e_640

CLOE DEVORA ALAYO GONZÁLEZ_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Soc a l’habitació. La mama penja el telèfon i m’arriba la seva decepció. Moltes paraules es repeteixen al meu cap: “No arribaràs a res”, “segueix així i acabaràs sent…,” “no veus que t’has d’esforçar si vols ser algú a la vida?” Sé que es preocupen pel meu futur però tenen idea del que em fan sentir les seves paraules? Són els meus pares, no se suposa que m’haurien d’intentar entendre i donar suport? Ploro pensant que potser tenen raó, “intentaré millorar”, em dic.

Respiro fons agafant forces i arribo on són ells. Estan seriosos, semblen enfadats però no sé ben bé per què. De sobte, em surt un fil de veu: “Em doneu suport o no?”

MARTA ANDRADE_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

De compres amb una amiga, em va cridar l’atenció una nena petita, sola, enmig del supermercat. Quan m’hi vaig apropar, un calfred em va recórrer tot el cos. Em vaig quedar petrificada, era jo de petita! Vaig rememorar el dia que els meus pares m’havien perdut en una botiga. Recordaria aquell episodi de la meva infantesa sempre més i arrossegaria temors i angoixes durant molts anys. Quan de sobte la meva amiga em va tocar l’espatlla, vaig tornar bruscament a la realitat. Tot allò havia succeït molt ràpidament, acabava de viatjar uns instants al meu passat. No hi havia cap nena davant meu, tot havia estat producte de la imaginació, o no…

DINA ALLA EL OTMANI_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava molt nerviós, l’endemà era molt important per a mi. No em volia equivocar, m’havia imaginat moltes vegades com havia de ser aquell dia. Això definiria la meva vida, el meu destí. Encara no em sentia del tot a punt, per això m’havia de seguir preparant. Estava a punt de viure quelcom, una situació que, segurament, només em passaria una vegada a la vida. El matí següent, quan em vaig despertar, estava molt agitat i inquiet. Era una sensació de felicitat i angoixa alhora. Vaig sortir de casa amb coratge i em vaig dirigir al lloc on havíem quedat, i allí la vaig veure tan bonica com sempre. La meva estimada m’havia convidat a dinar.

XENA BARRERA RODRÍGUEZ_3r B COL·LEGI MARE JANER

No ho sabia, però aquella nit anava d’ocultar-nos les mirades, de no creuar paraula, i em fa dubtar si tot va ser una mentida. Quan em regalaves una ullada, de lluny t’apreciava i sentia que tot tornava: les carícies de matinada, el petó de bona nit, les xerrades transcendents i la connexió especial entre nosaltres. No entenc per què no et vaig abassegar, si tant temps t’havia esperat. No trobaré ningú a qui destinar-li la meitat dels mots que a tu et vaig dedicar. Vaig deixar de birbillejar, però em vas preparar per tornar a lluir amb més poder. Mai ho oblidaré. Si tant temps ho vaig somiar, quants finals pot tindre una història?

AINA MEDEIROS_3r B COL·LEGI MARE JANER

L’adolescent estirat al llit es perdia en la vida mirant cap endavant fins que, sense previ avís, va començar a teixir somnis, amb mirades àvides i el cor palpitant. Se submergia en el futur, escapant del present i entrellaçant realitats imaginades: ara soc milionari, ara m’entrevisten, ara reescric el món. Però l’ara s’esvaïa com la brisa, i els anys s’escapaven com aigua entre els dits. Ell trobava la pròpia felicitat immers en un món utòpic, ple de fantasies; fins que una nit, com qualsevol altra, va somiar profundament. En tornar a obrir els ulls, la confusió li va omplir l’ànima i com un encanteri amnèsic va pronunciar: qui soc?

Ruben Carneiro_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era una nit fosca i de pluja, havia arribat d’una festa de disfresses i estava molt esgotat. Quan vaig arribar a casa solament escoltava les gotes d’aigua caient sobre la finestra. Em vaig adormir fàcilment però una trucada d’un número desconegut em va despertar. Jo no li vaig fer gaire cas però era molt insistent. Així que vaig acceptar la trucada sense pensar-ho dos vegades. Escoltant les paraules em va caure el telèfon a terra, em vaig quedar de pedra amb el que em va dir: “Algú morirà demà.” En aquell moment em crida algú des de fora, vestit de negre, dient-me: “Ja és massa tard per poder solucionar-ho.”

Hèctor Adrià Ribeiro Alves_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

La història comença quan un noi estava assegut en una habitació, quadrada i sense finestres, aquell noi era l’última persona al planeta. Tots es van morir per una malaltia que a ell no l’afecta. Ell ja portava 20 anys buscant si quedava algú, però absolutament tota la humanitat havia mort. Ell va tenir molt de contacte amb gent que tenia aquesta malaltia, però no la va agafar mai. El noi, definitivament, havia pres una decisió, una decisió sense tornada, no valia la pena continuar allà. Es va posar les sabates més noves que tenia, que feien joc amb la seva roba elegant, i just quan anava a sortir, algú va picar a la seva porta.

Ainhoa Alitano Dias_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una nena amb una malaltia que feia que no es pogués apropar a ningú a menys de 10 metres de distància. La noia estava a l’hospital i tenia un millor amic, que també tenia la malaltia. Ells dos eren inseparables, a nivell emocional, eren com germans i sempre feien videotrucades. Un dia fent videotrucada el noi va convulsionar i la noia va sortir de la seva habitació plorant, però el seu amic havia mort. Amb el temps, va fer un altre amic, d’aquest se’n va enamorar, però no podien estar junts. Aleshores, un dia van escapar i van petonejar-se. Allí la noia va adornar-se que ell li donaria l’òrgan que necessitava per curar-se.

Adriana Martinho Segovia_3r E  EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

–Falta un jugador!– va dir l’entrenador. Aleshores una senyora vella que estava a la grada va cridar: –Jugarà ell!– va assenyalar un nen, un nen petit, molt baixet.  L’entrenador va riure i al principi no va voler treure’l al camp, però temps més tard l’àvia del nen va convèncer l’entrenador perquè el nen jugués. Va fer un partit excel·lent, la grada es va quedar impactada, un nen que feia menys d’1,20 estava jugant molt bé. El temps passava, el nen anava creixent, fins que l’any 2001 va ser fixat per l’FC Barcelona. Avui en dia és a l’Inter de Miami, amb set pilotes d’or, cinc botes d’or, un Mundial i quatre Champions.

JOANA NIVOL LOPES_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un col·legi com els altres. Assetjament escolar, n’hi havia molt. Però una noia en particular va decidir denunciar-ho. Es deia Lucía. No va ser escoltada per la justícia. Un dia va decidir canviar de col·legi. Es va imaginar que començaria una nova vida, però no! Era com si tot el col·le sabés per què s’havia canviat. Tots menys una noia: la Janna. No li agradava gens l’assetjament escolar. Era molt popular. Es van fer amigues molt ràpid. Com que era molt estimada, tothom la va escoltar quan va dir que no volia que el que va haver de passar la Lucía tornés a passar. La Janna i la Lucía van ser amigues durant tota l’escolaritat.

MARTA VALERO LÓPEZ_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Estimada Emma, avui rebré a la consulta la visita del Carles. Recordes que et vaig explicar el trastorn que pateix i que ha de ser tractat? És trist a fons veure com el cervell es pot autodestruir fins al punt de fer-te perdre consciència de qui ets… En el cas d’en Carles, tota la seva família el rebutja. Sempre intento donar-li medicaments adequats perquè millori i últimament ho està fent. Filla meva, sempre rebo vibracions dolentes. Espero no caure mai en cap mena de malaltia mental. Un moment, acaba d’entrar una dona al meu despatx vestida amb uniforme blanc i porta unes pastilles. Diu que no em puc saltar el tractament.

Nerea Sánchez Villaverde_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Per què dono tants bons consells?, em pregunta la gent. Com sé el que s’ha de fer en cada situació?, es qüestionen els meus coneguts. Has de viure molt feliç!,  afirma la meva veïna. Tothom està d’acord en una cosa: les meves recomanacions sempre els resolen el dia. Tot sembla perfecte, però, realment està tot bé? Si només sé donar el meu parer… però quan jo estic malament no sé què s’ha de fer. Quan em miro al mirall, començo a dubtar. Què m’està passant? Ja no sé com combatre el meu dolor. Digues, què més puc fer Senyor Fictici?, va preguntar asseguda a l’habitació del manicomi.

Lorena Pinto Ricardo_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Aquella tarda, un arc iris ple de moltes emocions va travessar el meu cos, ocasionant-me un somriure d’orella a orella. Tenia a les mans una preciosa rodona de mida mitjana, d’un color que brillava tant com la lluna plena. Sense saber que aquell partit tan extraordinari i inoblidable era l’últim, va fer que els nostres caps no tinguessin consciència de la rapidesa en què va passar el temps, però ja era massa tard per tornar a aquell dia tan especial i únic; tan tard que semblava el final d’un conte amb molts records i històries. Ara soc la noia, la companya i l’amiga que va aprendre molt per començar una de les aficions més boniques.

Gerard Lamelas Tauste_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sortia de casa, una nit de Cap d’Any. Una nit fosca, una nit de festa. Eren les 23.59, faltaven 12 segons pel canvi d’any nou i encara era ben lluny d’on havia quedat, estava al mig d’un pas de vianants. Feia tard a les campanades i corria com un boig. Un cotxe embalat em va enlluernar. Feia tard i estava estressat. Quan el cotxe em va impactar contra el genoll. El contacte i la fiblada de dolor que em va provocar traslladar vertiginosament un viatge de dotze segons, de dotze moments desaprofitats. Foscor.

Intento obrir els ulls, una blancor m’envolta. Una idea m’obsessiona: la

Jana Haro Manzanares_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Nedes, nedes i ja no saps per què. La suau sensació de l’aigua ara t’esgarrapa la pell. Fa un moment fugies i encara ho fas, tot i que no recordes res. Cada cop tens menys energia, les forces t’abandonen, però tu no pares. Al teu voltant ho veus tot igual, un mar sense fi que t’envolta i t’ofega. Mil idees et passen pel cap, consideres totes les possibilitats, no pots tornar enrere perquè el que deixes és dolent, molt dolent, cada cop més; tampoc pots mirar endavant, la impossibilitat d’una solució immediata et bloqueja. En algun moment has oblidat que havies de continuar nedant. Ara tot s’ha acabat, t’has ofegat en un got d’aigua.

Noa Ccayetano_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Les parets de la cuina, abans blaves com el cel, ara estan tenyides d’un roig viu. Davant meu, jeu inert el cos de la jove a la qual acabava d’apunyalar brutalment. Té les puntes dels cabells negres com la més fosca nit, banyats en sang que li regalima des del lloc on li he donat la primera punyalada. La seva brusa blanca com la neu, és plena de sang, amb diversos forats, que coincideixen amb els forats que té al ventre. Els seus ulls verds com maragdes, estan oberts de bat a bat, amb una expressió d’horror a la cara. No sé què m’ha passat, però he sentit cert plaer per cada punyalada que li he donat. Crec que m’estic tornant boig.

Jan Aymamí Villalba_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Oh! no, l’últim dia de la setmana de classes i no he sentit el meu despertador, ja són dos quarts de nou. Fa mitja hora que han començat les classes i l’autobús ha passat.

Bé aniré a esmorzar una fruita i agafaré la bici. No m’ho puc creure! No hi ha fruita ni tampoc llet ni res que pugui menjar per esmorzar, doncs decideixo que avui no esmorzo. Corre-corre!, ai no! No tinc la bici, llavors no tinc cap més remei, hi aniré corrent. Uf! Ja hi soc, espera un moment, m’he deixat la motxilla, i a més és divendres, hi ha intensiu… A veure quina hora és… No! Ja és tard, són les dotze. Sí que soc lent. Quin remei, torno a casa.

Raphael Ducreux Poueymiro_3ème C Lycée Comte de Foix

Últimament, hi havia hagut molts assassinats. Com que soc algú de poruc, sempre he tingut gos a casa, per fer-me companyia. Aquell vespre, em va semblar notar una presència. Per a tranquil·litzar-me, vaig deixar lliscar la mà pel costat del sofà perquè el gos em llepés una mica, com solia fer sempre. Aquell gest em calmava i sovint el repetia quan alguna cosa em neguitejava. Després, amb la boca seca pels nervis, em vaig dirigir a la cuina a beure aigua. El gos no em va seguir com feia sempre. Va ser horrible! A la cuina, vaig trobar el gos dins l’aigüera amb dos ganivets travessant-li el cor. Llavors, què m’havia llepat la mà, al sofà?

Pol Bernard Vilella_3ème C Lycée Comte de Foix

La muntanya és un lloc de tranquil·litat i de serenitat. El primer cop que hi vaig anar amb els meus pares i el meu germà només tenia quatre anys. Vam anar al llac d’Engolasters, no gaire lluny del centre. No ens hi vam quedar gaire, però amb el temps que ens hi vam quedar, ja em vaig quedar entusiasmat pel cant dels ocells i el soroll de l’aigua que picava contra les roques que sortien una mica del llac. Des d’aquell moment, hi he anat molts cops. Hi he pescat, buscat bolets i passejat i descansat. A la muntanya hi ha sempre molta gent, però hi ha llocs on ningú va i s’hi pot estar molt tranquil o només trobar-hi gent del país.

ALEX AGÜERO_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Estirat al pis, contemplava les meves possibilitats. Amb l’esperança de trobar alguna resposta amb l’ajuda de les enlluernadores llums blanques. No hi ha ni una gota de dramatisme en el meu plantejament, l’únic que importa és trobar l’escapatòria d’aquest dilema. Quin pal em fa pensar! Per què tot ha de ser tan complicat? He buscat i buscat mil maneres de suïcidar-me ràpidament, sense dolor, però tot necessita molta dedicació. No vull haver de fer res, no vull haver de pensar en conseqüències, solament vull estalviar-me tot aquest mal. Jo no vull un final tràgic, solament vull dormir una mica més, preferiblement una eternitat.