Mes: febrer de 2013

L’últim examen

per

Malta da Silva_2nd C LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia d’estiu, en el qual feia molta calor, hi havia una, i només una escola que feia classe i en una aula, estaven fent un examen final! Llavors un noi, ros, va demanar una resposta al company del seu costat. Tot era tranquil, massa tranquil. De sobte, va aparèixer d’entre les tenebres, el dimoni, el diable, Satanàs: el Professor! El Professor es va apropar, i tot cridant-lo, l’assenyalava ominosament. El nen va alçar els braços i, tot ploriquejant, va demanar compassió. El pèrfid professor que no tenia cap escrúpol, li va estirar una orella i li va donar un cop de peu al paner i el pobre noi va sortir disparat de classe.

Sentiments en àlbums

per

Andrea Camp_2nd E LYCÉE COMTE DE FOIX

Em vaig parar en aquella pàgina, en aquella imatge. En aquell àlbum de la meva vida en el qual apareixien totes les persones que havien entrat en ella. Veia com els meus amics canviaven i creixien amb el temps, com alguns desapareixien tristament i d’altres arribaven com un simple regal. Però aquella pàgina amb una sola fotografia que guardava d’anys enrere, la que sempre em feia parar i pensar en els bons moments passats amb ell i que ja s’havien esfumat. Ara ja és tard i jo em quedo aquí asseguda a la butaca amb el meu gat negre i arrugues a la cara. Tanco els ulls i m’adormo endinsada en aquells records inoblidables.

Enfila’t

per

Alex Raposeiras_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és dijous, un dia més, un altre dia laboral. És estiu, fa calor i les abelles voltegen per l’aire. En canvi, a mi em toca treballar. Cada dia igual. Ara cus, ara tensa el fil, ara dóna forma al teixit. Això sí, cada dia ho faig de manera diferent, un dia em toca fer-ho inclinat, l’altre, de cap per baix… Però tot treball té una recompensa, espero. Un cop acabada la feina toca esperar. He de nodrir els meus petits perquè quan siguin grans es puguin independitzar i jo pugui estar tranquil·la. Però de moment em toca esperar que una mosca o mosquit s’enganxi a la teranyina, i després a taula. S’ha de tenir paciència per ser aranya.

El cinquè dijous d’agost de fa sis anys

per

Marc Rodríguez_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Era el cinquè dijous d’agost de fa sis anys. Em vaig aixecar a buscar alguna cosa de menjar a la nevera, però no hi havia res. Vaig fer això un parell de vegades amb l’esperança de trobar-hi una mica de menjar, però no hi apareixia res. Us imagineu per un moment obrir-la i trobar-hi una porta que et dugui a una altra dimensió? Això mateix és el que em va passar. Duia al món fantàstic de les calories, on tots els habitants es deien Laura, on el terra era de xocolata, on els rius eren batuts i on tot pesava milions de quilograms. Amb l’emoció d’aquell moment em vaig llançar al riu de maduixa, però era tan calent que em vaig fondre.

Somni o realitat?

per

Josep Andrés_Batxillerat Secret. Multi. C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Ahir vaig somiar que algunes persones declaraven l’acabament del món. Es recolzaven en teories maies, en anàlisis d’aspectes que només els experts eren capaços d’interpretar. La gent patia. Al meu entorn hi havia pànic, tristesa, desolació. Arraulits miraven pel·lícules sobre la fi del món. Avui quan m’he despertat he vist que els actors i actrius tenen les butxaques plenes, que des dels governs més importants d’arreu s’han destinat quantitats estratosfèriques de diners per garantir la seguretat d’algunes personalitats, que la corrupció omple els titulars de la premsa. Ara, tothom interpreta el paper de sempre.

Aigua

per

David Diaz_Batxillerat Secret. Multi. C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

La percebem com una capa invisible, immòbil; la veiem, tranquil·la, fràgil. Amb les seves mans ens recolza i ens transporta al món dels somnis ense-nyant-nos tot allò que més estimem. Ens agrada, la seguim i desapareixem del món real. Ens enganya!
Forma part de cadascun de nosaltres, és l’encarregada de proporcionar-nos la vida, però no ens confonguem, amb el seu aspecte inconsistent i dòcil aconsegueix lentament apoderar-se de les nostres forces sense necessitat de fer ús de la violència i absorbeix d’aquesta manera tota la nostra energia. És tan poderosa que pot engolir tot allò que es proposa, no té límits.

La meva lluita

per

Lia Povedano_4t B EA 2a ENSANYANÇA ENCAMP

Em desperto i sóc conscient que respiro i que torno a estar viva. En dono les gràcies. Surto del llit i em miro al mirall. He passat molt temps que fer això em feia mal. Veure’m m’enfonsava. Veia una nena de quinze anys amb por a no poder viure el que li quedava, que se li apagués la llum. No em podia creure que a poc a poc el meu cos es consumia. Però de cop va voler sortir endavant i em van venir més ganes de lluitar. Una lluita molt llarga i dura. Però ara em veig al mirall i després de tant temps el que veig em fa feliç i orgullosa. Ja no caldrà portar mocadors al cap per amagar el que no tinc. La meva lluita ha acabat.

El gran dia

per

Ainhoa Castillo_4t B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

S’aixeca, es vesteix, es pentina, es renta la cara i surt al carrer. El taxi ja ha arribat. Arrenca. Arriba a l’oficina, entra, saluda, s’asseu, engega l’ordinador i es posa a treballar. Una pausa. Torna, menja, acaba i marxa. Ja era hora per fi. Avui és el gran dia. Agafa el metro i arriba. La recepcionista li diu que passi a una sala. Espera cinc minuts. El pany es mou, pestanyeja, la porta s’obre, ja quasi està oberta. Algú fa un pas, el peu és massa gran, ell entra, un altre peu… La nena haitiana entra i s’abracen. Tres anys després del terratrèmol, l’han trobat i li han portat. Mare i filla ja estan un altre cop juntes.

Microrelat

per

Niccola Sendzul_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

El silenci: una paraula molt forta, però que és present en el nostre dia a dia. Sempre ens diuen que hem de lluitar pel que volem i mai quedar-nos en silenci, però cada cop que volem alçar la veu sempre hi ha algú que ens fa callar. Així que no hauríem d’esperar que ens facin callar. És per això que hem de lluitar per recuperar la nostra veu. Potser no tenim armes, ni milions de bombes, però tenim la música i estem preparats per alçar la veu. Així que preneu els vostres tocadiscos, poseu-los al màxim de volum i prepareu-vos per lluitar i vèncer l’enemic del silenci. Perquè nosaltres som soldats de la música i mai no ens venceran.

Cendrer

per

Ona Poy_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Fins ara jo feia vida als bars de Barcelona, sempre hi tenia feina, era feliç complint el meu deure. Fins que ho vaig sentir. Aquella tarda d’hivern mentre prestava servei a una parella de joves. No m’havia imaginat mai que pogués arribar el dia d’una desgràcia com aquesta. Una tarda qualsevol, quan menys m’ho esperava, me’n vaig assabentar. Una llei prohibiria fumar als espais públics, aquesta llei em canviaria la vida per complet, me la destrossaria per sempre. Aquí sóc ara, en una escola d’anglès on només m’utilitzen per llençar la punta dels llapis en comptes d’acollir les cendres dels cigarrets, un destí que mai havia desitjat.

El floc de neu

per

Oriol Martínez Sabio_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Tothom l’espera. T’agradi o no t’agradi l’hivern, encara que prefereixis l’estiu, sempre serà bonic veure’l caure. Amb la seva gràcia, la seva fluïdesa, la seva genialitat. I és que només succeeix un cop l’any, però quan arriba, marca un abans i un després. És aleshores quan la gent s’adona que ja toca treure l’anorac de l’armari, posar ben alta la calefacció i buscar el barret i la bufanda de l’any passat. Hi ha gent que l’espera tota la tardor, i que salta d’alegria en veure’l; d’altres a qui fins i tot se’ls escapa una llagrimeta, i fins i tot gent que plora de l’alegria. Sí, això és la caiguda del primer floquet de neu.

L’operació

per

Claudine Cantor_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
El llum incandescent brillava davant els meus ulls i l’ambient era eixordador. No sabia exactament com em sentia: ni tenia por ni estava còmode. Possiblement era l’última cosa que feia: pensar; perquè el que estaven a punt de fer-me podria costar-me la vida. La dona emmascarada em va subjectar el braç amb delicadesa, va cridar l’home de les ulleres i va agafar l’instrument punxegut. L’home va fer el compte enrere: deu, nou, vuit… La dona em va injectar l’agulla al braç i, a poc a poc, vaig notar com m’entrava el líquid i es dispersava pertot arreu. Quatre, tres, dos… La llum es va tornar completament negra i no vaig poder sentir res.

Una nit com una altra

per

Manel Pinó_2n B Científic EA BATXILLERAT

En Joan i l’Anna surten del bar. L’estona amb els amics ha estat agradable i s’ho han passat molt bé. El Joan, de sobte, treu el carnet nou i el mostra a l’Anna amb una rialla.
Foscor, mirades en silenci, complicitat, petons vergonyosos, carretera, velocitat… Hores després en Joan veu les llums de l’ambulància arribar a través d’un vidre trencat.

Un altre dia fred més

per

Albert Garcia_2n B Científic EA BATXILLERAT

Avui el cel està tenyit de color gris fosc, i el sol de la tarda li dóna una tonalitat sangonosa i esglaiant. La gent es refugia a casa observant el paisatge desolador amb una mirada compresa entre la sorpresa i l’horror. Els pocs valents que surten al carrer són joves; surten ràpid, agafen el que necessiten i se’n tornen corrent, amb la mirada al terra i les espatlles encongides. Passen pocs vehicles per la car­retera i, els que passen, també passen amb pressa. Ningú vol anar amb la cara al descobert perquè tenen por que ELLA els agafi i els toqui amb la seva fredor. És un altre dia estrany… Avui, simplement, plou.

Sensacions inexplicables

per

Joao Nuno Da Costa _3r E ESOINSTITUT ESPANYOL
Fa  dos anys vaig tenir la millor sensació de la meva vida. Tot començà quan el nostre entrenador ens va dir al vestidor que haver arribat a aquella etapa del torneig ja era un gran premi. Quan el meu equip va sortir al camp, els vaig animar des de la meva porteria. El partit va acabar empatat 4 a 4 i tot es va decidir a la tanda de penals. Els jugadors de l’altre equip m’havien marcat tots els gols fins al cinquè; llavors, vaig mirar els ulls del jugador contrari (no sé com ni per què), sabia que el pararia, i així va passar. Vaig veure els meus companys corrent cap a mi  per felicitar-me; va ser la millor sensació de la meva vida.

Decepció

per

Nerea Roncero_3r E ESO INSTITUT ESPANYOL

Vaig sentir la seva veu, la seva dolça veu. Em vaig girar i em va recórrer un calfred per tot el cos. Em vaig sorprendre, no l’esperava. Em va dir que necessitava parlar amb algú i li vaig dir que podia confiar en mi, que intentaria entendre’l. Em va contar que li agradava molt una noia des de feia un parell de setmanes, pensava que se n’havia enamorat. Jo volia desaparèixer perquè estava enamorada d’ell des que tinc memòria. Li vaig dir que m’estaven esperant i vaig marxar. Quan no podia veure’m, em vaig posar a plorar. El meu somni era impossible. Mai arribaria a ser millor que aquella noia, mai no s’enamoraria d’una noia com jo.