament estaràs pensant que és una bestiesa això que llegeixes. Però si t’hi pares a pensar, com jo, t’adonaràs que tot té més d’un significat, i no sempre t’has de quedar amb la primera idea que et passa pel cap. Reflexiono i torno a reflexionar: això que he fet està malament, parlar sense haver pensat i dir el primer que em passa pel cap.

Judit Espàrrach_3r B  Col·legi Sant Ermengol

Ahir vaig passar per davant del mur on havia pintat una bonica papallona temps enrere. En tocar-la vaig recordar els moments que havia passat allà. En girar-me, vaig viure la mateixa escena que ja havia viscut. Aquell dia ell se’m va declarar davant d’una preciosa posta de sol. És com si hagués tornat al passat. Em vaig emocionar en reviure-ho de nou. Així doncs, la nostàlgia em va inundar en recordar quan vaig acceptar l’anell de promesa. A data d’avui, encara em pregunto com seria ara si li hagués dit que no. Amb el cap cot i amb tristor, vaig reprendre el camí lluny d’allà, anava a portar-li flors, com cada dos de novembre.

IZAN CAMPOS_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

En un desert assolellat, lloc de l’Aràbia, hi ha una torre de pedra no gaire alta i ampla, sense porta ni finestra ni tragallums, no hi ha res. A l’única habitació, situada sota el subsol (el pis de la qual és de terra i que té la forma d’hexàgon), hi ha una taula de fusta i un banc molt esvelt. En aquesta cel·la hexagonal, un home que s’assembla a mi escriu, en caràcters que no comprenc i en un idioma molt singular, un llarg poema sobre un home que en una altra cel·la hexagonal escriu un poema sobre un home que en una altra cel·la hexagonal… El procés no s’acabarà i ningú podrà llegir i observar el que els presoners escriuen.

DEREK SANCHEZ TERUEL_3r C Col·legi Maria Moliner

Era un dissabte a la nit, una parella volia passar-s’ho bé, van observar que hi havia un hotel abandonat i van decidir entrar-hi.
Una vegada a dins, van veure que constava de set plantes i una d’elles era subterrània. Primer van anar a la planta de sota i un cop a baix van sentir una pudor molt forta. Quan van obrir la primera porta, van veure una pila de cossos morts sense les seves extremitats. Quan van voler sortir d’aquell hotel, una persona amb màscara es va tancar en aquella habitació. I no es va tornar a saber res més d’aquella parella. La policia va estar dos anys buscant per tota la ciutat, però mai se’n va saber res més.

Charlotte Gaspà_3ème J Lycée Comte de Foix

Tot va començar un dia qualsevol. Estava passejant pel carrer amb la Clàudia quan de cop i volta rebo una trucada d’una amiga. Ella estava plorant com si hagués passat una cosa terrorífica. Per sort ella també estava per Andorra, a prop meu. Ella em va dir si hi podia anar i jo li vaig dir que sí que en 5 minuts hi era. Van passar 5 minuts i no la trobava enlloc. Com si la trucada que havia rebut no fos d’ella. Va ser molt estrany, ja que la Clàudia també l’havia sentida. Li vam tornar a trucar i a la primera vegada no ens la va agafar, a la segona vegada ens la va agafar però ens va dir que no havia estat ella. Tot un misteri…

Brian Rafael_3ème J Lycée Comte de Foix

Després de molts partits d’infart i de tensió, l’Espanya de Vicente del Bosque va arribar a la final del Mundial contra l’Holanda de Robben. Aquell partit es va disputar a l’estadi  Soccer City de Johannesburg, a Sudàfrica. El partit va ser molt ben confrontat per part dels dos equips. En una jugada Robben es quedaria l’únic davant de Casillas completament sol però el porter espanyol amb un peu miraculós va salvar el 1-0 contra Espanya. El partit va estar tan ben disputat que els dos conjunts van marxar al temps extra, en què Iniesta marcaria  l’1-0 que donaria a Espanya el primer Mundial de la seva història.

Yankel Prodoprigora Mingorance_3r EA 2A Ensenyança de Santa Coloma

Fred, és la primera sensació que vaig tenir i ràpidament vaig sentir un gran pes sobre meu. Tot era fosc, no podia identificar on em trobava, però aconseguia sentir veus sobre el meu cap. Vaig cridar, però no hi va haver resposta. Quan vaig intentar estirar els braços, van tocar com una espècie de paret. Vaig intentar mantenir la calma i al minut vaig escoltar molts passos sobre el meu cap. Em vaig pessigar per saber si era un somni, però no sortia d’aquella claustrofòbica situació. Escoltava gent plorant, em preguntava si eren a l’infern. Escoltant durant una estona em vaig adonar que se celebrava el meu funeral.