Mes: gener de 2012

Deliri

per

Guillem Fortó_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Agafa el guix i es dirigeix a la pissarra. Un aire nerviós li dibuixa la cara marcada per les traces de la pell que aquesta actitud li ha provocat tants cops. No vol que els nens parlin quan està d’esquenes. Escriu ràpid la data i la subratlla. Llavors, un nen de la tercera fila s’aixeca i camina fins a la porta que obre i tanca darrere seu. Ha sortit. Tot ha estat tan ràpid que ningú ha pogut dir res… Al cap d’una estona, el nen torna, furiós, un aire boig a la cara i un ganivet a la mà. S’acosta a un company i li clava el ganivet al pit. La sang surt projectada com d’una font. Taca la pissarra i esborra  “Dilluns…” Crits estridents omplen l’aula.

Història d’un xiclet

per

Guillem Fiñana_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Reposo amb els germans. Un se’m queixa perquè aixafo la roba, l’altre em crida que estic a sobre, i ric pensant en el que es troba al fons. Un gegant m’agafa a mi i a tres germans i ens diposita, sense cap mena de tracte, dins una bossa arrugada de plàstic, i ens regala a un estranger. M’agafa primer, com si no fos més que un vulgar objecte i el molt pervertit em despulla i em comença a mastegar. Poc després, quan ja havia après a nedar en aquell mar de saliva, m’agafa amb els dits i m’enganxa sota una taula. Pensava que encara hi havia drets per als ciutadans! I ara, una dona amb un raspall, a veure què em passa ara…

El Bus Exprés

per

Toni Pardo_2n A batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Un altre cop espero el bus, deu minuts, i no passa. Fa un fred que ni a Sibèria. Els cotxes passen, mireu-los, amb la calefacció engegada no s’estaran congelant. Ja era hora, per la cantonada veig el bus apropant-se. M’aixeco, busco el carnet doblegat, únic al món gràcies a la Yoli, aixeco la mà per aturar el bus i NMLC! (No me lo creo!) Fora de servei! Torno a seure i deu minuts després, veig el potent taronja del bus, ploro, no sé si pel fred o per l’aparició del misericordiós bus. S’apropa, l’interior negre, els vidres entelats, s’obre la porta i entro. Déu meu, està ple! Però bé, s’està calent dins.

Blau

per

Anna_2n A batxillerat INSTITUT ESPANYOL

El got mig ple. O mig buit. Ja no ho sé, però crec que no m’importa gaire. L’únic que sé del cert és que el fons del got és de color blau i és dolç, molt dolç. M’agrada. Sóc al mig del local, em moc amb la música. Hauria de buscar els meus amics, han dit alguna cosa d’una altra ronda, però a mi encara em queda beguda i per ser sincera no sé per on queda la barra. L’únic que sé és que el noi que m’ha invitat a aquest combinat m’està mirant. Uns preciosos ulls blaus em miren. Un somriure li emmarca la cara i avança en la meva direcció, lentament, mesurant els passos. M’abraça i el puc olorar. Somiaré dies aquest perfum.

Pensaments

per

Júlia Díez_3r ESO A COL·LEGI SANT ERMENGOL

M’estiro a l’herba, al mig d’un camp. Miro el cel, però no hi veig res més que foscor. Començo a recordar el que vaig fer i me’n penedeixo molt, però no puc anar enrere en el temps. No sé què fer i em passo els dies plorant per tu, pel mal que em vas fer. Cada cosa que veig o faig, cada petit moviment, em recorda a tu. La felicitat que tenia al teu costat no tenia preu, com tampoc no el tenien ni el teu somriure ni les teves carícies. M’estimaves, sí; però potser notava que no en tenia suficient. Necessitava que cada matí m’enviessis un missatge dient-me que m’estimaves i que mai ho deixaries de fer, passés el que passés.

Vacances d’estiu

per

Marta Muñoz_3r ESO A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em desperto, un sobresalt. Em pregunto: Què passa? Què és? Immediatament sé que és l’àvia. Està preparant el suc de taronja. Com sempre ens ha despertat a tots. Petits i grans anem a cop de xiulet. Ara esmorzar, ara posar-se el banyador… correu que és tard… no oblideu la crema del sol, les ulleres, la gorra. Embotits, com unes sardines en llauna dins el Mini, anem a passar una estona divertida a la platja. Baralles, rialles i crits, però els avis, contents. Tenim pocs dies per estar amb ells. Cadascú vol que estiguin només per ell, però els hem de compartir, encara que de vegades els voldríem regalar a qualsevol.

Final

per

Joana Besolí_3r ESO B COL·LEGI JANER

La Marta estava trista, creia que ja res tenia sentit. Ja no tenia cap motiu per poder somriure, així que se’n va anar a caminar pel bosc. Es va anar fent fosc i no trobava el camí de tornada. Al cap de poc, va veure una llum, es va pensar que hi havia algú. La va seguir. Després va anar tot molt ràpid. Va sentir com l’aire fred li congelava la cara, i ja no notava el  ter­ra sota els seus peus. Després va sentir l’ambulància i els seus pares i familiars plorant. Es va acostar i va veure el seu cos sense vida a terra, amb un trau al cap i sagnant. Els metges van dir que ja era massa tard per salvar-la. Què li havia passat aquella nit?

Inesperada

per

Andre Gonzalez_3r ESO B COL·LEGI JANER

Era un dia assolellat, un llebeig suau em fregà el cos mentre m’ajupia enmig del desert, perduda, desesperada, al pensar que era impossible trobar alguna cosa entre aquelles immenses muntanyes de sorra que m’envoltaven. De sobte, una sentor deliciosa em penetrà pel nas, emocionada, amb cara de felicitat em vaig girar, vaig veure un cúmul d’objectes i menjar apilat a la tercera muntanya, més enllà d’on era jo, no sabia què fer. Després d’una nit de lluna plena vaig decidir anar-hi, vaig començar a caminar o millor dit a córrer, em quedava tan sols dos metres aproximadament per tocar aquell munt de delícies, quan vaig obrir els ulls.

Serem recordats?

per

Ainhoa Castillo_3r SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Som persones, i totes tenim una cosa en comú, estem vivint la vida. També morirem però no tothom serà recordat de la mateixa manera, ni pel mateix. Molts sortiran als llibres, a la televisió, d’altres en arbres genealògics; altres potser ni això… I jo em pregunto, per què no fer alguna cosa per ser recordat? Jo en tinc la resposta. Molta gent aplica la llei del mínim esforç. Doncs jo, no! Jo vull sortir en algun llibre, però hi vull sortir per haver-m’ho treballat, no per qualsevol cosa. Així que vinga, a estudiar, a treballar i a animar els que ens envolten. Potser jo no ho aconsegueixo, però ells, sí. Així que recordeu els seus noms: Dani, Lia, Nerea…

Rutines

per

Miguel Lazera_3r SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

T’aixeques cada dia de la setmana a les vuit. Avui és divendres, l’últim dia abans de vacances. Estàs cansat de tothom. Passes de fer res a classe. Estàs deprimit, no tens ganes ni de sortir del cole, perquè saps que faràs el mateix de cada dia. Però avui canvia… Surts del cole amb aquell amic teu que t’invita a berenar a casa seva perquè et vol ajudar. Quan arribes, té una bosseta a les mans… Encén allò que mai havies vist… Aquella olor, aquell tacte, aquella tranquil·litat… Aquell amic et va ajudar en aquell moment, però ara t’adones que et va arruïnar la vida.

L’exposició

per

Laura Pinson_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

És el moment, l’exposició comença. Estic nerviosa com un flam. Miro les cares dels meus companys, la majoria fan cara de fàstic. A l’última fila puc veure com els quatre creguts estan rient, no sé si de mi o d’una altra cosa. De cop un d’ells em mira, em senyala i es posa a riure. Ignoro les seves rialles i continuo explicant la meva exposició. Canvio de diapositiva. Es bloqueja l’ordinador, i sembla que no es vagi a acabar mai la meva exposició. Intento acabar al més ràpid possible i demano si hi ha dubtes. Quan estic a punt de marxar, un dels que reien aixeca la mà i diu: Jo tinc una pregunta, més o menys, quina hora és?

Allà està

per

Alèxia Zamora_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

Allà està. La cosa més bonica que podria haver vist mai. M’hi dirigeixo i passo per davant sense dir-li res, com si no existís, només el miro de reüll. Ja ha passat un dia. Surto de l’escola i aquest cop vaig acompanyada d’una amiga, li indico on és, el veu i es posa a riure. Però jo segueixo impassible. Respiro profundament, tanco els ulls i me n’hi vaig. Tot­hom em mira, però jo segueixo caminant amb un únic objectiu, tenir-lo a les meves mans, que sigui meu per sempre. I de cop hi sóc, just davant. Allargo la mà i l’agafo, una sensació estranya em recorre tot el cos. Veig la caixa i me’n vaig a pagar el mocador que tant m’agrada.

Un floc de neu

per

Andrea Méndez_4t A secundària e. andorrana santa coloma

Poca gent ho sap però quan algú com jo sent aquell fred gèlid, sap que és el seu moment. Al principi tens por, és normal, saltaràs al buit i cauràs. T’has passat el dies d’un lloc a l’altre, no has tingut temps d’arreglar-te, estàs cansat però no t’importa. És el teu moment i el gaudiràs. Saltes al buit i caus, comences a veure les coses d’una altra manera. No tot és tan gran com pensaves. Ni tan bo. Però és bonic, especial. Poca gent s’adonarà que estàs caient i et veus invisible, però quan alguna persona se n’adona i la sents cridar: “Mira, mare, neva!”, et fa sentir especial, que ets el record de Nadal perfecte.
Signat: un floc de neu.

El valor de la vida

per

Xènia Cerqueda_4t ASECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Sempre havia pensat que les coses dolentes els passaven als altres. Quan tot va bé no saps valorar les coses, fins que un dia un accident et pot canviat la vida. Vaig arribar a casa i no hi havia ningú, vaig sentir algú que em cridava, però no era ell. Em vaig passar la tarda pensant que alguna cosa havia passat… i no m’equivocava. “El teu pare ha tingut un accident, se l’emporten a Barcelona”. Sentia com si m’haguessin clavat un ganivet. Ningú em volia dir què li havia passat. No entenia res. Mai m’havia sentit tan vulnerable. Volia despertar d’aquell malson i que ell ho fes amb mi. Va ser molt dur. Però ho va aconseguir, ha tornat a néixer.

A mig matí

per

Tatiana Martín – 2n ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Recordes com ens vam conèixer?
Segurament no te’n recordis però jo ho tinc molt clar.
Aquell dia tot eren mals: vaig perdre el bus, els pares em van renyar, les classes van ser avor­rides i estressants…
Però topar amb tu als passadissos de l’escola em va fer somriure.

Concert de malenconia

per

Sara Tapia – 2n ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Les onades balancejaven el petit vaixell de fusta tot murmurant un poema d’amor.
Ella, asseguda a la proa, es deixava portar pel vent i tancava els ulls per sentir-lo millor.
La lluna, com un director d’orquestra, dirigia la brillantor dels estels i les ombres del capvespre. Ella, emocionada, deixà caure una llàgrima que, a cop de lluna, semblava un diamant perdent-se en les profunditats.

El verb sortir

per

Patricia Marin Nieto_2 BPRC LYCÉE COMTE DE FOIX

El verb sortir: sortir és llibertat, no preocupar-se dels problemes, fer el que es vol sense tenir algú al costat dient-te el que has de fer o el que no: sortir amb els amics, explicar anècdotes, estar amb la teva gent, sentir-se molt a gust, no fixar-se en el que diran els altres. Així doncs, viu el present, no pensis en el passat ni en el futur ja que el que hagi de passar passarà. Per tant, passa més temps fora, surt i aprofita el temps. Fora sempre tens alguna cosa a fer. A casa ho tens tot fet, l’únic que pots fer és mirar la televisió, estar a l’ordinador o dormir. Resumint, perdre el temps, doncs surt i gaudeix el moment.

Ombra de la crisi

per

Aicha Faouzi Bentahar_2 BPRC LYCÉE COMTE DE FOIX

El treball és imprescindible per poder viure, fins i tot necessari per al benestar físic i mental de la persona. Hi ha milers d’opinions sobre el treball, però és una necessitat i malauradament és una rutina molt pesada. Avui dia la crisi que sofrim no ajuda gaire a l’obrer que es lleva sempre ben d’hora per anar a treballar i torna tard a casa seva. Tot això, per aixecar la seva família i malviure en aquesta època tan dolenta que passem. Un treball normal, molt mal remunerat i fins i tot on la gent és sotmesa a coses inaguantables però cal aprofitar-lo. Per tant, cal estudiar, nois! Busqueu un bon lloc en aquesta vida tan complicada!

Facebook

per

Clàudia Haro_4t SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Hi havia una vegada un món a part, que, d’alguna manera, tots coneixien, on tots els nenes i nenes es trobaven i tots eren molt amics, bé, en realitat, la majoria ho fingia! Estava tan ple de veritats que totes eren mentides. Tots els nens i nenes podien expressar els seus pensaments sense cap motiu. Era el món que experimentava més felicitat, i també el que se sentia més desgraciat només en qüestió de segons. Era el món que més agradava perquè si es cansaven d’algú podien oblidar-lo amb només un clic. Aquest món era tan extremament perfecte que es va apropiar de tots els nenes i nenes. Hi havia una vegada, un món real ple d’estúpids.

Llibreta d’adreces

per

Climent Revuelta_4t SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Què és la llibreta d’adreces? És un món sense fi de centenars i centenars de números de telèfons ordenats de la A a la Z. Sempre que hi fas una ullada trobes números que no creus recordar, números que poden fer memorar moments que et sembla no haver viscut, fins i tot no recordes la gent amb qui has estat durant molts anys a l’escola, amb qui has compartit una bona relació fa temps, amb qui t’has morrejat a les hores lliures. Cada cop s’innova més en agendes digitals però el que més mola de la llibreta d’adreces manual i de tota la vida és buscar el número que necessites i pel camí trobar-te noms i telèfons oblidats per la memòria.