Dia: 18 d'abril de 2012

Andrea Dias_2n A batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Passen les hores i l’angúnia augmenta. No saps què passarà ni què no passarà, només saps que estàs assegut en una cadira d’un hospital, esperant qualsevol notícia, sigui bona o dolenta, però una notícia. Aquest és el pitjor moment, quan esperes. Quan et diuen que les coses no pinten bé. Quan et passen tots els records pel cap, quan t’adones de les coses que hauríeu pogut fer i no heu fet, de les coses que has fet i no hauries d’haver fet. I és en aquell moment que, estant assegut, et gires, amb els ulls plens de llàgrimes, i veus la mort asseguda al teu costat que et diu abans d’emportar-se’l: una mica tard per penedir-se.

Alex Rodríguez_2n A batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Tanco els ulls. M’estiro. Quan els torno a obrir, veig que hi ha alguna cosa que segueix igual que sempre. El cel, el cel   ple d’estrelles. De vegades es veuen més, d’altres es veuen menys, però sempre hi són. Ho rumio, és com la vida, que encara que no ens mostri la bellesa, sempre hi és. De vegades amagada. Torno a tancar els ulls, cauen les parpelles, s’apaga l’univers, petit teló per escenari tan immens. Segueixo pensant, estic sol? No n’estic segur, potser desitjo massa. Prefereixo seguir sota aquest llençol d’estrelles, imaginar com seria tot perfecte, gaudir del moment, tornar a ser aquell nen estirat al terra d’aquell jardí.