ESTHER REGADA_3r A ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL
Quan estic al parc, sempre recordo aquells temps. Recordo com xalava la canalla intentant atrapar les pitavoles que veien pel camp. Xisclaven, corrien… Quina energia hi havia en aquells cossos de la joventut! Veig el canvi que han anat fent aquestos anys: la meua néta no pot sortir a la calçada a causa de tots els carruatges. Ja no queden camps on poder jugar. Ni tant sols no pot anar amb bicicleta, perquè la pobra no sap on anar per no trobar-se un escull; però ella s’ho passa bé jugant al seu jardí, perquè no ha viscut en els meus anys, en els anys que et senties lliure, en què podies volar sense por de desplomarte.
Mes: novembre de 2011
Deures juvenils
CARLES IGLÉSIAS_3r A ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL
Si al treball s’ha de cercar, simplement busques al Google i copies la primera pàgina que trobes. Si s’ha de fer un PowerPoint busques imatges, les col·loques de qualsevol manera, fas la lletra gran i col·loques qualsevol efecte especial. Si s’ha de pintar, agafes el color i el passes automàticament per sobre del full. Tot això mentre escoltes música i parles pel xat. Ah, si has de fer un poema, penses un tema, l’escrius, busques al diccionari paraules que rimin i llestos. Mentre que si la feina és inventar-se una història, penses un altre tema, el desenvolupes i ja ho tens. Som de previsibles! Us deixo, que mates és més difícil.
Només tu
Nora Jaatit Al banyahati_3r D ESCOLA ANDORRANA D’ORDINO
Moltes vegades, amb només veure la primera lletra del teu nom escrita en qualsevol lloc, penso en tu encara que no ho vulgui. No ho puc evitar, perquè vas ser tu qui em va fer despertar aquella espurna adormida d’amor que tenia dins meu. Ara veig que mai ningú ho podrà fer de la mateixa manera. Tu has estat qui m’ha ensenyat a somriure i a somniar, a viure la vida i poder creure en l’amor, i sobretot saber què és la felicitat. Malgrat que tot això hagi acabat, i que mai més tornarem a estar com abans, no deixaré de pensar que tu has estat la persona que m’ha ensenyat a veure el món d’una altra manera.
El jubilat Salvador
Alejandro Borja Martín_3r F LYCÉE COMPTE DE FOIX
Hi havia una vegada, a Reus, un vell home d’uns setanta-cinc anys que estava llegint el diari en un banc al costat de l’estació de tren. Li agradava molt veure’ls passar i veure també entrar i sortir la gent. Es va fixar en una noia que semblava que anava a travessar les vies amb els auriculars posats. Va pressentir que aquella noia no s’estava adonant que un tren s’apropava. Va pensar que havia de fer alguna cosa, però no sabia el què. Quan la noia va començar a travessar les vies, l’home no s’ho va pensar més i es va llançar cap a ella. La va agafar a l’últim moment i, gràcies a Déu, la va salvar d’un fatídic final.
El repte
Laura Fernández_TERMINALE SA LYCÉE COMTE DE FOIX
Els amics ja l’han avisat,“mai no ho aconseguiràs”, però ell és tossut. Comença a pujar malgrat la calor. El camí és dur però mira cap amunt i veu la seva joia esperant-lo, el cor se li omple de coratge i amb tots els seus músculs fa força per arribar al cim. Cada cop fa més calor i els seus ulls es tanquen a poc a poc, gairebé ja no pot escalar i pensa que hauria d’haver escoltat els companys. Ara sap que mai arribarà a atènyer aquella joia que els raigs de sol fan brillar encara més. Tanca els ulls i cau d’un metre d’altura. Els amics el miren, aixafat, sabent que aquell cargol mai no hauria aconseguit aquella maduixa.
El verb
Sarah Jiménez_TERMINALE SA LYCÉE COMTE DE FOIS
Sempre va acompanyat, o envoltat. Cada pas que fa és una reflexió però alhora una sensació. Té una màxima concentració, i l’equilibri és la seva salvació. Podria presumir però l’únic que fa és compartir. I encara que la música el guia, sembla que sigui ell qui l’anima. Interpreta un paper, i no és actor, ho fa amb plaer, i dóna sempre el millor. Cada moviment està calculat perquè sembli facilitat, o que ha improvisat. S’esforça ja que té un treBall de moltA dedicació, on eLs somnis i La il·lusió no perden mAi la seva lluoR, sota ritmes marcats, ell busca la felIcitat.
Una freda batalla
Carles García_2n B BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL
Una lluita constant, és ella o jo, aquest cop ho aconseguiré, aquest és el meu moment. Com gaudiré del triomf. Acabada la batalla ella se n’anirà submisa i mai més no tornaré a veure-la. Només aleshores, mort de cansament, descansaria d’aquesta bèstia indomable, sempre rient-se de mi mostrant tot el seu poder només per fer-me sentir inútil, covard… brut… Aquest cop no serà igual. Aquí estic, mort de por, però armat de coratge. No puc fer-me enrere. Tremolós o no, avui ho faré; avui, guanyaré. M’introdueixo al camp de batalla, deixant anar la bèstia… Com detesto l’aigua freda a l’hora de dutxar-me. -Collons, quin fred!
Insaciable
David Leal_BP XARXES FORMACIÓ PROFESSIONAL
Camino, ensopego, caic; directe al regueró de les obres que sempre són presents al costat de no importa quin clavegueram. Obro els ulls, estic envoltat de terra, m’assec, em miro les mans, em regalimen sorra; un fortuït raig de sol em delimita una lluïssor; una llavor d’or! M’aixeco, vaig a buscar una excavadora. Començo a excavar tota la zona de l’obra, i sí, en trobo més, moltes més! Ja que hi estic, m’emporto pel mig la vorera, la carretera i un tros del parc. Segueixo divisant lluïssors, per tant, també arraso amb la pastisseria, la guarderia i dues botigues de roba.
L’últim despertar
Víctor Abillà_4t SEG. ENS. ESCOLA ANDORRANA ORDINO
Sona el despertador. S’aixeca. S’asseu al banc de sota el portal. Reflexiona sobre tot el que ha viscut i sobre el maleït accident que va fer que perdés la seva família. El pobre avi havia viscut sol els últims deu anys. Un accident de cotxe li havia destrossat tota la seva vida. Era vidu. La seva filla va morir. Ell era el conductor. El fill gran, per oblidar la tragèdia de la seva germana i el pare, al qual feia màxim responsable, se’n va anar a viure molt lluny. L’avi cada dia es plantejava el mateix. La vida l’havia deixat de banda. Va sentir una punxada al cor i no va a tornar a bategar. Per fi aconseguia la tranquil·litat.
Inesperat
Oriol Call_4t SEG. ENS. ESCOLA ANDORRANA ORDINO
Jo era sobre un llit. Els meus ulls es van obrir i vaig entreveure la silueta d’una dona que m’era familiar. Em recordava la meva xicota. Em vaig sobresaltar, no reconeixia res del meu entorn. Estava vestit amb una bata blanca. La gent passava per davant meu força de pressa. Tenia un fort maldecap i ho veia tot borrós. Em preguntava on seria la Marta. Era l’únic que recordava, la seva presència a la meva esquena mentre la portava a casa amb la meva veloç motocicleta. Vaig tancar els ulls. Ara era conscient del que realment havia passat. La Marta, vaig pensar. No m’ho perdonaria mai. Ja no em veuria de la mateixa manera.
El pensador
Aloma Blanch_4t B SEG. ENS. ESCOLA ANDORRANA ENCAMP
Hi ha una estàtua molt famosa d’un home que està pensant. Jo estic igual. Tots estem igual, pensem. Ens passem les hores, els dies, els anys, la vida, pensant. Pensant qui som, què fem, per què ho fem, com ho fem, què farem… I tot això, per què? Per satisfer els altres? Per satisfer-nos a nosaltres mateixos? Sigui pel motiu que sigui, és una acció de la qual depenem constantment. Dels nostres pensaments, hem fet la nostra manera de viure. Cadascú pensa el que vol i com vol; i tot i que pensem que els nostres pensaments poden ser molt diferents dels de les altres persones, tots som humans i els nostres pensaments són relatius.
Pensant
Jordi Vilariño_3r A SEG. ENS. ESCOLA ANDORRANA ENCAMP
Quan vaig a esquiar penso en el camí que he de fer per arribar a pistes. Després penso en l’estat de la neu, en el temps, quins nous trucs puc realitzar a l’àrea de “freestyle”, si trobaré algú de conegut …però mentre penso en això, sempre sona la campana de l’escola i em desperto. Però aquest cop m’he adormit durant l’examen més important del curs, el decisiu de cara al meu futur més immediat. “Si l’aproves te’n vas a estudiar a fora, si el suspens, ja saps, has de tornar a repetir curs!” Aquestes paraules les havia sentir un miler de vegades en el meu interior en aquestes últimes setmanes. Tant de bo això també fos un somni!
L’autocar
Helder Cerqueira_2nDEP MICRO FORMACIÓ PROFESSIONAL
Dissabte, 5 de la matinada, sonà l’alarma del despertador, a les 6 havia de sortir per anar a actuar amb un grup en un poble de Catalunya. L’anada no va ser gaire motivant, tothom dormia, ningú deia res exceptuant el nostre grupet que només parlàvem i rèiem. El dia va transcórrer, era hora de tornar a casa. Assegut a l’autocar, els nervis van accelerar-se quan la noia que estimava, em va demanar si podia asseure’s al meu costat. Molt nerviós, li vaig dir que sí. Després de riure, i el meu estat de nerviosisme, vam acabar per adormir-nos. Un moviment em va despertar, i ella, tenia el seu cap en les meves cames, i teníem les mas agafades…
El dia abans
Jordi Gómez_2nDEP MICRO FORMACIÓ PROFESSIONAL
Tot va començar un dimecres a la tarda a la classe de castellà, on se’ns va informar d’un treball que hauríem d’entregar al cap de dos mesos. Pel llarg marge d’entrega els alumnes no ens vam preocupar a començar el treball i tothom tenia pensat començar-lo la setmana abans. Un dia abans del lliurament, tothom estava preocupat, i a les onze de la nit vam haver de buscar la pauta i començar. Era un treball llarguíssim, vam acabar a la matinada, alguns a les quatre, d’altres a les cinc, fins i tot alguns no van dormir. El cas és que el dia del lliurament la majoria d’alumnes ens vam quedar adormits i no vam poder lliurar el treball.
On sóc?
Sara Correia_2n B BATIXELLERAT INSTITUT ESPANYOL
Tot està en silenci. De cop se sent de fons la sirena d’una ambulància que s’acosta i la gent que es troba al meu voltant m’estan cridant. No em fa mal res perquè no sento el meu cos. Quan obro els ulls veig la meva parella al meu costat. Es manté perplexa observant-me amb una expressió de por al seu rostre. Sóc a l’hospital. Segueixo sense poder-me moure. Quan torno a despertar, ja no hi ha ningú, tot està fosc. Torna el silenci. De sobte sento un soroll molt fort. Sembla que alguna cosa cau sobre mi, però què passa? No sento res, hi ha alguna cosa que para l’impacte! On sóc? Algú em traurà d’aquesta caixa algun dia?
La felicitat
Estíbaliz Sánchez_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL
Reflexió per a una vida més feliç. Diuen que la felicitat no és fer el que es vol sinó voler el que es fa. Que buscar-la incansablement és inútil, ja que es troba en les petites coses del dia a dia. Diuen que es pot trobar en la família, en els amics, en el diners, en el coneixement… Jo no sé gaires coses, però estic segura que l’has d’aprofitar, perquè trobis on la trobis, la busquis i la trobis o la trobis sense buscar-la, és efímera. Se’n va tal com ve. Un somriure sempre ve precedit d’un plor, però en el futur acompanyat d’una altra llàgrima. Sigues feliç. Aprofita cada instant perquè és únic, no tornarà. Viu el present.
La vida
Roberto Dos Santos_1r B CIENT. ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Hi ha èpoques en la vida en què un no pot fer res per canviar el seu destí i que per molt que ho intenti no ho aconsegueix. Molts cops volem arribar a fer alguna cosa important en la vida, com ser futbolista, astronauta…, però de sobte comencen a sorgir els problemes i ens hem de rebaixar a la nostra realitat, que a vegades resulta ser molt diferent a la que creiem viure. Només alguns privilegiats arribaran a aconseguir els seus somnis, però això sí, lluitant i amb esforç. I així és la vida, una lluita constant.
Ningú se’n recorda
Nil Zamora_1r BATX CIENTÍFIC B ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Sé que tothom hi ha passat, així és la natura i així és com començà tot: un dia com un altre, que deixaria de ser-ho en uns instants. De cop, una llum va envair la cambra; jo, acostumat a les fosques, no vaig poder veure-hi res, i vaig notar com unes mans m’agafaven i m’estiraven. Aquell moment se’m va fer etern, però després quan ja m’hi vaig acostumar em vaig adonar que estava cobert de sang. Al mirar al voltant vaig entreveure un munt de gent que no em deixava d’admirar. Encara no sé com, em vaig tornar a adormir. Realment, tampoc me’n recordo, però així és com vaig néixer.
Contra el temps
Joshua Sarrat_1r ARTÍSTIC B ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Sent el soroll estrident del tren a l’arribar. La porta s’obre, invitant-lo a entrar a dins. Dubta un segon i, finalment, hi puja. El tren arrenca. El passatger mira per la finestra mentre aquest agafa velocitat. Veu els seus records més tendres, la seva infància, el seu primer amor. El paisatge de colors vius passa a donar lloc a la maduresa. El casament, els fills… totes les instantànies de la vida li vénen a la memòria com si fos una pel·lícula. De sobte, el tren accelera. Totes les imatges i records passen fugaçment pel seu cap. Nota com se li arruga la pell. Surt corrents i salta del tren: ha sobreviscut a l’efímer curs del temps.
La felicitat
Júlia Baron_1r ARTÍSTIC B ESCOLA ANDORRANA DE BATXILLERAT
Que lluny que queda la nostra felicitat, oi?
O pot ser que tan sols estigui a uns passos però no vulguem caminar més?
Tendim a quedar-nos parats i indefensos davant dels problemes, dels errors i de les pors.
Però potser és hora ja de començar a trencar aquests murs i, amb optimisme, començar a lluitar per poder assolir aquesta esperada felicitat.