Mes: gener de 2017

Daniel Rodríguez_2nde CSR Lycée Comte de Foix
Un dia qualsevol vaig arribar a casa i vaig veure el meu pare i la meva mare parlant seriosament i amb llàgrimes als ulls. Vaig mirar i el meu pare em va dir que m’havia d’explicar una cosa que m’afectaria molt. Jo estava nerviós pel que m’havia de dir, i de sobte el pare em diu que marxarà per sempre a França. Quan vaig sentir això vaig quedar-me sense paraules i les llàgrimes em van començar a caure. El vaig abraçar fort i no el vaig deixar anar. La meva vida no seria la mateixa sense ell. Per sort ens ve a visitar cada dues setmanes, i ja porto així cinc anys. El trobo molt a faltar. Trobo a faltar que estigui amb nosaltres. Fi.

Carles Baena_2nde CSR Lycée Comte de Foix
El cap de setmana passat va ser una mica mogut. Vaig anar a casa de la meva àvia, on hi havia mitja família: avis, tiets, cosins, pares d’amics i amics meus, en total érem disset persones. Vam passar una bona nit, molt divertida, i vam fer un molt bon sopar. Però per desgràcia ens en vam haver d’anar força aviat. L’endemà al matí, diumenge, em van despertar trucant-me per telèfon. Era un bon amic que em demanava si volia sortir a escalar; vam anar a Lleida, concretament a Camarassa, on hi ha un mur d’escalada natural. Érem el pare, un amic comú i el monitor. Amb tots ells vaig passar un cap de setmana fantàstic. Gràcies a tots.

Davin Delaney Luque_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ordino
Soc a classe. No sé què fer. Estic escoltant les paraules del professor, miro el rellotge i veig com passa el temps. Continuo sense idees, miro els companys: ells escriuen el seu microrelat. Em poso nerviós, tinc poc temps i continuo sense saber què escriure. Em començo a moure a la cadira, miro per la finestra, però res. Les idees no flueixen dins del meu cap. Els meus companys comencen a acabar i jo ni tan sols he començat. Estic més nerviós que mai. Em toco el cap per veure si em puc inspirar. El professor s’apropa i em diu que no he fet res durant la classe. Jo, fent cara de pena, li dic que ho sento, però les idees no em venen.

David Calvente Diéguez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA d’ordino
Jo estava amb els meus cosins i el meu germà. Se sent l’alarma de foc i tots busquem el fum per a saber on és. Correm cap allà: és un paller cremant. Els bombers van apagar el foc. A l’hora de dormir vam anar a l’habitació. No podíem dormir i ens vam posar a jugar. Un cop adormits, em vaig despertar. Em sentia observat i vaig mirar per tota l’habitació. Hi havia una dona. Em mirava. Estava tan espantat que em vaig tapar amb la manta i vaig intentar dormir. Em vaig cansar d’estar sota la manta i vaig obrir el llum, vaig mirar per tota l’habitació i la dona no hi era. El meu germà també l’havia vist en una altra habitació.

Judith Carmona González_3r B Col·legi Sant Ermengol
Últimament m’he adonat que el més important que tinc són els meus avis. Què faria jo sense ells? L’altre dia metre em dutxava em vaig recordar de totes les tardes que hem passat junts. Sé que d’aquí a poc ells no estaran aquí, em faltaran, i quan ja no hi siguin em penediré de no haver passat més temps amb ells. Els meus avis em fan veure la vida de totes les perspectives possibles, són capaços de treure’m  somriures i de fer que m’oblidi de tot allò que no em deixa somiar. Confio i estic segura que mai em fallaran. Us estimo més del que creieu.

Judith Massip Llastarri_3r B Col·legi Sant Ermengol
Es va llevar amb més decisió que mai, ho tenia tot meticulosament organitzat. Deixaria la carta sobre la taula de la cuina, agafaria l’autobús que el portaria fins al lloc desitjat i, sense pensar-s’ho dues vegades, faria el que feia mesos que planejava. Estava fart d’aquella rutina monòtona. Desitjava poder haver viscut una vida diferent. Va seguir el seu pla meticulosament. En arribar al lloc triat va seure. Va tancar els ulls. Li arribava un airet pur i fresc que baixava de les muntanyes, transportava l’olor del bosc, del romaní, records feliços d’infantesa… La veritat el va colpejar. Tenia el poder de canviar la seva vida.

Marta Peleijà_3ème G  Lycée Comte de Foix
Tenia 12 anys quan la meva mare em va apuntar a natació sincronitzada. No m’agradava gens la natació, i menys ballar dins de l’aigua, però vaig anar entrenant i fent amics. Un dia l’entrenadora ens va anunciar que hi havia una competició molt important, que hi anava gent de tots els països. Em van demanar de participar-hi perquè deien que era una de les millors, i vaig acceptar encantada, quan les entrenadores m’ajudaven a preparar el ball em vaig anar enamorant de la natació sincronitzada. Vaig quedar segona en aquella competició tan important. I això era genial i vaig saber el que de veritat m’agradava, i sentir per alguna
cosa.

Sabrina Da Silva_3ème G Lycée Comte de Foix
De sobte creixes, i tens la necessitat  de voler-ho tot. Creure que en la vida tot és fàcil i que seràs feliç sí o sí. Ho demanes tot i et diuen que no i  tu hi insisteixes i t’ho acaben comprant… Et sents  feliç per tenir-ho tot, sense valorar qui et dona les coses, donant més importància als objectes que a la teva pròpia família. Fins que un dia, quan perds la persona més important del món, algú a qui no valoraves prou, a la teva pròpia mare! Hi penses quan ja és massa tard i que el que més falta et fa ja no hi és. Llavors t’adones que és massa tard i que ja no pots fer marxa enrere per poder-li dir allò que senties.

Arnau Ojeda_3r B EA SEGONA ENS. Santa COLOMA
Hola, em dic Pere i tinc 13 anys. L’altre dia els meus amics van decidir fer-me una “broma”. Jo estava tornant de classe i dos dels meus amics que també sortien de classe em van seguir disfressats de pallassos, per arribar a casa meva havia de passar per un
car­rer que mai m’havia agradat. De cop i volta ells van saltar a sobre meu fent-me molt mal a l’esquena. Jo vaig donar un cop de puny a un dels meus amics per intentar defensar-me i va ser quan es van treure les màscares de pallasso. I vaig descobrir que eren els meus amics: –    Ei! Pere, que només era una broma! –    Com que una “broma”? Això no és una broma, això és una agressió?

ALEXANDRE DA SILVA_3r B eA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Un dia trist aquell 29 de novembre. Les flors semblaven mortes, els arbres començaven a perdre les fulles i amb elles la seva vida. Aquell dia estava plovent, feia fred i les carreteres semblaven petits rius sense vida. Es podia dir que tot estava tranquil però a casa meva no. Em trobava discutint amb el meu pare. La nostra casa semblava un camp de batalla on les armes érem nosaltres i la munició eren els nostres crits. El pare, cansat de discutir, se n’anà amb un cop de porta amb l’últim crit meu. Encara recordo què li vaig dir: “Si te’n vas no tornis!” Aquell dia, dos hores després, em vaig adonar que el pare va morir atropellat.

Carla Martins_2n de PRO GA  LYCÉE COMTE DE FOIX
Des de ben petita ell era com un germà. Més que això, era com el meu segon pare. M’havia vist créixer, però malauradament només durant els meus nou primers anys… Aquell 18 d’octubre del 2010 no l’oblidaré mai. Va ser el dia que ell va marxar, sense acomiadar-se. Quan em vaig llevar, alguna cosa passava i no entenia què. El meu pare ja havia sortit de casa. La meva mare i les meves germanes ploraven. Jo seguia sense entendre res fins que va sonar el telèfon i vaig agafar-lo jo. Va ser quan ho vaig entendre tot, ell havia marxat. Per què ell? Si només tenia 22 anys! I ens quedaven tants moments per compartir…
L’enyorança és immensa.

Jennifer Freitas_2n de PRO GA  LYCÉE COMTE DE FOIX
Et diria estimada, però ja ni sé com dir-te. És que això no és un intent més de sentir-me adulta, davant una situació que clarament em va trencar per dins. En milers d’ocasions he intentat convèncer-me que no passava res, que no importava el que havia passat, que la meva vida seguiria igual i que òbviament només va arribar a ser un intent. Però tampoc no he tingut el valor de fer res. Però és que tampoc no sabia què fer, vivia en un aclaparament constant, en una discussió interna. Entre entendre si t’odiava o si fins i tot et seguia estimant.
Arribo una mica tard encara que no crec que t’importi, ja que ni m’esperaves. T’estimo.

Joan Balboa_4t B COL·LEGI MARIA JANER
Ja és l’hora, el meu moment. El viatge comença. Els dies són més curts i les nits es fan eternes. El fred llisca pel nervi principal, arribant fins al final de les meves extremitats. Les arrugues en la meva trencadissa pell van cobrant protagonisme. Ara ja no ens vestim de colors, som homogenis i no cridem l’atenció. Però no ens acuseu a nosaltres. És el cicle de la vida. És el final, comença el meu descens. Ens acomiadem de les vistes i de l’hospitalitat d’aquell que ens ha alimentat. I amb l’arribada d’una nova estació, se’m tornaran a enfilar de noves, dansant al capdamunt del tronc majestuós.

Marta Moreno_4t B COL·LEGI MARIA JANER
Miro l’hora. Minut a minut, esperançada per acabar la classe. Quan toqui el timbre aniré volant cap a casa a deixar-ho tot. Sortiré corrents dirigint-me cap a la parada de bus i, impacient, esperaré arribar al lloc desitjat. Només baixar de l’autobús, abraçaré ben fort a qui he estat esperant durant un any. Un any molt llarg. Sense adonar-me’n, dibuixo cors al llibre d’economia. M’emociona massa pensar en ell. De tant que l’imagino, es podria dir que tinc planificada la vida sencera al seu costat. I, just, sona el timbre estrident. Recullo els llibres. Vaig ràpidament cap al pas de vianants; de sobte, alguna cosa passa. No sento res.

Maria Eugenia Pires_3r A C.E. MARÍA MOLINER

Ahir el meu somni va néixer. Em vaig llevar a les quatre de la matinada per
preparar la maleta. A les cinc em recollien a la parada. Hi feia molt fred, i estava
molt nerviosa. En arribar vam veure tota aquella gent que ens mirava, i que venien
de molts països. Jo era la primera a competir del meu equip. Escalfava fins que va arribar el moment. Em cridaren per megafonia. Vaig prepararme, em vaig posar les proteccions, i
vaig anar molt convençuda al tatami acompanyada pel meu entrenador. Arrenca el combat. Escolto com em crida el meu entrenador. Guanyo el primer combat, el segon, i el tercer. Sóc a la final, i he perdut. Avui el meu somni continua viu.

Andrea Durán_3r A C.E. MARÍA MOLINER

No recordo exactament aquell dia, començo a intentar recordar alguna cosa i em veig corrent per aquell carrer. Jo sabia que alguna cosa dolenta m’anava a passar, era un dia gris i plujós, quan vaig arribar al lloc. La vaig veure amb els ulls plorosos, estaven els seus
germans envoltant-la, solament amb aquelles quatre paraules, els meus ulls es van desbordar de llàgrimes, el meu cor va començar a bategar més ràpid del normal i no podia
fer-hi res, ni tan sols parlar, estava bloquejada. Sabia que des d’aquell instant les nostres vides canviarien per complet. Encara avui, des de tan lluny, ell em segueix ensenyant moltes coses.

Carla Quino_3r B EA Segona Ensenyança Encamp
Era un dia com qualsevol altre. Com sempre, vaig anar a buscar el tren per anar a casa de la meva mare. Com cada dia, quan arribava a l’estació, em trobava la mateixa dona asseguda en un banc llegint el mateix llibre que, per cert, era un dels meus llibres preferits. Mai m’havia atrevit a parlar amb ella, em feia por. Però una tarda, a la mateixa hora d’anar a buscar el tren, ella ja no hi era i mai més la vaig tornar a veure. El dia anterior havia estat la meva última oportunitat, el meu últim dia.

Agnès Auferil_3r B EA Segona Ensenyança Encamp
Un home es trobava en una entrevista a París. Es deia Jan i el pobre estava molt nerviós perquè no sabia si passaria l’entrevista. El senyor que estava arribant i que li anava a fer l’entrevista era gran i lleig. Després de l’entrevista el senyor li va dir al Jan que s’esperés a fora. Passats quinze minuts el senyor va sortir del despatx i li va dir: “Bé, vostè té uns bons estudis. Crec que podrà treballar aquí a partir de dilluns vinent.” En Jan estava massa feliç. Va donar les gràcies al senyor i va abandonar l’edifici. Deu minuts després va arribar a casa seva i va comunicar les bones notícies a la seva família.

Karim Taouil_1ère COM LYCÉE COMTE DE FOIX
La meva gran passió són els cotxes. Des de ben petit he crescut sobre quatre rodes. Vaig començar utilitzant un cotxet per a bebès que m’agradava molt portar. M’hi sentia tan bé, i era molt feliç! Va ser una experiència que recordaré tota la meva vida. A mesura que vaig anar creixent, els meus pares van anar adaptant els vehicles a la meva edat. Cada cop manipulava vehicles més potents i més difícils de conduir. Ara que tinc 17 anys, m’estic traient el carnet de conduir i em sento impacient de tenir 18 anys per poder conduir el cotxe que sempre he somiat: aquell Mercedes CLA 45 amb què jugava quan era petit. És la meva gran passió!

Alexandra De Sousa_1ère COM  LYCÉE COMTE DE FOIX
Fa dos anys que jugo a rugbi i m’encanta. Quan vaig començar no m’agradava gaire, més que res perquè no coneixia ningú i perquè jo era la novella; però a poc a poc vaig guanyar una família, molts partits i valors humans. El rugbi és conegut com un esport violent, però en realitat no ho és; només és un esport de contacte vigilat i reglamentat. A Andorra, el meu equip ha fet història perquè hem aconseguit crear un equip sub-18 femení amb noies valentes. També hem aconseguit fer el nostre primer Europeu femení i jo em sento orgullosa d’haver format part d’aquesta experiència. Gràcies a aquest esport m’he convertit en millor persona.