Menors de 15 anys

Adrià Balbas Cortés_3r EA 2A Ensenyança de Santa Coloma

Vaig veure un partit de futbol de petit d’un equip bastant bo i era de color blaugrana. Em vaig enamorar d’un jugador, el qual més endavant seria Neymar i mai sabria que seria el millor del món per a mi. L’any 2015 van guanyar la lliga i la UEFA Champions League i es van proclamar campions del món i van continuar guanyant la lliga un altre any més, però l’any 2017 va canviar tot i van fer una baixada fins que en el 2018 el meu jugador preferit, Neymar, se’n va anar del Barça i tot va canviar. De sobte van baixar de veritat i van canviar a L. Suárez i a Messi. Des d’aquell moment el Barça no va ser el mateix.

Pol Soriano_4t A COL·LEGI MARE JANER

El dia que et vaig veure ja ho vaig pensar, havies de ser per a mi, no hi havia manera de pensar en una altra cosa. Van ser 5 segons, però els més intensos de la meva vida. Em vaig guardar la imatge del moment al cap perquè sabia que no et tornaria a veure mai més així. No vull pensar-ho, però crec que em vaig enamorar d’aquella manera que tens de brillar. La següent nit no vaig poder dormir del mal de cap que em vas causar, només em creaves penes al cos. No sé com t’ho vas fer per créixer tan ràpid, eres l’única que s’estava fent gran, més gustosa, la més especial. L’única madura d’aquell camp de pomes que hi havia de camí a casa.

Ada Puerta_3ème J Lycée Comte de Foix

Aquell primer dia de febrer érem dos desconeguts, sense cap història ni records… No sabia si senties el mateix… Em feies sentir coses que no havia sentit abans. Vam intentar-ho, i va funcionar, però tot allò que comença, acaba i res és per sempre. Ara res és igual, ja no em desperto amb el teu missatge ni me’n vaig a dormir amb ell. Mai se m’oblidaran tots aquells mesos al teu costat. Encara que estiguem amb una altra persona, jo no puc oblidar-te i no té sentit que solament jo em senti així. Cada vegada que et veig segueixo sentint alguna cosa i no sé com explicar-ho. Sé que sempre seràs tu i potser no era el moment correcte…

Biel Martínez Blanco_3r A EA 2a Ensenyança d’Ordino

L’Anna és una noia jove de 23 anys que viu amb els seus pares. Com que ja queda poc perquè arribi el Nadal, ella es proposa comprar-se una casa com a regal de Nadal. Els primers dies pensa en una casa espaiosa, gran i amb molta llum, però com que viu a Escòcia, la idea de casa que ella té al cap es va difuminant a poc a poc. Una setmana després troba una oferta que no pot deixar passar. L’Anna compra la casa a un noi a través d’una aplicació, sense comentar-ho amb els seus pares. L’Anna està molt tranquil·la, ja que els pares no sospiten res. La nit de Nadal l’Anna els porta a la nova casa. Quan arriben, troben una cosa impensable.

Alberto Torres Muñoz_3r A EA 2a Ensenyança d’Ordino

Em dirigeixo content a la meva aula de física. He preparat el tema de la força de la gravetat, que és molt interessant. Quan entro a l’aula ningú no em dirigeix la paraula. Quan explico la lliçó, la trobo molt avorrida. M’aixeco per veure què fan els meus alumnes: no em presten atenció. Poso la mà als cabells de la meva alumna preferida, que seu a la primera fila: la Rosa. Quan toco el seu cap, de sobte cau al terra. S’obre la porta. Entren dos homes vestits de blanc que es dirigeixen a mi. Em posen la camisa de força i em fan empassar una pastilla. És en aquest moment que m’adono de la crua realitat. Soc presoner en un psiquiàtric.

Laia Montraveta Jo_3r A Col·legi Mare Janer

Era un dia molt especial per ella, però no sabia que la seva il·lusió acabaria desapareixent. En sortir de l’escola, es va dirigir cap a la parada. El bus no va tardar a arribar, però no es va aturar, estava ple. No va tenir més remei que esperar el següent, però es va emportar una sorpresa a l’observar que estava fora de servei. Impacientada, va decidir canviar de parada, ara havia d’agafar l’Exprés. A punt d’arribar a la parada, el va veure, va córrer tan ràpid com va poder, però malauradament no hi va arribar. Frustrada, va decidir anar-hi caminant. Quan va arribar al seu destí es va adonar que ja havia fet tard, ell ja no hi era.

Laly Moreau Serrano_3ème F Lycée Comte de Foix

El vuit d’agost estava a Barcelona amb el Joan i la Marta, caminàvem mentre parlàvem, em vaig girar i vaig veure la Marta amb aquell monstre tocant-li cada part del cos, sense el seu consentiment, el Joan també ho va veure i va ser la primera vegada que vaig veure als seus ulls un negre aterrador. Es va apropar amb ràbia, va empènyer la Marta cap a mi, ella estava plorant desconsoladament, la vaig abraçar, ell es va llençar cap a l’home per colpejar-lo però ell va ser més ràpid i el va apunyalar deu vegades. En aquell moment, unes grans gotes van sortir dels meus ulls. Avui el meu àngel se n’ha anat cap al cel amb un últim T’ESTIMO.

Anna Armengol Kotova_3ème F Lycée Comte de Foix

Tots som diferents d’alguna manera: orígens, cultura, religió, coses tan simples com els colors, roba o un llibre o una sèrie. Hi ha discriminació per això, però… Per què? Si t’agrada el rosa “Ets com una noia” o “No t’agraden els talons, ets com un noi”. També donen per fet que si a una minoria li agrada una sèrie que a la majoria no li agrada, aquesta minoria és automàticament rara, sense justificar. L’ésser humà critica tot allò que no és normal per a ell, encara que aquesta cosa rara sigui normal per a algú altre. Podem canviar-ho, però es necessita la col·laboració de tothom, cosa que no tenim, i no sembla que ho tindrem aviat.

Gonçalo Artilheiro_3r D  EA 2A enseyança Santa  Coloma

En Ramonet tenia un company molt dolent que es deia Lucas Gil. No el deixava mai tranquil i se’n reia d’ell, ja que era molt més petit i baixet que la resta i sempre estava trist a causa de la malaltia que la seva mare patia des de feia dos anys. La mare estava molt preocupada per ell, així que en Ramonet li va prometre que aconseguiria que el deixessin en pau. La mare d’en Ramonet va morir i, amb la promesa que li havia fet, el jove va seguir els seus estudis i va crear una empresa de telecomunicacions molt exitosa. Un dia, fent les entrevistes a les noves incorporacions, es va trobar un nom que li resultava familiar: “Lucas G…”

Joan Amat_3r D  EA 2A Ensenyança santa coloma

En Joan era un apassionat dels cotxes esportius que va aconseguir dedicar-se a allò que l’apassionava entrant a la llista de participants del Ral·li Europa 2022, una carrera amb més de cent bòlids que travessava el continent, finalitzant a Andorra. Els nervis afloraven abans de cada carrera i, malgrat els esforços, en Joan no obtenia els resultats desitjats, perdent tota possibilitat de guanyar el premi. No obstant això, a la gala de comiat del ral·li organitzada pel comú d’Andorra el jove corredor va veure tots els seus esforços reconeguts al país que l’havia vist créixer quan va sentir: “El premi al corredor més jove és per…”.

YANNI ANGUERA VICENTE_3r E  EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

El mal sentimental, aquell sentiment que fa que et sentis malament quan es mor algú de la teva família. Diuen que s’han d’aprofitar els petits moments en família i mirar sempre la part positiva, però quan una persona que estimes molt s’allunya i la veus allà, estirada, immòbil, pensaments negatius comencen a rondar-te pel cap com ara: haurà marxat per voluntat pròpia? Tot i així, encara tens aquella persona, els teus pares i els teus amics i, d’alguna manera, la vida continua…

Arnau Sansa Pereira_3r Col·legi Mare Janer

Obro els ulls. Ens trobem en un camp ple de flors. Ella està estirada, amb el cap damunt del meu pit. Li estic acariciant els cabells mentre ella canta una cançó d’amor. Els nostres ulls es troben. La imatge canvia. Ara som a la casa que tenim vora el mar. Contemplem com les onades xoquen contra les roques del precipici. Estem sota la mateixa manta. Ens tornem a mirar als ulls. La imatge canvia. Ens trobem al llit. Ella té la pell d’un color pàl·lid. Ens mirem i tinc la sensació que no ens tornarem a veure. Em desperto amb els ulls plens de llàgrimes. Miro al costat del mateix llit esperant trobar-la, però ella ja no hi és.

Carla de Araujo Martins_3r Col·legi Mare Janer

Estimat avi, recordo els teus cabells arrissats. Recordo que jugaves molt amb la mare i els tiets. Recordo que t’encantava tot el menjar que feia l’àvia, sobretot la sopa. Recordo la primera vegada que et vaig veure la cara. No recordo quan vas dir adeu. Recordo totes les flors que hi havia a casa, perquè t’encantava la natura. Recordo el dia del teu aniversari. Recordo el teu passat. Recordo que sempre volies estar a casa amb la família. Recordo la teva botiga de sabates. Clarament recordo la meravellosa parella que feies amb l’àvia. Recordo que no vas viure amb nosaltres. Però, sobretot, recordo com me’n parlava l’àvia, de tu.

Alba Fernández Betriu_3r A EA Segona Ensenyança d’Encamp

Què entenen per aquest concepte? Són sentiments que no pots controlar. Hi ha dies que estàs bé amb la persona i altres no la vols ni veure, aquelles baralles per mi són  les pitjors. Hi ha  moments que em pregunto què he fet malament perquè l’afectivitat ja no sigui com abans. Aquella sensació de sobre pensar les coses no és bona per a la teva salut mental, i només per a una persona que potser no val la pena. Però sobretot el que més importa són els records que tens amb aquella persona, perquè els bons moments es quedaran sempre al teu cor. I mai perdis l’esperança perquè sempre hi haurà una amistat que es quedi de veritat…

Eva Casanovas da Costa_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

I em sentia com una bola de mirall, era brillant, la més brillant entre totes les que es movien al ritme de la música. Tots es fixaven en mi, però estava trencada en mil peces. Òbviament, ningú s’adonava que estava al mig de la pista de ball, intentant brillar pels altres, intentant encaixar davant tothom, donant voltes sense parar com una bola de mirall. Però jo, sincerament, l’únic que feia era intentar, i intentar, saltar del trapezi i deixar de somriure pels altres, deixar la perfecció. Només volia brillar per mi mateixa, no volia que ningú opines si ho estava fent bé, o no. Volia, i desitjava ser jo mateixa davant els altres.

Anton Calvet_3ème E Lycée Comte de Foix

Una tarda vaig anar a la muntanya amb l’Ethane i uns amics. L’Ethane va caure a 200 quilòmetres de nosaltres. Havíem d’esperar un estiu per anar a buscar-lo perquè havia caigut a la Xina. Després de l’estiu vaig anar-hi amb una moto de neu, s’assemblava a un gran bloc de gel tot de color blau, l’havies de llepar per descongelar-lo. Quan vam tornar a casa ja estava descongelat, però no parlava. Dues hores més tard s’havia despertat i podia parlar, però sols podia dir nug nug. I com que estava molt pesat, el vam ficar en un bloc de gel novament i el vam enviar a 200 quilòmetres de nosaltres, de nou a la Xina. Quina tranquil·litat!

Aaron Rouissi_3ème E Lycée Comte de Foix

Un matí, abans del partit de futbol em vaig prometre que havia de fer alguna cosa important pel meu avi i el meu tiet, perquè era el dia del seu aniversari i volia dedicar-los un gol. Però a la posició on jugava no es marcaven gols. Un cop al camp estava molt estressat! Vam escalfar, l’estrès pujava… Arriba l’hora del partit, s’acaba la primera part 0 a 0. Comença la segona i al cap de quinze minuts ens marquen un gol. Queden 10 minuts i per sort faig un gol de mig camp i tres minuts després torno a fer un gol, el de la victòria. El millor de tot això és que el meu avi havia baixat de França per veure el meu partit. Quin orgull!

Laura Agudo Represa_3r B Col·legi Sant Ermengol

Dibuixo espais entre els núvols, m’acompanyen les abraçades del vent. La lleugeresa que em recou des del cap fins als peus… És tan confortant. En quin moment he acabat aquí? No en tinc ni idea, però no me’n vull anar d’aquí. Lluito contra corrent. M’aferro als raigs i creo una harmoniosa dansa amb la pluja. Soc un núvol.
M’estàs escoltant? Una veu em posa els peus a terra. Afirmo, mentint. I continua amb el que m’estava dient, no entenc de què m’està parlant. Només faig gestos com si li estigués prestant atenció. Apa, mira, un ocell. I si li pregunto què estava dient? No, millor no, això sí que seria molt vergonyós, ara que ho penso.

Anna Berenguer Navarro_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino

Les meves cames no paraven de córrer, estava cansada, però si m’aturava aniria a l’infern o alguna cosa pitjor. M’anava girant per mirar on era, i vaig comprovar que el tenia més lluny. Vaig continuar corrent i, al mig del camí, vaig decidir parar i em vaig amagar darrere d’un arbust. Mirava per tot arreu, vigilant que ell no vingués, però no veia a ningú. Pensava que ja havia marxat o que s’havia cansat de buscar-me. Per si de cas, vaig decidir continuar, però en el moment en què les meves cames van tornar a arrencar, una mà em va agafar per l’esquena.
–T’he atrapat! –va dir–. Avui et toca parar a tu la taula, la mama t’espera.

Victoria Betancurt Deus_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino

Després de preparar-me durant una bona estona –el maquillatge, la roba, que si massa senzilla, que si molt cridanera– per fi estic preparada. Sospiro i entro. Música i música. Ballo i ballo. Miro a l’esquerra, a la dreta… Em torno més i més petita. Sento punxades. Totes les mirades clavades en mi. Tots els ulls presents en aquella festa estan dirigits al meu cos, als meus moviments. Per què tots em miren? La màscara, la màscara! La maleïda màscara! Me l’he deixat a casa. Ja he trencat la norma, això de les màscares és el pitjor. Però de fet la màscara la tinc posada. Sempre. Maleïda societat. Maleït el fet de no poder ser qui ets.