Mes: abril de 2011

Quina mala sort!

per

Ivan Ribeiro_TERMINALE PRO E_LYCÉE COMTE DE FOIX

Una nit d’estiu amb el meus amics vam anar a prendre un parell de cerveses a la muntanya abans d’anar de festa. Els companys que anaven al cotxe van tenir la idea de contar històries de por, i el conductor, els en va contar una que havia llegit en un diari. Era la següent. Uns joves havien anat a la muntanya i els havien trobat morts al dia següent. La policia no va trobar les causes de la mort. La gent parlava d’un esperit, d’una maledicció… En acabar de contar la història, el cotxe es va parar i els llums es van apagar. Vam esperar una hora abans que algú ens recollís, una hora que es va fer eterna.

Nits boges

per

Felipe Fernandes_TERMINALE PRO E_LYCÉE COMTE DE FOIX

Una vegada estava de festa amb amics i no sabíem què fer. Se’ns va ocórrer d’anar a la Seu però no cabíem en un cotxe ja que el JB, un altre amic, es va afegir a la gresca. Vam tenir una idea molt arriscada i imprudent, posar el JB al maleter. Al JB no li va agradar gaire la idea, i en un semàfor a Sant Julià va sortir del maleter sense que ens n’adonéssim. Vam arribar a un control. Ens van fer obrir el maleter i… no hi havia ningú. Al mateix moment va passar un noi en bicicleta rient com un boig. Era ell! Vam quedar de pedra. El policia el va aturar per fer-li la prova d’alcoholèmia. I vam ser nosaltres que vam acabar rient!

El primer amor

per

Meri Tarroch_3r A ESO_COL·LEGI Sant Ermengol

Ella es pensava que el que ell sentia era amistat, però quan se’n va adonar ja era tard. Ella ho volia donar tot per ell. Es va enamorar de les seves paraules, de la seva mirada i de les seves ganes de viure. Sempre s’havien mirat com companys de classe, encara que el que ell volia era estar amb ella tota la vida. Un dia, un gest i un petó ho van canviar tot. Ja no es miraven igual. Tot havia canviat. Els dos es van adonar que les mirades i les paraules no eren d’amistat. S’estimaven, però ningú no donava el pas. Fins que un dia, mentre estaven sols, ell li va dir que volia passar la resta de la vida al seu costat.

Descuit accidental

per

Marina Fernández_3r A ESO_COL·LEGI Sant Ermengol

Estic mig adormida. De sobte, obro els ulls espantada. Miro el rellotge, són les 9. M’aixeco corrents i em pentino. Em vesteixo i agafo un paquet de galetes. Surto al carrer i agafo el bus. Tothom em mira, em sento incòmoda. Em miro al vidre i no veig res estrany. Baixo i arribo a la uni. La gent riu i em senyala, no és tan greu arribar tard! Aixeco el cap orgullosa. Continuen rient. Busco la meva companya. Me la trobo i em diu:“Ei, nena t’has vist? Vas amb espardenyes!”. Em miro els peus i era veritat, portava sabatilles. Decideixo no avergonyir-me i portar-les cada dia. Dies després, l’estrany era trobar-se algú sense sabatilles.

Foscor

per

VICTOR PENIDO_3r C SECUNDÀRIA_Escola Andorrana Encamp

Obscuritat. Avui és l’única cosa que veig. Avui no puc veure cap claror, tot és negre. M’entra el dubte de si algun dia podré tornar a veure la llum, si en algun moment podré sortir d’aquest pou. De sobte, colors. Però no és una sensació agradable, ni bonica. És una sensació nova,  inesperada, que em deixa perplex. És un arc de Sant Martí, però no és pur. És un ventall de colors, però estan bruts. Desprèn llum, però és una llum fúnebre. Veig estels, però s’apaguen i tornen a deixar pas a la negror. Però, ara que hi penso, hi ha algú que em pugui explicar quins són realment els colors de la nostra vida?

Encara ho sento

per

PATRICIA DIAS_3r C SECUNDÀRIA_Escola Andorrana Encamp

Encara veig aquelles cares, per salvar el seu món, per sentir-se orgullosos del seu país. Encara veig que superar adversitats és la seva rutina, el menú que cada dia es repeteix, i que de postres sempre troben tristesa. Tot i que ja fa temps que vaig marxar d’Iran, encara tinc aquestes visions. Encara noto com els nens em segueixen amb les seves mirades afamades. Encara sento les seves súpliques, demanant-me que me’ls emporti a un altre indret. I enmig d’aquella situació, noto la impotència i la culpa de deixar-los allà. Però crec que encara tinc possibilitats de canviar la meves visions, no?

7.30

per

David Fernandes_Terminale ES-SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Es despertà a les 7:50 del matí, encara no s’havia dutxat i sabia que arribaria tard. Estava indignat perquè a la vetlla no va poder anar a l’últim dia del famós carnaval d’Encamp. Tot i així, es va dutxar i vestir despreocupat per l’hora. Amb pocs ànims arribà al col·legi on la seva professora de català li tenia preparada una sorpreseta: havia d’escriure un microrelat. Eren les 8:40 del matí i no trovava la inspiració. Al cap d’uns minuts, una idea brillant: escriure un microrelat explicant com va transcórrer aquella mateixa matinada. I començà a escriure: Es despertà a les 7:50 del matí, encara no s’havia dutxat…

Noa

per

Liliana Aguiar_Terminale ES-SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

La vaig conèixer en una cantonada d’un carrer per descobrir, enmig de la nit, perduda dins del temps. Els seus peus nus es banyaven dins una bassa d’aigua bruta. En la foscor, els seus ulls de plata en què ja no quedava la joia de viure, només tristor i fred. Una esgarrifança em va recórrer el cos en sentir la seva veu planyívola: era com si l’ànima se li escapés en rumors indesxifrables. Li vaig demanar el nom i em va respondre: Noa. Llavors el seu cos exhaust es va rendir davant meu. Alarmat vaig demanar ajuda i quan vaig tornar la mirada cap a ella, el seu cos magre havia desaparegut, emportat pels rajos d’un nou dia.

Living dead

per

Indiara Tossatti_2n B BATXILLERAT CIENTÍFIC_ESCOLA ANDORRANA

Vaig obrir els ulls. Em trobava de peu enmig d’un passadís desert, encara amb la bata posada. Al final, des d’una porta oberta es filtrava un raig de llum blanca. Se sentien veus a l’interior. Una dona estava asseguda en una cadira al costat d’un llit, agafant la mà d’algú que no podia sentir-la. De peu, al costat seu, un home amb bata blanca. La dona plorava desconsoladament i aferrava la mà amb força, com si així pogués tornar-li la vida a aquella persona que ja era molt lluny d’ella. Semblava tan jove… Les seves galtes encara estaven rosades per la sang i semblava que s’hagués de despertar en qualsevol moment. Semblava… jo.

És normal ser estrany

per

Genís Ball_2n B BATXILLERAT CIENTÍFIC_ESCOLA ANDORRANA

Una persona passeja pel mig del carrer. És estrany: un carrer ple d’individus, ple de comerços, ple de cartells. En definitiva, un carrer normal. És estrany: la gent passeja, els cotxes circulen, també les motos. En definitiva, tot sembla normal. És estrany: no hi ha núvols, no plou, no fa vent. En definitiva, un temps ben normal. És estrany que amb tantes coses normals tot continuï sent estrany. És estrany i, ara, per molt que ho neguem, en el fons tots sabem que aquest relat és ben estrany.

La pipa de la pau

per

Kristel Aherne_2nde D_LYCÉE COMTE DE FOIX

Instrument de pau que t’obre les portes de la percepció, et fa escapar de la realitat, fugint d’aquest món anomenat Babilònia. Fumant tranquil·lament, transmetent pau i assossec, la vida ja no sembla tan dura amb aquesta escapatòria. Els teus pensaments volaran tan alt que enfosquiran els teus ideals, fent-te reflexionar sobre el món. La pipa de la pau et farà veure més enllà del que havies vist abans, et donarà el poder de trobar una sortida en aquesta trista vida. Aquesta experiència serà la teva primera purificació espiritual, però no serà l’última. Tu posa els límits, ella t’ensenyarà el camí. Gaudeix del viatge.

Desamor

per

Marc Devant_2nde D_LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa només dos minuts que ens hem separat i ja et trobo a faltar. Per què? Perquè t’estimo. I en canvi tu m’has clavat un punyal al cor. Sols pensar en el fet que ja no estem junts em fa plorar. Ploro de ràbia, o ploro per amor? El que sí sé és que ploro perquè sé que ens estimem i,  ara ni ens parlem. Tots els llocs que veig em recorden a tu, els moments en què hem estat junts; abraçant-nos, besant-nos… Però ara sé que això s’ha acabat. I toca pensar en positiu, en altres coses que no em facin recordar-te. Sí, ets el meu passat, però espero que algun dia siguis el meu futur, senzillament, perquè et segueixo estimant.

Plaça lliure

per

Marta Aguilera_4t ESO B_COL·LEGI JANER

La barrera ja és a dalt. El motor s’escalfa. Llavors és quan l’enemic es transforma en rival; la mandíbula es tensa, les dents pressionen fortament el tiquet. El cap es desplaça cap endavant i entela el vidre. La fúria mou el peu cap a l’accelerador. El cor augmenta la seva pressió quan ens enlluerna l’enemic amb els seus fars a través del retrovisor. Plaça lliure! Ens disposem a atacar abans que el contrari se’ns avanci: el peu fa grunyir l’accelerador, la maniobra és fàcil. Planto la bandera i, amb un sospir alleugerat, apago el motor.

Viceversa

per

Clàudia Alonso Gonzàlez_4t ESO B_COL·LEGI JANER

Som tan idèntics com oposats. Homes ben iguals els uns als altres, amb els mateixos objectius i maldecaps, per als quals cada avui és igual que ahir i que demà; però cadascú amb el seu propi punt de vista, la seva pròpia manera de veure, entendre i interpretar la vida i el món. Éssers insignificants en un univers immens. Un univers proper i llunyà, gran i diminut que deu la seva existència als colossals, transcendents i prodigiosos éssers insignificants.

“Si ho diu la iaia tu creu i calla!”

per

Maria Zorzano_Terminale ES_Lycée comte de foix

Sovint no fem cas a la gent gran, pensem que són massa vells i que justament per l’edat que tenen no ens poden entendre. Però tot sovint ells tenen més raó que qualsevol. Ells tenen experiència, no perquè hagin estudiat molt, sinó perquè la seva vida va ser així. Ells han viscut amb les coses més simples del món durant la seva adolescència, a la millor han patit gana alguna vegada de la seva vida, ells han treballat molt abans que nosaltres. I no se’n queixen, són feliços quan ens expliquen els seus records. Ells són el nostre patrimoni, és gràcies a ells que ara estem aquí. I nosaltres no els escoltem! Per què tanta indiferència?

Viatger del temps

per

Marc Vasquez Obiols_Terminale ES_Lycée comte de foix

Entre serralades i tarters, lo viatger fatigat contempla la vall que s’estén als seus peus. És Jacint Verdaguer, el poeta excursionista; que s’estremeix veient com el paisatge només és un vell record borrós. Astorat, cerca sense parar aquells poblets colpidors, aquelles capelles rústiques, aquella gent senzilla…, però res. Tot ha canviat. Al seu lloc formigó i fum, i uns immensos braços metàl·lics que fan ombra a aqueixes cimes on lo cel reposa. Hom creuria que un monstre ha devorat aquell formós país. Davant aquesta realitat esfereïdora, lo poeta s’acomiada i se’n torna: “no us tornaré pas a veure boscúries andorranes, a reveure”.

L’ofec

per

José Luis Trastoy_4t C ESO_INSTITUT ESPANYOL

Aquesta matinada, a casa, m’he desvetllat. Eren les set i no he pogut dormir més. M’he llevat i he esmorzat per poder anar a passejar. És agradable sortir sense saber on has d’anar i trobar poca gent a les voreres dels carrers. Només en sortir fora, aquell ofec que no em deixa viure com una persona normal va aparèixer. Me n’he tornat al llit i m’he posat tranquil per recuperar la respiració. Cinc minuts després ja m’he sentit millor, el cor bategava acompassat i ja podia recomençar la jornada

L’ombra

per

David Rodríguez_4t C ESO_INSTITUT ESPANYOL

Va despertar-se al final de la nit. No portava rellotge. Devien ser dos quarts de set de la matinada. Va llevar-se del llit. Va caminar fins al jardí, un llarg llit de roses a banda i banda, formant un passadís li indicaven el camí. De sobte, va veure una ombra davant seu, i amb un ofec d’agonia, se la va quedar mirant, mirant… Semblava poder veure els ulls penetrants d’aquella silueta negra i amenaçadora. Tot i que començava a clarejar, l’ombra no desapareixia. Va tenir molta por. Va córrer cap a la casa. No sortiria més a la nit, sola