e_640

Sara Pereira Andrade_3ème B Lycée Comte de Foix
En José i la Linda tenien dos fills preciosos, la Susana i en Luis. Vivien en un petit poble anomenat Sant Nicolau, a Portugal. Tothom adorava en José. Era un home molt treballador i honest que sempre ajudava a tothom. Un dilluns, la Linda es va llevar d’hora per preparar l’esmorzar per a la seva família. Quan els dos nens van seure a taula, van sentir un soroll que provenia de l’habitació del matrimoni. La Linda, la Susana i en Luis hi van córrer per veure què passava. En José estava a terra i no respirava. La Linda no va perdre l’esperança fins que l’ambulància va arribar, però, malauradament, ja no hi havia res a fer…

Jan Montane Melenca_3r E EA de Segona Ensenyança d’Encamp
Un dia caçant en ple hivern ens vam perdre per la muntanya. Ens estàvem congelant i vam decidir ficar-nos en una mina per refugiar-nos del fred. Hi havia cartells que indicaven “perill” però havíem d’entrar o morir a la intempèrie. Una vegada dins es va enfonsar l’entrada i vam quedar tancats. El meu pare estava ferit. Van anar passant els dies, no teníem menjar, però teníem esperança de salvar-nos. El pare em va dir que havia de sobreviure, ho vaig entendre de seguida. Havia de recórrer al canibalisme. El que no sabia era que hi havia un esperit que et castigava convertint-te en un monstre per sempre. No van trobar el fill.

Alexandre Da Silva López_3r E EA de Segona Ensenyança d’Encamp
Estic dormint, de sobte em desperto. Noto unes urpes tallant-me el coll. Aquella presència no es mou, segueix allà sense fer res. El cor em batega molt de pressa i la por em paralitza. És gran, té els braços molt llargs, és esquelètic i encorbat. Noto la mirada penetrant, els seus ulls vermells carmesí no paren de mirar-me. Sento una sensació d’angoixa. Em costa respirar. Provo de dormir però estic inquiet. Segueix allà. Tot dóna voltes. La nit, les copes de més i el cansament comencen a passar-me factura.

Arnau Gallardo_3ème D Lycée Comte de Foix
Mentre els meus amics i jo estàvem a dins de l’autobús, els nostres acompanyants cantaven i reien. Ens van dir que ens portaven a un lloc sorpresa. Vaig dubtar. Poc després ens van fer sortir de l’autobús i donar-nos les mans. Ens van dir que els seguíssim. A mi em sonava a una sorpresa molt estranya, però els vaig seguir també. Uns minuts més tard, vam arribar a una caseta de fusta. Hi havien dues persones que semblaven esperar algú a dins de la construcció. Ens van posar en fila horitzontal i van demanar que esperéssim allà. Minuts després van ordenar als soldats d’executar-nos per no tenir les mateixes opinions sobre el feixisme.

Aina Martinez_3ème D Lycée Comte de Foix
No ens adonem que molts cops, posar-nos les mans a la boca ens pot portar directes a experimentar una intoxicació, problemes de genives, o fins i tot la pèrdua d’alguna dent. En som conscients? Ens rentem les mans després d’anar al bany? Vull creure que sí en tot cas que cadascú repassi què ha tocat amb les mans al llarg del dia, o bé des de l’últim cop que ens les hem rentades. Mòbils, ordinadors, panys de portes, llapis, llibretes i mil coses més que ens envolten, per més netes que semblin, segur que són plenes de microbis. Una cosa tan senzilla com donar-nos la mà amb un amic, segur que ens embruta. I doncs, com podem evitar-ho?

Claudia Torralba_3r B Col·legi Sant Ermengol
Tot va començar a l’hospital, amb un coma. Em desperto i no hi ha res, només hi sóc jo i els meus pensaments. 4 segons, la meva memòria torna. 4 segons i veig la meva família plorant. 4 segons i ja sé què és el que em va passar. Portava 4 anys sense parar de provar noves drogues. 4 anys sense poder parar de gastar diners. Ara veig la cara de la meva mare i de la meva germana i sé perfectament que no he estat poc temps entre aquelles 4 parets. Ara sé què és el que he de fer. Estaré 4 mesos a rehabilitació. 4 anys en què seguiré amb els meus estudis. 4 anys en què ajudaré gent com jo. 4 anys i tot tornarà a ser com abans.

Gabriel Garcia Prats_3r B Col·legi Sant Ermengol
L’esport preferit del grup Hulkers era el windsurf i el destí, les Bahames. Platges llargues de sorra blanca, aigua turquesa i les onades més altes del món quan hi ha marea baixa. Ara, un destí poc recomanable amb l’anunci de l’arribada de l’huracà Dorian. Preveien que havia de sacsejar les Bahames amb vents de fins a 290 km/h, amb la consegüent pujada d’aigües i pluges torrencials. Una decisió responsable per part del grup d’amics esportistes: el canvi de dates del viatge. Sent, la millor època per gaudir-hi, els mesos compresos entre desembre i abril. Evitant així maig, juny i novembre, temporada d’huracans.

Mònica Ferreira _3r D EA 2a Ensenyança Sta Coloma
Crec que molts no ens adonem del que a una persona li pot afectar una simple paraula, una simple frase o una simple mirada. Em va mirar als ulls i vaig començar a plorar… Vaig sentir uns braços abraçant-me i em va dir tot això estarà bé, estaré amb tu sempre. A partir d’aquell dia que vaig estar malament i del que em va prometre, va estar sempre amb mi, sempre em va ajudar a superar-ho tot. Al final el que va començar amb una relació d’amics inseparables va ser una parella, el que en aquests moments es podria dir el millor que està passant a la meva vida. Gràcies a aquella conversa ell i jo vam ser persones inseparables.

Enai Lopes_3r D EA 2a Ensenyança Sta Coloma
Hola nois i noies. Bé sempre amb la mateixa xorrada… però seguim… sempre té raó, no sé com s’ho fa, però sempre endevina… –posa’t la jaqueta que farà fred! … –no fa falta avui fa calor… surto de casa i comença a ploure… et pares a pensar si realment és una bruixa o no… després em diu… –no agafis això que et faràs mal! … –que no… al final sempre acaba guanyant, però algun dia esbrinaré el seu secret, perquè no és normal que en tot el que faig sempre ho acabi encertant, és com si pogués endevinar el futur… sempre tinc les mateixes preguntes al cap… per què ho saben sempre tot? com ho fan? són realment bruixes?

Alejandro Mestra_3r A Col·legi Mare Janer
Estava esperant l’autobús, feia deu minuts que l’esperava i, mentre treia la cartera per veure els diners que tenia, em va caure una moneda a la carretera. Allà gairebé mai passaven vehicles, però just en aquell instant, venia l’autocar. El conductor estava distret amb el mòbil. En veure’l no tenia temps de reaccionar i vaig pensar que no hi havia cap altra sortida. La mort m’esperava.
Em vaig despertar en un llit, hi havia una senyora al meu costat. Em vaig posar a mirar per damunt … dels núvols? Tot ho veia des d’una alçada descomunal, era una sensació estranya, com si flotés… Seria això el que hi ha després de la mort?

Anna Pueyo Roda_3r A Col·legi Mare Janer
Sí, arribes al moment en què tot s’acaba, tot deixa de ser de color rosa. Creus que et moriràs, que no pots viure sense ella, però deixa’m que et digui una cosa. No és així. Passen els dies, i els moments es converteixen en records, i aquests ja no et fan entristir, els recordes amb nostàlgia, però també amb alegria i afecte, i t’adones que en la vida i l’amor no tot és blanc o negre, hi ha una escala  d’emocions infinites que encara no coneixes. Saps que et queden moltes coses per sentir, riure i plorar. Tornes a tenir il·lusió per enamorar-te o per no fer-ho… I no cal saber què t’espera a continuació. Segur que serà millor!

Sergi Costa Urrea_4t Col·legi Sagrada Família

Un matí un home va sortir a treballar com sempre. Aquesta vegada va ser diferent als altres dies.  Es va trobar una cartera en sortir del seu portal i el primer que va fer va ser mirar els diners que hi havia. N’hi havia uns quants, de bitllets, així que va posar-se a comptar-los: deu bitllets de 50 € i cinc de 20 €, això donava un total de 600 €. No va dubtar a agafar-los, posar-los a la seva cartera i tornar a deixar la bitlletera en el mateix lloc on l’havia trobat, com si no hagués passat res.
En arribar a la feina es va adonar que havia perdut la seva cartera i el seu dia de sort va convertir-se així en el seu dia de mala sort.

Clàudia Guerra_4t  Col·legi Sagrada Família

Es va despertar, i,  com sempre, al seu llit, travessant pel seu cos milers de sondes; envoltat d’incomptables aparells, amb el dolor insuportable de tots els dies, enfonsat en el més profund dels seus ossos; dolor que només mitigava les estones que aconseguia dormir. Un somriure es va dibuixar en els seus llavis, el dolor mai havia estat tan intolerable. Mai havia entès el perquè del seu dolor i del seu patiment. Volia desaparèixer, tornar a néixer, odiava la seva vida. El que ell no sabia és que la vida ens posa obstacles per fer-nos més forts, però ell no ho entenia. Desitjant morir per tornar a néixer va fer el seu últim alè.

Noelia González Sánchez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Cada vegada que veig un ballarí ballant pel carrer o en una competició, recordo tot el que ha de sacrificar un dansaire per aconseguir el seu somni. Darrere d’un bon ball, hi ha molts assajos, molt esforç i moltes ganes de fer el que t’agrada. Tot ballarí sap que haurà de gestionar el temps personal, els amics i les lesions. Això suposa posar-hi ganes i entusiasme com si en aquest esforç hagués d’anar-t’hi la vida. Per aquest motiu, sempre pensava que algun dia, algú veuria el talent que tenia i l’esforç que hi dedicava. La meva intuïció em deia que cada vegada estava més a prop del pas que havia de canviar-me la vida.

David Obiols Barbosa_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Encara recordo el soroll dels trets. Vèiem civils amb cara de por i plorant desconsoladament. Nens sols, obligats a anar a camps de concentració. Com tot soldat, tenia ordres de matar i arrestar tot aquell que fos sospitós. Era molt dur mentalment, se’m trencava el cor diàriament. Veure companys morts per bala o malaltia. El pitjor era veure els nens feliços perquè deien que havien trobat als seus pares. Anaven als camps de concentració amb l’esperança de retrobar-se amb ells. La seva cara en arribar era un poema. Allà topaven amb les condicions pèssimes dels presoners. La seva esperança començava a apagar-se.