e_640

Ariadna Lladó_4t Col·legi Sagrada Família
Amor, quina paraula més maca? Bé suposo que sí. Amor és l’afecció profunda envers una persona, però de debò significa això? Per a mi pot ser menjar, però per a vostè pot significar una altra cosa, per exemple amor a la cultura i al coneixement de les coses, per això està llegint aquest diari, en concret aquest microrelat, o també pot ser perquè vostè està més avorrit que una ostra amb potes, però siguem sincers, jo estic aquí, escrivint a l’ordinador sense saber el que, arribant als 640 caràcters i rient sola mentre m’imagino la seva cara i la de la professora que haurà de corregir aquest “text”, que casualment també és la meva tutora.

AINHARA OÑATE_4t Col·legi Sagrada Família
El pitjor de tot és el primer dia d’escola, la nit abans et quedes fins tard amb el mòbil, i de sobte, “ringg”, et ve una sensació de cansament i esperes una marxa enrere, però no passa i t’aixeques. Vas al teu pare i li dius que estàs molt cansat, i llavors diu: “Si haguessis anat a dormir més d’hora, no estaries així.” T’enfades amb ell, tot i saber que te raó. El millor de tot és quan et retrobes amb els amics i et donen les abraçades que tan trobaves a faltar. Ara toca gaudir tot un any amb ells, perquè ja és l’últim que estarem tots junts i, sí, fa molta pena, però ara no he de pensar en això perquè tinc tot un any amb ells.

Ainara Saraiva_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX
Va ser un dia que mai oblidarem. Va ser el dia 23 de novembre de 2003. Aquell dia, tota la família m’esperava amb ansietat i amb ganes de conèixer-me en persona, de rebre’m. Va ser aquell dia quan esperaven veure’m la cara, descobrir-me; va ser aquell dia, al vespre, a les 20.50 precisament quan tot va succeir, quan finalment vaig arribar. Aquell moment va canviar la vida de dues persones especialment. Va ser un dia bonic per a tota la família, que feia mesos, nou mesos concretament, que m’esperaven amb molta paciència i emoció, i molt afecte i des de llavors, cada 23 de novembre celebrem en família, amb alegria, aquell dia memorable.

Alèxia Lladó_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX
Soc una noia activa, m’agrada practicar un esport que s’ha convertit en passió, un esport de risc, de voluntat i entrenament, i molt comú a la nostra petita nació. És impressionant la sensació que un té quan fa una cosa que agrada. En el meu cas, la moto. Cada vegada que l’engego o la miro, voldria passar tot el dia amb ella. Vaig començar de molt petita, i encara ara competeixo ; la meva família sempre m’ha donat suport, però no tothom entenia com a una nena  li podien agradar tant les motos. Per mi, és una passió i ningú em farà canviar d’opinió. El meu gran somni seria poder presentar el meu estimat país al Trial de les Nacions.

Alèxia Jiménez_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino
De lluny sento caure la pluja i no vull obrir els ulls. Sento cadascuna de les gotes picant el terra del meu balcó, d’una en una però de manera precipitada. Ahir no vaig recordar abaixar la persiana i ara veig el rastre de llum que deixa anar el fanal de la cantonada. Tinc fred. Pujo les mantes i poso bé els llençols. Em tapo fins al coll i torno a tancar els ulls. Sento una altra vegada la pluja i començo a tenir son. Estic cansada, badallo sense parar. La pluja cada vegada la sento més i més lluny. De sobte, escolto la mare remenant a la cuina i de cop i volta comença a cridar el meu nom. Quin mal de cap! El nou dia ja ha començat!

Aaron Noppe_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino
Quan el rei Wang Jung va morir, el va portar al seu llit, que era sense dubte el més còmode del palau imperial. Ningú es va adonar dels fets perquè tots estaven massa ocupats obeint ordres. L’únic que se’n va assabentar va ser Wang Magan, el ministre, que aspirava al seu lloc. No va dir res a ningú i va amagar el cos. Van passar aproximadament set mesos, fins que un dia, Wang Magan va mostrar al poble l’esquelet del difunt rei. “Durant aquests 7 mesos el governant he estat jo, i ningú se n’ha adonat. Mereixo ser el rei”. Els habitants del poble el van seure i matar assegut al seu tro, perquè fos tan perfecte com el seu anterior rei.

Arnau Llucià Ferran_3r A Col·legi sant ermengol

L’altre dia, dos amics i jo teníem molts deures i després de dinar vam anar a la biblioteca. Vam començar a escriure i només teníem un boli blau per a tots. El Pol i jo compartíem el boli però el Jan va veure una taula amb molts estoigs amb tota classe de bolis i en va agafar un. El Pol i jo no paràvem de riure perquè de camí fins a la taula el Jan va caure a terra de morros i va fer una esquerda al terra. Després ja va continuar escrivint tan tranquil i nosaltres estàvem pensant que en qualsevol moment vindria la persona de l’estoig, i el Pol i jo sortiríem corrent i deixaríem el Jan allà. De tant riure, la Marina, la secretària de la biblioteca, ens va fer fora.

Anna Plana Casas_3r A Col·legi Sant Ermengol

Estic grossa, pensava mentre mirava els pèsols del plat que semblaven síndries. Va deixar el plat a mitges i va anar al lavabo. Es va mirar al mirall.
—Estàs grossa —li va dir el mirall amb la fredor de sempre.
—Puja! —va cridar la bàscula.
Estava a punt de pujar-hi a contracor quan van picar a la porta. Tothom li deia que estava estupenda, però la bàscula i el mirall deien que estava grossa. Va obrir la porta, era ell.
—Estic grossa —va dir.
Ell li va fer un petó. —Estàs dolça —va sentenciar ell.
El va abraçar, què importava el que digués el mirall fred i  l’arrossegada de la bàscula.

Nerea Gómez_3ème G Lycée Comte de Foix

M’agrada el seu perfum, els seus ulls brillants, el seu cabell rinxolat, la seva veu… I sobretot el seu somriure: té un somriure únic, màgic, que enlluerna tothom. M’agradaria passar-hi una tarda, anar a veure una pel·lícula al cinema o simplement passar un instant al seu costat. Agafar-li la mà, fer alguna cosa romàntica, alguna cosa senzilla, sense més importància. Coses que per a altres persones no són res de l’altre món, però que per a mi serien màgiques. M’encantaria, però és impossible, perquè ell en realitat és ella. Perquè és una noia, una noia a qui li agraden els nois… i jo soc una noia a qui li agraden les noies.

Martina Costa_3ème G Lycée Comte de Foix

Quan neixes, unes de les primeres persones que et veuen són uns senyors grans, savis, i amb moltes ganes d’estimar-te. Et fas gran i ells també s’hi fan. Et fan pastissos, et cuiden, i sempre continuen estimant-te. Estan al teu ball de fi de curs, treballen i s’esgoten per fer-te feliç. Quan els vas a veure al poble, ajudes l’avi a la vinya, culls un ram de flors perquè l’àvia el fiqui en un gerro d’aigua i decori la saleta. Però quan comencen a fer-se grans i ja no es mouen tant, els fan mal els ossos… allà és quan els nets hi han d’intervenir. És quan hem de tornar tot el que ens han donat. Aquests són els nostres avis i sempre ho seran.

Martina Comellas_3r C EA Segona ensenyança d’Encamp

Necessito gent diferent al lloc on tinc pensat viure, gent que tingui ganes de menjar-se el món i ganes de lluitar pel que realment pensa. Gent que pugui acceptar les meves rareses i les meves virtuts, que entengui que ser diferent és el millor, que no necessito un home per viure i seguir endavant, que reivindiqui les injustícies agafant-me de les mans. Que algú m’expliqui on es troba aquesta gent. Que algú m’expliqui per què la meva opinió no pot tenir la mateixa importància que la de qualsevol altre i que algú em digui quan les persones diferents apareixeran en aquesta societat tan poc tolerant.

Bonaventura Sancho_3r C EA segona ensenyança d’Encamp

Un dia vaig anar al centre i, al mig d’aquella gran multitud, em vaig adonar d’una cosa. El món ens vol destruir a tots, som màquines creades per destruir-nos i destruir el planeta en el qual vivim. Seria una bona pregunta demanar-nos què hauríem de fer. Jo crec que l’ésser humà no és gens fort,  les persones hauríem de deixar de destruir la terra, de fer mal al planeta. Després d’adonar-me d’això, vaig continuar passejant i observant la nostra economia destructora de planetes.

Eva Carrasco Fek_3r C Col·legi Mare Janer

Era l’onzè experiment que feien al laboratori. L’espècie humana continuava sent un complet desastre: mataven, robaven, tallaven arbres i eren egoistes. Aquest era el pitjor dels seus errors. L’ésser humà no es preocupava per la gent que l’envoltava, si tenia el que volia, ja era feliç. Els treballadors del laboratori ja no sabien què més fer, ho havien intentat tot. Van decidir parar l’experiment durant un temps i continuar-lo més endavant, ja que si no fos així, a la Terra hi començaria a haver problemes com: sobreescalfament, guerres, fam…
Els científics es van plantejar seriosament si l’espècie humana era un experiment fallit.

Esther Llobet Ambor_3r C Col·legi Mare Janer

Ho hem parlat mil vegades. L’any que ve comprarem un piset al centre de la ciutat. Volem que tingui vistes a l’horitzó per veure la infinitat de la ciutat. Que no sigui de gaire gran, però sí acollidor. Cada primer raig de sol, anirem junts fins al banc de la cantonada, allà ens separarem, emprendrem camins diferents cada dia, els mateixos que, quan desaparegui els sol entre les muntanyes, es retrobaran al punt de partida. Ho tenim tot pensat, calculat al mil•límetre perquè la història sigui com de pel·lícula.
Ara només falta que el seu cos respongui i les ferides provocades per l’accident no siguin les que defineixin el seu final.

Ainhoa Plaza_3ème J
Lycée Comte de Foix
6 d’agost, com cada matí, m’aixeco i vaig a la  cuina a esmorzar, truco a la meva àvia per recordar-li que anirem al concert d’OT i que ja tinc les entrades. Em demana si menjarem juntes. Li vaig dir que sí. Em vesteixo i vaig a agafar el bus. Davant del concert ja hi ha gent fent cua. Vaig flipar. De seguida li vaig enviar un whatsapp que ho deia. Ella va dubtar i jo vaig insistir perquè em feia molta il·lusió. Vaig anar a sopar i a dormir a casa de la meva tieta. L’endemà després de la migdiada vaig preparar-me un entrepà de tonyina i vam anar al concert. Van començar a actuar els nois d’OT i l’Ana em va saludar. Quina emoció!

Ainara Saraiva_3ème J Lycée Comte de Foix
Va ser un dia que mai oblidarem. Va ser el dia 23 de novembre de 2003. Aquell dia, tota la família m’esperava amb ansietat i amb ganes de conèixer-me en persona, de rebre’m. Va ser aquell dia quan esperaven veure’m la cara, descobrir-me; va ser aquell dia, al vespre, a les 20.50 precisament quan tot va succeir, quan finalment vaig arribar. Aquell moment va canviar la vida de dues persones especialment. Va ser un dia bonic per a tota la família, que feia mesos, nou mesos concretament, que esperaven amb molta paciència i emoció, i amb molt afecte i des de llavors, cada 23 de novembre celebrem en família, amb alegria, aquell dia memorable.

Judith Ruiz_3r A EA 2a Ensenyança Santa Coloma
És dilluns, m’he aixecat com cada dia i he anat a treballar. Un cop he arribat he vist un dels meus companys marxar. “Està despatxat!” M’han dit. Tot seguit m’ha cridat el meu cap. He començat a pensar per quines santes raons em podria haver cridat així que he decidit anar al servei, per fer temps. Al cap d’una estona, m’ha tornat a cridar amb una veu sense paciència, he anat a beure aigua, m’ha tornat a cridar i així unes… quatre vegades. S’ha cansat. Estic davant de la seva porta i em toca entrar. Tants pensaments per res, només m’ha dit que faig bé la meva feina.

Axel del Prado_3r B Col·legi Maria Moliner
Cada nit quan vaig a dormir somnio records de persones que ja estan mortes, i visc una etapa de la seva vida. Li vaig explicar a la meva mare però es va pensar que era una broma. A un dels somnis soc un guerrer que estava recomanat per anar a la Segona Guerra Mundial, i em deien Coronel Smith. Veia com s’acostava un front, d’on provenia tota la força xinesa contra nosaltres, i jo anava al front d’Amèrica. Cada dia soc una persona, amb un nom diferent i en un lloc diferent. Cada dia em pregunto si tinc un sisè sentit.

Àlex Cardoso Pubill_3r B Col·legi Maria Moliner
M’encanta el futbol. El que més m’agrada de tot és quan he de córrer molt ràpid per atrapar la pilota. Normalment, jugo de davanter: el que corre i marca els gols. Vaig corrent, li dono una puntada de peu per treure-li a algun noi de l’altre equip i li passo a un altre company. De vegades, no la passo i me’n vaig jo sol. Seguim corrents fins a la porteria i marco el gol, però no sempre. Celebrem el gol cridant i amb un gest amb les mans, entre nosaltres. Em sento bé jugant a futbol. Em canvien alguns cops perquè puguin jugar tots. Algunes vegades, no jugo de titular, em quedo a la banqueta i miro el partit. És divertit. És futbol.