Dia: 23 d'abril de 2011

Mònica Oliveira_1r ES_LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquell matí vaig despertar pressentint que rebria una notícia colpidora. De sobte el telèfon va sonar quatre o cinc vegades abans de despenjar-lo. El pare l’agafà i el seu rostre canvià radicalment. Què li estaven dient? Els segons passaven i la intriga augmentava. Es va sentir un soroll. Havia deixat caure l’aparell. Es va posar a plorar desesperat, li havien donat la notícia: l’àvia ja no hi era. El dia abans l’havíem deixat en una habitació de l’hospital perquè una camioneta conduïda per un home sense escrúpols li havia provocat un coma cerebral. Va ser un xoc. No em podia creure que una de les dones que més admirava ja no hi fos.

Àlex Nogué_1r ES_LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa cins anys que la dona em va deixar. No estic trist, em sento lliure i m’alegra encara que sento un buit al cor. Vinga, trucaré els amics solters per anar a jugar a bitlles o al cinema. Fa tant temps que no els veig que és possible que ja no estiguin solters. Déu meu! Em vaig deixar l’agenda de telèfons a casa d’ella, i ja la deu haver cremada! És igual, m’hi plantaré i la hi demanaré! No, m’estic enganyant. El que en realitat vull és anar a fer les paus, perquè els millors anys de la meva vida els vaig passar amb ella. Segueixo enamorat, encara que no ho vulgui reconèixer. I, ho penso tornar a intentar, no hi tinc res a perdre!