e_640

Maria Belen Vergara Espin_3r B COL·LEGI MARE JANER

Recordo aquell dia com si fos avui, recordo que ens havíem de veure a través d’una pantalla. Recordo que tot era fosc. Recordo que tots els mitjans portaven males notícies, que tots els sanitaris anaven amunt i avall sense parar. Recordo que a les vuit de la nit tots sortíem a la finestra per aplaudir les persones que cada dia deixaven la seva pell per nosaltres. Recordo que la nostra afició era ballar amb els de casa i que amb la nostra presència virtual fèiem feliços els nostres avis. Jo recordo especialment el dia 13 de març, quan érem a l’escola i ens van confinar. Arribava una pandèmia mundial.

Darsh Vaswani_3r A Col·legi Mare Janer
Fa anys que m’entreno per poder treballar amb ells. Avui és el meu primer dia. Porto esperant aquest moment des de fa temps. Des de petit era el meu somni i ara que quasi el toco no vull rendir-me. Són les 7 del matí
i ja estic preparat per anar a l’oficina on em diran què he de fer avui. Ja m’ho han dit, faré un control rutinari amb el meu company. Aviat, però, em trobo unes persones passant-se estupefaents entre ells. Els dic si els puc revisar quan de cop surten corrent. Els atrapo perquè des
de petit faig atletisme, els poso les manilles i els porto a l’oficina. I així ha estat la meva primera persecució. Ja soc policia.

Júlia Martínez_3r A Col·legi Mare Janer
La gent no és conscient amb qui viu. Algú que arruïna la vida i les reflexions de molts. Algú que critica qualsevol pensament que surti del que és políticament correcte. Algú que jutja l’aspecte de la majoria. Algú que jutja els tipus d’amors que existeixen. Algú que no es preocupa per l’hàbitat de milions d’espècies. Algú que et fa pensar que equivocar-se està malament. Algú que discrimina les ètnies de les persones. Algú que reprimeix la meitat dels humans per tenir propietats superiors a la de l’altra meitat. D’aquest algú tothom en forma part. Per defecte o omissió. Perquè qui no fa res accepta. L’individu, la societat d’avui dia.

Marc Gonçalves Dias_3r B EA 2A Ensenyança d’Encamp
El futbol és un esport que es juga en equip, que ensenya coses noves i permet fer amics, però sempre que t’agradi i que t’ho passis bé. Fins i tot es poden veure partits amb els millors. Però les coses han canviat, ha arribat un pandèmia mundial que ho xafa tot: no podem jugar a futbol ni podem veure partits a la tele. Mai havia vist una cosa com el que ens ha fet aquesta pandèmia. El pitjor ha estat perdre el treball que havíem fet per guanyar. Ara és l’hora de treballar entre pantalles i entrenaments que s’assemblen molt poc als durs treballs físics del meu entrenador. Recordo quan crèiem que aquesta quarantena ja havia acabat.

Saleta Porta Gómez_3r B EA 2A Ensenyança d’Encamp
M’aixeco. Em vesteixo. Faig la maleta. Marxo. Viatjo. Arribo. M’emociono. Em sento bé. Dormo. Platja. Nedo. M’ho passo bé. M’alegro. El conec. Gaudeixo. M’enamoro. Camino. Prenc. Passegem. L’agafo. El beso. L’abraço. L’oloro. L’escolto. Em poso nerviosa. L’estimo. Confio en ell. Ho passem bé. Ens enfadem. Discutim. Parlem. Ho arreglem. Està diferent. Em traeix. Em posa gelosa. Sento ràbia. Tristesa. És tòxic. Repugna. Ploro. M’adono. Em recupero. L’oblido. Confio en mi. Em sento segura. Sóc feliç. M’alegro. Sento satisfacció. Benestar. Em calmo. Recullo la roba. Faig la maleta. M’acomiado. Marxo.

uRoberta Balogh _3ème B
Lycée Comte de Foix
Estava pensant què escriure per al meu microrelat, un tema que aportés alguna cosa a la gent que em llegeixi. Quan de sobte ho vaig tenir claríssim: “Demà, dijous 5 de novembre, tots amb faldilla al Lycée.” I em vaig demanar: “Per què?” Aquest acte es fa amb la finalitat de reivindicar una societat sense discriminacions, era la resposta a la meva pregunta. Aquest esdeveniment em va semblar genial! Sabeu? Penso que la vestimenta és una molt bona manera d’expressar-se. I a fi de comptes, són només trossos de tela i això que tinguin gènere no té ni cap ni peus. Conclusió: posa’t el que vulguis mentre et sentis còmode i et faci feliç.

Tamara Costa_3ème B Lycée Comte de Foix
En Manolo tenia 13 anys i moltes coses paranormals succeïen en la seva vida, quan algú el pegava o li feia mal, ho ressentia perquè se li tornava, com el karma, fas alguna cosa dolenta doncs se’t torna contra tu, o quan es concentrava molt en algun objecte es movia… Un dia, estava caminant per casa, va trepitjar una rajola i va fer soroll, com si no estigués ben enganxada, va aconseguir aixecar la rajola i es va adonar que hi havia una capsa, la va obrir i va trobar una vareta màgica. Quan la seva mare va arribar li va explicar. En Manolo era mag. quan va néixer era un humà normal i corrent però va ser embruixat per un terrible mag.

Judith Argelich Camanes_3r A Col·legi Sant Ermengol
Amb el sol brillant i la lluna empobrida, ens dirigíem cap al poble de Lecina. Però un accident de carretera impactant que va afectar dos cotxes va fer que féssim mitja volta i tornéssim cap al poble xerrant sobre la importància de complir les normes de circulació i no mirar el mòbil. Vam voler anar a dinar però la cartera amb els diners ens l’havia robat un motorista que va veure la motxilla de la mare a sobre de la taula de la terrassa del bar. A la nit vam parlar sobre el desastre de dia però vam fer “bona cara al mal temps” i vam celebrar que estàvem tots junts, que teníem un sostre sobre el cap i un plat a taula cada dia.

Noa March Alarcón_3r A Col·legi Sant Ermengol
La vaca Lola viu en una granja a Andorra. Li agrada passejar pel camp del veí amb la seva amiga Rodolfa, la més més bonica que hi ha a la vall, l’enveja de tots els camperols. Al costat hi viuen uns porcs: en Julius i en Ramon. Són molt antipàtics i ningú no els vol, són fastigosos, envejosos i gens amigables però ho dominen tot. Desgraciadament, avui en dia això no només passa en el món animal, els porcs humans campen lliurement i imposen una manera de fer i de ser, l’èxit passa per comportar-se porcament.

Raul Rebenague_3r C EA 2A Ensenyança de Santa Coloma

Cada any tinc la sort de poder anar al meu poble amb els meus avis. Està situat a Cuenca, Castella-la Manxa. Normalment hi vaig a l’agost, fins que em toca tornar a Andorra. Allà puc fer de tot ja que és un poble molt petit. La gent hi va majoritàriament per les seves festes. A l’estiu celebren les principals, que duren uns quatre o cinc dies. Fan activitats per a totes les edats. A mi les que més m’agraden són les festes de la nit, ja que no tinc hora per tornar a casa. Després a l’hivern fan la “matanza”. Es tracta de matar un porc i menjar-se’l entre tots. Aquesta festa se celebra a la plaça principal del poble.

Esther Brid_3r C EA 2A Ensenyança de Santa Coloma

Un fred matí d’hivern, arribo a la parada de bus. Espero cinc minuts i apareix. Pujo, passo el carnet i veig que no està el company amb qui normalment m’assec. Una noia molt maca em crida l’atenció. M’apropo al seu seient i li demano si em puc asseure al seu costat. Molt amablement em diu que sí i aparta la seva motxilla. La volia conèixer, així que començo a parlar amb ella. Uns nois a darrere criden que tots els que anem amb aquest bus som uns “empollons” i uns “frikis”. Noto la incomoditat de la noia, així que m’encaro a ells. El xic em pega un cop de puny i caic a terra. La noia s’aixeca i li llença una coça al nas.

Judith Badia Yáñez_4t C COL·LEGI MARE JANER
Vaig sortir de la discoteca. Estava marejada, però tenia clar que no era per culpa de la cervesa. Vaig pensar si era possible que algú m’hagués tirat alguna substància a la copa, però vaig descartar la idea. Havia vigilat.
Vaig seguir caminant, al girar a la dreta el vaig tornar a veure. Anava encaputxat. Vaig començar a caminar més ràpid. Ell va començar a córrer. Se’m van disparar les pulsacions i em vaig quedar paralitzada per la por. Quan va arribar fins a mi em va dedicar un somriure amable i em va dir:
–Hola, què et pensaves? quan sorties t’ha caigut el mòbil.
Aquesta vegada no va ser. Però podria haver estat.

Andoni Anaya_4t C COL·LEGI MARE JANER
Me’n penedeixo tant, Miquel. Em penedeixo de no haver estat allà. Em penedeixo d’intentar resoldre els meus problemes amb mitjans indeguts i de no recórrer a tu quan necessitava desfogar-me. Em penedeixo de sortir de treballar i no anar cap a casa. Em penedeixo d’oblidar paraules com lluitar. Em penedeixo de no escoltar el que deies que per a tu era tan important i també d’arrencar-me les ganes de fer coses amb tu. Em penedeixo de retallar moments per la meitat. Em penedeixo de no obrir portes a oportunitats. També, de no invertir temps a gaudir de la vida. Però me’n penediria encara més si no hagués conegut l’Enric.

Meritxell Curià_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX
Un dia vaig entrar en una botiga, el que em va cridar més l’atenció va ser un bolígraf que estava recobert d’una capsa de vidre, me’l vaig emportar. Vaig estrenar el meu bolígraf nou per escriure al meu diari. Vaig començar a escriure coses que m’agradaria tenir, de cop apareixien les coses que havia escrit. Cada dia anava amb roba nova col·legi, em vaig tornar addicta a demanar coses a aquell objecte maligne, un dia va sonar el telèfon, era la meva tieta que ens va donar una mala notícia, tenia càncer. Vaig decidir escriure “desitjo que la meva tieta es curi del càncer”, però massa tard, no hi quedava més tinta.