Dia: 8 de febrer de 2016

Carla Guillot_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Se sent un soroll molt fort, estrident. La meva mare em desperta, a les fosques sortim de casa, juntament amb el meu gos. Els avions sobrevolen la ciutat cremada. A la llunyania, explosions i crits desolats.
Correm al refugi que les grans cases adinerades tenen sota terra.
Els avions s’acosten, jo m’hi amago ràpid, mort de por. La meva mare també, però el gos sembla que no hi vol entrar, la foscor li fa por. La mare surt a buscar-lo. Finalment, l’animal entra espantat pels sorolls de la guerra. Sento un crit que des de la foscor, diu: “Tanca la porta!”
Amb gran dolor obeeixo, tot i que sé que la mare és fora… i l’inevitable ha passat.

Cristina Marín_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Em crida l’atenció com un sol símbol pot canviar el sentit d’un missatge o la manera d’interpretar-lo. Actualment, per escriure un missatge fem servir unes caretes, normalment rodones i grogues, que poden expressar més ràpidament el nostre estat d’ànim (content, trist, sorprès, enamorat, enfadat…). Amb aquests símbols, anomenats emoticones, som capaços d’interpretar i canviar-li tot el sentit a un text o a un missatge. Tot això està molt bé, però, com tots els avenços, té els seus límits, els seus pros i els seus contres. Arribarem mai a perdre el do de paraula? Oblidarem les paraules per a expressar els nostres sentiments?