Naiara Pedescoll Recio_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Miro per la finestra i veig com plou molt. És un dia més del trist octubre. Estem en ple començament de la tardor. No m’adono de com el temps passa i ara quan miro per la finestra ja és primavera, així van passant els anys i no ens n’adonem. Ens mirem a nosaltres mateixos i ens diem: “Com ha passat tan ràpid el temps, ara soc una persona diferent, amb una vida diferent.” Jo ara, per exemple, tinc vint-i-nou anys i estic vivint en un pis de Barcelona amb la meva parella, el Leo. Ell té trenta-dos anys i treballa en una clínica dental, és dentista. Jo en canvi treballo en una empresa de disseny d’interior i d’exterior.
Un pou d’incertesa
Josep Fernández_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Corre, surt, escapa, no vagis cap allà, al lloc de l’assassinat. Podries sortir il·lès, potser acabes mort, aquesta és la teva decisió. No entenc el motiu dels teus actes, rancor o ràbia? M’agradaria saber què estàs pensant a pesar de com d’impossible pot semblar. L’assassí se surt amb la seva, veient com la seva presa s’acosta a la seva pròpia perdició. Incertesa és el que m’omple en aquests moments, saber on et trobes ara és l’únic que puc pensar. Calmada mai podré estar si m’obsessiono amb el teu benestar, suposo que és típic en qualsevol figura materna. La meva pregunta és: Val la pena venjar la mort de la teva germaneta?
Confinament
Eva Cerqueda_3ème H Lycée Comte de Foix
D’un dia per l’altre, ens vam trobar tancats entre les quatre parets de casa. Estàvem tots mirant la pantalla tot el dia, fins que els nostres ulls se’ns tancaven: els pares treballaven i jo estudiava. L’únic canvi de rutina que teníem eren els àpats, que eren diferents cada dia. Els caps de setmana eren els dies més emocionants, perquè teníem “festa”. Podíem mirar per la finestra i veure com un veí anava a llençar la brossa amb mascareta i pas ràpid, per després tornar a casa immediatament, fixant la vista a la porta d’entrada. Les setmanes i els mesos ens semblaven infinits, com les mascaretes reutilitzables de la iaia!
La meva gossa
Iker Santos da Silva_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
El gos és un animal que m’agrada moltíssim, perquè és molt intel·ligent i molt simpàtic. Jo tenia una gossa que es deia Tipsi, era una pitbull. Em va agradar molt tenir-la. Era molt manta i sempre menjava molt. Malauradament, va morir jove. Aquell dia no la vaig poder veure i no me’n vaig poder acomiadar. Jo estava molt trist. Enyoro sentir-la bordar i portar-la a la muntanya. Me la van regalar per al meu aniversari. Va ser el regal més increïble que he tingut mai. Ara mateix no tinc cap gos ni gossa, però en voldria tenir, perquè enyoro la seva companyia. Amb un animal estaria més alegre, el cuidaria i l’abraçaria.
Canibalisme
Eric Barbeitos López_3r B Col·legi Sant Ermengol
El forn cridava, els ous i les patates no s’ho creien. Ell havia tornat, esperava la seva pròxima víctima. A poc a poc els ous anaven caient a l’aigua bullint i a les patates els arrancava la pell. El forn ja s’havia escalfat, ara li tocava a ell, era el seu moment, havia de coure aquell pastís al qual havia dedicat tantes hores. Els extravagants comensals estaven impacients per tastar aquell menú diferent que a tothom embogia. Un cop el menjar a taula, les persones van tastar aquelles patates amb ou, no encertaven a esbrinar quin era el condiment secret, però el plat estava exquisit, i per acabar, els esperava el millor: el pastís!
L’arribada d’un ruixat
Gerard Guiu_3r B Col·legi Sant Ermengol
Em vaig posar a córrer, em vaig amagar a l’armari de la meva habitació on tenia la raqueta de pàdel criant teranyines des de 2n de primària. La vaig agafar, em vaig preparar… Va entrar a l’habitació, notava que em faltava l’aire, va mirar sota el llit i quan semblava que ja se n’anava, va obrir l’armari de cop! Em vaig haver de rendir, la dutxa m’esperava, capcot però no vençut vaig sortir de l’armari. Havia perdut la la batalla però no la guerra…
5 metres
Judit Cano Orobitg_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO
Tinc 14 anys i la meva germana en té 13, sempre m’han dit que tenir una germana amb la qual viure aventures era una de les millors coses que es poden tenir. La meva resposta sempre és la mateixa: mentre estigui a més de 5 metres de mi, tot bé.
Ara m’adono que per molt temps que hagi passat amb ella mai hem estat a menys de 5 metres.
Em mereixo un record digne.
La mentida abans que la realitat
Bernat Camps Ros_3r A EA 2 ENSENYANÇA D’ORDINO
Tothom parla sobre que els somnis es poden fer realitat, diuen que només t’hi has d’esforçar per aconseguir-los. Jo no hi estic gaire d’acord. Molta gent posa d’exemple els viatges a l’espai i fites històriques que fa pocs anys la humanitat no veia possibles. Però sempre hi ha casos contradictoris que ens fan veure que tot això que ens ensenyen des de petits és mentida. És ara el meu cas, que el meu somni és esquiar però que per culpa del canvi climàtic es va perdre aquest esport fa molts anys. Ja no puc esquiar perquè ja no hi ha neu natural i és un esport per a les persones privilegiades que tenen molts diners. Quin disgust.
Un cel negre
Ariadna Riart Segarra_3r C Col·legi Mare Janer
Qui ho havia de pensar? D’un dia a l’altre va passar a una nova vida, un nou lloc, noves ànimes i nosaltres no la tornàrem a veure més. Això ho havíem pensat molt poques vegades, massa poques. Han passat dos anys i encara no ho he superat. Tot anava perfecte, fins que uns dies abans tot esdevingué negre. Tot va empitjorar en qüestió d’hores.
Va arribar el dia d’acomiadar-nos d’ella per sempre. Va ser molt trist i dur per a tots. Només hi havia llàgrimes i més llàgrimes. Des d’aleshores el meu cel és de color gris, tot i que, a poc a poc, es va tornant més blau.
Tots volem veure-la. Ho verbalitzem. Ho demanem, però sabem que no passarà.
Amor
Alexandra Saraiva_3r C Col·legi Mare Janer
Estic enamorada. L’hi vull dir i a la vegada no. Tinc por. M’agrada molt. Ho tinc decidit, l’hi diré. Li truco. Espero impacient. Arriba. Toca el timbre. Puja a l’habitació. Comencem a parlar. Retrets. Preparada per llençar-m’hi. Li faig un petó. M’aparta. Se’n va. Ploro. Torna. Entra penedit. No el miro. S’apropa. L’aparto. Intenta tornar-me a abraçar. Li deixo que ho faci. Explica. L’entenc. Perdono. Em mira. Em poso vermella. Em besa. Em poso feliç. Em mira. Somriu. Marxa. Salto d’alegria. L’endemà. Impaciència. Em truca. Afirmo. Em vesteixo. Em preparo. Quedem. Parlem. Marxem. Ens besem. Li truco. Tornem a quedar. Ens comprometem. Èxit total.
Robatori
Manel Massip_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA COLOMA
Era una tarda com qualsevol altra. Estava amb els meus amics als bancs del Prat del Roure i tenia la meva ronyonera penjada a la cantonada del banc, amb la cartera, el mòbil i els auriculars a dins. En anar a buscar el telèfon em vaig adonar que les meves coses havien desaparegut. Estava molt espantat perquè això comportava moltes conseqüències negatives. La pitjor, decebre els pares. Després de buscar durant hores, vaig marxar a casa sense èxit. En arribar a casa meva, vaig veure la ronyonera penjada al moble de l’entrada. A dins hi havia una nota firmada pels meus amics: “Potser així aprendràs a no gastar-nos tantes bromes!”.
La brisa
Valentí Capdevila_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA STA COLOMA
Va caminar amb la mirada perduda fins a arribar a aquell indret. Quan va arribar, va sentir com el vent fred li acariciava la cara. Va recordar quan s’esforçava, i ja no podia més. La impotència la dominava. Ho intentava, intentava ser millor, intentava constantment buscar raons per no fer-ho, però no li servien. No estava segura, però no se sentia estimada ni valorada per ningú. Va fer un pas endavant, el pas que va marcar la diferència. Va fer el pas amb inseguretat i es va deixar caure. Una mà va intentar agafar-la al vol per aturar-la, però no va poder. La brisa de la caiguda, edificis i… Tot seguit, un cop i silenci.
El meu passatemps
Lea Buherne_3ème D Lycée Comte de Foix
Des de que tinc 9 anys, faig natació artística, coneguda com a natació sincronitzada. Entreno de tres a quatre dies a la setmana, regularment. Però des de l’incendi dels Serradells les coses s’han complicat i he d’entrenar en altres piscines, sense tenir les condicions necessàries per dur a terme un entrenament rigorós, tan necessari. Malgrat aquests darrers inconvenients, la natació artística m’aporta molt i he après a treballar sola, però també en equip. M’agrada aquest esport perquè és una combinació de vàries disciplines tant aquàtiques com artístiques i em dona moltes satisfaccions, com és el fet de tenir moltes amistats.
L’esquí
Cristian Duedra_3ème D Lycée Comte de Foix
Clic, clac; botes posades, ulleres abaixades, esquís damunt la neu. El cor em batega tan fort que no puc escoltar els altres. L’adrenalina m’envaeix el cos, des dels peus fins al cap, donant-me unes ganes boges de saltar. És l’hora, la sensació de baixar la pista i gaudir de la llibertat durant uns minuts, em sento més viu que mai. La gent que m’envolta comparteix amb mi l’afició per l’esquí, ens dona força i vitalitat. Tornar a ser-hi és diversió i intriga, quan encalça el dia i ens permet deixar enrere els mals moments de la setmana. Al final del dia, quan tanquen pistes, l’entusiasme continua, i ja pensem en allò que viurem demà.
Històries de lluna plena
Diana Martins Fernandes_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp
Les nits il·luminades per la lluna, el meu pare ens reunia i ens explicava històries, com la de la vella i embruixada mansió, on havia viscut un vell turmentat i sever.
El vell portava una enorme càrrega a l’esquena: la d’haver tancat la seva filla, els pecats de la qual van ser enamorar-se i quedar-se embarassada, en un dels dormitoris.
Pobra senyoreta! El seu futur era incert, però els seus crits de dolor eren constants. El pitjor, però, va ser quan va parir, sense l’ajut de ningú, tancada en aquella habitació.
Ningú sap què li va passar al nen o a la mare, però sovint és possible sentir crits que provenen de la gran mansió.
Somiar
Naiara Crespo Drets_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp
Aquell dia tot va canviar. Vaig tornar i ja no hi eres. Em vaig parar a somiar i et vaig trobar. Sabia que no era real, però em vaig poder acomiadar de tu. No tinc desitjos de tornar a la meva realitat i em pregunto: “Què és somiar? Per què no pot fer-se realitat?” No tinc ganes de viure aquí. Tot és un món negre sense tu. No estava segura de què volia fer, però ja no volia somiar més. Totes les nits et veig i, quan arriba el matí, tot desapareix, però aquell cop va ser diferent. Vaig mirar per la finestra i res havia canviat. Però ja no estava somiant. Ara, cada dia et veig. Per fi he trobat la meva llar. Ja no estic somiant.
Veu nítida
Eric Prados Gomez-Landero_4t B Col·legi Mare Janer
Onze de la nit. Avinguda Diagonal en ple novembre, amb un fred d’Antàrtida. Vaig agafar aquell carreró que sempre feia servir com a drecera per arribar al restaurant de mala mort on treballava la meva mare, tot i la misèria que hi havia en aquell racó de la ciutat. La veritat és que no tenia por de passar-hi, ho havia fet molts cops. Fins que vaig notar una trepidant punxada a la zona lumbar, la qual ràpidament es va tornar en un dolor insuportable als ronyons. L’únic que recordo va ser veure tot el món fugint d’entre la foscor. I ara, escolto una veu molt nítida que diu: “Hem d’esperar a veure com evoluciona i resar perquè no mori.”
El viatge
Laia Burgos Muñoz_4t B Col·legi Mare Janer
Carregàvem les maletes dins el meu cotxe. Finalment, s’hi va afegir ella, la cosina de la Martina, l’Ariadna, una noia que no em queia gaire bé. Es va aturar el cotxe. L’assistència no arribava. Una parada d’autobús en direcció l’aeroport. Por. Nervis. Incertesa. Continuava intentant trucar, elles parlaven i l’Ariadna les mirava incrèdulament. Havien decidit no perdre l’oportunitat d’aquell magnífic viatge. No m’ho podia creure. Van pujar al bus i van marxar deixant-me a mi esperant l’assistència. De sobte, algú em va tocar l’esquena, era l’Ariadna que havia decidit quedar-se amb mi. No va ser un gran viatge, però sí una gran amistat.
Un nou començament
Catarina Oliveira_3r E EA 2N ENSENYANÇA D’ORDINO
Un bon dia el Dani es va despertar, es va vestir i va anar a esmorzar. Després va sortir de casa per anar a l’escola però no en tenia ganes. Una vegada que ja havia arribat va anar directament a l’aula, ja que no tenia amics amb qui estar, seguidament un grup de noies va arribar a l’aula i van seure als seus llocs, una noia es va aixecar i va apropar-se al Dani: –Hola, em dic Laia. –Hola, jo Dani. Van continuar parlant fins a l’hora de classes. Quan la classe va acabar el noi ja tenia la Laia com a amiga i gràcies a ella va conèixer nous amics. Ara cada dia d’escola té ganes d’anar per estar amb la Laia i els seus nous amics.
Glaçat
Pol Rivero Rechi_3r E EA 2N ENSENYANÇA D’ORDINO
Estava estirat en un llit, tenia molt de fred, estava glaçat, l’últim que recordava era que tornava de festa amb uns amics quan alguna cosa va impactar al meu cos. Hi havia molta gent al meu voltant, tots portaven uniformes i bates, un d’ells va venir corrent amb uns tipus de cubs que em va posar al pit, cada cop que aquells objectes impactaven amb el meu pit sentia unes petites pessigolles per tot el cos, l’horrible fredor no se n’anava del meu cos ni amb la calor que sortia de les llums del sostre, vaig tancar als ulls, ja no tenia fred.