Menors de 15 anys

Laia Pons Mariño_3r B Col·legi Anna Maria Janer

Em vaig despertar. Pensava que era un somni. Sonava l’alarma de la casa. Vaig sentir passos al menjador. Vaig anar cap al passadís i tot seguit a la sala. Els passos s’acostaven cada cop més. No sabia què era. Ho volia saber. Estava molt espantada. Vaig encendre el llum i va aparèixer un desconegut davant meu. Abans que m’ataqués, ja li havia donat un cop de puny acompanyat d’una puntada de peu per deixar-lo inconscient. Vaig trucar a la policia… Quan em vaig despertar, el resplendor del sol que sortia darrere del mar entrava per la finestra del menjador i il·luminava la casa sencera com si fóssim al paradís, l’origen de la vida.

Daniel Castro_1ère PRO Elec Lycée Comte de Foix

Tinc 4 anys i visc a Los Angeles. Un dia vaig veure una llum a la meva habitació que tenia forma de cara d’una nena de la meva edat i em va fer seguir-la fins al jardí. Allà vaig veure com en sortia un coll blau, seguit de tres mans grogues i unes cames taronges. De cop, va començar a jugar i jo no sabia si volia jugar amb mi o fer-me mal, però m’hi vaig acostar. Vam jugar tota la nit fins que va sortir el sol, però de sobte va començar a desaparèixer a poc a poc. Vols venir amb mi? Si vens amb mi, passarem per una portalada màgica i entrarem al meu món. Què hauríeu fet vosaltres? Jo ho vaig tenir clar…

David Paulo Ruivo_1ère PRO Elec Lycée Comte de Foix

Hi havia una vegada un núvol que era de color blanc i els altres se’n reien perquè era d’un altre color. A més, estava enamorat d’una núvol, evidentment de color negre, però d’un negre molt especial, però ella no li feia cas. Va decidir pintar-se de negre, perquè ja estava fart de sentir-se diferent. En canviar de color, la núvol es va fixar en ell. Un dia de piscina, el núvol es va submergir i quan en va sortir tenia un blanc espectacular. Ella va quedar tan impressionada que va oblidar que el núvol era diferent, de fet, fins i tot li agradava que fos diferent. Això els va unir per sempre més.

Carla Fernández_3r D EA Segona Ensenyança Encamp

Què és somriure? Què és plorar? Què són les emocions? Cada vegada que vaig pel carrer veig la gent feliç o simplement discutint. A mi m’agradaria poder sentir aquests sentiments com la resta. Però cada vegada que ho intento no sento res. Sovint he provat de tancar els ulls i fer un esforç per identificar les meves emocions i provar d’expressar-les. Per moments sembla que tinc por, però no. Soc diferent i m’agrada ser-ho, però sé que a la gent no li agrada allò que li és desconegut. La part positiva de no poder sentir ni expressar res és que la gent no et pot fer mal.

Claudia Pereira_3r D EA Segona Ensenyança Encamp

La nena obrí una porta. De sobte, es trobava a l’Àfrica davant d’uns paisatges espectaculars, però alhora molt pobres. Allà va iniciar un recull fotogràfic sobre la riquesa i la pobresa que oferia l’entorn. Després, va obrir una altra porta que la va dur a Síria. Allà va fotografiar la ciutat que havia estat destruïda pels homes. Com una ciutat podia quedar en aquell estat? Per què per un desacord aquella població en pagava les conseqüències?
Va fugir fins a trobar una porta que li permetés arribar a casa. Aquell viatge l’havia fet reflexionar. Sense cap mena de dubte, la pitjor espècie era la nostra.

Carla Lafitte_3ème E Lycée Comte de Foix

La Nutella no és una simple xocolata, perquè quan en tens a la boca tens la impressió d’estar als núvols; i no als simples núvols, sinó en els més dolços que existeixen. Cada vegada que en menges sembla que sigui la primera. Com els núvols. Quan en veus un penses que el veus per primera vegada perquè tots són únics; quan no n’hi ha cap al teu damunt, tens la impressió d’estar perdut i et falta alguna cosa. Com la Nutella. Quan no la tens sobre la taula estàs perdut. A la nit, hi ha qui somia poder arribar fins als núvols i menjar-los, com el cotó de sucre… però jo somio d’arribar fins al cel i menjar la Nutella fins a l’infinit.

Wadoud Hasnani_3ème E Lycée Comte de Foix

Humans, increïble paraula. Som considerats l’espècie més intel·ligent del planeta i en realitat som la pitjor. Què hi fem en aquest món? Qui ens hi ha portat? Quina és la nostra missió? I si aquest planeta no ens pertany? Els animals eren aquí molt abans que nosaltres, només som els seus convidats. Hem envaït i destruït el seu territori, hem sigut el seus assassins i encara ens accepten com els seus amos. Ataquem, destruïm i contaminem només per viure una mica millor, però al món no li queden gaires forces. És l’únic planeta que ens han donat per viure; el seu futur és a les teves mans… ajudem-lo junts per continuar-hi vivint.

Nahum Gálvez_3r A EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Com cada dia, tinc ganes de no sortir perquè soc una persona amb un petit problema. No tinc cames, ni braços, i tinc la cara cremada. A sobre, el meus pares i la meva gossa van morir, amb això em refereixo que tot al meu voltant va desaparèixer. Ara soc una “cosa” que porten amb una cadira de rodes, soc afortunat per haver pogut conèixer gent famosa però, en realitat, no els importo. Com que només es fan fotos, per això escric aquesta carta, perquè sapigueu la veritat.

Adrià Porras_3r A EA Segona Ensenyança Santa coloma

Ja sé que soc un nen que no té gaires amics, però soc feliç perquè tinc un germà que em cuida molt i m’estima molt. Per a mi? És com un millor amic perquè gairebé sempre, després de sopar, vaig a la seva habitació i parlem del que hem fet aquell dia. El meu germà té 16 anys però fa les mateixes ximpleries que un nen de 10 anys; és a dir, com jo. Resulta que malgrat que no tingui gaires amics… un dia, en Roger, el meu company de classe, em va demanar per ser el seu amic. Òbviament li vaig dir que sí. És el típic noi rialler a classe i molt bon estudiant al mateix temps, i al final vam acabar sent millors amics.

Daniel Rodríguez_2nde CSR Lycée Comte de Foix
Un dia qualsevol vaig arribar a casa i vaig veure el meu pare i la meva mare parlant seriosament i amb llàgrimes als ulls. Vaig mirar i el meu pare em va dir que m’havia d’explicar una cosa que m’afectaria molt. Jo estava nerviós pel que m’havia de dir, i de sobte el pare em diu que marxarà per sempre a França. Quan vaig sentir això vaig quedar-me sense paraules i les llàgrimes em van començar a caure. El vaig abraçar fort i no el vaig deixar anar. La meva vida no seria la mateixa sense ell. Per sort ens ve a visitar cada dues setmanes, i ja porto així cinc anys. El trobo molt a faltar. Trobo a faltar que estigui amb nosaltres. Fi.

Carles Baena_2nde CSR Lycée Comte de Foix
El cap de setmana passat va ser una mica mogut. Vaig anar a casa de la meva àvia, on hi havia mitja família: avis, tiets, cosins, pares d’amics i amics meus, en total érem disset persones. Vam passar una bona nit, molt divertida, i vam fer un molt bon sopar. Però per desgràcia ens en vam haver d’anar força aviat. L’endemà al matí, diumenge, em van despertar trucant-me per telèfon. Era un bon amic que em demanava si volia sortir a escalar; vam anar a Lleida, concretament a Camarassa, on hi ha un mur d’escalada natural. Érem el pare, un amic comú i el monitor. Amb tots ells vaig passar un cap de setmana fantàstic. Gràcies a tots.

Davin Delaney Luque_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ordino
Soc a classe. No sé què fer. Estic escoltant les paraules del professor, miro el rellotge i veig com passa el temps. Continuo sense idees, miro els companys: ells escriuen el seu microrelat. Em poso nerviós, tinc poc temps i continuo sense saber què escriure. Em començo a moure a la cadira, miro per la finestra, però res. Les idees no flueixen dins del meu cap. Els meus companys comencen a acabar i jo ni tan sols he començat. Estic més nerviós que mai. Em toco el cap per veure si em puc inspirar. El professor s’apropa i em diu que no he fet res durant la classe. Jo, fent cara de pena, li dic que ho sento, però les idees no em venen.

David Calvente Diéguez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA d’ordino
Jo estava amb els meus cosins i el meu germà. Se sent l’alarma de foc i tots busquem el fum per a saber on és. Correm cap allà: és un paller cremant. Els bombers van apagar el foc. A l’hora de dormir vam anar a l’habitació. No podíem dormir i ens vam posar a jugar. Un cop adormits, em vaig despertar. Em sentia observat i vaig mirar per tota l’habitació. Hi havia una dona. Em mirava. Estava tan espantat que em vaig tapar amb la manta i vaig intentar dormir. Em vaig cansar d’estar sota la manta i vaig obrir el llum, vaig mirar per tota l’habitació i la dona no hi era. El meu germà també l’havia vist en una altra habitació.

Judith Carmona González_3r B Col·legi Sant Ermengol
Últimament m’he adonat que el més important que tinc són els meus avis. Què faria jo sense ells? L’altre dia metre em dutxava em vaig recordar de totes les tardes que hem passat junts. Sé que d’aquí a poc ells no estaran aquí, em faltaran, i quan ja no hi siguin em penediré de no haver passat més temps amb ells. Els meus avis em fan veure la vida de totes les perspectives possibles, són capaços de treure’m  somriures i de fer que m’oblidi de tot allò que no em deixa somiar. Confio i estic segura que mai em fallaran. Us estimo més del que creieu.

Judith Massip Llastarri_3r B Col·legi Sant Ermengol
Es va llevar amb més decisió que mai, ho tenia tot meticulosament organitzat. Deixaria la carta sobre la taula de la cuina, agafaria l’autobús que el portaria fins al lloc desitjat i, sense pensar-s’ho dues vegades, faria el que feia mesos que planejava. Estava fart d’aquella rutina monòtona. Desitjava poder haver viscut una vida diferent. Va seguir el seu pla meticulosament. En arribar al lloc triat va seure. Va tancar els ulls. Li arribava un airet pur i fresc que baixava de les muntanyes, transportava l’olor del bosc, del romaní, records feliços d’infantesa… La veritat el va colpejar. Tenia el poder de canviar la seva vida.

Marta Peleijà_3ème G  Lycée Comte de Foix
Tenia 12 anys quan la meva mare em va apuntar a natació sincronitzada. No m’agradava gens la natació, i menys ballar dins de l’aigua, però vaig anar entrenant i fent amics. Un dia l’entrenadora ens va anunciar que hi havia una competició molt important, que hi anava gent de tots els països. Em van demanar de participar-hi perquè deien que era una de les millors, i vaig acceptar encantada, quan les entrenadores m’ajudaven a preparar el ball em vaig anar enamorant de la natació sincronitzada. Vaig quedar segona en aquella competició tan important. I això era genial i vaig saber el que de veritat m’agradava, i sentir per alguna
cosa.

Sabrina Da Silva_3ème G Lycée Comte de Foix
De sobte creixes, i tens la necessitat  de voler-ho tot. Creure que en la vida tot és fàcil i que seràs feliç sí o sí. Ho demanes tot i et diuen que no i  tu hi insisteixes i t’ho acaben comprant… Et sents  feliç per tenir-ho tot, sense valorar qui et dona les coses, donant més importància als objectes que a la teva pròpia família. Fins que un dia, quan perds la persona més important del món, algú a qui no valoraves prou, a la teva pròpia mare! Hi penses quan ja és massa tard i que el que més falta et fa ja no hi és. Llavors t’adones que és massa tard i que ja no pots fer marxa enrere per poder-li dir allò que senties.

Arnau Ojeda_3r B EA SEGONA ENS. Santa COLOMA
Hola, em dic Pere i tinc 13 anys. L’altre dia els meus amics van decidir fer-me una “broma”. Jo estava tornant de classe i dos dels meus amics que també sortien de classe em van seguir disfressats de pallassos, per arribar a casa meva havia de passar per un
car­rer que mai m’havia agradat. De cop i volta ells van saltar a sobre meu fent-me molt mal a l’esquena. Jo vaig donar un cop de puny a un dels meus amics per intentar defensar-me i va ser quan es van treure les màscares de pallasso. I vaig descobrir que eren els meus amics: –    Ei! Pere, que només era una broma! –    Com que una “broma”? Això no és una broma, això és una agressió?

ALEXANDRE DA SILVA_3r B eA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Un dia trist aquell 29 de novembre. Les flors semblaven mortes, els arbres començaven a perdre les fulles i amb elles la seva vida. Aquell dia estava plovent, feia fred i les carreteres semblaven petits rius sense vida. Es podia dir que tot estava tranquil però a casa meva no. Em trobava discutint amb el meu pare. La nostra casa semblava un camp de batalla on les armes érem nosaltres i la munició eren els nostres crits. El pare, cansat de discutir, se n’anà amb un cop de porta amb l’últim crit meu. Encara recordo què li vaig dir: “Si te’n vas no tornis!” Aquell dia, dos hores després, em vaig adonar que el pare va morir atropellat.

Carla Martins_2n de PRO GA  LYCÉE COMTE DE FOIX
Des de ben petita ell era com un germà. Més que això, era com el meu segon pare. M’havia vist créixer, però malauradament només durant els meus nou primers anys… Aquell 18 d’octubre del 2010 no l’oblidaré mai. Va ser el dia que ell va marxar, sense acomiadar-se. Quan em vaig llevar, alguna cosa passava i no entenia què. El meu pare ja havia sortit de casa. La meva mare i les meves germanes ploraven. Jo seguia sense entendre res fins que va sonar el telèfon i vaig agafar-lo jo. Va ser quan ho vaig entendre tot, ell havia marxat. Per què ell? Si només tenia 22 anys! I ens quedaven tants moments per compartir…
L’enyorança és immensa.