Dia: 19 de desembre de 2015

Laia López_3r C INSTITUT ESPANYOL

Em vénen al cap mil maneres de morir però mai se m’hauria ocorregut baixar al soterrani del col·legi. Això és per als valents; de fet, no hi baixo per l’escàndol que s’hi sent. Rialles malèvoles i picar de mans acompassadament. De tot això, el meu company no en feia cap cas i es va entossudir que havia de baixar-hi tant sí com no. Així que hi va baixar i, efectivament, va morir. D’un infernal atac de riure. Els pallassos del soterrani són molt graciosos, amb el nas vermell, els ulls grans, alegres… Quan m’ho va explicar, me’n vaig fer un tip de riure. M’ho he repensat i vull baixar-hi, tinc la sensació que m’ho passaré molt bé.

Esteban Miño_3r C INSTITUT ESPANYOL

Des d’aquí tot es veu petit, els arbres, un riu que passa… La meva mare em diu que algun dia podré volar, sempre que em surtin les plomes a les ales, però jo crec que d’aquí a poc les meves ales m’aixecaran al cel. Tot i així ella em diu que si no em menjo tots els cucs, no creixeré mai. Els cucs…, què sabrà ella! El que faig és solament dormir. Avui, després de quatre mesos tinc les meves ales. Ara solament em queda saber volar. Com es fa això? Puc fer-ho? A poc a poc m’atanso a la vora del niu i, sense pensar-m’ho, em deixo caure. Noto un vent molt suau, les meves ales no m’han fallat i ara podré fer una vida nova.