Jana Fonseca_3r Col·legi Sagrada Família
Una vegada una noia que es deia Laura estava sola a casa mirant la televisió. Quan el dia va caure, va a començar a notar coses estranyes i de sobte va sentir un soroll fort. Es va dirigir a la cuina, va encendre el llum, es va quedar en xoc. Hi havia unes lletres de color vermell pintades a la paret que deien: “Tens cinc minuts per començar el joc, si no ho fas, moriràs” No sabia a quin joc es referia i tenia molta por però no es va rendir, va buscar una pilota per jugar, però l’esperit li va dir que el joc que havia escollit era incorrecte, a la noia li quedava molt poc temps i es va adonar que l’esperit volia jugar a la ouija.
Un ser desconegut
Noa Fernández Orellana_3r Col·legi Sagrada Família
Aquell matí em vaig aixecar més aviat perquè havia sentit un soroll; vaig pensar que seria el meu pare, però em vaig adonar que estava sola a casa.
La nit anterior havia anat a sopar a un restaurant. Era una nit estranya, més ben dit, jo la sentia estranya, com si pressentís que passaria alguna cosa fora de lloc. La nit va ser tranquil·la. Al restaurant vaig trobar les meves amigues. Vaig entrar al lavabo, semblava un lloc desert; em vaig mirar al mirall i vaig veure un rostre que no era el meu. Quan vam sortir, al costat hi havia un cementiri i allà, asseguda en una làpida, hi havia una noia amb el mateix rostre que acabava de veure.
La hipocresia
Erica Jijiie_3ème D Lycée Comte de Foix
Cada estiu vaig a veure la meva família. Potser el que ara diré pot semblar una mica fred, però he pogut adonar-me de la hipocresia que pot arribar a tenir la família a vegades. Jo soc la filla més gran de totes les meves cosines, sabent que soc la més gran, sempre he tingut tota l’atenció de la meva família, i clar, com tothom, et sents “important”. Però, fa uns mesos, el meu cosí més gran va conèixer una xicota, ella va venir perquè tothom la conegués. D’un dia a l’altre, tothom va començar a ignorar-me, era com si jo no existís, ja que tothom va començar a tractar-la com a una celebritat. Era com si ara ella fos jo i em sap greu.
Un somni
Alba Duarte_3ème D Lycée Comte de Foix
Era una nit de febrer, estava amb la meva família passejant pels carrers de Nova York i vam decidir anar a un restaurant. Mentre hi anàvem, un senyor em va parar per preguntar-me la direcció d’un lloc que no vaig reconèixer, li vaig dir que no coneixia el lloc i, quan estava a punt de marxar, el meu cos es va paralitzar; no podia moure’m. La meva família va continuar caminant sense adonar-se que jo estava parada. Veia com s’allunyaven i de cop em vaig desmaiar. Em vaig despertar a l’hotel, estava estranya. Els meus pares estaven dormint, vaig agafar el telèfon i quan vaig veure l’hora, era el dia d’abans. Crec que va ser un somni.
Lluita pels objectius!
Víctor Aroca Bernuz_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
A Andorra la Vella hi havia un noi es deia Unai i tenia un objectiu: entrar al millor equip del seu país. L’Unai s’estava entrenant cada dia, tant si fos a casa o amb l’equip FC Santa Coloma. Tenia un somni i l’havia d’atrapar. Seguidament, un cap de setmana jugant contra els líders, va marcar un hat-trick, ell estava molt feliç perquè estava progressant, molt. El seu equip va guanyar la lliga, sent ell el golejador amb més de 75 gols. L’Unai va fer una temporada de 10. En arribar a casa va veure la samarreta de l’ENFAF, es va quedar al·lucinat. Finalment, el seu pare li va dir: fill, has aconseguit el teu objectiu!
Un dia a la Terra
Alba Manchado Novis_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
Com seria un dia a la Terra pensava cada nit. M’imaginava tot molt modern i divertit, però un dia els meus pares em van explicar que cada cop estava més destrossada. Els meus pares deien que eren extraterrestres, estaven explotant el planeta en el qual jo sempre m’imaginava vivint. Des de la finestra de l’habitació, quan era petita, veia aquell planeta preciós blau i verd, i ara cada cop era més negre i lleig. Els meus pares m’havien promès que quan tingués cent vint-i-cinc anys m’hi portarien de visita, i ja no hi havia temps. Que egoistes que són, em repeteixo constantment, que egoistes que són els d’aquest món.
El meu millor amic
Alex HernÁndez Palomares_3r A COL·LEGI MARE JANER
El meu millor amic sempre ha evitat que jo anés a casa seva, fins i tot quan havíem de fer algun treball en grup. Un dia el vaig perseguir fins a casa. A la caseta del seu jardí tenia diferents botons. La curiositat em va poder i vaig decidir prémer el primer. Es va obrir un portal. Vaig entrar-hi, era un portal d’emocions. De sobte, vaig sentir una veu parlant. Vaig sortir i em vaig amagar. Era el meu millor amic, que havia entrat. Quan vaig decidir anar-me’n, vaig veure un botó vermell i vaig decidir polsar-lo pensant que s’obriria un portal especial, però no va fer res. Des d’aquell dia, però, no he tornat a veure el meu amic.
Mascotes
Mireia Teixeira Castro_3r A COL·LEGI MARE JANER
Vaig despertar en un lloc estrany, en el qual mai havia estat. Era còmode i calent, tenia de menjar i beure. Es preocupaven per mi. Era el millor sentiment que havia experimentat mai, ja que abans vivia als carrers, sense ningú que m’ajudés a sobreviure, sense ningú que m’ajudés a trobar menjar entre les deixalles, sense cap mirada amable dirigida cap a mi quan demanava ajuda. Fins que ella va arribar per acollir-me amb els braços oberts cap a la seva família. Amb el seu amor i bondat em va salvar. Això va ser fa temps. Ara l’observo, la meva mestressa, plorant amb una fotografia nostra a les seves mans xiuxiuejant “el meu bigotis”.
Traïció
Renata Inés Cirami Vallejo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Sentia una punxada a l’espatlla, com si algú m’hagués clavat un ganivet o qualsevol arma afilada. No ho podia entendre. Per què sentia això? Per què!?
No tenia sentit, tot estava anant molt bé! Ho teníem tot perfectament planejat, ni una pedra sense remoure, ni un cable solt, res! Llavors em va venir la idea que podria ser el nostre enemic! Però tot i així no tenia ni cap ni peus! Com ho havia descobert? Ens estava espiant? Ho sabia des de fa molt? Com ho podia estar fent doncs!? Només érem el meu amic i jo! Ningú de més o de menys, sols ell i jo!
Em rodava el cap de tant pensar… Però de cop i volta ho vaig entendre…
Pensaments, la pitjor companyia
Lucía Becerra Martin_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
No li agradava gens preocupar-se, però ja era massa tard.
Tenia el cap ple de pensaments negatius: I si s’ha escapat? I si l’han atropellat? I si li han fet mal?
Tenia molta por, podia haver passat qualsevol cosa. L’estimava moltíssim, a aquest gos. No volia imaginar res dolent, però no podia evitar-ho. Els seus pensaments l’enfonsaven, sentia que estava a punt de desmaiar-se i cada vegada es posava més nerviós. Va sortir al balcó per respirar aire fresc, però sense voler, va trepitjar alguna cosa tova que va fer un soroll estrident. Aleshores l’amo va començar a plorar d’alegria mentre deia: “Gràcies a Déu!”
L’última paraula
Arantxa Zapata_3ème C Lycée Comte de Foix
No saps mai com pot canviar la teva vida. No saps mai quan faltarà aquella persona propera amb qui comparteixes la vida quotidiana. Jo arribava d’un viatge, molt cansada, així que vaig decidir anar-me’n directament al llit, sense donar gaire explicacions als meus pares, però sobretot, sense saber que ja mai més els podria dir absolutament res més. Aquell dilluns em vaig sentir tan malament, impotent no podia fer que el temps tornés enrere. Segueixo guardant aquell “bona nit!” per quan els torni a veure, que espero sigui d’aquí a molt. I des d’aquell dia, sempre m’acomiado de qualsevol persona perquè no sé quan la tornaré o no a veure.
Amor incondicional
Teresa Agueda Ortas_3ème C Lycée Comte de Foix
En aquest món, existeixen una immensa varietat de tipus d’estima, tots i cadascun d’ells complexos, existeix l’amor romàntic, per exemple. Però, l’amor incondicional que moltes mares tenen envers els seus fills sempre m’ha semblat fascinant. Jo que ara visc l’època de l’adolescència, em sento incapaç d’entendre com malgrat la quantitat de discussions sense sentit i innecessàries que arribo a tenir amb la meva progenitora, ella mai no deixa de somriure’m quan arriba a casa després d’un dia llarg i dur al seu treball…, mai no deixa d’escoltar-me i ajudar-me quan la necessito… Per tot això, vull donar-te les gràcies. T’estimo Mare.
No la vull! Però…
Minerva Albelda_3r B Col·legi sant ermengol
M’han regalat una rosa. Per què vull una rosa? D’acord, és una flor, però prefereixo una altra cosa. En uns minuts vaig entendre que tenia un significat, però no el típic de les pel·lícules romàntiques. No. Aquella rosa significa el que ens dona la natura. Però… què li donem nosaltres a canvi? Segurament estaràs pensant que és una bestiesa això que llegeixes. Però si t’hi pares a pensar, com jo, t’adonaràs que tot té més d’un significat, i no sempre t’has de quedar amb la primera idea que et passa pel cap. Reflexiono i torno a reflexionar: això que he fet està malament, parlar sense haver pensat i dir el primer que em passa pel cap.
La papallona dels records
Judit Espàrrach_3r B Col·legi Sant Ermengol
Ahir vaig passar per davant del mur on havia pintat una bonica papallona temps enrere. En tocar-la vaig recordar els moments que havia passat allà. En girar-me, vaig viure la mateixa escena que ja havia viscut. Aquell dia ell se’m va declarar davant d’una preciosa posta de sol. És com si hagués tornat al passat. Em vaig emocionar en reviure-ho de nou. Així doncs, la nostàlgia em va inundar en recordar quan vaig acceptar l’anell de promesa. A data d’avui, encara em pregunto com seria ara si li hagués dit que no. Amb el cap cot i amb tristor, vaig reprendre el camí lluny d’allà, anava a portar-li flors, com cada dos de novembre.
Un somni esbalaïdor
IZAN CAMPOS_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
En un desert assolellat, lloc de l’Aràbia, hi ha una torre de pedra no gaire alta i ampla, sense porta ni finestra ni tragallums, no hi ha res. A l’única habitació, situada sota el subsol (el pis de la qual és de terra i que té la forma d’hexàgon), hi ha una taula de fusta i un banc molt esvelt. En aquesta cel·la hexagonal, un home que s’assembla a mi escriu, en caràcters que no comprenc i en un idioma molt singular, un llarg poema sobre un home que en una altra cel·la hexagonal escriu un poema sobre un home que en una altra cel·la hexagonal… El procés no s’acabarà i ningú podrà llegir i observar el que els presoners escriuen.
Danys col·laterals
Enzo Bernat_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
S’ha fet fosc i comença a ploure. Només els llamps són capaços d’il·luminar breument la negror tenebrosa de la nit. De sobte, un cotxe s’atura. S’obre i es tanca una porta. Unes passes s’apropen fent tremolar el terra, cada cop més fortes, cada cop més properes. Tots fugen. No saben cap a on ni per què, però s’escapen esfereïts. Pocs segons després es torna a sentir una porta. Aquesta és diferent. Les passes han desaparegut. L’Enzo arriba a casa xop tot i el curt trajecte que separa el cotxe de la porta de casa seva. Ha creuat el jardinet per arribar abans deixant vuit morts darrere seu: cinc formigues, dues aranyes i un caragol.
L’hotel
DEREK SANCHEZ TERUEL_3r C Col·legi Maria Moliner
Era un dissabte a la nit, una parella volia passar-s’ho bé, van observar que hi havia un hotel abandonat i van decidir entrar-hi.
Una vegada a dins, van veure que constava de set plantes i una d’elles era subterrània. Primer van anar a la planta de sota i un cop a baix van sentir una pudor molt forta. Quan van obrir la primera porta, van veure una pila de cossos morts sense les seves extremitats. Quan van voler sortir d’aquell hotel, una persona amb màscara es va tancar en aquella habitació. I no es va tornar a saber res més d’aquella parella. La policia va estar dos anys buscant per tota la ciutat, però mai se’n va saber res més.
El dibuix
ANA MERITXELL COSTA PIRES_3r C COL·LEGI MARIA MOLINER
Era un nen a qui agradava molt dibuixar retrats, animals i altres coses. Un dia va anar el seu pare a la seva habitació i li va preguntar:
-Què dibuixes, fill?
Ell li va respondre:
-Estic dibuixant la mare.
El pare li va dir:
-Quin dibuix més bonic!
Ell i el seu pare van sortir de l’habitació. Des de la finestra sortia la llum del sol, el qual reflectia el quadern on l’havia dibuixat.
“L’únic que es veia dibuixat al quadern era un gran i brillant cel”.
La trucada misteriosa
Charlotte Gaspà_3ème J Lycée Comte de Foix
Tot va començar un dia qualsevol. Estava passejant pel carrer amb la Clàudia quan de cop i volta rebo una trucada d’una amiga. Ella estava plorant com si hagués passat una cosa terrorífica. Per sort ella també estava per Andorra, a prop meu. Ella em va dir si hi podia anar i jo li vaig dir que sí que en 5 minuts hi era. Van passar 5 minuts i no la trobava enlloc. Com si la trucada que havia rebut no fos d’ella. Va ser molt estrany, ja que la Clàudia també l’havia sentida. Li vam tornar a trucar i a la primera vegada no ens la va agafar, a la segona vegada ens la va agafar però ens va dir que no havia estat ella. Tot un misteri…
El mundial d’Espanya
Brian Rafael_3ème J Lycée Comte de Foix
Després de molts partits d’infart i de tensió, l’Espanya de Vicente del Bosque va arribar a la final del Mundial contra l’Holanda de Robben. Aquell partit es va disputar a l’estadi Soccer City de Johannesburg, a Sudàfrica. El partit va ser molt ben confrontat per part dels dos equips. En una jugada Robben es quedaria l’únic davant de Casillas completament sol però el porter espanyol amb un peu miraculós va salvar el 1-0 contra Espanya. El partit va estar tan ben disputat que els dos conjunts van marxar al temps extra, en què Iniesta marcaria l’1-0 que donaria a Espanya el primer Mundial de la seva història.