Mes: maig de 2014

La fi del patiment

per

Catarina Rodrigues_3r B INSTITUT ESPANYOL

I una vegada més t’adones que tornes a plorar per aquell idiota que et va cridar grossa per fer la gracieta davant dels seus amics, que, gràcies a ells, et fas fàstic a tu mateixa fins al punt que et fa vergonya sortir de casa. I llavors, entens la realitat, que vius en una societat que solament et fa mal. Pel teu cap passen un munt de coses i aquesta veu torna una i altra vegada i et repeteix el mateix tots els dies. Tens por, però saps que així estaràs millor. Penses en la teva mare, malgrat tot estàs decidida. Amb les llàgrimes als ulls, comences a tallar-te les venes. Plores però alhora somrius, perquè saps que ja no patiràs.

Esport i felicitat

per

Dani Rueda_3r B INSTITUT ESPANYOL

La felicitat que em provoca l’esport és gran. Fer esport m’agrada. Són moments en els quals em distrec i m’esplaio; sento que puc amb tot. Quan, a vegades, no puc fer esport, sento un buit a l’estómac. Sempre que tinc l’oportunitat de practicar algun esport, m’esforço al màxim; per dins em sento molt bé, encara que després em trobo molt cansat, però m’agrada moltíssim. Sempre que entreno, hi vaig amb moltes ganes i amb molta il·lusió. És important quan es fa qualsevol esport tenir resistència i estar sa i fort. És el més pràctic que es pot fer ja que quan s’està esgotat i es fa esport, un es troba molt a gust.

Una nit de guerra

per

Adrià Pifarré_TES LYCÉ COMTE DE FOIX

Avui, 23 de desembre del 1914, fa fred, tremolo cada cop que sento el  sarramball de les bombes que impacten al terra i ho destrossen tot. Tinc por, aquí estirat sobre el fang i pensant en tu per poder aclucar els ulls almenys mentre pugui. Estic espantat, imaginant-me un demà en què puguem acabar separats… no sé si podré suportar més temps sense tornar a veure els teus ulls blaus i el teu somriure calorós, només recordant els meravellosos moments que hem passat junts. T’escric això perquè probablement no pugui tornar… et desitjo un bon Nadal i recorda que per molt lluny que estigui sempre et portaré dins del cor.

Mar i llibertat

per

Noel Alexa_TSA LYCÉE COMTE DE FOIX

Son. Molta son. Massa son. Ja fa uns dies que no puc dormir. Massa dies. No sé quants. Amb la mare i l’oncle, vam intentar creuar els pocs quilòmetres de mar que fan frontera entre Ceuta i Gibraltar. Massa quilòmetres. La mare va caure a l’aigua, el corrent se la va emportar lluny de nosaltres, lluny de mi. Massa aigua, massa corrent. Vaig pensar en el meu pare, que també havia intentat anar fins a Espanya. Ell tampoc va poder creuar aquesta frontera. “Nosaltres sí que la creuarem, hi arribarem”, va dir el meu oncle. Massa por. I jo, somiant en una vida tan diferent, m’ho vaig creure. Massa confiança.

La mare

per

Natàlia López_3r C  EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

La mare és la persona que des del primer moment que va saber que estaves en la seva vida et va estimar quan encara molta gent no sabia que existies. És la que et va donar la vida encara que va sofrir bastant. És la que ha tret el millor d’ella perquè així tinguessis una bona infantesa. És la que en els moments més durs, problemes, il·lusions, tristeses, agonies… És i serà la primera que sempre estarà quan tinguis complicacions en la vida, siguin molt grans o petites. No importa la mida del problema, no importen les conseqüències, és la persona en qui sempre podràs confiar, és la teva fidel amiga. És qui et va donar la vida.

Espero que milloris, ‘carinyo’

per

Marina Gaeta_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Un dia t’aixeques i tens aquell pressentiment que avui serà un mal dia. I així va ser quan em van dir que estava a l’UCI. La trobo a faltar. És molt estrany ja que és difícil haver de substituir moltes estones amb ella, petons i dolces abraçades en estones fredes de trenta minuts. És molt difícil veure-la així; posar-te la bata, obrir la porta, quedar-te al seu costat callada, agafant-li la mà i dir-li a cau d’orella: “Hola preciosa, estic amb tu i sé que ets forta i que podràs amb tot això.” S’està convertint en la meva rutina. I he de viure amb la por que ella no pugui contestar-me: “Jo també t’estimo.”

Els nostres moments

per

Magali Salomon _3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX
El fred a fora. La calor a dins. Igual per a ell segurament. L’alè hivernal i la por. L’ansietat i la vergonya alhora. Per què estem així? Els nostres sentiments són iguals. Sento el seu cor, ràpid i ple d’esperança. Si no en tinc, me’n donarà. Si tinc por, ell en tindrà. Estem lligats. Quan ens mirem, ens entenem. No ens parlem, no fa falta. Ens preparem per a un moment important. Sap el que penso i com em sento. Jo no puc. Quan estic trista, ell està desesperat. El destí ens ha reunit. Ens serveix en aquests moments estressants. Es prepara, em mira, tot anirà bé. Comença a córrer, salta. Guanyem la competició d’equitació.

Què és un relat?

per

Soraya Donsion_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX
Relats, relats i més relats. Què és un relat? Fa uns anys, un nen va dir que per a ell un relat és un conjunt de paraules ben triades que, separades, no tenen cap sentit però juntes formen una història màgica. Avui en dia aquest nen és un escriptor d’èxit. Un altre va dir que per a ell un relat és com una equació. Una suma de paraules que donen com a resultat un text. Avui en dia aquest nen és un gran matemàtic. Per a mi, un relat és una part de la meva imaginació que, transcrita sobre un full de paper, expressa un estat d’ànim, una emoció, un sentiment. Dit això, qui sap què em prepara el destí? I, qui sap què seré de gran?

La maledicció del llibre

per

Claudia Pereira _Tle PRO C LYCÉE COMTE DE FOIX

Després d’acabar les classes, vaig anar a la biblioteca per fer treballs del col·legi i vaig començar a buscar llibres. Quan vaig obrir-ne un, a dins hi havia un sobre. El vaig obrir i vaig llegir: “Felicitacions, t’ha tocat, segueix les instruccions o estaràs posseïda.” Espantada, vaig estripar el sobre i vaig marxar de la biblioteca. De camí cap a casa meva no vaig veure ningú. Estava sola, que estrany… Em vaig adonar que m’havia quedat dins el llibre. Em vaig convertir en un personatge de la història. Però ara no estava sola, no… Cada vegada que un lector agafava el llibre esdevenia un nou personatge, presoner del conte.

Quines ximpleries les d’avui

per

Sofia Oliveira _Tle PRO C LYCÉE COMTE DE FOIX

Anava caminant per l’andana del tren i vaig trobar al terra un missatge rebregat: “Pere, avui et toca a tu donar-los el menjar. És la porta número 37, i el codi per poder entrar és el 356325.” Em vaig quedar el paper. Vaig baixar del tren i vaig marxar cap a casa agafant un carreró fosc per arribar més ràpid. Quina casualitat, vaig veure una porta amb el número 37. No vaig poder resistir, vaig marcar el codi i la porta es va obrir. Vaig entrar a poc a poc i em vaig trobar amb deu nens petits lligats amb una corda. L’endemà va sortir la notícia al diari: “S’acaba el tràfic de nens a Corona.”

Connexió

per

Liliana Oliveira_1ere SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Eren les sis del matí, feia calor, i jo estava allà, en aquell terrat desolat. No estava envoltada ni d’or ni de plata, sinó que em trobava al lloc més humil del món. Des d’aquell terrat podia veure tota la ciutat davant meu: cases i gratacels, i al final d’aquella línia d’edificacions hi havia el mar. El sol estava sortint i el cel agafava aquell peculiar color que ens deixa a tots bocabadats. Les llums, el color taronja del mar, tot allò em va fer plorar. Per què plorava? No n’estic gaire segura… Potser perquè fins a aquell moment no m’havia sentit en harmonia amb el món on vivim. Potser perquè la felicitat està en la simplicitat.

L’esportista

per

Èric Martí_1ere SA LYCEE COMTE DE FOIX

Sempre la mateixa rutina, ha arribat el cotxe que em portarà al poliesportiu. Sempre el mateix camí. Córrer, parar, tornar a córrer. Treball : aquesta és la paraula que sempre repeteix l’entrenador. De sol a sol, sense aturar-se a pensar si això porta a algun lloc. Lesions, metges, fisioterapeuta, preparador físic. Sempre la mateixa història, “te l’estàs jugant, estàs jugant amb la teva carrera”, em diuen tots. Em concentro, ja és la recta final, un últim esforç, només falten uns quants dies, no puc dormir. No puc pensar en una altra cosa. El moment de la veritat arriba, sembla que la vida recobra el seu sentit. Surto al poliesportiu…

Per sempre

per

Nerea Larregola_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Entro al metro per anar a treballar, la rutina de sempre, m’assec a esperar el metro. Començo a recordar la meva història amb aquella persona especial, el primer cop que ens vàrem trobar, els primers sentiments que comencen a brotar, el primer somriure i el primer petó. Pensar que tot allò era real, que havia trobat una persona amb qui estar. Però van iniciar-se les complicacions, va començar a marxar sense cap explicació, al principi pensava que m’evitava fins que va desaparèixer davant meu. Era estrany, una mena de viatjant del temps, però se’n va anar… Fa més d’un any que no el veig, continuo esperant. T’esperaré sempre.

Un adéu accelerat

per

Júlia Lacombe_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Asseguda, miro les meves mans tremolant, encara hi tinc tacada la teva sang i veig… milers de records que em tornen al teu costat, en aquell moment on ens vam conèixer, on em vas besar. No puc tancar els ulls, perquè si no ho torno a viure tot. Aquella bala perduda, el teu cos als meus peus i sento: “I en aquest moment et prometo que som infinits”, una promesa que per sempre quedarà. Aquestes últimes paraules justament no havien de ser les últimes. Per què t’has hagut de posar al mig? Un dia ens trobarem… ara deixo caure les llàgrimes que em maten a poc a poc, com si sentís el teu fantasma tan a prop. De terra cap al cel: adéu. T’estimo.

YouTube

per

Juary Moura_1ère STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Sóc amant dels vídeos de YouTube i amant dels esports. L’octubre del 2013 estava mirant un vídeo d’un conegut diari esportiu que proposava un concurs on havies de posar al vídeo un comentari que parlés d’un jugador de futbol que tingués sobrenom d’animal. El premi eren dues entrades al zoo de Barcelona. Vaig escriure el meu comentari: –Sergio Busquets, el pulpo de Badia–. Encara faltava una setmana per saber el guanyador. Un mes després, cap missatge. Siguem realistes, com podria guanyar jo un concurs? Però el desembre del 2013 vaig rebre un nou missatge. Havia guanyat el concurs. Moralitat: si no participes, no guanyes.

Adolescència

per

Encarna Toro_1ére STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

A molts adolescents no els agrada estudiar i esperen tenir setze anys per deixar l’escola. Molts d’aquests joves no en són conscients i creuen que amb aquesta crisi i sense estudis trobaran un bon treball. Sí, reconec que és millor quedar-se a casa dormint i no fer res però no fa tanta gràcia quan has de marxar de casa i guanyar els teus propis diners. A més, en un futur, pots trobar-te aquells companys de classe que van decidir continuar estudiant i ara tenen un bon treball i ells sí que poden quedar-se tranquils a casa mentre potser tu treballes per a ells. Ara te n’adones que hauries d’haver estudiat i te’n penedeixes.

L’oblit present

per

Lorena Jiménez_1r Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Fa dos anys que no hi ets. Fa dos anys que sento l’oblit del teu amor, del teu somriure, de la teva calor… Fa temps que ningú em diu com de bonica estic despentinada i amb pijama. Quan els néts vénen i m’expliquen les seves trapelleries, ric. I penso en tu, de jove, eres igual. Tenies ganes de menjar-te el món, però el món, fa temps, se’t va menjar a tu… Aquest dia, el dia del nostre aniversari de boda, em semblava una oportunitat per recordar-te, per explicar-te les novetats i sobretot per sentir-te més a prop meu. Fa dos anys que em faltes, fa dos anys que el meu món és com un vaixell, sense rumb, tombant d’un costat a l’altre.

Digues perquè

per

Patricia Rodrigues_1r Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

No entenc res; què fa tanta gent aquí, mirant-te, mirant-me, abraçant la mama, plorant, cridant. Què fa tanta gent, què fan? Jo no ploro, no em surten les llàgrimes, em fa gràcia veure’t així vestit, sembles un cambrer; només et falta l’ampolla de vi a la mà. Te’n recordes de la nina que em vas regalar? Aquella nina que deies que s’assemblava molt a mi, amb els cabells rossos, els ulls marrons, i amb aquell vestidet tan maco? Avui, l’he trobada sobre el meu llit, amb una carta, però la mare m’ha dit que després la llegiríem juntes. Apa, papa, obre els ulls! T’estic parlant… Mira’m quan et parlo… Mira’m com sempre has fet!

L’amistat

per

Carolina Gonçalves_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquelles persones que es creuen el melic del món són les persones més buides. Són aquelles que per sentir-se bé han de criticar i s’han de ficar amb els altres per sentir-se importants. És molt trist que hagin de trepitjar-ne d’altres per sentir-se superiors. Som joves, i en l’únic que hem de pensar és a ser feliços rodejats de persones que ens estimen. Estimar per ser estimats. Compartir bons moments amb els amics. Gaudir de la vida sense haver de trepitjar ningú. Riure amb ells i estar per ells en els bons moments, però si en algun moment n’arriben de dolents hem d’estar-hi per ajudar-los a aixecar-se i que no tornin a caure.

Quan era petita

per

Jessica Martins _3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Us contaré una història de quan era petita. Quan vaig néixer vaig tenir un problema de pulmó, la meva mare va patir molt, perquè ella creia que no duraria gaire i vaig haver de quedar-me força temps a l’hospital, perquè no trobaven un medicament per combatre la malaltia. Després de tot aquest temps en un hospital no podia anar a cap escola bressol perquè podia contagiar els altres i jo podia agafar microbis molt fàcilment. Com que els meus avis vivien a prop em cuidaven, perquè els meus pares havien de treballar per pagar els medicaments, i vaig haver de quedar-me molt temps amb ells, tot i així la mare venia cada dia.