Mes: gener de 2017

Jasmin Belarmino _3r B Col·legi Maria Moliner
Feia mal, massa mal. Sentia un dolor molt intens al pit, al costat esquerre. La meva sang amarava el vestit blanc de núvia, el ganivet havia arribat ben endins. Però… el meu cor era feliç, podria estar finalment al seu costat, morir i anar-me’n amb ell, separar-me dels qui no em deixen sentir-lo, marxar cap a un món que només ens pertany a nosaltres dos… Ja era el moment, de sobte vaig deixar de sentir el cos, començava a caure, amb llàgrimes als ulls, i sang al vestit, amb dolor al pit i alegria al cor vaig caure a sobre de l’amor de la meva vida, Romeo.

Beatriz Magalháes _3r B Col·legi Maria Moliner
Com sempre, em poso al davant del mirall, miro el meu cos. No m’agrada.  Què em passa? No ho entenc, tothom diu que estic massa prima, que tinc molt bon cos per la meva edat. Que no em mengi el cap amb aquests temes. Però si em poso al davant del mirall, em veig massa grassa. Se’m treuen les ganes de menjar. Si menjo acabo anant al lavabo per treure-ho tot. Així que decideixo acabar amb tot. Decideixo anar cap a la cuina, agafar una cadira i acabar amb aquesta situació. Vaig cap a la meva habitació, col·loco la cadira al costat de la finestra, miro el paisatge, sospiro, m’apropo el croissant a la boca i… me’l menjo.

Ferran Ballester Pons_3A EA segona ensenyança Ordino
Al meu cap només es veien ombres i figures de color negre irrecognoscibles, era com un malson del qual no podia escapar ni despertar. De sobte, em despertà un soroll que em va fer incorporar. Va sonar com si alguna cosa o algú hagués caigut per les escales. El meu primer reflex va ser d’aixecar-me i sortir de l’habitació. Em vaig dirigir a l’escala de casa meva. Just abans  d’arribar vaig veure l’ombra d’una persona que es reflectia a la paret. No em vaig alarmar, però molt ràpidament l’ombra es va anar fent més gran fins que va engolir tot el meu cos. L’únic que recordo és despertar al meu llit amb el cor bategant a mil per hora.

Nicole Márquez Jiménez_3A EA segona ensenyança Ordino
Era un dia d’hivern. Havia caigut la primera nevada de l’any. Els nens estaven jugant al carrer. De cop, em giro i hi havia la meva mare amb la jaqueta posada per portar-me cap a l’escola. No era habitual que nevés al meu poble, per això hi havia molt de trànsit, però la meva mare va agafar un camí de muntanya per anar més ràpid. En un moment, les rodes no van frenar i el cotxe va caure per un barranc. No sabia ben bé el que estava passant. Escoltava sorolls d’ambulàncies, escoltava com la meva mare cridava i em portaven a l’hospital. La màquina que controlava el meu cor es va quedar en silenci i llavors em vaig despertar.

David Tápia_3r Col·legi Sagrada FamÍlia
En un minut he passat de ser la persona més feliç del món a sentir la més gran de les pors. Em trobo dins l’aigua gelada de l’oceà intentant mantenir-ne el cap fora, quan fa tan sols uns segons estava mirant la posta de sol des de la coberta del creuer.
El soroll de les turbines impedeix que sentin els meus crits demanant ajuda. El vaixell és molt gran, mirant des de coberta dec ser com un puntet enmig de l’oceà. La meva esperança és que algú m’hagi vist relliscar i caure de la coberta. Cada vegada em costa més moure’m per culpa del fred, no puc mantenir el cap fora de l’aigua, noto que m’enfonso. De cop ja no tinc fred…

Carolina Lacuesta_3r Col·legi Sagrada FamÍlia
El Jack és només un noi. Un noi normal de primària com els que et trobes al carrer. Ell sempre ha pensat que no té res d’especial, encara que això no és el que opina la seva mare. Ell no sap com pot pensar així, ja que ella és com un àngel pur. Té una veu més maca que la d’aquelles sirenes que surten als contes, uns ulls més blaus que el mar i un somriure més radiant que el sol mateix. Però ell… ell només és ell. Quan hi pensa, l’única cosa que el reconforta és tornar a casa i sentir l’olor d’unes galetes acabades de fer; però aquesta vegada el que es troba són els ulls blancs de la seva mare, la seva boca torçada i aquella soga.

Ariadna Rodríguez_3r H Lycée Comte de Foix

Els edificis són tan alts que sembla que toquin el cel. Els gratacels estan coberts per uns enormes i lluminosos cartells publicitaris. En aquest barri hi ha moltes botigues i parades ambulants de menjar per tot arreu. És gairebé impossible caminar pels carrers i els cotxes envaeixen les carreteres… Estic molt nerviosa, falta només un dia per marxar, reviso la maleta mil vegades i me’n vaig al llit. El despertador sona, per fi ha arribat el gran dia. Esmorzo bé i em preparo. Ja estic a l’aeroport. Quins nervis… dindondin el vol Barcelona-Nova York sortirà en 10 minuts… De sobte, s’enfosqueix tot, obro els ulls.. tot era un somni.

Aquinh Rousse_3r H Lycée Comte de Foix

Imaginar-la ara asseguda a la seva cadira, pensar que podria estar passejant pels carrers d’Andorra, i per què no ho està fent?, us demanareu… Dijous 27 juliol del 2014 se’n penediria sempre més. Tota la vida se’n penediria d’aquell dia. Té 14 anys, des dels 11 anys patia bullying… Per què? Doncs perquè era una nena amb moltes capacitats. Què li va passar? Va agafar el cotxe dels seus pares amb una botella d’alcohol i un cigarret, va desviar-se quan va veure un nen petit creuar i va xocar contra un altre cotxe. Ara malauradament va en cadira de rodes i es passa asseguda a la cadira tot el dia a causa del seu comportament…

Emma Le Corre_3r E EA Segona Ensenyança Encamp

Hi havia una vegada uns joves que anaven a l’escola. Van arribar molt cansats ja que no dormien suficientment per tenir energies a l’escola. Van arribar a classe d’anglès i es van adormir, llavors no van assabentar-se de res. Els profes ho van parlar i van explicar que fer classe al matí no servia de gaire perquè no feien cas i no aprenien. Els profes ho van parlar amb Govern i del Govern va sorgir la idea de crear una organització de llengües que es faria a partir de les 17.30 h (després de l’escola) perquè a la tarda tenen més energia. No serien classes obligatòries ja que si l’alumne no hi pot anar no passa res. Serien classes gratuïtes i es podria treballar pel web. Els alumnes van estar contents i van aprendre moltíssim a Llingua.

Yami Ari Marionette_3r E EA Segona Ensenyança Encamp

Era tard i estava baixant de la muntanya, que és on es trobava l’escola. Estava sol, caminant muntanya avall, i quan vaig arribar a la ciutat no hi havia ningú. Em va semblar estrany però no li vaig donar importància. Vaig continuar el camí. Terrible error. Anava sentint, al telèfon, una notícia d’un assassí a la ciutat. Deien que era un adolescent. Quan vaig arribar a casa tot estava fosc. Al pujar a l’habitació em vaig sorprendre, no hi havia res del que havia deixat al matí. Vaig mirar i només vaig veure uns ulls de color mercuri que em miraven. No sé què va passar després però ara, cada any, el 13 d’octubre la família s’entristeix. Avui ho he descobert quan he acompanyat la mare a una presó on es trobava aquell assassí, més ben dit, el meu germà gran.

Imanol Fàbregas Falces_3r B Col·legi Anna Maria Janer

Immensitat blava. Blau cel, blau turquesa, blau galàxia. Tots els blaus. Totes les tonalitats blaves, des de l’horitzó del verd fins a la frontera del lila. Blaus febles, blaus forts, blaus harmoniosos. Blau agradable, blau simpàtic, blau tranquil, blau feliç. Blau que ho omples tot. Blau que hi ets per tot. Blau del meu cor, blau dels teus ulls. Sal de blau. Blau és el teu silenci. Blau és el teu soroll. Blava la teva olor; les teves ones i les teves flors. Mar blava que m’omples de blau; de blau marí i de marí blau. M’omples de felicitat, m’omples d’energia, m’omples amb tot el teu color blau. Blau. Blau immens. Immensitat blava.

Laia Pons Mariño_3r B Col·legi Anna Maria Janer

Em vaig despertar. Pensava que era un somni. Sonava l’alarma de la casa. Vaig sentir passos al menjador. Vaig anar cap al passadís i tot seguit a la sala. Els passos s’acostaven cada cop més. No sabia què era. Ho volia saber. Estava molt espantada. Vaig encendre el llum i va aparèixer un desconegut davant meu. Abans que m’ataqués, ja li havia donat un cop de puny acompanyat d’una puntada de peu per deixar-lo inconscient. Vaig trucar a la policia… Quan em vaig despertar, el resplendor del sol que sortia darrere del mar entrava per la finestra del menjador i il·luminava la casa sencera com si fóssim al paradís, l’origen de la vida.

Daniel Castro_1ère PRO Elec Lycée Comte de Foix

Tinc 4 anys i visc a Los Angeles. Un dia vaig veure una llum a la meva habitació que tenia forma de cara d’una nena de la meva edat i em va fer seguir-la fins al jardí. Allà vaig veure com en sortia un coll blau, seguit de tres mans grogues i unes cames taronges. De cop, va començar a jugar i jo no sabia si volia jugar amb mi o fer-me mal, però m’hi vaig acostar. Vam jugar tota la nit fins que va sortir el sol, però de sobte va començar a desaparèixer a poc a poc. Vols venir amb mi? Si vens amb mi, passarem per una portalada màgica i entrarem al meu món. Què hauríeu fet vosaltres? Jo ho vaig tenir clar…

David Paulo Ruivo_1ère PRO Elec Lycée Comte de Foix

Hi havia una vegada un núvol que era de color blanc i els altres se’n reien perquè era d’un altre color. A més, estava enamorat d’una núvol, evidentment de color negre, però d’un negre molt especial, però ella no li feia cas. Va decidir pintar-se de negre, perquè ja estava fart de sentir-se diferent. En canviar de color, la núvol es va fixar en ell. Un dia de piscina, el núvol es va submergir i quan en va sortir tenia un blanc espectacular. Ella va quedar tan impressionada que va oblidar que el núvol era diferent, de fet, fins i tot li agradava que fos diferent. Això els va unir per sempre més.

Carla Fernández_3r D EA Segona Ensenyança Encamp

Què és somriure? Què és plorar? Què són les emocions? Cada vegada que vaig pel carrer veig la gent feliç o simplement discutint. A mi m’agradaria poder sentir aquests sentiments com la resta. Però cada vegada que ho intento no sento res. Sovint he provat de tancar els ulls i fer un esforç per identificar les meves emocions i provar d’expressar-les. Per moments sembla que tinc por, però no. Soc diferent i m’agrada ser-ho, però sé que a la gent no li agrada allò que li és desconegut. La part positiva de no poder sentir ni expressar res és que la gent no et pot fer mal.

Claudia Pereira_3r D EA Segona Ensenyança Encamp

La nena obrí una porta. De sobte, es trobava a l’Àfrica davant d’uns paisatges espectaculars, però alhora molt pobres. Allà va iniciar un recull fotogràfic sobre la riquesa i la pobresa que oferia l’entorn. Després, va obrir una altra porta que la va dur a Síria. Allà va fotografiar la ciutat que havia estat destruïda pels homes. Com una ciutat podia quedar en aquell estat? Per què per un desacord aquella població en pagava les conseqüències?
Va fugir fins a trobar una porta que li permetés arribar a casa. Aquell viatge l’havia fet reflexionar. Sense cap mena de dubte, la pitjor espècie era la nostra.

Carla Lafitte_3ème E Lycée Comte de Foix

La Nutella no és una simple xocolata, perquè quan en tens a la boca tens la impressió d’estar als núvols; i no als simples núvols, sinó en els més dolços que existeixen. Cada vegada que en menges sembla que sigui la primera. Com els núvols. Quan en veus un penses que el veus per primera vegada perquè tots són únics; quan no n’hi ha cap al teu damunt, tens la impressió d’estar perdut i et falta alguna cosa. Com la Nutella. Quan no la tens sobre la taula estàs perdut. A la nit, hi ha qui somia poder arribar fins als núvols i menjar-los, com el cotó de sucre… però jo somio d’arribar fins al cel i menjar la Nutella fins a l’infinit.

Wadoud Hasnani_3ème E Lycée Comte de Foix

Humans, increïble paraula. Som considerats l’espècie més intel·ligent del planeta i en realitat som la pitjor. Què hi fem en aquest món? Qui ens hi ha portat? Quina és la nostra missió? I si aquest planeta no ens pertany? Els animals eren aquí molt abans que nosaltres, només som els seus convidats. Hem envaït i destruït el seu territori, hem sigut el seus assassins i encara ens accepten com els seus amos. Ataquem, destruïm i contaminem només per viure una mica millor, però al món no li queden gaires forces. És l’únic planeta que ens han donat per viure; el seu futur és a les teves mans… ajudem-lo junts per continuar-hi vivint.

Nahum Gálvez_3r A EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Com cada dia, tinc ganes de no sortir perquè soc una persona amb un petit problema. No tinc cames, ni braços, i tinc la cara cremada. A sobre, el meus pares i la meva gossa van morir, amb això em refereixo que tot al meu voltant va desaparèixer. Ara soc una “cosa” que porten amb una cadira de rodes, soc afortunat per haver pogut conèixer gent famosa però, en realitat, no els importo. Com que només es fan fotos, per això escric aquesta carta, perquè sapigueu la veritat.

Adrià Porras_3r A EA Segona Ensenyança Santa coloma

Ja sé que soc un nen que no té gaires amics, però soc feliç perquè tinc un germà que em cuida molt i m’estima molt. Per a mi? És com un millor amic perquè gairebé sempre, després de sopar, vaig a la seva habitació i parlem del que hem fet aquell dia. El meu germà té 16 anys però fa les mateixes ximpleries que un nen de 10 anys; és a dir, com jo. Resulta que malgrat que no tingui gaires amics… un dia, en Roger, el meu company de classe, em va demanar per ser el seu amic. Òbviament li vaig dir que sí. És el típic noi rialler a classe i molt bon estudiant al mateix temps, i al final vam acabar sent millors amics.