e_640

Celia Ramírez_3 B_LYCÉE COMTE DE FOIX

“Estudia per poder fer quan siguis adult allò que t’agrada”. Aquesta frase m’amoïna. El futur, aquesta paraula és la més temuda, perquè no sabem el que ens espera. “El futur depèn de tu”. No m’agrada que els meus pares m’estiguin repetint sempre el mateix. Ja sé que no sóc una alumna exemplar, però ningú és perfecte. Tinc molt clar el que vull fer, m’agradaria estudiar disseny. Però no cal que em repeteixin constantment: “estudia, concentra’t, no xerris tant…” No s’adonen que també patim i que som conscients que allò que ens espera no serà fàcil. M’agradaria que en lloc de corregir-me tant, em recolzessin més.

Miquel Manzano_3 B_LYCÉE COMTE DE FOIX

Visca el metal! El metal és un estil de vida. Fins i tot hi ha pel·lícules metal i actors com Jack Black que s’han tornat heavys. Jo no sóc famós, ni ric, però tinc una cosa que no tots tenen, un profe que es diu Mark, que és la canya, i unes ganes immenses de fer metal amb el nostre grup. Som quatre nois: el Xavi, l’Adri, el Dani i jo. La crisi ens ha separat, el Dani ha marxat a Portugal, però quan torni a Andorra l’estarem esperant amb els braços oberts i lluitarem per ser un bon grup de metal. I així, quan ens escoltin, diran: “jo també vull escoltar i sentir el metal”. És el nostre destí i ningú ens podrà parar.

Patrick Quella_4 ESO A_COL·LEGI SANT ERMENGOL

640 caràcters a realitzar en una hora justa, ni més ni menys. Havia d’escriure un microrelat. Convençut que no sabria sobre què escriure, el cap em donava voltes i voltes. Senzillament no em venia res al cap. Ni una miserable idea. Amb prou feina recordava què era un microrelat. De què anava allò? El final de l’hora s’apropava. No sabia què fer ni per on començar. M’estava posant molt nerviós. S’acabava el temps i també els meus recursos mentals. M’acabava de despertar, havia tingut un malson, només es tractava d’això; però ben mirat m’ho mereixia. Tot havia estat culpa de la meva obsessió per voler ser el millor.

Sandra Herver_4 ESO A_COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sensació de malestar, de por i d’angoixa. Sensació d’haver perdut el temps amb la persona que al principi et va prometre el cel i que només ha dut a terme la promesa d’estar amb tu fins a la mort, que està a punt d’arribar-te perquè t’està matant. Sensació de desesperança, perquè desitges que tot canviï, però res varia i segueixen les pallisses, els cops i el menyspreu vers la teva persona. Sensació de repetició contínua que causa danys psicològics. Sensació que hauria de desaparèixer el més aviat possible ja que s’esvaeixen persones que es mereixen viure en el món igual que els seus maltractadors.

Xavi Menéndez Ríos_3r B ESO_INSTITUT ESPANYOL

Chang-seng-yo està pintant un drac en una paret del temple. Gairebé acabat, Lu-Shi s’adona que li falten els ulls i pregunta a l’artista per quin motiu no els ha pintat. Chang-seng-yo respon: “la mansió del drac es troba al cel, entre els núvols. Si aquest drac sagrat hi pogués veure, res li impediria d’anar a buscar la seva llar”. A la nit l’aprenent decideix anar al temple i pintar els ulls al drac. Aleshores sent un tro eixordador. El drac es desprèn de la paret. L’endemà, l’emperador arriba al Temple de la Pau i la Felicitat acompanyat dels seus ministres i el pintor. Es troben el temple en runes i Lu-Shi carbonitzat.

Iván López_3r B ESO_INSTITUT ESPANYOL

Quan estava esperant el meu torn a la cua de la carnisseria, vaig notar la presència d’una senyora gran, d’ulls foscos i pell bruna, tota vestida de negre. Se’m va apropar i em va dir: “T’assembles tant a la meva filla!” “Un cotxe me la va matar”. Va treure una foto vella i arrugada de la cartera i me la va ensenyar. “El mateix cabell ros, els mateixos ulls”, va dir. Vaig sentir llàstima per la pobra dona, li vaig somriure tot assentint. Des d’aquell dia no he deixat de pensar en aquella pobra dona. Apareix en els meus somnis i m’ensenya la foto de la seva filla que diu que se m’assembla. A mi, que sóc d’ulls foscos i pell bruna.

Berta Bigordà_3ème D_LYCÉE COMTE DE FOIX

Ell estava estirat. Jo me’l mirava asseguda des d’una pedra. Vaig veure que em feia signes. M’hi vaig apropar, en aquells moments era la persona més feliç, més nerviosa o més enamorada del planeta. Sincerament desconec quin era el millor sentiment per definir-me, però em vaig estirar igualment al seu costat, sobre la llosa freda del teulat de la borda on ens havíem vist per primer cop. Jo no tenia fred perquè a la seva vora tot era perfecte. Ens miràvem l’un a l’altre, sense dir res. De sobte vam aixecar la mirada cap al cel, i estic segura que la màgia dels estels ens dibuixava un cor, el cor més brillant que havia vist mai.

Joan Recasens_3ème D_LYCÉE COMTE DE FOIX

No l’he trucada dient-li que l’estimo, ni li he fet un regal d’enamorats, és més: em va agradar la seva manera de riure. Penso en ella quan em desperto, quan estic trist, quan no sé què fer i quan se m’il·luminen els ulls contemplant els petits detalls que fan especials cada un dels meus dies: un sol radiant, una lluna trista. Però només he estat 2 minuts per escriure això, però només he tingut un segon en el qual li he demanat que m’estimi. Després seguiré somiant en ella, esperant que algun dia em dediqui una de les seves mirades, com jo quan dono un motiu a cada estrella pel qual t’estimo. Saps què? Em falten estrelles.

Laia Alonso Puig_3 ESO A_COL·LEGI JANER

Obrí els ulls en un tres i no res i tot havia desaparegut. Res era al seu lloc, un món ple de màgia envaí el seu interior. Tot era nou, mai havia vist res igual, de sobte es preguntà on era la llar, la família i els amics. Estava desorientat i no sabia què fer i on anar. Seguidament, va veure un home que estava assegut en un banc llegint un diari, li cridà l’atenció per la seva espessa i blanca barba, que indicava que ja deuria tenir els seus anys. “Bon home, em podria dir on he anat a parar? No entenc res del que m’està passant!” L’home el mirà detingudament i li respongué amb una veu ronca: “Fill meu, benvingut al regne de Déu”.

Anna Fonte_3 ESO A_COL·LEGI JANER

La lluna i el sol es perseguien com persegueix la nit al dia. Després de tres-cents quaranta-cinc dies es troben el sol i la lluna i formen un preciós i màgic eclipsi. Només tenien una hora per estar junts després d’una espera abismal. Sabien que el temps, com vigilant insubornable, no els en donaria més. Calia aprofitar-lo i els seus cossos esfèrics es van trobar i romangueren plegats seixanta minuts. Després, a poc a poc, es van anar separant i es van trobar a faltar novament. I així, altre cop sols, continuaven vetllant dies i nits i veient el món girar. Quanta espera per tan poc temps d’estar junts.

Roger Manalo Padicio_3r ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Tots, alguna vegada, hem oblidat fer els deures de l’escola. No hi ha cap persona que se’n salvi. Quan arriba el moment de corregir-los i no els tenim, ens inventem qualsevol excusa per no quedar malament. Alguns diuen que se’ls han deixat a casa, altres fan veure que els busquen desesperadament a la carpeta… Sempre hi ha algú que es deixa una activitat i, desafortunadament, li toca corregir la que no té. Després, sempre està aquell que improvisa i que a sobre li funciona. Al cap i a la fi, els qui escolten les nostres barbaritats són els professors, que poden fer veure que no saben res, però els agrada la nostra forma de mentir.

Oscar Gomez_3r ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Comença el dia i el cant dels ocells desperta al món amb les seves veus. Em quedo una horeta més dormint i després me’n vaig a esmorzar. Quan acabo l’esmorzar, me’n vaig a abraçar el sofà que em rep amb els seus coixins i la seva blanor. Agafo el comandament de la tele i començo a fer zàpping. Ja és migdia però els meus músculs em desobeeixen i no volen que m’aixequi del sofà, així que demano a la meva mare que em porti el menjar. Torno a adormir-me. Al cap d’unes hores em desperto, miro el   carrer, comença a fosquejar i el sol m’acompanya al llit després d’una   dura jornada de treball. La lluna apareix per donar-me la bona nit.