Dia: 5 d'abril de 2014

Laia Bautista_4rt E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Tenia por, molta por. Cada dia em despertava amb por per si l’endemà em despertaria o no. Era per la lluita que tenia cada dia per no veure’m al mirall i amb l’aigua que substituïa el lloc del menjar. El meu cos em feia fàstic, perquè estava obesa o això era el que jo veia… Fins que vaig tenir la força de voluntat per afrontar la veritat. Vaig veure qui era jo de debò i, per primer cop, vaig reconèixer que el que tenia era una malaltia. Aquell canvi va ser molt estrany, mai m’hauria imaginat que estava esquelètica i no obesa com em veia jo. No em reconeixia, no era jo. Llavors, vaig entendre que si no menjava RES no podia SER jo.

Renato Veloso_4rt E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Tot va començar un dia qualsevol, la mare plorava i el pare estava malalt, no sabíem quina malaltia era però era greu i molta gent ja la patia. Va passar el temps, i al final el meu pare va acabar ingressat a l’hospital. No entenia  per què no podia estar amb nosaltres. L’únic que veia jo és que la mare plorava, sempre plorava. Un dia de visita a l’hospital ens vàrem trobar que ell ja no era a l’habitació, el metge va voler parlar amb la meva mare, mentre jo em quedava sol. El pare havia mort i jo no ho entenia. Han passat 10 anys des d’aquell 19 d’agost i ara el trobo a faltar. T’estimo pare i espero tornar-te a veure algun dia.