e_640

Gautier Blanchard_3ème C Lycée Comte de Foix
Aquella tarda de desembre feia fred i nevava. No hi havia gaires persones al carrer i semblava que tenien pressa per tornar a casa. Però jo, no. Vaig decidir entrar al parc. Era estrany: no hi havia ningú. Estava sol. De cop i volta, un home que coneixia va sortir del fons dels arbres. El vaig saludar, no em va respondre. No m’agradava aquella actitud, què li passava? Em va saltar al damunt empunyant un ganivet. No vaig sentir res més. Em vaig elevar cap al cel. Vaig veure-ho tot de color blanc i vaig entrar en un túnel. El meu cos s’havia quedat a baix. Estava força bé. Vaig deduir que era això estar mort. I ara què?

Aroa Sancho_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Un dia més dins d’aquesta presó. Ja fa 26 anys que soc aquí i encara no n’he sortit. Al meu costat es troba un mal educat. No el suporto, sempre ha sigut el meu company de cel·la, simplement és tan brut i desorganitzat… Quan sona la sirena, tots ens dirigim al menjador a esmorzar alguna porqueria més. Sempre és una batalla a l’hora de menjar, entrepans volant, sucs vessats i així cada dia. Més tard, tots anem a la nostra cel·la a fer diferents tasques que ens encomana la cap, com fer el nostre llit, recollir…
Llavors desfaig el llit, i entra la cap i diu:
–ANTONI FES EL TEU LLIT COM EL DELS TEUS GERMANS!
–Val mama…

Joanna Ferrer_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
En un bosc hi vivia un bruixot i algú se’l va trobar fent pocions. Aquesta persona li ho va explicar a tot el poble i tot­hom espantat se’n va anar. Ningú es va quedar i va quedar ben sol, però a ell li era igual perquè sempre havia viscut sol i no l’afectava. Però, un dia, una noia va passar perquè venia a visitar el poble i ell es va amagar endins d’una cova perquè no el veiés, mentre ella va entrar per donar-hi un cop d’ull ell pensava: que no entri si us plau! Però el va veure. Es van començar a conèixer. Van acabar sent bons amics i, des d’aquell dia, mai es van tornar a separar i van viure junts com germans bruixots.

Arnau Areny Molné_3r C EA Segona ensenyança d’Ordino

Em desperto. No sé on soc. Tot és fosc, molt fosc. Sento un pip continu, molt agut i eixordador. M’angoixa. No estic bé. No sé on soc. Sento. Sento el silenci amb aquell pip continu. Cap més soroll m’ajuda a saber on soc. M’aixeco, vull sortir d’aquí, vaig cap a la porta. Però, quina porta? No n’hi ha cap. Segueixo caminant… No hi ha paret. No m’aturo, ja la trobaré. Però no la trobo. Tornaré al llit, em giro, camino… De cop em veig a mi mateix. Allà, estirat, en un llit blanc. Pàl·lid, inert, immòbil. Al voltant, tot de gent, trista, en silenci. Ja no sento el pip. Només sento plors, els de la meva mare, desconsolada. Veig la llum.

Miquel Agustí Solé_3r C EA Segona ensenyança d’Ordino

En Manel, el meu germà bessó, va sortir primer; després jo. Extrems prematurs i pesant 750 grams, lluitàvem contra la mort a contra rellotge, i ella, que és llesta i sabia de la feblesa del Manel… Malgrat haver lluitat dia i nit es va quedar sense forces i als setze dies va morir. Llavors em vaig enfrontar per primer cop a la mort i li vaig dir que el venjaria. Després d’aquest desafiament, ella em va dir que ens tornaríem a veure i així va ser: dos anys i deu mesos després vaig patir un accident molt greu i em va venir a buscar de nou. Aquest cop li vaig dir: “no em guanyaràs”, pensant, tan petit però molt gran de voluntat i esforç.

Alex Cassany_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig assistir al partit de l’Andorra-Múrcia de divendres 28 de setembre, com a voluntari: jo era el mopa juntament amb el Jon. Estàvem sota la cistella visitant. El partit va ser molt emocionant, especialment l’últim quart: anàvem perdent d’1 punt a falta de 9 segons. L’Andrew Albicy, el base estrella de l’equip, va agafar la pilota, en Diagne li va fer un bloqueig al defensor i l’Andrew va entrar a cistella, va aconseguir tirar a falta d’1 segon i va encistellar! Tothom va començar a cridar d’alegria! Excepte jo… que estava estirat al terra cridant de dolor ja que m’havia caigut a sobre l’Andrew i m’havia trencat la tíbia.

Aida Lupiañez_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Era el 19 de gener, el dia del meu aniversari. Pensava que no tindria festa, em vaig enfadar amb la mare perquè no em va deixar veure les amigues. Quan vaig arribar a casa em vaig trobar un pastís i tots els amics, estava feliç. A l’hora de bufar les espelmes el meu pare em va dir que demanés un desig, no hi creia, però ho vaig fer. Com que encara estava enfadada amb la mare vaig demanar un món sense pares, sabia que no passaria. L’endemà em vaig despertar i els meus pares no hi eren, vaig trucar a les amigues i em van dir que elles també estaven soles, em vaig espantar molt, una hora després em vaig despertar, tot era un somni.

Nil Medeiros Vendrell_4t B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Ja no deixarà les parets ratllades de negre. No escriurà la carta als Reis. No escriurà amb rapidesa. No farà la llista de la compra, aquella llista de més de cinquanta articles. Tampoc ja no escriurà aquella redacció tan extensa demanada pels professors, ni signarà aquells documents tan explícits que demanen els advocats. No redactarà aquella obra de teatre en què tant de temps ha estat pensant. Ja no ho farà. No podrà fer res de tot això, perquè la tinta negra del bolígraf taca tot allò que tant li ha costat d’aconseguir. La taca ha fet que perdés tot allò somiat en aquesta vida; se li ha esfumat tot, en ell i en l’oblit de tots.

Aaron Barciela Baraut_4t B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Quietud. És el silenci, la calma de la quietud. Has escoltat mai el teu interior? Si no és així és que mai has escoltat el silenci. El silenci t’acompanya quan vas a la muntanya, et permet oir el moviment de les fulles amb el vent, els brams dels animals, l’aigua del riu baixant i el vol de l’àguila, perquè sense silenci no podries escoltar res. El silenci t’ajuda a tenir la ment en calma i et facilita, en els temps que vivim, aconseguir aquesta, tan desitjada com necessària, pau interior. Valorar el silenci no és tan fàcil com sembla, però no és mai impossible. Gaudiràs d’un verdader amic si aculls el so del teu propi silenci.

Nunes Diego_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Per a alguns, els errors són dolents, però jo considero que són bons perquè són actes que t’ajuden a progressar. Els errors estan per aprendre a fer bé les coses, perquè si tu t’equivoques, o fas alguna cosa malament, veuràs que si comences a practicar o si demanes a algun familiar o amic que t’ajudi o que et corregeixi, la propera vegada ho faràs molt millor i aprendràs a fer coses que abans no sabies fer. Això és molt esperançador. Per tant no cal tenir por dels errors, ja siguin escrits o fent alguna feina perquè a la vida sempre t’equivoques almenys una vegada i pensa que tothom s’equivoca. L’error és humà!

Gonçalo Costa_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Escric! Sí, escric perquè m’encanta. El rap per mi ho és tot. Escric versos comentant la meva vida, és la meva manera d’exterioritzar el que sento. Aprenc valors com el respecte, com la precarietat de la vida, com l’amistat… Tothom pensa que el rap parla només de drogues i de mala vida però penso que per escoltar realitats no hi ha edats, la mort no espera el moment volgut, et crida un bon dia. Per això la música és l’única forma d’escapar-me d’un món que critica la poca sensibilitat davant de l’art i de la cultura. Les paraules del rap m’ajuden a defugir una realitat massa injusta, massa cruel. Visca el rap!

Alba Tena Romero_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

La neu va començar a caure, ja era Nadal, teòricament, però res era el mateix. Els carrers no eren el mateix sense les xerrades que petàvem baixant cap al centre comercial; a casa hi havia un ambient estrany i tens entre el silenci i jo, les llums que col·locàvem pel jardí ja no brillaven tant. Res no era igual sense l’avi al meu costat. La nostàlgia m’envoltava i la tristesa l’acompanyava. Aleshores, vagant per casa un objecte em va revifar, era el seu llibre de records, em vaig asseure a la seva butaca i vaig començar a llegir-lo, balancejant-me en la seva dolça escriptura. Volia adormir-me i no tornar-me a despertar.

Aleix Bossa González_3r B Col·legi Sant Ermengol

Per fi he arribat, el vent m’acaricia la cara, tanco el ulls i sento el soroll dels animals parlotejant molt fluixet i el sol escalfant amb totes les forces la meva pell colrada. L’aigua baixa per la muntanya i pica amb totes les pedres amb què es troba, el seu so m’embolcalla. Aquí em sento lliure, ploro i em concentro a recuperar forces. Les necessitaré properament…

Júlia Tomé_3r B EA 2a ensenyança de Santa Coloma

Despertar cada matí, saber què has de fer avui i tenir-ho tot controlat, saber que ja tens la vida organitzada, pensar que quan vagis a dormir ho fas per poder despertar-te l’endemà i fer aquella obligació que no pares de pensar. Aixecar-te i fer allò que no vols fer però és que aquella obligació és la que et fa seguir endavant. Per contra, ella no és així, ella es diu Martina, la veritat és que prefereix viure que no seguir amb la normalitat, prefereix trencar les normes i viure com vol. Ella és la primera a tenir una vida amb obligacions, però ja sap que escull ser feliç i gaudir molt del moment.

Anna Celia_3r B EA 2a ensenyança de Santa Coloma

Una vegada hi havia una noia que era diferent de les altres, feia una vida normal com totes però es podria dir que no feia el que fan totes les noies. Li encantava sortir a fer skate, utilitzar roba ampla, simplement ser ella mateixa. A ella li agradava molt un noi de la seva escola però no es parlaven, simplement eren companys. Ell no es fixava en ella fins que va voler fer el primer pas i va començar a parlar amb ell. Tenien moltíssimes coses en comú, el noi es va quedar impressionat amb la tranquil·litat que ella li feia sentir. A poc a poc ell es va adonar que sentia alguna cosa més que una amistat i es van enamorar.

Adrià Jeronimo_3ème B Lycée Comte de Foix

El 14 d’octubre em van venir a buscar els meus pares a l’habitació, era el meu aniversari, estava jugant a la play. Em van dir vesteix-te ràpid que anem a Barcelona a veure els avis. Em vaig vestir i vam agafar el cotxe. Estàvem arribant a Barcelona i jo m’estava espantant perquè vam passar davant la casa dels meus avis i no ens hi vam parar. Jo ja pensava que els havia passat algun cosa greu. Aleshores els vaig preguntar què passava i no em van contestar. Estàvem anant a un lloc en concret però jo encara no ho sabia. Vam parar el cotxe i em van dir: hem arribat al Camp nou!