e_640

Manel Anglada_3ème D Lycée Comte de Foix

Hola, em dic Manel, tinc 14 anys i vull ser futbolista. Jugo a futbol a l’Enfaf de cadets del 2007 tot i que soc del 2008. L’11 de setembre del 2022 vaig ser convocat a la selecció com a ca-pità per anar a jugar a Bòsnia contra Polònia, Bòsnia  i Hongria. El meu somni és jugar en un estadi ple d’espectadors amb molta llum. Seria un somni fet realitat. El futbol és l’únic que m’apassiona. Quan estic avorrit, em distreu. És l’únic que m’omple de felicitat. Es podria dir que soc un noi   que viu de i pel futbol. Soc una mica maldestre, però m’esforço molt per aconseguir tot allò que m’agrada. D’aquí a 5 anys em veureu jugar per la tele!!!

Thierry Foriez Roselló_3r C EA 2a Ensenyança de Santa Coloma

En un poble llunyà hi havia una dona boja, tot el poble la mirava estranyament, ja que era molt rara, sempre estava sola i no tenia molt bones pintes. Ella l’únic que estimava era el seu fill, i era l’única raó per la qual continuava vivint. Una nova dona va entrar a viure al poble, i es va interessar per la dona boja, i llavors van passar la tarda juntes, i la dona boja li va ensenyar el seu fill. Cap a la nit la dona nova va explicar als ciutadans del poble que no estava boja, era una bona persona i tenia un fill molt maco, el poble tot tremolant li va explicar que la dona boja va sacrificar al seu fill feia temps.

Aisha Pires Machado_3r EA 2A ensenyança de Santa Coloma

Estimat diari,
Avui, dia 22 de novembre, he portat la meva filla de 14 anys a l’escola. Es negava a anar-hi, però jo li havia promès que tot aniria bé. Quan la vaig portar, tothom ens mirava. Més tard, vaig anar a casa. En arribar, el meu marit em va preguntar on havia anat. Somrient li vaig dir que havia anat a comprar un parell de coses. Just quan ell estava a punt de marxar, em va dir que comencés a buidar l’habitació de la nostra filla. En aquell moment el vaig mirar confosa. Vaig anar alterada a l’habitació de la meva filla, en aquell moment ho vaig recordar, ella es va suïcidar el dia 22 de novembre.

Maria Moliné Castels_3r C Col·legi Mare Janer

El pare i jo mai no vam tenir una casa, tampoc mai vam parar de viatjar. No és que fugíssim d’algú o fóssim antisocials; simplement no volíem viure en societat.
Quan ens en vam anar tenia cinc anys i va ser començar a caminar sense rumb amb una motxilla a l’esquena. Vivíem en una tenda únicament amb un sac de dormir i ens desplaçàvem a peu. Això no era bo per a un home de la seva edat, però només pensava a tenir una vida millor. Molta gent no ho veu així però jo els responc: en un món tan atrafegat, és millor deixar-ho tot i viure al teu ritme.
Ara m’he separat del pare i camino sola però sé que un dia tornarem a caminar junts.

Carla Brescó Flujas_3r C Col·legi Mare Janer

Em vaig despertar a casa dels avis. Aquell dia vaig rebre una trucada. Era la mare. No vaig esmorzar. Tenia l’estómac fet una bola. Vam demanar un taxi. Estàvem de camí. Estava molt nerviosa. Vaig ser l’última a entrar. Les llàgrimes regalimaven dels meus ulls. Quan vam arribar, ell somreia. No era el mateix de sempre. Estava pàl·lid, però no li vaig veure cap nota de dolor. Vam parlar una estona. Jo era una mar de llàgrimes. La meva mare em consolava. Cada vegada estava més adormit. I va arribar el moment menys desitjat. No em sentia, però amb les poques forces que em quedaven, me’n vaig acomiadar. I aquell va ser l’últim adeu.

Jennifer Rolo Vieira_3r C EA 2a Ensenyança d’Encamp

Estava aterrida. Tenia por, molta por, tenia la pell de gallina. El seu vestit de Hello Kitty estava amarat per les llàgrimes que li queien per la seva fina i pàl·lida cara. Se li tallava la veu i això causava que no pogués parlar. Aquells pensaments tornaven al meu cap després de tant temps intentant oblidar-ho. Aquell home tornava al meu cap. Se’m van posar els pèls de punta. Sentia angoixa en aquell precís moment. Vaig agafar la bola antiestrès de color blau que estava sobre la taula de vidre. La petita no parava de plorar, s’escoltaven els seus plors i sanglots per tota l’habitació. La vaig abraçar recordant la meva història.

Soraya Ramos Carvalho_3r C EA 2a Ensenyança d’Encamp

Un altre dia, un altre matí, estic asseguda sola esperant el tren. Cada cop que miro els trens passar, el meu cor batega molt ràpid. Me’n recordo d’ell i ploro, no tinc bons records d’aquell moment… En aquell instant, la meva vida es va aturar de sobte, només en uns segons li pot canviar la vida a algú. Em vaig culpar des d’aquell moment per allò que va passar. Va ser molt injust. Mentre penso en tot això, m’aixeco i camino lentament, amb els ulls plorosos, sense escoltar ningú. Estic nerviosa, sento calfreds. Una llum que em reflecteix als ulls, un soroll ensordidor. Somric. De sobte, només en uns segons, el tren em treu del camí.

Ingrid Tomàs León_3ème E Lycée Comte de Foix

Estava amb el meu pare i el meu germà. Érem a Barcelona. Anàvem per primera vegada al Camp Nou, estàvem molt emocionats perquè anàvem per primer cop a veure el Barça . A l’entrar per primer cop vam sentir aquell sentiment de felicitat, alegria. Sentir tota aquella gent cridant l’himne del Barça, animant el seu club . Aquell dia jugaven un Barça-Madrid, un clàssic. El Barça va guanyar 2-1. Aquell dia va ser un dels millors de la meva vida. Només per l’afició, l’ambient i el sentiment que se sent quan entres en aquell camp. Ho tornaria a repetir cada dia de la meva vida. Per això el Barça és el millor club.

Guillem Babot Adellach_3ème E Lycée Comte de Foix

Quan estava a 6ème feia piano el dimecres, després de piano tenia entrenament d’atletisme. Aquell dia vaig anar al metge i vaig arribar tard a piano, vaig arribar a les 17 h i l’entrenament d’atletisme era a les 18 h, vaig sortir de piano a les 17.45 h i havia d’anar-hi directament. Vaig sortir corrent pensant que no hi arribaria, quan portava quasi 5 minuts corrent vaig haver d’avançar dues padrines caminant. Com que tenia pressa vaig intentar passar per la carretera. Al tenir tanta pressa no vaig mirar si venia algú i vaig passar. Després de passar per la seva vora, de cop vaig veure com el retrovisor de l’autobús em passava a 2 cm del cap.

Hèctor Ballester_3r B  Col·legi Sant Ermengol

Era un dia normal per a Elon Musk. Pensant noves idees per a nous cotxes, se li va ocórrer d’intentar fer robots per a la seva seguretat. Va parlar amb els enginyers i li van dir que era possible. Al cap dels mesos van començar amb els plànols i en només uns dies van començar la producció de varis robots. Al principi tot anava bé, però al cap d’uns dies van començar a anar malament algunes coses; es van reportar al tècnic i tot va tornar a funcionar. Un dia un fan es va atansar massa a ell i un dels robots li va donar un cop de puny molt fort. Després de mirar-s’ho bé, van descobrir el problema, però van decidir no utilitzar-los més.

Iker Garcia Hasnaoui_3r B  Col·legi Sant Ermengol

El 20 de desembre sempre anàvem a la vora de la platja de Castell d’Aro, en memòria del nostre aniversari de casats. Aquell 20 de desembre de 1985, tan especial, fent la cerimònia de compromís al costat de tots els éssers estimats. Aquest any és molt diferent, molt estrany. M’he apropat per recordar els últims 30 anys de casats. La brisa tèbia m’emociona i em fa recordar els fantàstics moments de la relació. L’aigua il·lustra aquells dos joves que es van conèixer fa 35 anys a la universitat, mentre la dansa de les onades que porten la sorra em recorda la textura de les cendres.

Yaiza Valero Paños_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino

Doctor, solament vinc per una grip. Va tenir sort que li detectessin l’apendicitis. Ara compti fins a deu. De forma agressiva l’anestèsia començava a fer efecte. La llum es tornava a poc a poc menys intensa. Els metges van marxar de la sala. Ah, per cert, va dir el doctor, amb un somriure a la cara, la meva esposa es diu Alexandra. Abans que l’anestèsia el derrotés, el pacient va tenir un fort atac de pànic…  En escoltar el nom de la seva amant. El doctor, amb un somriure a la cara, va voler marxar a dir-li a la seva dona el que li havia passat aquell dia, i els ajudants estaven intentant parar l’atac de pànic, però no van poder.