e_640

Luciana Dos Santos_3r B_E. A. SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Tu ets alt, jo sóc baixa. Jo dic que sí, tu dius que no. Pensem molt diferent, tu i jo. Tu no tens bons sentiments: penses en l’odi i jo penso en l’amor. Tu no ets feliç, jo sí que ho sóc. Però encara que som tan diferents, jo t’estimo i vull estar amb tu. Per sempre… Potser estarem junts o potser no… Però sempre hi seré pel que tu vulguis, i pensaré en tu cada dia. Espero que no te’n vagis i que sempre estiguis al meu costat. La decisió és teva, només teva. Pensa-t’ho bé, perquè quan tinguis la decisió presa, serà la que tu diguis i ja no es podrà tornar endarrere. La vida són decisions, bones o dolentes, però ho són.

Sandra Dias_3r B_E. ANDORRANA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Sempre hi ha un moment en què ens agradaria que els pares no hi fossin. Quan et criden, quan no et deixen sortir, quan t’esbronquen perquè no estudies… Són moltes coses que ara ens molesten, però que si no hi fossin trobaríem a faltar. Perquè tot això, al cap i a la fi, tindrà un bon resultat. Ells ens ensenyen com caminar sobre un fil que es belluga i ens pot fer caure. També és cert que no tot és dolent, quan els necessitem els tenim, diguin el que diguin, un pare i una mare mai et fallaran i donarien la seva vida per tu. I sabeu què? Que jo mai els dic que els estimo o els dono les gràcies. Ara ho faig. Per vosaltres, pares.

Andrea Mingorance Font_3r E_LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia que anava cap a casa de la meva tieta, em vaig trobar amb un gos cara a cara. Aquell gos era molt gran i molt fosc, estava molt espantada. Els gossos no m’havien agradat mai i menys els que eren grans. Era la nit de Reis quan em va perseguir aquell gos per uns carrers d’Encamp deserts. Aquella nit anava a buscar el meu cosí Hugo perquè vingués a casa a sopar amb nosaltres, com diuen: quants més serem més riurem! I aquell gos el que volia era jugar amb mi amb un bastó que duia a la boca. Quan ho vaig entendre, vaig jugar una estoneta amb ell, li tirava el pal i me’l tornava. Així doncs, ara tinc un gos a casa!

Joan Sansa Pueyo_3r E_LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa dies vaig anar a esquiar amb els amics, la nit anterior va nevar. Ens vam despertar a dos quarts de deu del matí. L’autobús vam agafar i a les onze a Arcalís ens vam plantar. La neu estava en un estat perfecte, el somni de tot bon esquiador. Vam fer un salt, a mig matí ja el teníem fet. Vam començar a saltar, ens vam animar. Cada cop provàvem coses més difícils que si un mortal endavant, que si un endarrere. Aleshores vaig intentar fer-ne dos endarrere. Vaig caure de cap i vaig perdre el coneixement. Més tard, em vaig despertar a l’hospital de pistes. Per sort, només vaig sofrir una contractura muscular.

Mercedes Paolucci_2n C_LYCÉE COMTE DE FOIX

La jove dona de la foto somreia, però el seu somriure era trist i amarg. L’expressió del seu rostre volia amagar allò que sempre havia ocultat per vergonya, sobretot vergonya davant si mateixa. Els inoblidables deu anys de matrimoni li havien deixat l’empremta del dolor i se sentia incapaç de lluitar contra el dit acusador d’una societat que no comprenia que encara aguantés el seu marit. No li ho retreia, ja que ni ella mateixa comprenia els seus sentiments, però aquesta actitud no l’ajudava en res. Va intentar somriure de nou davant el mirall, però la imatge d’ell reflectida amb un ganivet va congelar la seva mirada per sempre.

Inès Schneider Bartolomé_2n C_LYCÉE COMTE DE FOIX

Ho vaig intentar tot però no va haver-hi manera. El diari on treballo em va enviar a un d’aquests països en què els nens de quinze anys només han conegut la guerra. Un país submergit en la misèria, la por, la pena, la desil·lusió. M’hi vaig quedar dos mesos per fer un reportatge. A l’aeroport, el dia de la tornada, la policia em va parar. La foto del passaport ja no tenia res a veure amb l’home prim i barbut que tenien al davant. Els meus ulls, dos forats, estaven vermellosos de tant plorar. Havia envellit deu anys! Mai van creure que era el mateix home de la foto. Em van tancar a la presó el 26 de febrer del 2005. Ara fa sis anys.

Rosa Maria Giné_4tB Secundària_E. ANDORRANA DE SANTA COLOMA

Estava asseguda llegint quan li va semblar sentir alguna cosa, però no tenia paraules per descriure-ho. Va deixar el diari inquieta, va mirar al seu voltant, però ningú no li va tornar cap mirada de complicitat. Es va asseure i es va aixecar; no sabia què fer, tenia ganes de riure, de plorar, de cridar… Aleshores va respirar fons, amb tranquil·litat, i va somriure. L’havia tornat a sentir i aquest cop sabia què era. Pensava que no podia ser, era massa aviat… però era especial. Tan especial que no ho va poder evitar: li va caure una llàgrima de felicitat en adonar-se que sentia els primers moviments del seu fill dintre seu.

Hèctor Mora_4tB Secundària_E. ANDORRANA DE SANTA COLOMA

M’agrada l’hivern. M’agrada quan neva i quan neva tant que a les car­reteres no s’hi pot circular. I m’agrada quan em quedo mirant per la finestra com els cotxes ballen per camins tan nevats i glaçats que els pobres conductors no saben controlar el vehicle i comencen a fer voltes i voltes fins que xoquen contra un fanal o la paret. M’agrada quan neva i quan neva tant que els autobusos no surten i tanquen l’escola i anem a esquiar amb els amics al mateix costat de casa. M’agrada quan neva i quan neva tant que has de sortir equipat i tapat perquè la neu t’entra pertot arreu. M’agrada l’hivern però… quines ganes que arribi l’estiu!

Youssef Ayach_2A_LYCÉE COMTE DE FOIX

En un país molt allunyat que estava format per dues comarques hi regnava un rei dit Miklet, però era una mica limitat i aleshores el dirigien dos ducs. D’una banda hi havia el duc Glokma, que era molt ric i dolent i que amb la seva mirada intimidava tot el poblat. A l’altre costat del regne hi governava el duc Tylwer, però ell contràriament al duc Glokma afalagava la gent amb el seu bonic somriure. Un dia el rei va decidir de que només hi hagués una sola comarca. Dit i fet es van fer eleccions i tothom va votar pel duc Tylwer. El poble va decidir optar per un regne cortès governat per un gentilhome abans que pels diners del Glokma.

Meritxell Baeza_2A_LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot va començar quan em vaig presentar a un càsting per a una obra de teatre –amb la meva experiència, segur que m’agafen–, vaig pensar; doncs no, no em van agafar perquè deien que no estava suficientment prima! Anant cap a casa, trista i decebuda, va aparèixer, del no-res, Josep-Maria Flotats! Vam parlar una estona i em va convèncer per fer un altre càsting a la meva escola. Una setmana després, ja estava fent el paper principal; i tot gràcies a aquell magnífic director! Desgràciadament el despertador va sonar; el meu món era solament un somni, un somni que desitjo que algun dia és faci realitat.

Anastàsia Sirkia_4t C Secundària_ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Són les tres de la matinada. Com sempre els treballs més pesats i feixucs els deixo per darrer moment. Un parell de tasses de cafè, un ordinador, una muntanya d’apunts i llibres, música… De cop començo a riure, a parlar, a plorar, a cantar i a ballar. Són dos quarts de quatre de la matinada, he de fer el treball, ja! És per demà! Un parell de capítols més, poca cosa. Són les quatre de la matinada i em trobo asseguda al terra jugant al pòquer amb en Djouin, la Niez i en Cuqüen. El despertador sona, són les set del matí. No l’he acabat. M’he passat la nit jugant amb follets psicodèlics i tinc un barrufet ballant damunt la taula.

Dani Standeven_4t C Secundària_ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Em desperto i miro el calendari situat  a sobre de la tauleta de nit. Somric. 26 d’octubre, l’aniversari de l’àvia. M’aixeco, em dutxo ràpidament i em vesteixo. Esmorzo abans de rentar-me les dents i surto de casa. Fa una mica de fred, uns núvols grisos tapen el cel i el vent transporta fulles tardorenques. Em paro al davant d’una floristeria i compro un ram de flors. A l’àvia sempre li han agradat les roses. Continuo caminant. Ja he arribat. Obro el reixat i entro. La veig des de lluny i vaig cap a ella. De cop, em paro i noto com una llàgrima em llisca per la galta mentre m’agenollo al davant de la pedra tombal. Felicitats.

Tània Rodrigues_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui he tornat a somiar un somni que ja fa dies que somio, podríem dir que es tracta d’un somni estrany ja que és perfecte i pur. Espero que aquell dia amb el qual tant he somiat arribi algun dia. Aquell dia on s’acabaran les guerres, on desapareixerà la violència, la fam, la injustícia i tot tipus de desgràcies que acompanyen la vida del ser humà. Aquell dia en el qual hi haurà pau al món, estic segura que tots podrem ser feliços i somriure sense temor, però només aquell dia. Ara ja ho saps: t’esperem amb ànsia, dia perfecte.

Kathleen Naval_1r SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

La música és un art. És l’art de crear una melodia, un ritme, una sonoritat… És el simple fet d’una successió de notes musicals escrites en unes cinc línies. És el simple fet de transmetre emocions, sentiments i missatges a través de la combinació de sons per veus i instruments. La música és una companyia, tant com la naturalesa que sempre ha estat amb l’home. La música és única