Mes: juny de 2016

JOAO COIMBRA_4t D EA 2a ENSENYANÇA STA COLOMA

Avui és un altre dia en aquest món desolat sense cap soroll, melodia ni cap so per escoltar; per això l’avui és el mateix que l’ahir i serà el mateix que el demà. En 24 hores el món acabarà per la guerra energètica, on totes les nacions volen extreure tota l’energia mundial sense pensar en les conseqüències. Avui, el 25 de desembre del 2100, és el dia en que morirà la Terra. Els estudis indiquen que serà una mort ràpida, però jo no n’estic segur perquè l’espera és la pitjor manera d’esperar la mort. Però morir amb el meu planeta és la cosa més maca i santificant del món. Respiro profundament i miro l’horitzó ja amb nostàlgia: adéu.

Raquel de Melo_4t D EA 2a ENSENYANÇA STA COLOMA

La telecinesi és un poder que consisteix a moure objectes amb la ment sense cap contacte físic. Què faria jo si tingués aquest superpoder? Crec que, primer de tot, seria el més lògic, moure tants objectes com vulgui (amb un límit, és clar) Per què els mouria? Doncs, per exemple, ho faria per ajudar en algun accident que hi hagués, on possiblement estigués caient algun mur, cotxe, etc. O, simplement, si ets una persona molt mandrosa, agafar els objectes sense aixecar-te; això estaria bé després d’un dia llarg a la feina i que, quan arribes a casa no tens ganes de fer res. Encara que, si anem més lluny, es podria controlar el món?

Marta Mateu_4T D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Es va tancar la porta. No es tornarà a obrir. El cor se’m fa petit. Em pregunto: i si es tanquen més portes? La foscor m’atrapa, m’envaeix els pensaments. La incertesa no em deixa pensar. Aquest futur inexistent, desconegut, pren de mi totes les forces. Tenim un futur? Una incertesa que mai acabarà. Ens esforcem per planificar-ho sempre tot, a la vida. I aquests esforços potser no serveixen de res si es tanquen més portes. Hem d’aconseguir obrir-les. Segur que en trobarem més. Obrir o tancar una porta que no correspon, en qualsevol moment ens pot fer triar un camí equivocat. Ara només puc pensar en el futur. Quantes portes hi haurà?

Marcel Estévez_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Un tret trencà el silenci. Ell caigué a ter­ra. En el primer moment vaig sentir-me impotent davant aquell perill. Fou una sensació que sabia que amb el pas dels segons havia d’acabar; si no, jo també moriria. En aquell precís instant vaig ser conscient que estava sol, totalment sol. No obstant això, de cop i volta, entre el núvol de pols vaig distingir una silueta. Era una persona corbada de tres cames. Jo, petrificat de sorpresa, vaig mirar-la. Ella s’aturà davant meu, elevà la mirada i digué: “Nét meu, en la pau els fills enterren els seus pares; la guerra altera l’ordre de la naturalesa i fa que els pares enter­rin els fills.

Kilian Folguera_4t B EA 2a ENSENYANÇA sta. Coloma
Hola, em dic Kilian i la meva afició per la bici de muntanya i de carretera va començar aproximadament fa menys d’un any. La passió per aquest esport és gràcies a l’afició, que la sents viva abans, durant i després de les curses, ja que   tothom és molt amable i agradable. També, com que estàs a la muntanya, estàs contínuament en contacte amb la natura i, quan es fan sortides conjuntes, pots socialitzar-te i parlar amb la gent que hi ha allà, en comptes d’haver d’estar amb la nova tecnologia. Encara que és un esport molt dur, quan acabes les curses et sens satisfet de tu mateix ja que has fet un esforç i ha servit d’alguna cosa.

Judith Montilla_4t B EA 2a ENSENYANÇA sta. Coloma
Ja han passat dos anys. Tot ha estat ràpid. No pretenc obtenir cap resposta sobre això. Només volia fer el que tenia pensat fer si estiguéssim junts, així que aquí està el teu regal. He intentat començar a escriure alguna cosa semblant dies enrere però el full es quedava en blanc. I en blanc. I jo igual que jo sense tu. Després de sis mesos d’haver-ho deixa’t, encara no sóc capaç d’acostumar-me a això. No m’acostumo a la idea. Que ja no ets meu, em dic. Que ja no hi ha un nosaltres. L’únic que puc assegurar-te és que he après a superar-me dia rere dia, des que te’n vas anar. I ho sento: un altre cop, segueixo quedant-me en blanc.

Xavier Vilalta_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Era una nit de pluja i amb molta boira. Just aquella nit era Halloween, el 31 d’octubre. Quan vaig sortir a celebrar Halloween amb els meus amics vam veure que era perfecte per Halloween, era com una pel·lícula de ter­ror com Malson al carrer de l’Om. Quan vam arribar tots al lloc on havíem quedat, ens vam adonar que no hi havia ningú al carrer, tot i ser el dia de Halloween. No li vam donar importància i vam anar a fer un tomb, però jo tenia una sensació… com si algú ens seguís. De cop, algú es va llançar contra nosaltres perquè tinguéssim un ensurt i em vaig despertar a la dutxa de casa meva amb l’aigua calenta i molt vapor.

Valentí Riba_4r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Em desperto… No penso res… Mentre pujo les escales veig una llum blanca que entra per la finestra. Quan arribo a dalt tot està colgat de neu. Salto d’alegria en pensar que, en lloc d’anar a l’escola, puc anar a esquiar. Esmorzo fort i em preparo per sortir. La sensació que tinc quan em poso les botes d’esquí és de llibertat molt profunda. Surto a fora, els ocells canten d’alegria i jo aixeco el cap perquè els fins flocs de neu em caiguin a la cara. Em paro a pensar que tinc molta sort de viure en aquest país. Carrego els esquís al cotxe. De cop, em sento marejat, obro els ulls i estic al llit. Tot era un somni, un somni perfecte.

Patricia Haro_3r B Institut espanyol
Allà estava aquella lectora, amb el cap dins d’un altre llibre. Aquella noia que no surt del seu llit, passa les nits plorant i els dies complets llegint. La noia deprimida, que només s’alleuja capbussant-se entre lletres, que odia la seva vida i viu al màxim la vida de personatges que l’allunyen de la seva trista realitat, d’una vida que la fa tan infeliç. I és que uns simples llibres aconsegueixen treure-la de la seva solitud sense necessitat de moure’s. Just el que ella volia i necessitava. Aquella noia que utilitza els llibres com a via d’escapament, com una nau espacial cap a un altre lloc… Aquella noia de qui parlo sóc jo.

Jennifer Coelho _3r B Institut espanyol
Allà estava l’Alba, una tarda més asseguda en un banc del parc amb ell. Estaven passant una altra de les seves tardes. Tots els seus passejos s’inundaven de rialles, somriures i molts bons moments. Ell era el seu heroi. Era el que estava al seu costat sempre. Compartia amb ella els millors i els pitjors moments de la seva vida. Va lluitar amb ella en totes les batalles que se li presentaven i la va protegir de tots els mals. Però va deixar-la més sola que mai, quan va marxar. Ara ja només li quedaven els records d’aquell home a qui va estimar tant… Avui, mentre l’Alba passeja tot evocant-lo, el seu avi li dóna la mà des del cel.

Alba Garreta_4t D EA 2a ENSENYANÇA STA COLOMA
Pensem que el present no és res comparat al que ens espera. Però hi ha gent que ha mort esperant la felicitat. Tots volem que hi hagi coses bones i que durin per sempre, però mai no hem pensat que tots els detalls formen els records? A la vida, les coses poden canviar i has de canviar tu també perquè els teus errors poden fer-te millor persona. Tots som egoistes, mentiders perquè només pensem en nosaltres. I això ho hem de canviar ja. Ningú mereix ser traït, mentit, marginat; ningú mereix morir de gana ni ser criticat per la indumentària, la religió o el color de pell; ningú mereix ser exclòs d’un grup per raça o forma de pensar.

Aina March_4rtD EA 2a ENSENYANÇA STA COLOMA
Vaig obrir els ulls després de tot aquell temps. El primer que em va venir al cap va ser el camí i l’amiga que anava amb mi al cotxe, la Dafne. Recordo que vaig agafar el telèfon un segon, no vaig tenir temps ni d’obrir el Facebook quan vam xocar i el cotxe va sortir disparat cap a un barranc. Vaig sentir por, molta por… ara estic aquí envoltada de metges. No puc respirar i sento que el cor se’m pararà, com pot ser que hagi mort? Encara no m’ho crec… Pensava que això només passava a les pel·lícules, mai hauria pensat que em passés a mi; però ella està morta i jo segueixo aquí i no puc consolar els seus pares ni a mi mateixa.

Marc Pérez_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Tot és molt fosc. Em costa molt obrir els ulls i moure les cames… Tot és massa dens, m’atabala. Miro sota el meu braç, i una espècie de fil puja cap amunt, però no aconsegueixo veure on arriba. És molt borrós i confús. És el meu fil salvador, el fil de la vida, el que em manté viu! En aquell moment estic agraït; pel cordó, i també per la meva genial mare, és tot gràcies a ella. Em costa més pensar, sento que ja falta poc, fa massa temps que estic en aquest líquid negre i tinc ànsia per sortir. Ja tiben i els costa. Cada cop veig més llum, i surto d’aquesta aigua salada, per avui n’hi ha prou, la mare em treu l’escafandre…

Laura Salas_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Aquell dia no vaig despertar-me, ni tard ni d’hora. Tampoc vaig engolir amb desgana la misèria de dejuni que m’esperava per superar aquell dia. Em vaig lliurar d’un dia en el qual no hauria tret cap profit entre les velles parets que m’envoltarien durant una jornada de set hores lectives amenaçant desplomar-se igual que la meva vida. No vaig tornar a casa caminant pels car­rers bruts que no semblaven amoïnar ningú. Malauradament, no vaig poder palpar els rugits de les meves entranyes queixant-se del buit que pujava pel meu cor ja que aquell dia els meus pulmons no van ser emplenats per l’oxigen que hauria volgut necessitar.

Aleix López_4t B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Saps aquella sensació de relaxació que tens quan estàs a l’spa? Doncs és el mateix que sento jo quan em donen una pilota de bàsquet i em diuen “anem a jugar”. És una sensació d’oblidar-te de tot el que t’envolta i només concentrar-te a fer-ho bé, encara que el fonamental és gaudir-ho. Pots acabar cansat, amb mal per tot arreu i fart que no et surti res. Però en el meu cas això no passa quasi mai. Quan acabo de jugar o d’entrenar no estic fart ni em fa mal res però puc acabar enfadat perquè no tots els dies ho fas com t’agradaria. Només penso que m’ho he passat molt bé i que m’ho passaré igual de bé la següent vegada que hi jugui.

Ana Muñoz_4t B EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA
Els avis són el millor de la vida. Tenen alegria, amabilitat i sobretot amor per a tothom, i mai s’enfaden. Ells ens ensenyen a ser dones o homes, educació, valor i estimació. Sempre que els necessitem estaran allà per tenir cura de nosaltres i ajudar-nos en tot. Són els millors amics (i sobretot pares) que podem tenir. Són un clar exemple en la societat perquè són persones que la majoria ho han passat malament a la vida però que encara tenen força amb l’edat que tenen per ser amables, somriure, estimar i donar-ho tot pels seus néts… No sé com poden estimar-nos tant… Deuen tenir un cor gegant. “Avis, sou el millor. Gràcies!”

Uxio García_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA Ordino
Utilitzem l’esforç per a moltes coses. Pot ser un esforç que no ens agradi o pot ser un esforç que ens agradi. Avui parlaré del segon tipus, l’esforç que ens agrada; però quan realment ens agrada una cosa, l’esforç que hi dediquem no ha de suposar un esforç, ha de ser una passió. I les passions són sensacions que ens permeten passar-nos hores i hores fent diversos esforços. Una passió també és quan notes que has aconseguit un repte, i la felicitat t’envaeix. Són felicitats úniques que només ens transmet allò que realment ens apassiona. Perquè just quan després de dies i dies d’entrenament i d’esforç surts a jugar ja res no importa.

Mireia Batista_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Caic. Sento un dolor interminable a l’esquena. No em puc moure. Sento la sirena del que sembla ser una ambulància i la sensació d’elevar-me. M’adormo per poder despertar del malson. Això! Segur que és un malson, segur. Em desperto però no ho faig veritablement. Què ha passat? No recordo res, només el soroll d’una moto lliscant ter­ra avall. Em sento viva però alguna cosa m’impedeix obrir els ulls. Sento alguna cosa tova sota meu. On estic? Escolto la veu de mon pare de fons. Ma mare plorant. Els vull abraçar i dir-los que tot està bé, que estic bé. Passen deu minuts i continuo sense recordar res. Espera… Ja ho recordo! Desperto.

Reina Rejoice_4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Estem a 8 de juliol. Encara està nevant. Necessito veure el sol. Fa mesos que no veig el sol. Vull anar a la platja però està molt lluny. La mama no m’hi vol portar. Diu que no em podré dutxar. Igualment li dic que hi vull anar però no em deixa. Fora està nevant. Fa una setmana que estem així. Vull marxar! Sento massificació si no surto d’aquí. Vull anar a Miami. Allà no fa tant fred i fa sol! No hi ha ningú. No puc sortir de casa. La neu no em deixa passar. Fa dos metres d’alt. Sortiria per la finestra, però la mama em mataria si sobrevisc. Però tant me fa. Obro la finestra. No n’estic segura. No penso què faré. Em tiro del tercer.

Natàlia Carrera_4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Mai us heu parat a pensar per què tantes preguntes? Per exemple, què prefereixes, estar amb 10 aranyes gegants o amb 2 serps mortals? O, què prefereixes, ser invisible o poder volar? Per què tantes preguntes? Per què plantejar-nos l’impossible? Per què no intentem millorar interiorment i no pensar en coses que no podrem fer? Per què pensem que el que no podem fer, amb una mica d’esforç s’aconsegueix, i el que resulta impossible ens hi esforcem tant? Per què a l’hora de dir la veritat acabem dient una altra cosa? Serà realment que sabem què hem de fer? O és realment tot un somni dels nostres somnis sense sentit? Hi ha resposta per a tot?