Mes: maig de 2016

Aina Oriol_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Cada dia és una lluita per poder fer que el meu fill estigui bé i se senti normal. Hem patit molt. Sempre faig tot el possible perquè tingui tot el que desitja. Quan no està a prop meu, em sento intranquil·la per qualsevol cosa que li pugui passar o que li puguin dir. Sé que no és fàcil tenir el seu aspecte i que avui dia entre els nens de la seva edat no hi ha gaire empatia ja que a vegades la gent pot arribar a ser molt cruel. Sigui com sigui l’Auggie, el meu marit i jo ens estimem els nostres fills com res al món i sempre farem el possible perquè siguin feliços i unes bones persones.

Leo Lacopia_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Estàvem al vestuari tots junts abans del partit, alguns emocionats, d’altres una mica nerviosos, fet que ja va veure el nostre entrenador, l’Esteve, des del primer moment.
Ell sempre diu que no ens hem de fixar en el resultat final sinó en tot el que aprenem a cada entrenament i a cada partit tant si guanyem com si no. Així que vam sortir a la pista, vam jugar tot el partit amb totes les nostres ganes però ens van tancar marcador de 50 punts. Encara que hagués estat una derrota dura d’engolir, mai oblidaré aquest partit perquè com va dir no importa el resultat, el que importa és el camí que heu fet per arribar fins aquí.

Cindy Esteban_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Una nit que estava molt cansada perquè havia tingut un dia molt llarg a l’escola, em vaig adormir de seguida. Unes hores més tard em va despertar el so del telèfon. Em vaig aixecar sobtadament per aquella trucada tardana. Mirava fixament la meva mare quan empal·lidí i els ulls se li envermelliren, i se li ompliren de llàgrimes. Penjà i em digué que el meu avi se n’acabava d’anar al paradís. Vaig comprendre perfectament el missatge: ell havia mort. Em vaig sentir fatal, mai havia pensat a poder perdre’l. Ell era com un pare per a mi, sempre a prop quan el necessitava. Ell era el millor avi de l’univers. Mai t’oblidaré, avi. T’estimo!

Laia Rodríguez_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa unes quantes hores que estic davant del mateix full i encara no sé què escriure. És més complicat del que pot semblar, hi ha tantes coses que em passen pel cap. Podria escriure de tot, però m’agradaria que fos original, diferent, que no expliqués cap història, sentiment o desig. Continuaré escrivint, sense saber què dir, inventant i deixant anar els meus pensaments. Segurament, tu, que estàs llegint això, et demanaràs quin sentit té aquest microrelat. Vaja, és diferent, suposo, i què vols que et digui, no tenia paraules. No em puc allargar gaire, només puc escriure 640 caràcters i les meves aventures no es poden relatar en tan poc espai.

Alex Heras_3r C INSTITUT ESPANYOL

A l’escola hi ha molts tipus de conflictes, normalment són baralles entre companys. Però, us heu parat a pensar si els conflictes fossin entre alumne i professor? Què passaria aleshores? Tot això són preguntes que treuen de la seva resposta unes altres preguntes. Però algun dia haurem d’aturar-nos a pensar-hi, haurem de respondre a aquestes preguntes. Si les aconseguim contestar, molts dels conflictes se solucionaran, tant les baralles com les males conductes a classe. Jo sempre he pensat que els professors i professores sempre sortien guanyant, però i nosaltres, que no tenim raó amb el que diem a la tutora o als pares?

Xavier Aguilar_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Semblava un dia qualsevol. Jo seguia la meva rutina diària: anar a comprar el pa per encàrrec dels meus pares, però en arribar, vaig topar amb una cua interminable de clients. Amb poques ganes de fer cua vaig recórrer tot Barcelona a la recerca d’una baguette.
Finalment ja amb el pa, tornava com un gínjol a casa fins que, de sobte, vaig sentir un soroll eixordador que va ressonar per tota la ciutat. Distingia una silueta al cel, però no era un ocell usual, perquè quan va passar per sobre meu va deixar anar tres bombes. No podia reaccionar, ja que, inconscient, només sentia veus, ni tampoc sabia si aquella situació era el meu final.

Alba Cardoso_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Tot va començar l’estiu passat. Em vaig aficionar a les arts marcials. Anava preguntant als meus amics, si era bona idea apuntar-me a karate. Tots em deien que era millor el taekwondo. Jo continuava pensant que era millor el karate. Fins que va arribar el dia i m’hi vaig apuntar. El primer dia va ser molt avorrit. Penso perquè era el primer dia, tots els meus companys em van tractar molt bé i m’ajudaven a millorar. Fins que de cop i volta em vaig enganxar al món del karate. És una bogeria. Amb l’ajuda dels meus companys, del meu professor i amb el meu gran esforç vaig poder entendre que el karate és un estil de vida i no una passió.

Nelson Sousa_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Sóc a classe, com sempre. Però aquest cop he d’escriure un text. Miro l’hora i el temps va passant. Tic-tac. No em vénen idees. Vull escriure el que està passant ara mateix. Suposo que serà una bona idea. També estic nerviós perquè no sé si serà una bona idea. El mestre ens ensenya textos d’antics alumnes. Però a mi no em convencen. Jo vull innovar. Ja queda menys temps i només vaig per la meitat. Cada cop sembla que el temps va més ràpid. Tic-tac, tic… Sembla que en qualsevol moment es pararà el temps. Qui em diria a mi que exactament avui em farien escriure un text. La gent xiuxiueja darrere meu i als costats. No sé si acabaré.

Maria Sabio_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ordino

Jo i només jo, estic aquí, escoltant-la. Gaudint-la. Vivint-la. Diuen que quan l’escoltes t’enamores, però quan la vius tot gira al voltant d’ella. D’on ha sortit aquest so tan diferent dels altres, qui l’haurà fet? Un ocell o un DJ? O potser els dos. La veritat és que no ho sé. El que sí que sé és que com més l’escolto, més ganes tinc de tocar-la. Quan l’escolto, desconnecto de tothom i de tot. Per fi estic al meu món amb ella. Jo i ella sols sense cap interrupció que pugui trencar aquesta màgia, que flueix entre nosaltres com papallones en els nostres estómacs. Diuen que tot té un principi i un final, per això la torno a posar.

Marc Coma_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

El moment en què entra l’entrenador al vestuari tens una sensació única: et sents molt orgullós de portar l’escut del teu país al pit. En trepitjar el camp, els teus companys es converteixen en la teva família i dintre del teu cap penses: haig de defensar el meu equip. El moment en què veus arribar la pilota ovalada girant suaument cap a tu és un segon de màxima adrenalina; quan l’agafes i veus la pilota a les teves mans, el cervell funciona al cent per cent. Comences a pensar per quin forat passar, les cames reaccionen i corres com un guepard cap a la línia de punt. Si hi arribes, et sents la persona més feliç del món i tothom t’admira.

Raguig Farah_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui dia els nens encara porten xumet i ja tenen un telèfon o una tauleta electrònica entre les mans. Des de ben petits, alguns ja saben desbloquejar-lo introduint un codi o obrir alguna aplicació i fer-ne ús. Els nens creixen envoltats de pantalles i és pràcticament inevitable allunyar-los d’aquesta realitat. Molts pares preocupats es fan preguntes: a quina edat hem de deixar els nostres fills familiaritzar-se amb aquests dispositius? Quantes hores poden dedicar-hi..? Actualment, hi ha milers d’aplicacions per a infants, unes més educatives que d’altres. Hem de resoldre molts dubtes, però, abans que un infant jugui amb aquests aparells.

Marc González_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIXx

Sardenya és una illa situada al mig de la Mediterrània. És una illa italiana. Val la pena visitar-la, perquè l’aigua hi és “cristal·lina” i les platges molt boniques. Quan vaig arribar a l’aeroport, els meus pares van llogar un cotxe per recórrer pobles però també havíem d’anar a una altra illa que es deia la Madaleine. Vam pujar a un vaixell que transportava cotxes. Al cap de mitja hora, vam anar a un hotel molt bonic i, a més a més, molt cèntric. Cada matí, durant tota la setmana, vam desplaçar-nos en vaixell fins a cales per banyar-nos, dinar i passar-hi el dia. La setmana va passar volant i vam tornar cap a Andorra, cap a la rutina.

Hugo Baptista_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

El cor em bategava molt ràpid, la pluja em queia sobre la cara i se’m feia difícil poder observar els moviments dels meus adversaris. Només desitjava una cosa, poder aconseguir la victòria que ens posicionaria al primer lloc de la lliga. Vaig reaccionar sense pensar i vaig seguir endavant amb la pilota. Tenia els peus xops d’aigua, però avançava cada vegada més ràpid cap a la porteria. De cop i volta, em vaig veure al terra i vaig sentir com l’herba em mullava tota la cara plena de cicatrius de partits anteriors. Just en aquell moment, em vaig adonar que marcaria un gol. Però, si us dic la veritat, no recordo què va passar després.

Katia Flucha_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Fa trenta anys ens pensàvem que a l’any 2015 tot hauria canviat, que el món seria totalment diferent. Ens pensàvem que els cotxes volarien, que podríem viatjar al passat o, fins i tot, teletransportar-nos a altres mons. Ara que tinc seixanta anys, veig que moltes coses han evolucionat com per exemple, la tecnologia i la ciència. Abans no teníem telèfons mòbils i encara recordo els primers que van sortir, eren enormes i pesaven molt. Ara, torno a fer hipòtesis sobre el que passarà d’aquí a uns anys. M’agrada imaginar-me com serà el món, veure com canviarà la vida de les persones. Ens esperen grans descobriments. Només és qüestió de temps.

Juan Pedro Lemos_3r D INSTITUT ESPANYOL

Hi havia una vegada una família que estava refugiada en una casa perquè hi havia gent que els volia matar. Van passar tres dies i es van quedar sense menjar; havien de sortir per anar-ne a buscar. Llavors un noi va trucar a casa per demanar-los refugi. Van deixar entrar el noi però també s’hi van esmunyir zombies que van començar a mossegar tota la família. El noi es va infectar però el pare va aconseguir escapar-se i va deixar la seva esposa i els seus dos fills a casa. La mare es va infectar i els dos nois es van amagar a sota del llit. Dos dies després el pare va trobar els seus dos fills en un lloc segur protegit per militars.

Andrea Falip_3r D INSTITUT ESPANYOL

La realitat del nostre dia a dia és veure com algunes persones colpegen, insulten i humilien algú. No hi podem fer res? Això és ser persona? Gaudir del dolor, de la humiliació, del sofriment i encara més, unir-se contra la persona per no sofrir el mateix tracte i no ser prou valent per saber dir no. Repeteixo, això és ser persona? Veure com algú plora perquè li diem coses com: em fas fàstic, no havies d’haver nascut mai, estàs gras… Si això és ser persona, no vull ser persona, no vull veure odi i sobretot no vull sentir-me culpable. Per mi és més covard el que gaudeix amb el dolor dels altres que el que pateix en silenci.

Judit Atalaya_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA santa coloma

Recordo que era un dia molt tranquil i amb molta pau. Ja no s’escoltava cap soroll, no era el mateix soroll d’aquella nit. Era un dia magnífic, el sol reia sense parar i podia sentir el que deia la lluna. Tenia ganes de tancar aquell meravellós dia. Era un dia on res dolent podia passar, i si passava, has de tenir molta mala sort. Algú picava a la porta, era el pare amb dues maletes, em va fer dos petons i va marxar. La mare plorava i li vaig demanar el motiu. M’ho va explicar. Ara entenia perquè aquella nit hi havia xivarri: discutien. “Pare, no véns? Et trobo a faltar, sóc la teva filla, no m’oblidis, jo tampoc no ho faré.”

Franc Caro_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Al principi, de petit, amb tres o quatre anys, tot era nou i no hi havia forma d’estar-se quiet. Sempre tenies coses o llocs per descobrir, en canvi, ara ja no hi ha res nou i sempre és el mateix: que si estem tot el dia amb els amics, fent el mateix o, quan estàs sol, la primera cosa que penses fer és agafar el telèfon per les xarxes socials o simplement per jugar. En particular, a mi, no m’agradaria deixar de ser com abans per poder fer de tot sense necessitat d’estar avorrit. El que encara no hem perdut, per sort, són les ganes de jugar, sigui on sigui i quan faci falta. Això és l’únic que encara no hem perdut de quan érem petits.

Àlex Masafret _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Va ser quan em vaig adonar que no podia estimar sense odiar, que una relació no corresposta canvia l’amor a odi. Hi ha persones que s’odien perquè un dia es van estimar, que poden passar d’estar junts a ser dos desconeguts, ja sigui per falta de passió o per un engany… Un “t’estimo” es converteix en “t’odio”. Amor i odi: dos conceptes diferents però a la vegada iguals. Un no pot existir sense l’altre. Estimar és inspirar, odiar és expirar. Què passa si deixes de fer-ho? Quan morim, inspirem i expirem per últim cop, estimem i odiem per últim cop. Amor per als que ens han envoltat, i odi per no poder estar més amb ells…

Sergio López_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Ser germà gran no és fàcil, perquè quan neix el germà petit ha d’aguantar que tothom sempre vol estar amb el germanet. També haurà de compartir totes les joguines amb ell i patir gelosia. Però també hi ha coses bones perquè ser un germà gran dóna l’exemple al germà petit de com s’ha de ser. Tenir una persona amb qui jugar, riure de la seva innocència i dir que té el millor germà del món, també és necessari. Jo tinc tres germans grans i estic molt orgullós d’ells i no voldria imaginar-me la vida sense ells. Són un exemple per a mi. De vegades m’enfado amb ells, però són i seran sempre els meus germans.