Mes: març de 2016

Mònica Airosa _3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

14 de maig, el meu aniversari. Demà tinc un control i no he estudiat gens! Són les tres de la matinada. Estic nerviosa intentant estudiar, però els nervis em superen. Prenc cafè i de tot per no adormir-me mentre estudio. Són dos quarts de vuit, no he dormit gens. Arriba el moment. Em donen el full i començo a redactar. Al final, no era tan difícil com me l’esperava. Espero que la setmana passi ràpid, estic molt nerviosa perquè tinc por de suspendre. Arriba el dia de l’entrega de controls. Sóc l’última a rebre’l. Agafo el control amb la mà tremolant pels nervis que tenia, vaig mirar i… vaig aprovar!

Jessica Da Silva_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

El mar estava tranquil. Em vaig asseure a la vora. Vaig mirar a l’horitzó per començar a mirar la posta de sol. Era molt bonic. Vaig començar a recordar. Quan era petita com m’agradava que em mimessin i em vestissin. Aquell, el dia que vaig entrar a secundària, va ser una nova etapa de la meva vida on vaig conèixer persones molt importants. Potser les més importants per a mi. També recordo totes les aventures d’amor, les amigues boges… Quins temps! Com m’agradaria tornar enrere i tornar a ser el que era. On tothom em deia quina nena més maca. Quines cuetes més boniques… que dolça que era! Vull tornar a ser petita on el dolent no existia.

Lara Lozano_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Recordo que em portaven en una llitera a punt d’operar-me del cor amb 6 anys. Els meus pares es van quedar darrere la porta del quiròfan, però els podia veure per un vidre que hi havia. De cop i volta, una llum potent directa a la cara em va fer tancar els ulls i quedar-me adormida. No me’n recordo quan em vaig despertar, però la meva mare m’ha dit que en sortir d’allà vaig dir que no m’havia agradat gens l’operació. A l’UCI tenia un tub que m’anava de l’estómac a un cub o una bossa, però no me’n recordo bé, i una mena de cables al final de la cicatriu de 20 centímetres que sempre tindré. El que tenia clar era que tot allò no ho podia tocar.

Hugo Fernandes_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Són 80 minuts en què ho dono tot. Quan entro al camp i toco la gespa artificial és com si algú em fes carícies per tot el cos. A l’escalfament ric i estem de conya, però quan entrem al vestidor el nostre entrenador ens intenta motivar, tot i que tinguem moltes preocupacions al cap. En aquell moment penso que aquest partit serà un més de la meva vida o el millor. Ens posem tots a la nostra posició i els capitans elegeixen cara o creu per veure qui treu primer. Toca cara, traiem nosaltres. Em passen la pilota cap a dalt però no sé si el microrelat em deixarà dir-vos si he guanyat o si he perdut, però sí que sé que l’he fet amb el cor.

Jennifer Coelho_3r B INSTITUT ESPANYOL

No sabia per què, però sempre em passava el mateix cada cop que m’acostava a ell. Era una sensació que mai havia sentit, com si tingués papallones a l’estómac i una d’elles es rebel·lés i volgués sortir volant. Quan venia i m’abraçava era com si estigués al cel i, si us dic la veritat, quan el veia abraçat a una altra noia… ni us ho imagineu! Però a partir d’avui, mai abraçarà cap noia que no sigui jo, perquè ens va passar una cosa molt, però molt maca o almenys ho era per a mi. Estàvem baixant de l’autocar, em va fer un petó i ara sé que, sense dir-nos res, mentre s’enllacen els nostres llavis revelen els nostres sentiments.

Ana Cardoso_3r B INSTITUT ESPANYOL

No sabia què fer, l’estimava però estava farta d’arrossegar-me per ell. Últimament se n’anava i em deixava un buit interior impressionant. I el deixava tornar com si no hagués passat res. Tenia moltíssimes ganes que deixés el seu orgull de costat i em digués que no em volia perdre, que em demostrés totes aquelles coses que jo sabia que pensava, però que mai no em deia… Odiava que les persones amaguessin els seus sentiments, però també sabia que d’ell estimava tot el que odiava en els altres.
Unes hores més tard, després que ja hagués perdut l’esperança, em va trucar. Vaig haver de penjar, les llàgrimes no em deixaven parlar…

Cristina Baena_3r C EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

Sempre has de dir què penses sense tenir pèls a la llengua, ni temor a equivocar-te. La perfecció no existeix, només és fruit de la nostra imaginació. Se sol dir que els anys et fan més savi, però són els mals els que fan que vegis millor la realitat. Mai vulguis canviar una persona perquè no és com vols. Cada persona es defineix pel seu passat. No sempre t’ho explicarà tot però, tot i així, si aquesta persona t’importa, has de donar-li suport. A cada caiguda ajudar-la i a cada victòria, felicitar-la. A la vida no hi ha perdedors. Sempre guanyem alguna cosa: més força de voluntat per superar els pròxims reptes que el destí prepara.

Celine Figueiredo_3r A EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

Des de petita, a la Maria li feia por dir adéu però mai ho havia viscut tant de prop com aquell dia.
Quan era petita, jugava molt amb el seu avi però clar, ella no jugava tant bé amb ell com amb les seves amigues. A mesura que passava el temps, la Maria es tornava repel·lent i maniàtica i sempre que el seu avi feia alguna cosa ella es queixava. Passat el temps, el seu avi es trobava cada vegada pitjor. Un dia, es va morir. Aleshores la Maria es va adonar que realment no tornaria més, es va sentir culpable i no sabia què fer. Ella va explicar als seus pares com se sentia. Els seus pares li van respondre: mai tractis malament ningú.

Adrián Barreira_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

M’agradaria ser professor d’esport en una escola, m’encanta l’esport, el futbol i també els nens. No m’importaria estar en una escola fent classes d’esport. També m’agradaria tenir un equip de futbol, ser entrenador, sempre m’ha apassionat. Una altra cosa que m’encantaria tenir de més seria una moto, la moto dels meus somnis. M’encantaria poder anar a treballar amb la meva moto, anar a l’escola amb la meva moto. Crec que sóc una persona que té les coses molt clares. Em veig amb moltes ganes de poder treure’m la car­rera i poder tenir un bon treball amb una casa pròpia. Si aconseguís tot això, crec que no necessitaria res més.

Adrià Oliveros_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

M’estimo el meu país, que és absolutament impressionant i on els boscos, les muntanyes, els prats, els pics, els animals són excepcionals. Els boscos que hi ha són grans, poblats, amb una vegetació, densa verda, humida i perduda en les grans muntanyes del meu petit país. Quan m’allunyo de la ciutat tinc una sensació de plaer inigualable que no canviaria per res. Les muntanyes són abundants, tan abundants que quan les mires des de sota semblen les sabates d’alguns éssers gegants. El meu paradís es diu Andorra. Jo estic molt orgullós d’haver nascut en aquestes terres tan boniques sense les quals no podria viure.
Andorra, t’estimo!

Tomàs Lomero_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era l’hora, en Severus va tenir la temptació d’agafar tot el que tenia, que era molt poca cosa i marxar, però abans havia de fer quelcom per poder començar una nova vida amb el seu fill. La seva millor opció fou atracar un banc. Va entrar-hi i amb un parell de mentides va poder agafar tots els diners necessaris per viure bé. No va pensar d’on provenien aquells diners i, tot i això, estava segur que no podien ser joc net. Amb el que va robar sabia que podia donar una educació prou vàlida al seu fill, això el va fer pensar que havia obrat d’una forma correcta.

Ismael Molinos_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em vaig despertar i el primer que vaig veure va ser el cos inconscient d’en Pere. Després una veu robòtica em va anunciar que alguna cosa no anava bé. Es tractava d’un error a la nau i em deia que havia d’anar a reparar-la immediatament. Em vaig apressar per arribar-hi. Al final vaig reparar la fuita, però de sobte vaig sentir un tret i vaig notar com se m’escapava la vida. La darrera imatge que recordo fou la cara de satisfacció d’en Pere. Llavors ho vaig entendre tot, des del principi ell no volia que aquesta missió es portés a terme i, al final, va aconseguir que la terra seguís sense conèixer la realitat que l’envoltava.

Lisandra Juhe_3r A EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Hi havia una vegada dues millors amigues. S’estimaven molt, tenien molta confiança, s’ho passaven molt bé i sempre juntes. Bé, resumint, millors amigues. Però, a part d’elles dues, també hi havia més amigues i a una de les millors amigues no li queia bé una altra nena de la colla i a l’altra millor amiga sí. Aquella nena sempre volia ser la millor i volia ser el centre d’atenció. L’amiga a qui no li queia bé aquella noia estava molt trista perquè l’altra millor amiga sempre li anava al darrere i la deixava de banda. La millor amiga que la deixava de banda va marxar amb la que no queia bé i, finalment, es van separar totes.

Adrià Pajares_3r A EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA
L’equip estava preparat, el gran dia ja havia arribat. Nerviosos vam anar entrant al camp. L’entrenador eufòric anava dirigint l’escalfament. Va arribar l’hora. L’àrbitre va xiular. El camp estava ple, la gent cridava. L’equip va començar bastant malament ja que als deu minuts vam encaixar el primer gol. L’equip, molt desanimat, va treure la pilota. L’entrenador va cridar: “som-hi nois!” Abans d’acabar la primera part vam marcar el primer, tots contents vam anar al vestuari. Faltaven dos minuts pel final. Cansats vam fer l’últim esforç. Vaig xutar fort la pilota i allà vaig veure que passés el que passés sempre seríem un gran equip!

Laia Muñoz_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa uns quants anys em va passar una cosa que mai oblidaré, que em va deixar intrigada, trista. Un company sempre volia parlar amb mi, per dir-me una cosa, però jo mai l’escoltava, perquè tenia feina o bé perquè havia de fer altres coses més importants. Un dia, al sortir de la feina em va començar a insistir per tal que l’escoltés, però com que no podia, jo li vaig dir que parlaríem l’endemà i l’escoltaria. Aquell mateix dia, em va despertar una alarma, em va trucar un número desconegut, donant-me una notícia que no m’esperava; el meu amic havia mort, no m’ho podia creure. Des d’aquell dia no vaig poder saber mai més què em volia dir.

Ruben Barreira_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Sensacions agradables que et produeix el futbol: la sensació de xutar a  porteria, aguantar la respiració i mirar la pilota en càmera lenta i veure com entra, escoltar la grada cridar i anar  corrent a celebrar-ho amb l’equip… La sensació d’estar a l’estiu sense cap obligació i despertar-te a les dotze del migdia amb els rajos de sol entrant per la finestra. Estar amb les persones que t’agraden, amb els teus amics i no tan amics… Però per desgràcia, tot això sempre s’acaba i per això mateix sempre has de gaudir, al màxim, d’aquests instants que la vida t’ofereix perquè… les coses bones s’acaben. Facis el que facis, aprofita-ho.

Laia Moliné_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Sabeu aquella sensació quan la mare us renya per culpa de la vostra germana? Aquella sensació d’impotència? Per què no pots fer res al respecte? Doncs aquella sensació va ser la que vaig sentir quan vaig trepitjar per primer cop la meva nova escola, quan tots els nens que no coneixes, se’n riuen de tu i et fan coses cruels. I tu penses: és culpa meva que no sigui normal? Realment si em coneguessin sabrien que sóc un bon nen i que quan em diuen aquelles coses cruels em venen ganes de cridar i de contestar-los. Però m’aguanto perquè sé que si dic res encara riuran més de mi i serà pitjor. Crec que no és culpa meva; això és cosa del destí.

Francesc Martí_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

I de cop i volta ja estava al terra i sense poder-me moure. Els nens m’estaven immobilitzant perquè no em pogués moure i que em poguessin pegar els dos que quedaven sense poder-me defensar. El més gran em va començar a pegar cops de puny a la cara i l’altre puntades de peu a l’estómac. Va ser llavors quan, d’entre els matolls, van sortir el Joan, l’Albert i el Marc. Eren amb els que estava enfadat perquè el dia anterior els havia xutat la pilota de bàsquet fora dels límits de l’escola i vam haver d’anar a direcció. Entre els tres els van apartar i vam poder marxar corrents. Vam anar directes a queixar-nos a la mestra.

Joaquim Galí_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Recorro els últims metres de la pista humida, veig cada gota d’aigua picant contra el plàstic temperat per cada revolt i per cada volta que he superat. Sento cada petit impuls dels milers que fa el pistó impulsant-me vers la victòria incerta. Percebo cada tremolor del patiment dels pneumàtics, destruïts en una duríssima batalla. El combat és arriscat i el detall compta a cada instant. Enfilo el darrer revolt en la pell d’un genet solitari en la vastitud del desert d’asfalt. Cada segon és etern en el dubte i breu en els reflexos. Ara sí, passo la meta, incrèdul i conscient de ser un sol cos, harmoniós, amb la màquina.

Marta Besolí _3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Nostàlgia se sent quan enyores algú, sigui la mare, sigui l’amic. Nostàlgia se sent quan la pluja i el vent t’acaronen suaument i et porten records d’instants de felicitat inexplicable que no tornaran mai. Una veu melancòlica i trista diu: què hi faig aquí? Qui sap si és cosa del destí, que, sense adonar-te’n, acabes de nou aquí, amb la nostàlgia a dins. Què vull? Viure una vida de nostàlgia, de record i d’oblit? Hi haurà un buit que mai no es podrà tornar a omplir? Oh, capritxosa i maleïda nostàlgia! Forma part de la vida, o és que amb els anys agafa rellevància i importància? Per ventura en la vellesa s’allunya i ens deixa?