e_640

Maria González Bonell_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Es va posar vermell. Tothom parlava d’ell. Havia sentit que era molt mono i alhora dolç i refrescant, que anava sempre a l’última moda i tenia tot el que necessitava per sortir a les revistes d’aquella temporada. Estava molt content. Ningú mai l’havia descrit d’aquella manera. Però el canari, el seu millor amic i company de mercat li va fer veure la realitat. No parlaven d’ell, ni de cap altra fruita, sinó d’una botiga que tenia el mateix nom i era molt més gran que aquell petit mercat.

Júlia Torres_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino

Com definir-la? Doncs per començar tothom la coneix. Es pot dir que és especial i que té dues cares: pot ser meravellosa amb alguns i dura amb altres. A vegades et dona cops de realitat que et fan mal uns dies. Amb ella aprens molt, cada dia quelcom nou, i coneixes moltíssimes persones. Alguns cops l’encerta i es queden per sempre, i altres s’equivoca i no les tornes a veure. També hi ha moltíssimes frases filosòfiques i poetes que parlen d’ella, potser amb tocs d’humor, drama o tragèdia. Els seus seguidors la pinten de colors clars o no tant. Per acabar, diré que és molt traïdora i preciosa. Sabeu de qui parlo, no? Sí, de la vida…

Enzo Cassany Garcia_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Estava en un lloc buit, tot era blanc, feia molt fred, estava espantat i pensava: estaré sempre sol… Però, de sobte, alguna cosa suau em va acariciar el cor, vaig aixecar la mirada i vaig veure una bella dama que semblava un àngel: tenia els ulls blaus com l’aigua caribenya; un cabell llarg fins als colzes de color or, excitant; la pell de porcellana, i semblava fràgil però era agradable, anava vestida amb una faldilla curta i amb un top de color blau. En la meva opinió anava una mica fresca. Em va mirar i va dir: mai tornaràs a estar sol. Va tancar els ulls i a poc a poc s’apropaven els seus llavis. Va fill meu, és hora de llevar-se.

Daniel De Sa_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquestes vacances era a Portugal sense ningú a casa. Era al llit amb la porta tancada. Quan em vaig aixecar del llit per anar a esmorzar, la porta no s’obria de cap manera i semblava que estigués tancada amb clau. Vaig veure que era impossible obrir-la i vaig tornar cap al llit. Quan em vaig tornar a aixecar la porta seguia tancada però havia de tornar a intentar obrir-la i vaig fer molta força i la porta finalment es va obrir. Vaig entendre per què no s’obria, tenia un drap entre la porta que no em deixava obrir-la. Quan va tornar la meva família em van dir que aquell drap era a la cuina, que era impossible que fos a la meva porta…

Beatriz Almeida_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

La nena que no té amics i que està sempre sola, únicament acompanyada dels llibres. La que es troba sempre arraconada en una cantonada, on ningú la veu. La nena que viu amb por, la que plora de dolor quan ningú la veu. La nena que no té afecte, la que creu que no té ningú amb qui parlar, ni per jugar. La nena que té marques físiques i psicològiques però no té les més importants, les marques d’amor i de compressió. Un dia, la nena va posar el punt final a la història. Això li va canviar la vida, ella continuava sent la mateixa. En canvi ara no és rebutjada per ningú, té amics i no té por. No has de canviar per ningú, sigues tu mateixa.

Sergi Luis_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ens trobem en l’any 1914, més concretament, el 28 de juliol. Un matí, el nostre protagonista, l’Ignasi lV, s’aventurava amb l’exèrcit per començar la primera Guerra Mundial. Havia deixat de banda la seva dona i tenien molts problemes de diners. Era el moment, l’exèrcit s’aventurava al lloc on començaria tot, el camp de batalla. Abans que comencés la guerra, l’Ignasi va sortir corrents per no morir, però es va trobar amb la vella del poblat. Ella el va avisar que, si abandonava la missió, se’n penediria sempre, així que l’Ignasi va continuar corrent. A l’arribar a casa va trobar a tothom mort perquè no podien pagar els impostos.

VERA GONZÁLEZ_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

L’Arlo i el Biel eren dos amics que anaven amb bici pel bosc. El Biel va relliscar i va caure per un precipici i l’Arlo va anar a buscar-lo. Quan el va trobar, van anar els dos a buscar la bici del Biel però just en aquell moment va aparèixer un nen. L’Arlo li va preguntar com es deia i el nen li va dir que no tenia nom. Els dos nens tenien una llista molt llarga de noms, però el nom que més els va agradar va ser Unai. L’Arlo i el Biel li van preguntar si li agradava el nom d’Unai. El nen va respondre que sí. L’Unai explicava que el van abandonar i per això vivia en aquell bosc.

Skyland Ódena Díez_3r B  Col·legi Anna Maria Janer

Trajecte. Hospital. Sala d’espera. Consulta. Metge. Batecs. Així és com ell ho recorda. A partir d’aquell moment, la seva vida va canviar. Ell portava una mala vida, tenia mals hàbits i, el que és pitjor, treballava de sol a sol. Tot va ser per una revisió de l’assegurança i va acabar així, amb la frase: “Si marxes pots morir d’una mort sobtada.” Va ser ingressat i operat. Tot i la inseguretat del moment, havia de pensar en la seva dona i la seva filla. Ara ja fa 10 anys i la seva vida ha canviat. És un Ironman, tant amb l’esport com amb la seva vida. Ningú diria que té una cardiopatia. Jo soc la filla i ell el meu exemple a seguir.

Anna Isal Lorenzo_3r B Col·legi Anna Maria Janer

Sona el timbre, m’aixeco del sofà, obro la porta i veig la meva germana plorant. Em sorprèn, és aquí després de tants anys sense veure’ns. Ens asseiem al sofà. M’explica que s’ha perdut, que ja no és ella.  Estic desconcertada, no l’entenc. Penso i repenso, la intento ajudar dient-li que això no és veritat, que no s’ha perdut, que només és un pensament. M’aixeco, vaig al balcó que em doni l’aire, m’estic angoixant. Em pregunto per què està pensant això. No para de plorar ni un instant. Ve al meu costat, m’abraça i de sobte… La imatge ja no hi és. Ha desaparegut, no recordava que havia mort, que ja no hi era. Ara, la perduda era jo.

MARCO LOPES_1ère COM LYCÉE COMPTE DE FOIX

Moltes vegades em pregunto si ets la indicada per a mi.Què provoca això? Que perdi el temps reflexionant en lloc de passar-lo amb tu. Només hi ha una vida i tots sabem que el temps passa volant. Això no solament em passa ami, sinó que també passa a moltes persones arreu del món. Crec que la solució és prendre les bones decisions,decidir sincerament amb el cor si estàs realment amb la persona que estimes; perquè tu pots sentir interès, atracció física, amistat o moltes coses més, però no un veritable amor. Una persona al llarg del temps s’adona del que realment sent i nosaltres no estem fets l’un per l’altre..

FILIPA PAIS_1ère COM LYCÉE COMPTE DE FOIX

Un divendres 13 de novembre, sortia de la universitat,em sentia sola, lluny de la meva família. El meu xicot volia sorprendre’m perquè feia 4 anys que estàvem junts. Vam anar amb una gran il•lusió al Bata clan, ja que cap dels dos mai no havíem tingut l’oportunitat d’anar-hi. De cop i volta, va passar de ser una il•lusió a una desesperació per sortir. Vaig sentir un xoc en sentir com els trets provocaven el terror, com de cop un dia tan alegre es va tornar el pitjor de la meva vida… vaig sentir que el món havia deixat de ser el que era, des d’aquell moment vaig sentir el que de veritat era la por.

Pau Domarco_3r B ea segona ensenyança de santa coloma
Em trobava en una illa perduda enmig del Pacífic perquè el pirata Barbosa, el segon de bord, em va abandonar i només em va deixar amb una pistola. Diu la història que vaig sortir d’aquella illa paradisíaca lligant quatre tortugues marines amb cabell humà. Després de dies i dies a la deriva, sense rumb vaig arribar a una platja sola i tranquil·la. De cop i volta va aparèixer la meva tripulació en mans d’éssers sorollosos i primitius.
Amb l’únic tret que tenia, vaig matar el cap de la tribu. En aquell moment tots ells van començar a cantar al voltant meu com si resessin per mi. Així vaig recuperar el càrrec de capità.

Iker Marginet_3r B ea segona ensenyança de santa coloma
En un planeta en què la gent era falsa i superficial, un home volia ser diferent, ja li semblava avorrit, tota la gent igual no era divertit per ell. Per això, un dia qualsevol va decidir que en aquell mateix instant agafaria la primera persona que veiés i li tallaria el coll. Una noia amb un nen petit: “Què millor que començar pel nen; veurem una mica d’espectacle”, va pensar. A les hores l’assassí va procedir a acostar-se al nen i va treure el ganivet per matar el nen, però la mare era policia i va dir: “Vinga, noiet, a la presó amb el top manta dels slap chops.” L’assassí va ser condemnat a morir.

Maria Garcia Aranda_4t B  Escola Anna maria janer
Jo havia començat la universitat feia 2 anys, i els estius se’m feien molt llargs, per això amb la meva amiga vam pensar a apuntar-nos a una ONG. El mes següent, vam aterrar a Uganda, Àfrica. Ens vam trobar uns nens que no tenien res, però sempre duien a la cara el somriure més gran i més bonic que mai havíem vist. Una tarda, vam portar un parell de nens a berenar al centre d’Uganda. Els vam demanar un tros de pastís i, en veure que no se’l menjaven sencer, els vàrem demanar si no els agradava. La resposta ens va sorprendre molt: en guardaven un tros per repartir-lo entre els companys de l’orfenat. Va ser una lliçó inoblidable.

Andrea Loran Mellados_4t B Escola Anna maria janer
Tots sabem el que és la vida, però ningú s’ha preguntat quin sentit té. La vida no és una cosa que es pugui tocar o veure al microscopi, però sí que es pot sentir. És un llenç en blanc on vas dibuixant-la. Vaig descobrir que en les cançons no són tot paraules, sinó que són petits trossos dels cors dels autors i també que els meus passos són més llargs per arribar cada cop més lluny. Els humans s’han fet moltes preguntes al llarg de la humanitat; Què hi faig, aquí? Qui som? Què és la vida? Què hi ha després de la mort? Quan naixem pugem a una estació de tren i no sabem a quina baixarem, ni quant de temps serem en aquell tren…

Erika Font_3ème H lycée comte de foix
El cos humà és la maquina més perfeccionada del món i de l’univers fins que no trobem una altra forma de vida més complexa que la nostra. Fins i tot nosaltres com a propis usuaris no la podem reproduir. Per exemple, tenim un òrgan vital , el cor, que ens serveix per viure. Gràcies a ell podem subsistir més de vuitanta anys. En canvi els aparells que fabriquem no poden aguantar tant de temps, no funcionen per ells sols, necessiten electricitat o piles. El nostre cervell és el més complet, és a dir podem parlar, reconèixer éssers vius, etc.  Però aquesta maquina ens pot arribar a jugar males passades com tenir algun càncer, un ictus.

Christian Bartoli Valles_3ème H lycée comte de foix
El Pol era un nen de 14 anys molt però que  molt despistat i un mal alumne a l’escola. La seva mare sempre el renyava perquè sempre es deixava les ulleres a tot arreu. A l’escola la professora li deia que si continuava  així no seria res de gran. El Pol treia males notes, sempre tenia zeros, la seva millor nota era un 2 sobre 20. Ell deia que no volia estudiar perquè volia dedicar-se a jugar a videojocs, la seva mare li deia que es busqués un treball de veritat. Uns anys més tard, quan tenia 16 anys i ja penjava a youtube com jugava als  videojocs, una empresa especialitzada li va oferir d’anar a treballar als Estats Units!!!!!!!!!!

Elena Martin_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
M’agradaria que la gent expressés el que sent de veritat, i no coses falses que fan sentir-nos millor. M’agrada estar a l’herba mirant el cel i pensant en el que aquesta vida té de bo i de dolent, tot el que aprenc cada dia. Últimament la gent és diferent, pensa diferent, és diferent i tot el meu entorn és diferent. No hi ha res pitjor que veure que la gent ho passa malament i no diu res, no s’explica, no parla, i no demana ajuda. I tot això per la societat en la qual ens estem criant, on tot va per pantalla i ja no es diu res a la cara. Espero que en un moment o altre la gent comenci a ser com és i no com hauria de ser.

Didac Garcia Gascon_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
El llegendari viatge de final de curs. Per sempre gravat en el meu cervell. Inoblidable. Quan vam arribar al nostre destí estava il·lusionat i feliç. Vam fer moltíssimes activitats aquell dia. A la nit ens van deixar escollir amb qui volíem dormir i, òbviament, vaig anar amb els meus col·legues. A la matinada tots estàvem fora de les habitacions, parlant i passant-ho bé. Tot semblava anar bé, però, com sempre, algú va haver d’espatllar el moment i aquesta vegada vaig ser jo. Aquella piscina em cridava, era tan irresistible, i encara més quan et vols fer el guai davant de tothom. I vaig saltar. L’endemà ja estava dinant a casa meva.

Mel Palos_3r  Col·legi Sagrada Família

Avui he estat un dia més tancada, reprimida de llibertat. Quan m’he llevat, la infermera de nit m’ha pesat i m’ha dit que he baixat de pes i que si segueixo així, no podré sortir. Per dinar he intentat menjar la menor quantitat possible. Més tard, quan m’he quedat sola a la sala, m’he mogut tant com he pogut per cremar-ho tot, sabent que no em convé. A la tarda ha vingut la mare a portar-me roba, però no l’he pogut veure. Tot i així, quan ha baixat al pàrquing ens hem vist: ella des d’allà i jo des de la finestra. Hem plorat les dues. És horrorós que només ens puguem veure així i soc conscient que jo en soc l’única culpable.