Inés Fernández Álvarez_3r A Col·legi Mare Janer
Fa molts anys en un poble molt llunyà hi havia dos nens. Cada dia, anaven al bosc a jugar. Una tarda, un d’ells se’n va anar de viatge i l’altre nen va decidir anar-hi sol. Ningú va tornar a veure’l mai més. Quan l’altre nen va tornar del viatge li van dir el que havia passat. Ell, enfadat, va anar al bosc però tampoc va trobar-lo mai. Després d’això el poble es va tornar trist i apagat. Tothom tenia por del que hi podia haver al bosc. La gent va començar a dir que potser al bosc hi havia els esperits dels nens… La gent va anar marxant però alguns es van quedar i cada cert temps aquesta història es torna a repetir.
Crec que visc amb fantasmes
Erica Cruz da Silva_3r A Col·legi Mare Janer
Fa dies que sento coses estranyes; objectes que es mouen de lloc sense cap explicació, el so d’una persona plorant perquè no l’escolten; com si intentés parlar amb mi, però no pot, i plora per poder cridar l’atenció. Sincerament no tinc por, per dues raons: la primera, perquè si és un fantasma no em pot fer res, perquè està mort, i la segona raó és perquè sento que és la meva millor amiga i no em faria mai de la vida mal.
Sincerament m’agradaria que fos ella, per poder-hi parlar i explicar-li tot el que he viscut aquest dos anys des que va morir. També m’agradaria saber què se sent quan et mors. L’espera m’inquieta.
‘Das legendäre Spiel von Spanien’
Gerardo Vizmanos Alegre_3ème G EA Segona Ensenyança d’Encamp
11 de juliol de 2010: és la final del Mundial de Sud-àfrica. Comença el partit, em seleccionen, és el meu moment. Si no ho sabíeu, em dic Andrés Iniesta. Després d’escalfar entrem a escena. Espanya contra Holanda, un partit difícil, però no per a nosaltres. Durant la primera part del partit, els rivals amenacen en diverses ocasions de marcar un gol. L’afició em mira esperant que faci alguna cosa. L’entrenador confia en mi. Durant la segona part la cosa empitjora i l’afició riu. Comença la pròrroga, m’arriba la pilota i… gol! Tot Espanya crida i acaba el partit. De sobte m’he convertit en l’heroi.
Memorable
Gerard Fernández Membrive_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp
Era un dia calorós de novembre, vaig agafar l’autocar de la meva selecció. A l’autobús ningú va dir res, els nervis intensos ens envaïen. Estàvem més segurs que les altres seleccions, ja que havíem guanyat l’anterior Copa del Món a Rússia, però això no significava res. Al vestidor era impossible ficar-me els mitjons, al passadís, entrant al camp, em plantejava què hi feia jo allà…
Al final tot es veia perdut, fins que a l’últim minut Kilian Mbappé em va passar la pilota dins de l’àrea. Estava terroritzat! Vaig xutar la pilota amb totes les meves forces, la vaig veure passar la línia de gol i… GOL!
T’esperava
Júlia Angrill_3r C Col·legi Mare Janer
Esperava amb ànsia veure’l aquella tarda. Esperava recordar-me de tots els detalls de la seva cara. Esperava amb alguna cosa més que ganes tornar a sentir el seu afecte cap a mi. Esperava trobar-nos com a les pel·lícules. Esperava amb desig sentir-me estimada una altra vegada. Esperava que em continuessis estimant com la primera vegada… Però el que no m’esperava era quedar-me amb quatre llàgrimes i un cor desfet. Esperava una resposta a tot allò. Esperava poder arreglar-ho. Esperava que em digués que tot havia sigut un malentès, però no m’hagués esperat mai tornar a veure’l i que no tinguéssim valor ni de mirar-nos a la cara.
‘Game Over’
Ian Gilabert_3r C Col·legi Mare Janer
Agafo el camí de la porta. Surto. Camino. Arribo. Saludo. Em saluden. Em concentro. Em conjuro. Començo. Corro. Driblo. Xuto. Anoto. M’embriago. M’abracen. Dedico. M’aclamen. M’aplaudeixen. M’ovacionen. Fallo. Fico els peus a la galleda. M’entristeixo. M’alliçonen. Explico. M’excuso. Acabo. Descanso. Penso. Corregeixo. Arrenco. Falla. M’empipo. Esbronco. S’exculpa. Escolto. Perdono. Animo. Dubto. Perdo l’esperança. Perdo. M’enfonso. Reflexiono. M’encoratgen. M’animo. Somric. M’alegro. Passo pàgina. Veig el got mig ple. M’acomiado. Em desconnecto. Trec el disc. Apago. Bon entrenament!
Estimada
Victor Pereira_3ème A Lycée Comte de Foix
No entenc com hi ha persones que puguin abandonar les seves mascotes!
La meva mascota, la Chani, és un gatet de pèl bicolor blanc i taronja, és dolça i molt carinyosa. Encara recordo el dia que la vam adoptar, estava a Encamp i el primer contacte va ser fantàstic, la seva mirada era penetrant i captivadora. De seguida ens va enamorar amb el seu caràcter i la seva dolçor. En arribar a casa, la meva mare es va emocionar al veure-la, tots estàvem feliços del nou membre de la nostra família. Era la nostra nova companyia, sempre present i agradable, sempre voltant pel jardí, sempre disposada a fer-nos passar una bona estona. Sempre aquí!
Sempre et recordaré
SAMANTHA KIRCHNER_3ème A lycée comte de foix
Recordo el dia que et vaig veure per primera vegada, jo era petita i no sabia molt bé què passava però sé que al veure’t vaig pensar que sempre estaries en els meus pensaments. M’has demostrat què és l’amor, com tenir cura del que tinc, valorar la importància de la família, treballar els meus somnis… Tu sempre has estat al meu costat malgrat la distància, tu sempre pendent dels altres, tu sempre millorant el dia a dia dels que t’envolten. Ara és el moment d’agrair-te tot el que has fet per tots, de dir-te que et necessitem, de passar els millors moments malgrat la llunyania i sobretot és el moment de dir-te:
T’estimo, àvia.
El colom i l’home
Irene Isbert_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Un home decideix pujar a una muntanya russa per primer cop a la seva vida, ja que mai havia tingut el valor suficient per fer-ho. Passa hores fent cua pensant si marxar o pujar. En pujar a l’atracció encara està més nerviós i comença a pensar en la pitjor de les situacions possibles, la qual cosa, incomprensiblement, el calma. Al principi tot va molt bé, fins al punt d’oblidar els nervis inicials i gaudir i de l’adrenalina generada. Quan arriba al punt més alt de l’atracció té la millor de les sensacions, li semblar que té ales i realment és així; un colom despistat l’acaba de colpejar i s’ha encastat contra la seva aixella.
Una ronda d’amic SUP
Emma Ledesma_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Un grup d’esquiadors es dirigeix a Àustria per anar a esquiar. Els propietaris de l’hotel són dos avis, l’hotel no té molt bon aspecte, es veu que als avis els falten recursos. Els nois s’adonen que ni per sopar, ni per dinar serveixen carn. L’Òscar no apareix a sopar a
l’hora que han acordat. S’espanten i comencen a culpar els italians que s’allotgen al mateix hotel, tots es posen a buscar-lo, però no el troben així que inicien la cerca. Quan comencen a lligar caps s’adonen que avui per sopar ha estat l’únic dia que han menjat carn. Tot apunta que l’Òscar està a la cuina, obren la porta i efectivament allà “estava”.
Tot des d’un altre punt de vista
Júlia Bringueret Pujadas_3r A Col·legi Sant Ermengol
La pluja queia com espases al meu damunt, estirada amb les mans creuades al pit, coberta de terra i envoltada de gent que, en un moment havia arribat a estimar, ara observava la situació. Sempre havia estat una de les meves preguntes saber qui assistiria al meu enterrament, però mai hauria imaginat que ocorregués als meus 25 anys.
I ves per on, l’assassina d’aquest crim restava immòbil al meu davant, fingint tristor. Sempre ens havien dit que la nostra relació era singular i això era el que portava tota la vida pensant fins aquell dissabte, quan la que havia considerat com a germana em va envestir amb el cotxe cap a un final mortal.
El desig
Lucía Ingelmo Fernández_3r A EA 2a Ensenyança Encamp
Vaig pujar a la meva habitació molt enfadada. No suportava que els meus pares s’enfadessin per qualsevol error que fes. Vaig desitjar no tornar-los a veure mai més i me’n vaig anar a dormir. Quan em vaig despertar estava al mig d’un bosc. Estava molt espantada i trista, però a la vegada pensava que seria quelcom bo ja que no tornaria a veure els meus pares mai més… De sobte, em va entrar molta gana i molt fred, en aquells instants anhelava estar amb la família. Estava molt espantada, tot era boira i foscor. Plorava. Vaig obrir els ulls. I em vaig trobar a la meva habitació rodejada dels meus pares, que m’estaven abraçant.
Vaig marxar
Sara Familiar Rodríguez_3r A EA 2A Ensenyança Encamp
Aquell dia estava recordant la vegada que de jove vaig marxar de la meva casa, ho vaig deixar tot. La meva família, els amics i tota la vida que tenia allà. Vaig marxar a un altre lloc, lluny, molt lluny. Quan hi vaig arribar no tenia res, era com tornar a començar. Amb el temps vaig reconstruir-la, vaig aconseguir una família, un treball, amics, tot el que tenia abans. Tot i així vaig decidir tornar, tornar a veure la meva família, aquella que m’havia cuida’t des de petit. Els meus amics, aquells amb qui havia compartit la infància. Quan hi vaig arribar em vaig trobar que tot allò no hi era. Havia desaparegut, ho havia perdut…
L’obra de la vida
Pablo Martin Garí_3r B Col·legi Mare Janer
“Em va aturar i va preguntar: –Hola, estic fent una enquesta preguntant què en pensen de la vida, els adolescents. Tu què n’opines, jove?
–Justament avui hem parlat de la vida a filosofia. La vida és la propietat de desenvolupar-se i adaptar-se al medi…” Vaig parar d’escriure el treball i li vaig dir al meu company de treball.
–No entenc el profe de filo! Una obra de teatre?
–No ho sé, però no m’agrada com queda… Recorda que la definició no l’havíem de treure d’Internet…
–Ja hem perdut mitja hora, alguna idea?
–Eh… sí! Què et sembla així?
“Avui hem estudiat la vida a filo. La vida és… és la nostra història, la que estem escrivint…”
El meu problema
Gemma Puig Sansa_3r B Col·legi Mare Janer
Recordo com m’agradava menjar de petita. Recordo totes aquelles tardes a casa de la meva àvia cuinant els meus dinars i sopars preferits. Recordo aquells gelats amb els amics mirant el capvespre a la platja. Recordo quan vaig començar secundària i quan em vaig començar a obsessionar. Recordo menjar amb els meus familiars i després vomitar-ho tot. Recordo que tothom em deia que havia perdut massa pes. Recordo mirar-me al mirall i odiar-me a mi mateixa, estava massa grassa. També recordo el moment en què em sentia massa dèbil per aixecar-me jo sola. Però encara recordo més quan vaig veure la meva mare plorant per últim cop.
El gat de Palamós
Pau Estruch_3ème E Lycée Comte de Foix
Aquell gat no era un gat qualsevol. Arribàrem a urgències i ell estava miolant, era a la porta. Entre eterns moments callava. No entrava, fins i tot rebutjava el menjar d’una nena. L’observava per hores, els seus miols eren estranys, semblava que demanava alguna cosa o esperava per alguna cosa. La meva pregunta era: “Què esperava?” Els seus miols eren cada vegada més forts, van passar uns instants. Va sortir un metge per donar la notícia a una dona, el seu espòs havia perdut la vida. El gat va deixar de miolar, es va tranquil·litzar. Va ser en aquell moment que vaig entendre per què miolava. Esperava alguna cosa. Esperava una ànima.
La mort
Cholée Bartoli_3ème E Lycée Comte de Foix
Què hi haurà després de la mort? No podem certificar res, però hi ha moltes opinions sobre què hi haurà després. Uns pensen que hi haurà el paradís, la felicitat, que veurem els nostres familiars, que també van passar per aquesta etapa, o l’infern, que és on pagues per l’autoculpabilitat. D’altres pensen que començarem una nova etapa, una nova vida i que ens reencarnarem en algun altre ésser viu, altres pensen que no hi haurà res, simplement la foscor, el buit, la soledat, que tot el que hem viscut: tots els nostres records, els sentiments… el contacte amb les persones que més hem estimat, desapareix i simplement queda en l’oblit…
Qui avisa no és traïdor
Ana Martins_3rC Ea 2A Ensenyança S. Coloma
Hi havia un nen que estava a prop d’un pou amb la seva mare. Ella li deia: “Cauràs cap a dins, para!” Però el nen no va fer cas i va continuar donant voltes al pou. La mare el renyava, però ell la ignorava, “cauràs!”. Després d’un llarg temps avisant el nen, aquest cau. “Què t’he dit!?, que cauries!”, diu la mare. Era fosc, feia olor d’humitat de l’aigua, s’escoltaven les gotes caure de dalt, es veia una ombra fosca al fons, allà hi havia massa eco, era bastant profund. Es veia un peu per baix, uns dits bruts i les parets estaven llardoses. Quan encén la llanterna era ell, estava mort.
Mia
Lidia Canades_3rC EA 2A Ensenyança S. Coloma
Sabeu qui és la Mia? Doncs una gossa molt especial per a mi.
Quan la veig em transmet alegria, és molt divertida i amb les cares que fa sembla un pallasso.
Camina com una model, puja a sobre i em comença a petonejar.
És gran i de color marró. Té el morro negre, té unes dents molt afilades i té una cua llarga. Quan em ve sempre puja corrents, em tira a terra i em llepa la cara. Agafa pals llargs i fa molta gràcia perquè camina amb el cap encorbat i corre com un guepard. És com la meva millor amiga, em mira amb una cara com si fos una persona. La vaig veure quan era un cadell i ara és un monstruet. La gossa Mia.
Una connexió especial
Noemí Gil_4t Col·legi Sagrada Família
Érem allò, dues persones que sempre han tingut una connexió especial. Que des del primer instant que van creuar mirades, als tres anys, en aquella sala de l’escola, i amb tota aquella innocència, van sentir que estaven fets per estar tota la vida l’un al costat de l’altre. Vam saber, en una mil·lèsima de segon, que compartiríem cada moment de la nostra infància, de l’adolescència, i que arribaríem fins al final de les nostres vides units, malgrat totes les circumstàncies possibles. Des del primer moment vam saber que viuríem, junts, dues històries completament diferents, ja que, de moment, érem únicament els millors amics.