Mes: març de 2018

Lara Martins_3r D EA 2A Ensenyança sta. coloma
Hi havia una vegada una noia que tenia 16 anys i venia d’una família rica. La Laura volia ser la millor en tot! Però a ella el que li agradava de veritat era actuar, ser actriu. En realitat, volia fer art dramàtic, pujar a un escenari; però els seus pares l’obligaven a anar a una bona universitat i a estudiar una carrera que, evidentment, no era teatre. Cada dia, després de classe, anava a assajar una obra, tot i que, un dia, la van descobrir i la van castigar. Però una nit, la mare es va despertar d’un salt; havia somiat que la seva filla era molt infeliç. L’endemà es va dirigir al menjador i li va dir: “Jo t’ajudaré en tot!”

Julia Giménez_3r D EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA
Em sento estranya, com si em faltés l’aire però quelcom inhumà m’ajudés a respirar. Veig, sento però no em puc moure. Cada dia, el mateix: els meus pares em visiten, ploren i marxen. S’ha convertit en una rutina que no entenc. Llavors m’incorporo i dic: “Papà, mamà, estic bé! Què us passa?”. Sembla que no m’escolten. Quan miro a sota, el llit on estic estirada i els cables que m’envolten desapareixen i, de sobte, també l’habitació d’hospital on dormia i passava el dia. Ara estic en una illa, on el vent corre en contra meu, jo la conec! Decideixo saltar d’una gran cascada i, de cop, entro en un son profund del qual no puc escapar.

Chloe Rossell Badia_3r B COl·LEGI MARÍA MOLINER
Era un matí com qualsevol, el sol s’havia llevat i els núvols s’havien esfumat i se sentia com el gos del veí bordava d’alegria en veure el seu amo. Però jo en canvi no estava ni desperta i el meu mal humor tampoc s’havia esfumat. Vaig agafar el mòbil esperant el missatge amb ansietat i el vaig llegir: “T’espero a les tres al parc.” De seguida vaig veure l’hora. No hi havia temps. Vaig arribar i ell estava amb els ulls plorosos i impacient per veure’m.
No, el nostre amor ja no podia tornar a ser reviscut. La relació havia estat tòxica i no hi havia res a fer. Ell em pregà, m’insistí.
No, el domini i la gelosia no són amor!

Paulo Monteiro Pereira_3r B COL·legi MARÍA MOLINER
El mosquit es deia Arnau i era un mosquit molt aventurer. El seu somni era viatjar a la Lluna. Un dia, l’Arnau va sentir per la ràdio que al cap de poc sortia un coet cap a la Lluna. Per al dia de l’enlairament, el mosquit es va preparar durant set dies per estar allà molt ben ense-nyat. El dia assenyalat l’Arnau va pujar al coet rumb cap a la Lluna, sabia que el viatge tardaria quatre dies. Estava molt content, seria el primer mosquit a arribar a la Lluna! Tot emocionat, escalfa per sortir. I quan està a punt de sortir es posa a plorar de l’emoció de veure el seu somni fet realitat. A l’hora de sortir baixa i al cap de tres segons…

Jessica Ferreira_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX
Avui dia els pares et diuen sovint que si vols alguna cosa l’has d’aconseguir amb esforç, dedicació, voluntat i sobretot treball personal, però hi ha molta gent que en lloc de donar-te ànims et diu que mai arribaràs a fer el que vols realment i es mostra crítica amb tot el que fas. La pregunta és: és millor que nosaltres?
O només vol que perdis l’esperança? Davant d’aquesta situació només tens una opció: tornar-te més forta i no abandonar mai el teu somni.
Per això el rol de l’escola és importantíssim perquè et permet aconseguir petits reptes que t’ajudaran a realitzar-te en un futur més o menys pròxim. Visca l’esforç!

Alejandro Maio_3ème A Lycée Comte de Foix
Ràpid! He d’agafar un paper, no puc oblidar el que he vist!  He de recordar-ho tot.
Vinga va, troba un bolígraf, troba’l! Ara no em puc desconcentrar, ara no! No!
Aquestes van ser les paraules que van sortir de la boca del noi, angoixat, que no trobava res a causa a la desesperació quan realment ho tenia tot davant seu.
Quan per fi va trobar el material va tancar el ulls, va respirar i va començar a dibuixar la silueta d’una dona, la dona que li parlava cada dia a totes hores dins del seu cap, habitava dins del seu cos, feia part del seu ésser més profund.
Va aconseguir saber qui era, però el millor ve ara…

Nara Canal_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
No recordava on havia deixat les claus. L’endemà, al mirar, va veure on les havia deixat, dins del seu cotxe vermell, i això era un problema, ja que no podia arribar tard a la feina. Ell era massa meticulós per deixar el seu cotxe luxós a qualsevol grua, que després se l’emportés i finalment acabés en un taller on probablement l’hi podrien ratllar o alguna cosa per l’estil. Al no saber què fer va trucar a la seva vella amiga, la típica amiga que sap entrar a qualsevol lloc sense deixar cap mena de rastre. I així ho va fer. La seva amiga li va obrir el cotxe i va poder agafar les claus i anar cap a la feina.

Jan Busquet Areny_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Un regal donat per la natura que, com tot, té un inici i un final. Bellesa amagada que un somriure desperta. Aquest regal, aquest destí, se’ns ha atorgat per gaudir del que més estimem amb aquells que ens estimen. Per passar moments inoblidables amb aquells que ens estimen. Volem deixar el nostre record abans d’abandonar aquest món, perquè tot segueix una direcció, la direcció cap a una foscor eterna, una foscor negra. I és per això que fins que estiguem presents no hem de malgastar aquests instants que se’ns han regalat. No siguem ingenus i la desaprofitem, no desaprofitem aquest regal, aquesta oportunitat única anomenada…

Flàvia Da Silva Abreu_3ème E Lycée Comte de Foix
Aquell dia que el vaig veure vaig pensar que era ell, havia de ser meu. Ens vam fer molt amics, teníem molta confiança l’un en l’altre. Però un dia vam acabar enamorant-nos. El problema era que ell tenia una xicota i no la volia deixar. Va decidir quedar-se amb ella i a mi deixar-me marxar. Vaig sortir de la seva vida d’un dia a l’altre com si res hagués passat. Em va costar oblidar-lo però ho vaig aconseguir. Vaig oblidar-lo… Després de 2 mesos va penedir-se’n i va tornar. Li vaig dir que no volia tornar amb ell, que m’havia fet molt mal. I per acabar li vaig dir: “No saps el que tens fins que ho perds…”

Elias Harroudi_3ème E Lycée Comte de Foix
Els pares són el millor que hi ha al planeta. Uns protectors que sempre estan al teu costat passi el que passi, t’ajuden en tots els deures encara que no hagin estudiat mai, fan possible el que és impossible amb l’objectiu que siguis feliç. Et pensaràs que no són feliços perquè els veus esgotats, dormen poc, però els pares són feliços si tu ets feliç. Quan arribin els dies més feliços o més tristos de la teva vida, ells sempre estaran al teu costat, motivant-te. Et portaran al col·legi, a l’institut, a la universitat, al primer dia de feina, al dia del casament. Els meus pares no ho podran fer. Es van morir quan jo tenia 10 anys.

Ona Bartolomé_3r B EA 2a ENSENYANÇA STA. cOLOMA
Estem en una societat que jutja una persona per la forma de vestir o per un simple like de l’Instagram. També ens fa oblidar viure feliçment o visitar nous llocs. Aquesta en la qual costa conèixer les persones de veritat i tenir la típica cita romàntica. Una societat en què tenir estil propi es veu diferent i en la qual val més un títol que un talent. La mateixa en què sempre guanya qui més té. Una societat on hi ha massa polític i no tant servei sanitari o educatiu. Hi ha llocs on els drets i les mancances no es tenen en compte mentre que a l’altra part del món mai en tenim prou. I així podríem seguir queixant-nos…

Robert Capdevila_3r B EA 2A ENSENYANÇA STA. cOLOMA
Hi havia una vegada un nen que es deia Youseff. Vivia en un poble iraquià i, malauradament, la seva família no tenia molts recursos econòmics. Però eren feliços tot i que tenien una casa de deu metres quadrats. A més, disposaven d’un petit hort on en Youseff s’encarregava de conrear tomàquets, pastanagues i cebes. Un dia, el terra va començar a tremolar. Eren els tancs de l’exèrcit iraquià que van destrossar el poble. Gràcies a Déu, van poder fugir fins a arribar a un camp de refugiats, on van haver de començar de nou. Però no tots els habitants havien sobreviscut, i per això ells mai van perdre l’esperança de viure en pau.

Gerard Sànchez Mitjaneta_3r D EA Segona Ensenyança d’Encamp

Obro els ulls. El que trobo és que m’envolta l’oceà com una manta salada i blava. Noto el salat i reconfortant perfum de l’aigua marina. Em sento lliure, suspès en l’aire. Em venen al cap records borrosos. Cares, noms, veus… Em ve el record d’una nena. La meva germana. L’única cara que reconec. Amb els cabells marrons acariciant-li dolçament les galtes. Ho trobo a faltar amb certa melangia. Torno a la realitat. M’adono que no hi ha cap ésser a prop meu. Només estem l’aigua i jo. De cop noto una lleugera pressió al pit. L’oceà s’enfosqueix. Les parpelles em pesen com si es tractés de plom. I de sobte, res. Ja no hi ha res.

Carolina Teixeira_3r B EA Segona Ensenyança d’Encamp

Des que som petits somiem d’anar a l’institut, els pares sempre diuen que el millor que pot passar a la vida és anar a l’institut i ser adolescent, però sincerament res és com pensem. A l’adolescència ho passes malament perquè el nen que et mola estima una altra nena, i el nen a qui li moles és el típic nen pringat que no parla amb ningú, que l’única cosa que fa és estar a la biblioteca i, quan està tancada, es passa tota l’hora del pati jugant al mòbil. Trobo a faltar ser petita, adormir-me al sofà i despertar-me al llit, despertar-me al matí i mirar els dibuixos animats… Seré breu i sincera, vull tornar a ser petita.