Dia: 9 de març de 2011

Maria Joao de Freitas_1r BATXILLERAT_INSTITUT ESPANYOL

Buscà les claus a la butxaca però fou la nota que li acabà arribant a les mans. Sis, u, cinc, nou, tres, u. Les cames nervioses li tremolaven i un sospir delatà el seu enyor. Ella agafà el telèfon i marcà, tons pautats per silencis. Un contestador automàtic. Es mantingué en un mutisme discret. Penjà i una gota de suor caigué. Respirà profundament i tornà a marcar el número. De nou el contestador. Tancà els ulls i amb respiració tremolosa deixà sortir la seva veu: “Et trobo a faltar”. I penjà. S’ajagué sobre el llit i es tapà cercant consol. El seu coixí embriagat de llàgrimes fou el millor conseller aquella nit. I les següents.

Ana Torres Barros_1r BATXILLERAT_INSTITUT ESPANYOL

La gent deia que era un home trist. Deien que quan els seus records més foscos l’apunyalaven, ell pensava a saltar des del seu àtic, o també a escriure poemes; escrivia per a plasmar tot allò que turmentava la seva ment o els records bonics que no volia perdre. Se sabia que aquell home havia gaudit d’una vida plena de felicitat, envoltat d’una família meravellosa. Havia tingut una dona maquíssima i una parella de nenes, les més simpàtiques del seu barri; però tota aquella felicitat va desaparèixer després d’un incendi terrible. La gent deia que era un home trist, però quan escrivia poemes, els seus llavis semblaven somriure.