e_640

Lucía Bravo Montornès_3r D AE 2A Ensenyança d’Ordino

La Nerea, una gran fanàtica de les flors, va trobar un jardí que n’estava ple. En va veure una que no tenia a la seva col·lecció. Era vermella com la sang. En tenia 14 de roges, però cap era com aquella. L’havia d’aconseguir com fos. Va saltar la tanca amb agilitat, i va córrer cap al seu objectiu. Al moment d’arrabassar-li la vida a la planta, una mà va sortir de la vegetació, la va agafar amb força i l’ofegà contra la terra. L’oxigen ja no arribava als seus pulmons. Es va despertar confosa. Va mirar al seu voltant, es trobava en aquell mateix jardí amb la flor a la mà. Encara ara, no sap si va ser un somni o tota una realitat.

Maria Buldon Gallardo_3r D EA 2A ensenyança d’ordino

L’Andrea sempre havia volgut robar un pastís al Supermercat Diagonal el dia del seu aniversari. Un dia abans de fer anys va anar al supermercat a observar on estaven situades i cap a on enfocaven les càmeres de vigilància. Ho va memoritzar tot bé i va pensar com ho podria fer per escapar. L’endemà va tornar-hi, però es va fixar que les càmeres havien canviat de posició, i es va adonar que no podria agafar el pastís sola. Va decidir demanar-li ajuda a un senyor. Aquell home era el cap del Diagonal i li va dir molt enfadat: “Quantes vegades t’he dit que no m’has de demanar res, si vols alguna cosa la pots agafar tu mateixa,   filla.”

Sira Espinosa_3r B  Col·legi Mare Janer

Visc rodejada de restriccions, obligada a fer el que sempre han volgut que fes, perseguint aquella línia que ningú veu però que tothom segueix. L’àvia sempre deia que aquest món estava format per un ramat d’ignorants esclavitzats per l’alfa. El que mai vaig entendre, fins fa relativament poc, va ser que l’alfa mai va ser res físic ni tangible, sinó que anava més enllà. Visc, vivim obligats a seguir uns ideals inculcats des d’aquell primer sospir, amb por d’agafar un altre camí i ser l’ovella negra que sempre he volgut ser. Doncs, sí. Sé qui volen que sigui, però no, no sé qui soc.

Roger Canals _3r B Col·legi Mare Janer

Recordo quan l’àvia m’explicava aquelles històries. Recordo quan deia que el món que va viure ella era molt diferent al d’ara, i raó que tenia. Recordo que em portava dolços quan sortia de l’escola, sempre em portava els que més m’agradaven. No recordo quan va morir l’avi, com la va afectar. Recordo les seves fotos dels viatges que feien arreu del món, França, Alemanya i els Estats Units, com eren de feliços. Recordo quan anàvem al quiosc a comprar els cromos de futbol, quin dineral es van gastar. I com no recordar-me dels passejos que fèiem amb l’avi per la vora del riu. Sé que no ho dic gaire sovint, però àvia, t’enyoro molt.

Dina El Asli_3ème E Lycée Comte de Foix

Un dia d’estiu, estava una mica avorrida. Vaig dir al meu pare d’anar a una platja prop d’on érem, però que fos bonica, ja sabeu, una platja d’aigua turquesa, amb una sorra blanca i neta. Ell em va dir que en coneixia una d’igual com la que li havia acabat de descriure. Em vaig preparar, vam agafar el cotxe i vam anar-hi. Quan hi vam arribar, vaig quedar impressionada, era un somni. La platja era igualeta com me la imaginava. No havien passat ni cinc minuts,  que vaig començar a córrer i em vaig tirar a la preciosa aigua turquesa. Aquell moment va ser tan bonic i tan inoblidable! I una posta de sol ens acompanyava.

Duncan Cescato Toussaint_3ème E Lycée Comte de Foix

Recordo un dia d’estiu! Érem a França, la meva germana, la meva mare i uns amics. Érem en una casa situada a uns dos quilòmetres de la platja. L’endemà, quan vam anar cap a la platja, feia molt sol i molta calor, ens hi vam quedar uns vint minuts, però va començar a ploure, i vam decidir que havíem d’anar ràpid cap a casa, si no, quedaríem completament remullats. Però no vam ser-hi a temps, es va posar a ploure molt fort, ens vam parar una hora en un restaurant i vam assaborir uns plats molt interessants. Quan vam entrar a casa, tot era ple d’aigua i vam haver de netejar-ho tot. Hi havia, almenys, cinc centímetres d’aigua.

Irene Agustin Blanco_3r C EA 2A Ensenyança d’Encamp

És impossible descriure el que es pot sentir per aquests membres de la família. Hi ha gent que en té i gent que no. Però suposo que jo els tinc tant d’afecte perquè els veig com un exemple a seguir. M’inculquen els valors d’apreciar la natura, d’aixecar-me si caic, de veure les coses positives, d’estimar, de somiar… En conclusió, de VIURE. Però també m’ensenyen a ser realista i comprendre que les coses no són infinites i que algun dia ells marxaran. Precisament això és el que em fa pensar que he de gaudir de cada moment que passo amb ells, amb la gent que estimo, i aprofitar-lo al màxim. Què seria de nosaltres sense els avis?

Sandra Gómez Ballester_3r C EA 2A Ensenyança d’Encamp

Ella feia el seu recorregut de sempre quan el va veure. Se li va fer estranya l’emoció que va sentir en aquell moment. Normalment no li cridava l’atenció cap noi, però la llum dels seus ulls l’atreia cap a ell. Cada dia es veien, se seguien… Però mai es trobaven. Es van enamorar. A tothom li estranyava aquella parella: semblava que s’estimaven, però no s’ajuntaven, no es tocaven, alguns cops s’amagaven. Es podria dir que eren a pols oposats, un a cada punta del món. Ningú ho entenia. Fins un dia, aquell dia de l’any que van poder estar junts. Però solament durant uns instants. Aquell dia es va produir el primer eclipsi lunar.

Nahum Valls Bailen_3ème B Lycée Comte de Foix

Amb l’equinocci de tardor, inicio l’impacient compte enrere fins l’arribada de la temporada d’esquí i el mes de desembre: ignoro si és la sensació de llibertat en lliscar per les pistes o la pau que emana del profund i gèlid silenci de la muntanya, però m’hi sento particularment bé, allà dalt a l’hivern. Simultàniament, em venen al cap aquelles converses íntimes de telecadira amb els companys, sobre temes transcendentals de l’adolescència, i amb el record, sorgeixen els dubtes i reflexions que deuen ser propis de l’edat, així que hi seguiré rumiant i, deixaré que els meus pensaments madurin al meu ritme, de forma lenta però segura.

Caterina Alet_3ème B Lycée Comte de Foix

Per a mi, els caps de setmana i les vacances són el millor. Però no és perquè no hi ha escola, sinó perquè puc gaudir dels avis. Moltes tardes d’estiu escoltant atentament les seves històries, els passejos pel parc, les estones collint tomàquets a l’hort, les tardes de novel·les, i el menjar de l’àvia o els melons de l’avi. Totes aquelles coses, que per molts poden semblar insignificants, han fet que m’adoni que no cal tenir milions d’euros per a ser ric, ni cal tenir el mòbil més modern per ser feliç. Jo sempre he tingut els meus avis presents a la meva vida, i amb això, soc la persona més feliç, més rica i més afortunada del món!

Carla García Céspedes_4t A Col·legi Mare Janer

Em miro al mirall. Observo algunes marques; al front, al genoll, al peu.. i sento certa nostàlgia.
Recordo com vaig caure mentre aprenia a anar amb bici, i com vaig colpejar-me amb un armari. El pare ensenyant-me a nedar i la mare gravant tot el que aprenia; quan jugàvem a cuinar amb la meva germana i l’emoció abans que vinguessin els Reis; com ha canviat tot tan de pressa?
Són les típiques anècdotes que sempre comento amb l’àvia. Me n’adono que les meves cicatrius van més enllà d’una simple marca; guarden records, bons i dolents i m’acompanyen sempre. Ara ho veig tot diferent; estic feta de cicatrius, estic feta de records.

Gabriel Vidal Artigues_4t A Col·legi Mare Janer

Diumenge al matí, a la dutxa, pensant. Sempre havia volgut anar amb helicòpter, més els diners mai m’han sobrat. Ara, de sobte, ha arribat el dia. Soc a l’helicòpter i em tenen estirat mirant al sostre, animat i feliç. No sé on em porten, però al meu voltant tres persones em miren i em pregunten com estic, si tinc son o si estic marejat. Entre ells van parlant de temps. Segur que no parlen del temps que queda per arribar. Començo a trobar-me una mica angoixat, no sé què està passant, estic sol amb persones que no conec. Ja hem arribat. M’han dit que no sentiria res i m’adormo. Un cop despert, m’adono que el meu somni s’ha realitzat!

Claudia Figueroa Samitier_3r B EA 2a Ensenyança d’Ordino

Aquí em teniu, boja pel meu millor amic i molt decidida per fi a demanar-li de sortir. Avui tinc l’oportunitat perfecta, hem quedat sols per fer un treball per a l’escola. Estic a punt de dir aquelles paraules, quan, de sobte, ell diu: “Carolina, ja no puc aguantar més, t’he de dir una cosa molt important.” El meu cap comença a crear una pel·lícula d’amor perquè estic seguríssima que també sent el mateix que jo. Però aleshores ell continua: “Estimo la teva millor amiga.”

Jaime Filipe Cruz Pereira_3r B EA 2a Ensenyança d’Ordino

Pom! Quina mala sort. Justament m’ha caigut una poma al cap.
Què és això? Cauen bombes del cel! Em sembla que estem en  guerra. Oh, mira, l’Àlex està combatent contra els americans. Què passa, Àlex? Per què has caigut? Què passa?
Aniré a explorar, soc al bosc, això sembla un laberint. Què és aquella casa?
Pot ser un bon amagatall. Hola, que hi ha algú?
De cop es tanca la porta i des d’aquell dia ningú no ha sortit d’aquesta casa encantada.