Mes: maig de 2014

Jordi Rueda_2A Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
Estàs tancat i no pots sortir, el teu límit són les quatre parets que t’envolten i una petita finestra amb reixes, però dins d’aquell cub quadrat tens un enemic omnipresent, està a tot arreu i sempre hi ha estat, són passes inexorables cap al teu destí: el temps. Comptes: segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys i mai no s’acaba. T’acabes penedint del que has fet i vols escapar, vols escapar dels límits de la teva realitat i ho pots fer, però no saps que el preu a pagar és molt alt i que per canviar el destí només tens una sortida, pagues el preu i escapes del cub quadrat i el temps. Ho pagues amb la vida.

Ferran Guillot_2A Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
La sang de les venes escapçades s’escolava per l’aigüera, semblava un riu de foc que fluïa per una vall hivernal interrompuda pel forat del no-res, on el foc es perdia per sempre. La llum em segava, començava a adonar-me’n que el meu cos començava a defallir, no podia fer-hi res. Era molt fàcil deixar caure l’atenció cap a l’adormiment. La sensació era plaent, ja començava a oblidar el mal que em maltractava, era jo sol contemplant aquell paisatge hivernal fantàstic. Vaig deixar enrere aquella sensació agradable pel no sentir res, res de res, ni fred ni calor, ni mal ni plaer, perdut en aquella vall…

Marina Val Pineño. EDUCACIÓ BÀCISA D’ADULTS
Tot va començar un dimarts de febrer.
Un cop vaig arribar a la feina, vaig assabentar-me del comiat de 15 dels meus companys, tots el mateix dia. Allò, però, no havia acabat. Aleshores va venir la meva millor amiga a explicar-me que ella era entre els 15 companys i que la següent a passar pel despatx del director, era jo. Finalment, en el meu cas, es tractava d’un canvi de departament. He de dir que em trobo molt a gust al meu lloc de treball, però tot i així no em relaxo massa, perquè amb els temps que cor­ren, res no es pot donar per segur.

Jaume García. EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS
Vaig anar a Portugal amb dos companys. El viatge va començar a les 3 am, sense haver dormit pels nervis. A la meitat del viatge vam anar a Astúries, on vam fer nit en un càmping.
L’endemà, vam passar per Galícia, perquè feien un macrofestival. Vam dormir al cotxe. Al matí següent, cap a Viana do Castelo. Ens hi vam estar una setmana, fent de tot: canoa, bicicleta…
Els últims tres dies, sense cotxe i un company menys, vam anar a Oporto. Ens vam quedar a dormir en un càmping als afores de la ciutat. Teníem trenta minuts per anar i tornar del càmping. De tornada cap a Andorra vam trigar 24 hores.

Alba Riera_1r BPR Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX
Per a mi era un noi especial, em feia riure. Desitjava que passessin les hores per tornar-lo a veure. Fins que un dia vaig notar que em va començar a agradar més del normal. Però jo pensava: ell no m’estima, em mima perquè em veu com a una amiga, o una germana petita. A poc a poc les coses van anar canviant, el veia cada cop més maco, cada cop més afectuós, però, com era que un noi tan perfecte m’estimés a mi? Tornant de vacances tot va canviar, per fi anàvem agafats de la mà, per fi podia dir que estàvem junts. Tot havia canviat durant les vacances, els sentiments, les emocions. A partir d’ara, penso lluitar per ell dia a dia.

Cindy Lebranchu_1r BPR Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX
No vull altres petons, ni altres abraçades, ni un altre número de telèfon que em truqui durant les nits. M’encanta el teu somriure, l’adoro. Adoro les teves abraçades i les teves bogeries. M’encanta que em facis riure. M’agrada la teva manera de mirar-me i que em somriguis sense cap raó. Adoro que em facis bromes, tot i que m’enfadi i sembli que les detesti. Adoro la teva forma de parlar, els teus gestos i la teva olor. Parlant amb tu m’oblido de tot i sé que amb tu puc parlar de tot. Suposo que en realitat, no adoro totes aquestes coses. M’agraden solament perquè ho fas tu. No sé viure sense tu.

Tania Moutinho_Terminale L LYCÉ COMTE DE FOIX

Va ser un dia molt dur i llarg. Em vaig llevar aviat però fins a les vuit no tenia previst arribar. Al migdia, la mama em va trucar. Em va dir que havia d’anar corrent cap a casa. Jo sabia que eren els resultats de les proves, que m’havia fet uns dies abans a l’hospital, que ja havien arribat. Estava segura que la mama volia que marxés per aquest motiu, el que em feia deduir que els resultats no eren gaire bons. I, efectivament, quan vaig arribar va passar el que em temia. Jo em vaig fondre en llàgrimes perquè n’estava farta, però la mama va parlar-me des de la serenitat, i em va dir que havia de ser forta com sempre havia estat.

Tatiana Ambrosio_Terminale L LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo que no hi havia gaire temps. L’acomiadament seria breu. El “fins aviat” s’havia, definitivament, convertit en un “adéu”. Res no tenia cap mena de lògica en aquella situació. Feia fred i la meva mirada es creuava tímidament amb la seva. No sortien les paraules. Els meus braços estaven immòbils. Els meus cabells es deixaven manejar pel vent. Vaig decidir apropar-me tot i saber que no ho havia de fer. Tots dos callats ens vam acostar fins que el meu cap va lliscar pel seu pit. I escoltant el seu cor, per primer cop, vaig sentir la por que tenia de perdre’m. Llavors vaig taral·lejar la nostra cançó. “T’estimo”, se’m va escapar.

Víctor Junior_1 Pro R LYCÉE COMTE DE FOIX

I tot això comença amb un no, que et pot portar a pensar sobre el passat, aquest passat que et pot portar a una paranoia com la de “ho he fet bé o he de millorar-lo però si el milloro potser em faig mal, potser aquest millorament em porta a la perfecció, crec que aquesta perfecció no sigui tan bona com l’imperi romà, que se suposava que la seva formació era perfecta però no, perquè existia l’enveja. Tota la gent volia poder, així que al final es traeixen entre ells”. I així és la vida: és una competició com aquest microrelat amb el qual estic fent una competició entre els meus amics per veure qui sortirà al Diari d’Andorra.

Joan Cadena_1Bac Pro Cuisine LYCÉE COMTE DE FOIX

William, un nouvingut d’Escòcia, va entrar a l’aula on estava la seva nova classe, els Víkings. Acabava d’arribar al 1r trimestre de l’últim any de primària. Aquell dia, els seus nous companys tenien examen de matemàtiques, sobre les taules de multiplicar de l’u al deu amb uns quants problemes i com a pregunta suplementària fer una equació de segon grau, el qual va demanar de fer. Al cap d’un quart d’hora, el William va finalitzar l’examen, el professor sorprès va corregir l’examen, al pas de cada exercici veia passos matemàtics més raonats, estrany per a un nen de la seva edat, al final el William va aprovar amb un excel·lent.

Laura Arajol_1ère ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Era de dia, feia molta calor. Caminava, pensant en tot i en res alhora. Les flors d’aquell parc on estava feien una olor especial, una olor que em feia sentir lliure. De sobte, va sorgir un noi. No era un noi qualsevol, el coneixia però no sabia de què. Jo el mirava, ell em mirava. Els seus ulls blaus, d’un blau intens, em feien pensar en el mar. Els seus cabells foscos, despentinats, li donaven aquest aire salvatge. Ens vam aturar a l’hora. No dèiem res, només ens miràvem, fixament. Era com si sabés tot el que havia de saber sobre ell. Vam decidir seguir el nostre camí junts i, des d’aquell moment, ens vam tornar inseparables.

Zouhair El Badaoui _1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic aquí, encongit, com una pilota. Tot és fosc. No hi veig res. No sento res. Només estic jo i la meva ment. El lloc sembla buit i espaiós. Sento fred, però és suportable. No puc fer res, de totes maneres em sento en calma. Sento alguna cosa. No sé ben bé què pot ser. A poc a poc ho sento millor, el so s’aclareix. Són veus, més aviat són crits, injúries, mentides, maldat. El soroll se sent cada cop més fort. És insuportable la quantitat de maldat que estic presenciant, no té límits. Aguanto, però no estic segur de poder aguantar tota aquesta pressió. Tot s’agita al meu voltant i aquella calma que regnava s’ha trencat. Ja és l’hora.