Mes: abril de 2016

Maria Socias_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

La Judith i l’Andrea eren dues germanes d’11 i 14 anys, que vivien únicament amb la mare i el seu gos, en Jerry. Un dia, a l’albada, la Judith es va llevar per veure el seu programa preferit, va anar fins al sofà i va veure que el Jerry no era al seu jaç, va buscar per tota la casa i no el va trobar enlloc. Quan la mare es va despertar, la Judith li va explicar el que havia passat, i totes dues van sortir de casa a trobar el Jerry. La recerca no va donar els resultats esperats, el gos no apareixia, alhora que un dolor anava guanyant ter­reny en l’esperit de les dues germanetes. L’enyor i la tristesa es van convertir en amigues inseparables de totes dues, fins que un dia, com sempre, pels volts de les vuit, va aparèixer en Jerry amb un nou amic.

Laura Cunill_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era tard ja, i una nena d’uns deu anys rumiava tot capficada en la idea d’anar-se’n d’aquest món ple d’incrèduls i de persones que temen la mort sense motiu. Va passar de sobte, molt ràpid, intens, indescriptible; estava morta. La nena no sabia com ni quan havia passat, es trobava en una espècie de túnel entre la vida i la mort, va veure que la mort no era tan dolenta com la descrivia la gent, totes les persones que hi eren estaven felices i en pau i, va comprendre de seguida, que no hem de témer coses que no coneixem. Tot d’una, va despertar.

Erika Moreira_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui, dia 16 d’ octubre de 2015, et recordo com el primer dia que em vas somriure. Aquella pell fosca que m’enamorava, aquells enormes ulls negres que em fascinaven… L ’única persona que m’acompanyava a la vora del riu i plorava amb mi quan els meus dies es complicaven… Però va arribar aquell dia, el dia que et vaig perdre. Eres petita, però tan gran alhora. No vaig poder tastar mai els teus llavis, tenies por, no confiaves en mi.
I avui, encara et trobo a faltar. M’agradaria reviure el dia que em vaig enamorar de tu, que et vaig comprar en aquella botiga plena d’ éssers com tu però et vaig escollir a tu, t’estimo Gemma, peixet meu!

Andreia Barros_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava dalt del pòdium. Tothom em mirava i m’aplaudia… Era la final i estava  a punt d’aconseguir-ho. Només havia de saltar i nedar tan ràpid com pogués. Splash! Aguantava la respiració mentre lliscava sota l’aigua. S’escoltaven els crits de tothom, fins que tot es va aturar i jo no podia pujar a la superfície. El més estrany és que no em faltava l’aire, sinó que podia respirar normalment. Em vaig aturar i em vaig adonar que ja no era a la piscina sinó al mar, amb el corall sota meu i una cua de peix en el lloc de les cames. Em vaig despertar espantada, mirant al meu voltant i sota els llençols. Desgraciadament, només era un somni.

Pol Acosta_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Vam estar tota la setmana preparant aquest partit. Jugàvem contra el líder de la lliga. Les emocions eren fortes. Va venir fins i tot un motivador perquè el dia del partit sortíssim amb el doble de ganes. Ens deia que cada dia a la nit només penséssim en el partit i com jugaríem. Va arribar el dia del partit i com era d’esperar, vam sortir súper motivats. Lluitàvem cada pilota com si ens hi anés la vida. I clar, va haver-hi recompensa. Vam acabar guanyant el partit: 2 a 0. Érem l’únic equip que havia guanyat el líder. Tothom estava eufòric. L’entrenador ens va felicitar i seguidament, amb tot l’equip vam anar al cine a celebrar-ho!

Oriol Moles_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

En un poblat molt llunyà hi vivia una tribu que creia en la seva pròpia religió en la qual el seu Déu era un arbre que hi havia al centre del poble. Cada dia hi anaven dues hores per resar al seu voltant. Però un dia l’arbre va desaparèixer. Tots els habitants del poble van estar molt tristos i eren incapaços de fer res. Un noi va decidir investigar què passava i va veure que el poble veí els l’havia robat. Ell ho va explicar a la seva tribu i hi van anar. Els van demanar per què ho havien fet. Van contestar que ells també en volien un, d’arbre. Al final, tothom tenia el seu arbre i van continuar amb aquesta rutina 200 anys més.

Natalia Malheiro_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Jo estava morta i ho sentia. No tenia cap idea de com seria la vida real. La meva ànima somiava a viure el dia a dia. Somiava a estar amb una família, riure, plorar… Fer tot el que es fa a la vida real. Jo ho volia. Tractava de sortir del cel i de l’infern. No volia quedar-me allà, volia estar en un lloc que s’anomena la Terra. Cada dia la meva ànima seia al costat de la meva família, observava els actes, les paraules, tot. Era molt trist. Jo suplicava tornar a viure una vida. Volia retrobar-me amb la meva família, ser feliç, tenir una edat… Un dia la meva ànima va tocar el timbre de casa. Van obrir i vaig aparèixer.

Sara Sousa_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Quan era petita vaig veure com molts companys meus se’n reien d’altres, els criticaven, o simplement els excloïen. Jo pensava que feien això per simple diversió, però les coses es van començar a complicar. Van començar a amenaçar, a demanar diners, i coses que mai us podríeu arribar a imaginar. Al principi no m’hi vaig posar, fins que un dia em van demanar ajuda. Jo no sabia què fer. I si em passés el mateix que a ells? El que vaig fer va ser demanar ajuda a la meva mare, i em va dir el que havia de fer per fer el que era cor­recte, i això vaig fer. El dia següent, vaig buscar la persona, però em van dir que havia mort la tarda anterior, just després de l’escola.

Alexia Lorenzo_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Tantes coses per recordar, que no sé per on començar… Hi ha coses bones, hi ha moments dolents, tantes experiències viscudes, molts records d’infantesa… Sobretot records de persones importants per a cadascú, la família i els amics. Aquestes persones t’inspiren molts sentiments diferents, de tendresa, d’alegria, de tristesa… Cada record et provoca, segons l’estat d’ànim, una impressió, una percepció diferent… Però, els records i els sentiments es confonen i llavors pots plorar d’alegria i, en aquest cas, els records et poden alegrar el dia, encara que siguin tristos. Conserva els teus records vius perquè formen part de tu!

Ariadna Vitullo_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Ho creguis o no, els somnis són molt importants, són un passatge entre allò real i allò irracional. Els somnis no tenen límits, pots esdevenir qualsevol persona, estar arreu, i obtenir-ho tot, són com unes grans portes obertes a possibilitats, a inspiracions. Hi poden assistir personatges misteriosos o amics i familiars. Però també podem veure-hi els nostres desitjos més profunds. Ens mostren imatges que ningú més veu. Sense ells, la nit seria molt avorrida. Però és cert que, a vegades, t’emportes una desil·lusió molt gran perquè penses que el que has somiat mai esdevindrà realitat. Això no ho pots saber si no ho intentes, intenta fer-los vius!

Marc Amador_3r B INSTITUT ESPANYOL

Yuzuito Hideyoshi és un noi extravertit que passa tot el temps lliure practicant arts marcials i parlant amb el seu amic imaginari Deus; Déu del temps i l’espai. Un dia, Deus va resultar no ser només un amic imaginari, sinó realment un Déu que, a part de Yuzuito, quinze persones més també podien veure i escoltar. Aquest ésser diví va crear un Joc de supervivència, en què una arma amb característiques especials és lliurada als jugadors. Les regles del joc són simples: els setze propietaris dels diaris han de matar-se entre ells i l’últim que sobrevisqui es convertirà en el nou Déu. Els participants hauran de tenir el cor pur.

Manuel Sobrado_3r B INSTITUT ESPANYOL
Primer dia d’escola i ja m’he enamorat, tan sols veure-la. M’assec al seu costat i de sobte sona el timbre per anar al pati. Jo amb els meus amics i ella amb les seves amigues, ens mirem l’un a l’altre cada vegada que ens creuem, i em somriu. Mmmmm… quin somriure més maco! En un tres i no res ja tornem estar a classe, ara estic assegut a costat seu. Jo li escric notes i ella les contesta. Crec que ella també s’ha fixat en mi. A l’hora del menjador aniré a parlar amb ella. M’hi aproparé, em donarà un petó ben llarg… I de cop sona el despertador per llevar-me i anar a l’escola!

Javier Cestero_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Me’n recordo com si fos ahir. Tot era fosc, fred i estava sol. Podia volar. Però… no podia parlar. De sobte, una llum m’il·luminava… Pum! Vaig veure una explosió. Milions d’anys després vaig veure una cosa rodona vermella, m’hi vaig apropar i estava ple de lava. Milions d’anys després van aparèixer unes coses gegants que es movien; no m’agradaven i les vaig fer petites. Molt després van aparèixer uns animals gegants, els vaig posar de nom dinosaures, però un dia un meteorit els va matar tots. Jo, molt trist, vaig crear una nova espècie molt autònoma. Es deia… espera… humans. Ells em respectarien com si fos Chuck Norris.

Ian Walter Santiago_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Tanca els ulls i imagina una aroma molt dolça i a la vegada molt penetrant. Ara imagina aquella cosa davant teu. Sembla una explosió d’aromes molt densa però hi ha una fluïdesa que fins i tot podries reconèixer des de la distància. Et cauria la bava només de pensar-hi, fins i tot en podries formar cascades. Ara imagina una combinació amb infinites possibilitats de combinacions, amb infinites aromes que podries olorar. Ara, imagina el gust que podria tindre, el tacte que té quan et toca els llavis, la dolçor que podria tenir quan la mossegues i l’escalfor que té quan és acabada de fer. Finalment, engolir aquell tros amb tots els…

Cassandra Serrano_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

De vegades penso que va massa rà̀pid, massa lent, no es pren cap respir i estressa la gent. Sempre ens està̀ observant, cada segon, cada minut, cada hora, cada dia. També li tornem la mirada, estem pendent d’ell. Tot i que hi ha gent que li agradaria que passés més lent. De sobre tots els bons moments, que passi més temps, però̀ jo em vaig imaginar que si algun dia s’aturés, què faríem sense ell…? Sempre està̀ en moviment, encara que sigui de nit, de dia, a menys que s’acabi la seva força. En conclusió́, el rellotge no para, no s’atura, ens vigila, però̀ quan es cansa, li hem de canviar la bateria.

Andrea Sinfreu_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA Santa
COLOMA

Estàvem al bosc prohibit darrere dels camps de blat de moro. El que vaig a explicar ara va ser una experiència que em va marcar molt. Eren les 11 de la nit, jo i els meus amics estàvem parlant sobre temes normals per a nois de la nostra edat quan, de sobte, sentim unes veus agudes, ens posem en alerta. Aleshores va aparèixer una silueta seguida d’una altra, vaig enfocar-les amb la llanterna. No! Un monstre! No ho recordo molt bé, però va ser impressionant, jo barallant-me amb aquells dos, després apareixen uns nois una mica més alts i defensen aquell desfigurat! Brutal! D’aquella nit només tinc un record, uns audiòfons.

Francisca Marina_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX
17 de març del 2014. Era l’hora de deixar-los partir. El cor se m’encongia. Arribant a casa, l’àvia em va abraçar fort. Els dies passaven lentament. No sabia si l’operació de la mare havia anat bé, si es recuperaria, si podria tornar a tenir el mateix tarannà amb tots nosaltres. Passats uns dies, el pare ens va anunciar que tot havia anat de meravella i que tornarien aviat. Veure la mare entrar per la porta, convalescent, em va impactar, però al mateix temps em vaig alliberar. Des d’aquell moment vaig sentir un gran orgull vers la meva mare, perquè malgrat tot el que havia patit, havia demostrat ser una mare exemplar i valenta.

Izan Fernandez_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX
Era de nit, ja havíem preparat la pel·lícula. La meva mare acabava de preparar les crispetes. El Marc i jo estàvem jugant a futbol al pati de casa, gaudint com dos nens petits. De sobte, la meva mare ens va avisar per veure la projecció. Vam anar corrent cap al saló il·lusionadíssims. Quan va començar la pel·lícula, tots estàvem amb els ulls ben oberts i menjant les crispetes emocionadíssims per aquella estrena. Però, mentre transcorria la pel·lícula, em vaig adormir. Al dia següent, em vaig adonar que tot allò no era veritat, que tot havia estat un somni. Estava a l’hospital, en una llitera estirat, amb el peus amputats.

Arnau Burgos_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

En Gabi i jo ens trobàvem a la parada de sobre dels Estanys de La Pera. Em va alertar que per allà voltava un isard. Va agafar el seu rifle, el va posar a punt de mira i, just quan anava a prémer el gallet, les seves mirades es van trobar. Aquells ulls grans i temorosos el miraven fixament, desafiants, demanant-li si seria capaç de fer allò que havia vingut a fer. Durant uns segons, el temps es va aturar, una esgarrifança va envair el meu cos, mai havia vist en Gabi en aquell estat, estàtic, dubtós. Aquell animal havia aconseguit que un caçador arribés a veure el temor i la tendresa que provoca un ésser tan noble com és l’isard.

Clàudia De Sousa_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Se m’ennuvolava la vista i no hi veia clar perquè no podia creure el que m’estava passant. De nou, un altre cop junts. I se’m va apropar suau i bruscament al mateix moment. Tenia els llavis humits, i lleugerament oberts, deixant entreveure la blanca filera de dents. Vaig alçar la mirada i els seus ulls melosos i verds em van captivar una vegada més. De cop i volta i sense saber com, vaig trobar-me els seus llavis en els meus. Abans de les paraules esdevé un petó. Apassionat. Apassionat i sensible alhora. Se separà de mi i s’allunyà, desapareixent en la immensa immensitat. Tota una imatge del subconscient. El trobava a faltar.