Dia: 19 d'abril de 2011

Marc Muro_1r A BATXILLERAT ECONÒMIC_ESCOLA ANDORRANA

Passejo pel carrer i veig un edifici en construcció i penso que algun dia l’acabaran. A continuació, i seguint en la mateixa línia, penso que algun dia caurà. De nit, assegut vora el foc, començo a llegir un llibre. Està prou bé però el neguit de saber que l’acabaré s’apodera de mi. Són les onze. Hora d’anar a dormir. I, per què? D’aquí a unes hores em despertaré. Va arribar un dia que, amb la mort d’un amic o un familiar, ja no sentia dolor perquè sabia des de molt abans que passaria. Fins que va arribar el moment. Era allà. La vaig conèixer i una estranya sensació em va recórrer el cos. No. Aquesta vegada no sabia quan s’acabaria.

Gabriel Losada_1r A BATXILLERAT ECONÒMIC_ESCOLA ANDORRANA

La destrucció és imminent. Centenars d’avions sobrevolen la ciutat deixant anar quantitats inimaginables de bombes que ho destrueixen tot. Pocs són els supervivents que encara intenten escapar de la mort; la majoria ja s’ha abandonat a la seva sort. Enmig del carrer un home observa la destrucció incessant. “Jo no moriré”. Una llàgrima de por cau per la seva galta. Però sap que no és veritat. Res ha sortit com estava previst. Ell no hauria de ser-hi, allà. L’haurien d’haver salvat. Una bomba cau a pocs metres de la seva posició i li fa perdre l’equilibri. Cau a terra. Indefens. “Jo no mor…”. De sobte, al seu món, la foscor total.