L’amor

per

Celia Diaz Mier_3r Col·legi Sagrada Família

Tot de cop vaig recordar que quan era petita vivia pensant que l’amor es basava a trobar a aquella persona que et faci somriure sempre i que mai permeti que ho passis malament. Avui miro al meu voltant i descobreixo que l’amor són els t’estimo de la teva mare, els riures amb el teu millor amic, el confio en tu d’algú que t’importa, plorar per haver perdut la teva persona preferida, anar a un lloc especial per a tu, els petons, les abraçades, adonar-se que l’amor propi no és egoista… Tot això és l’amor, i no només cal centrar-se en una relació amb un noi o una noia; la teva mirada ha de ser més àmplia i veuràs que tenim molt més al davant.

La competició

per

Neus Hernández_3r Col·legi Sagrada Família

Competició a França. A partir d’aquell moment comença el patiment de veritat, entrenaments durs, noves tècniques. Però el pitjor és el dia abans, quan has d’anar a dormir d’hora perquè l’endemà t’has de llevar a les 5 del matí per anar amb el cotxe a un lloc llunyà . Et canvies, et pentines, vas al pesatge i vas a escalfar, veus el nivell dels teus oponents, la xerrada de l’entrenador, et separen dels companys, et fiquen amb les noies del teu pes. És el torn del nervis d’una competició, aquella sensació que tant em fa dubtar si el que he patit entrenant durant els últims mesos em serviria.”Hajime” 1, 2, 3, ets una màquina de matar.

Endevinalla

per

Ruben da Silva_3ème C Lycée Comte de Foix

He estat setze anys de la meva vida a casa, estimat pels catalans i odiat a la capital espanyola. No soc gaire alt, però, per a molts, soc igualment el més gran. A casa he tingut tinc encara molts amics. Allà on he crescut, sense mi, haurien viscut molts fracassos. Però que hi fos jo tampoc era una garantia d’èxit. Quan vaig arribar, era un noi brasiler i el meu “pare” em va ensenyar com adaptar-me a la meva nova llar. Des que ell va marxar de casa, vaig haver de pilotar-la jo sol amb el pes que això representava fins a l’agost del 2021. A partir d’aquell moment, vaig deixar la casa de la meva vida per anar a París. Qui soc?

Un món imaginari i un de real

per

Jana Rodriguez_3ème C Lycée Comte de Foix

En una saleta, de parets blanques, sense finestra ni mobles, hi havia un nen que escrivia. Escrivia tots els seus desitjos en un full. Estava tot sol i no tenia amics. Escrivia tot el que li passava pel cap, era el rei del seu món imaginari, però no tenia poble. Escrivia tot allò important. El seu regne era aquell lloc. El seu petit món blanc era la seva escapatòria però algun dia el nen hauria de sortir-ne i descobrir una altra realitat, un món ple de colors. També coneixerà el mal i el nen haurà d’adaptar-se per sobreviure. Aquell nen que ara és príncep del seu món un dia es convertirà en rei de dos mons, i serà un bon rei.

Dubte existencial

per

Maitane Domínguez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

“Què hi ha després de la vida?” o “què hi ha després de la mort?” són preguntes que ens fem molts de nosaltres i no podem treure’ns del cap. Alguns tenen por, d’altres tenen ganes que arribi, i a la resta hi és igual. Curiós, oi? També hi ha diferents creences sobre què passarà després; alguns pensen que existeix el cel i l’infern, gent que creu en la reencarnació i els que pensen que no hi ha res, que de cop tot s’apaga i deixes de sentir, d’existir. Si a algú d’entre vosaltres, estimats lectors, se li ha presentat algú que ha traspassat i li ha explicat el que hi ha més enllà, no ens deixeu amb aquest dubte existencial.

La veritat

per

Izan Cristeto_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

El meu dia a dia és “simple”: m’aixeco, em dutxo, em vesteixo, vaig al col·legi, em retrobo amb els amics, jugo, m’ho passo bé, em poso a estudiar, treballo (poc o molt) amb grups o sol, dino, torno a jugar amb els meus amics, surto de l’institut, faig les extraescolars, torno a casa, em dutxo, sopo, estic una mica amb la meva família i torno al llit. I l’endemà el mateix, i el següent i l’altre.
Pot semblar avorrit, dit així, però hi ha moments del dia en els quals m’aturo. Paro, reflexiono i m’adono de la importància de tot el que fem, ja que la vida és com una maqueta: si traiem una peça, la maqueta cau com un castell de cartes.

Deslleialtat

per

Júlia Martínez Bonet_4t A Col·legi Mare Janer

Agraïda. Agraïda estic de tenir-te al meu costat. Revisc quan penso en el teu somriure matiner. Formar una família mai m’havia resultat interessant, no obstant, per tu ho canviaria. T’estimo. T’estimo tant que no puc deixar de pensar-te ni un sol minut. Has convertit la meva ànima grisa en una d’acolorida. Ets la meva raó per existir. Qui li dona sentit a una miserable vida. Gràcies per haver-me ajudat a descobrir l’amor verdader.
Aquestes paraules serien les que t’agradaria escoltar, però no sempre s’escolta el que un desitja. La realitat és que la carta la dedico a la meva amant. Només t’ha estat enviada per poder dir-te: adeu!

Sorpresa

per

Chloe Torres López_4t COL·LEGI MARe JANER

Volia celebrar el seu comiat de l’empresa amb tots els seus companys, però la situació de pandèmia complicava molt les coses. Es va fer a la idea, amb una resignació obligada, que només podria passar per cada despatx i dir adeu sense fer gaire soroll. Maleït virus! –es repetia–. Així doncs, divendres va començar desitjant un bon dia, al recepcionista, recordant aquella olor amarga de tots els cafès matiners compartits. Gairebé ningú es trobava al seu lloc! Quan arribà a la petita oficina… SORPRESA! Els seus companys, visiblement emocionats, estaven esperant-la per desitjar-li el millor en l’estrena de la seva nova etapa a França.

Ell

per

Naomi Roxo_2ne MTNE Lycée Comte de Foix

Té els cabells negres i llisos, tan llisos que quan hi passo els dits rellisquen fàcilment. Té un somriure ample, bufó i perfecte. Quan somriu se’m dibuixa a mi també un somriure a la cara. Té els ulls petits i ovalats, d’un color marró fosc. Quan el vaig conèixer tot va canviar. Jo estava al cine i ell seia a la butaca del costat. No sabia de què anava la pel·li i la meva amiga tampoc. Vaig aprofitar-ho per demanar-li qui era cada personatge. Cada poques escenes li demanava què passava. Gràcies a això, vam conèixer-nos i, més endavant, va començar la nostra relació. Ja fa un any que som parella i em fa la persona més feliç del món.

Sortida amb bici

per

Louis Sauvat_2nde MTNE Lycée Comte de Foix

Un dimecres a la tarda vaig anar a fer bici de descens amb un amic i, la veritat, és que ens vam divertir molt. Revolt rere revolt, salt rere salt, baixàvem una vegada i una altra. Anàvem amb bicis elèctriques i podíem pujar fàcilment. Després de quatre baixades intenses, vam veure algú baixant a tota velocitat. Per sort, va frenar just davant nostre. El coneixíem i vam parlar amb ell una estona. Em va donar una idea: fer un No Hands. A la següent baixada vaig saltar, em vaig desviar a l’aire provant de fer el No Hands que m’havia dit el meu amic. Vaig agafar el manillar i… No recordo res més. Només sé que soc a l’hospital.

Atrapada

per

Lara da Silva Bertolo_3r E EA 2A Ensenyança Encamp
Nedava al mar tranquil·lament, sentint el xoc de les onades contra el meu cos, sentint cada segon el so que produïen. El sol sobre la meva pell. No m’importava res, volia quedar-me allà. Seguia nedant cap endavant, sentint la pau i la tranquil·litat d’aquell moment. A poc a poc m’endinsava. Sabia que en un moment o altre m’ofegaria, però continuava lluitant amb mi mateixa per sortir-me’n. M’enfonsava i n’era conscient, però no sabia què fer. Estava sola davant la immensitat del mar, era fosc, em sentia atrapada, no podia avançar i ningú no podia ajudar-me. Intentava cridar, però no em sentien. Finalment, només jo podia salvar-me.

Instants

per

Martina Ferreyra Munin _3r ·E EA 2A Ensenyança Encamp
Tan preciosa. Tan bonica et veig sempre, allà on miri, allà hi ets. Amb aquell preciós vestit blau que jo mateix et vaig regalar, amb la teva cabellera negra, llarguíssima, llisa, preciosa. Tinc gravada la nostra primera fotografia en aquell pont, on miràvem, al fons, el mar. Cada nit dibuixo una porta; una porta que em permet sortir d’aquest lloc horripilant i dir-te tot allò que no vaig explicar-te en aquell moment. Somio que un dia puguis dibuixar tu una porta per venir a visitar-me. Encara trobo a faltar les teves carícies, no entenc per què vas marxar, necessito que tornis aquí, amb mi. Se’m va perdre el cor en el teu últim adeu.

El dia infinit

per

Àlex Rodríguez Baz_3r B Col·legi Sant Ermengol
Em vaig aixecar com sempre, a la mateixa hora, ningú no estava despert. Com cada dia vaig anar al treball i vaig fer les meves hores respectives. Vaig arribar a casa i ningú no estava despert; com cada dia, i així successivament… Fins que un dia em va trucar la meva dona perquè anés a fer la compra… la sentia trista i jo també estava trist i no sabia per què. Llavors vaig demanar cita al psicòleg i li vaig dir que no estava mai alegre i ell em va preguntar si passava temps amb la meva família, si passava temps amb la meva dona, si passava temps amb els meus fills, i el que era més important: si passava temps amb mi mateix.

Diferència de colors

per

Biel Cuen Sibila_3r B Col·legi Sant Ermengol
Es podia veure molta gent en aquella plaça, per aquella condemna. Era tan jove i ara moriria per ser d’un altre color. Avançava lentament entre la multitud amb dos guàrdies. Com m’agradaria sortir allà, cridar ben fort i lluitar contra aquella injustícia. Quan estava al lloc de la condemna lligat de cap a peus a una guillotina, vaig sentir una inquietud per aquell noi. Què li esperava després de la mort? Però ja no em quedava gaire temps per pensar-m’ho, la fulla baixava ràpida deixant el meu cos blanc per un banda i el meu cap per una altra mentre la gent negra em mirava.

Un amor inesperat

per

Laia Jover_3ème D Lycée Comte de Foix
L’Ivan era un noi que se sentia  menyspreat i rebia insults dels seus companys, fins i tot de la Lídia, de la qual estava perdudament enamorat. Però ella tenia parella, el Leo. I mira que n’arribaven a ser de diferents tots dos! Però quan l’Ivan intentava apropar-se-li, l’única cosa que aconseguia eren més humiliacions i insults. L’Ivan ja no podia més i es va acabar llançant per la finestra de casa seva. Va ser horrorós! Sortosament, va despertar-se al cap d’uns dies a l’hospital i l’única persona que era allà, al seu costat, era el Leo. Ara tenen 25 anys i l’Ivan i el Leo continuen estant junts, tot i que costa de creure.

Com vaig descobrir un dels meus talents

per

Valentin Hoxha_3ème D Lycée Comte de Foix
Quan tenia sis anys, mentre fèiem classe de gimnàstica, ens dedicàvem a fer tombarelles, el pi, córrer… De sobte, la meva professora, em va preguntar si feia algun altre esport fora de l’escola i com que no en feia em va dir que era una llàstima perquè tenia habilitats, cosa que mai ningú no m’havia dit. La veritat és que em vaig quedar ben sorprès. Vaig fer-li cas i vaig decidir inscriure’m a un gimnàs, tot i que no n’estava gaire convençut. I la veritat és que em va agradar força. Vaig fer gimnàstica cada dia durant quatre anys més i m’ho vaig passar realment bé, tot i que l’únic company que tenia era una mica més gran que jo.

Un nou viatge

per

Nico Pérez_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Sempre havia pensat que estaria sol, com aquells altres nens que m’envoltaven. Aquell dia començava un nou viatge. Després d’esmorzar, vaig agafar les meves coses i vaig sortir d’aquella casa. Uns minuts més tard estava en un avió en direcció a Espanya. A mig vol, l’avió va patir turbulències. Alguns passatgers van cridar i jo em vaig posar molt nerviós. No sabia a qui mirar, no coneixia la gent que m’acompanyava i vaig reaccionar tancant els ulls i posant-me a plorar. De sobte, vaig sentir com les mans dels meus pares adoptius estrenyien les meves, fent-me sentir acompanyat i segur. Des de llavors, mai més m’he tornat a sentir sol.

La trucada

per

Sergi Atalaya_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Estava dormint. De sobte, vaig sentir un soroll semblant a un lladruc. Era el meu telèfon, una trucada. Amb els ulls mig tancats i atordit per l’ensurt, vaig respondre la trucada. El tacte fred del telèfon contrastava amb la calor recent que sentia d’estar tapat amb l’edredó. Era un cas important i hi havia d’anar urgentment. Encara una mica endormiscat, vaig deixar el telèfon, vaig vestir-me i vaig dirigir-me a la sortida tan ràpid com vaig poder. La feina em reclamava. La idea no m’agradava gens, l’olor que emanen els cossos en descomposició estremeix a la persona més valenta. Havia d’investigar un cas d’assassinat.

Obsessió?

per

Martí Farrero_3r D EA 2A ensenyança Ordino

Em va dir que ja trobaria algú altre que m’omplís el cor d’amor, que tot això l’havia superat, que volia deixar-ho. Tots em diuen que l’oblidi, que les noies van i venen, però no saben el que diuen. Ella és única. Els últims vuit mesos havien sigut els millors de la meva vida. No hi havia dia que no somies amb ella. No entenc per quin motiu ho ha volgut deixar. Que no era el millor xicot que es pot tindre? Li feia regals, li donava les bones nits, deixava de quedar amb els meus amics per estar amb ella… Era perfecte. Semblava que estigués obsessionat. Però no ho estava, veritat? Potser per això ho ha volgut deixar…

Contrarellotge

per

Pedro Marinho_3r D EA 2A Ensenyança Ordino

Aquell pobre senyor no recordava res. L’home es va despertar a terra després d’estar inconscient durant 30 minuts. Quan es va aixecar i va mirar al lavabo, va veure que hi havia un cadàver. Era el cos de la seva amiga. En aquell moment, la policia va trencar la porta per entrar i va declarar culpable el senyor que hi havia dintre de l’habitació. Després de dos mesos a la presó, va sortir i va anar al seu pis. En mil·lèsimes de segon, un detectiu va entrar i va començar a fer-li preguntes ximples. L’home se’n va cansar, va acceptar que l’havia matat i que va planejar tot allò per ser innocent.