Mes: abril de 2018

Gonçalo Da Cruz_3r BC OL·LEGI MARÍA MOLINER

Ahir va ser un mal dia, i avui m’enfado amb mi mateix perquè no li vaig dir el que sentia, no li vaig agrair el que havia fer per mi, quan va estar amb mi en els moments bons i en els dolents. Avui ja no puc fer-hi res, ja no tornarà a la meva vida, se n’ha anat per sempre. Me n’he adonat tard, però és millor tard que mai. Ara he de seguir endavant sense tu, i tornar-me més fort perquè tu m’has ajudat a saber com de valuosa és la vida, que no tot depèn d’una sola persona, que n’hi ha moltes i que pots ser feliç amb qualsevol persona. Ara crec que m’he adonat de com és la meva vida, gaudir el moment. Gràcies per tot…

Lucas Pastran Pacheco _3r BCOL·LEGI MARÍA MOLINER

En Lucas va fabricar una cadira de tres potes per a aquells que es queden adormits veient la televisió un diumenge a la nit quan al dia següent han d’aixecar-se a les 6 del matí, baixar fins a la parada del bus per anar a l’escola i estudiar tot això que no interessa ningú, a més amb professors de vegades insuportables.
Llavors, aquell que s’assegués a la cadira cauria i hauria de veure la televisió dret. I així quan es cansés d’estar aturat, hauria d’anar a dormir per aixecar-se a les 6 del matí per baixar a la parada del bus, anar a l’escola, aguantar i escoltar tot allò que no interessa ningú amb aquests professors insuportables.

Pau Gras_3r BEA 2a ENSENYAN ÇA STA. COLOMA

A l’escola no em creia les històries de por. Una nit em vaig despertar sobtadament. Eren les 3 i tenia set. Volia anar a la cuina, però el llum de la tauleta no s’encenia. Així, vaig rodejar a fosques l’habitació, estava espantat. Llavors, vaig ensopegar amb una llanterna de ràfegues, la vaig agafar i vaig continuar fins que, per fi, vaig arribar a la porta. Anava a obrir-la quan una rialla va sortir del no-res. Vaig mirar cap enrere, però no hi havia ningú. Vaig arribar a la cuina, vaig beure i, de nou davant del pany de la porta de la meva cambra, el llum de la llanterna es va apagar i vaig sentir de nou la rialla misteriosa.

Adrián Casado_3r BEA 2A ENS ENYANÇA Sta. COLOMA

Des que recordo, sempre ha tingut aquest somriure sinistre, un que li va d’orella a orella i que mai desapareix del seu rostre. No té cabell ni nas, tampoc ulls. És com si fos només pell blanca, ja que és tan pàl·lid que sembla invisible. Els seus braços acaben en unes mans amb les ungles molt punxegudes i negres, a més de podrides. Fa uns dos metres i sempre em diu que no cridi. Sovint demano als meus pares que vinguin a l’habitació a fer-lo fora, però no el veuen. Sembla que l’únic que adverteix aquesta presència estranya soc jo. Però tot passa quan surt el sol i sento la veu de la mare cridant-me perquè baixi a esmorzar.

Marta Blasco_3ème B Lycée Comte de Foix

Aquell dia feia molta calor, l’aigua estava bastant calenta. Tenia moltes ganes de banyar-me, però no podia perquè hi havia moltes meduses i tenia por que em piquessin. Vaig voler jugar a les raquetes amb el meu germà, però ell no volia. Llavors havia decidit jugar sola quan de sobte un nen va voler jugar amb mi. Aquell nen tenia uns quinze anys i era bastant amable. Vam jugar una estona i em va començar a agradar. Es feia tard. Vam anar a la vora del mar, vam riure una estona i de cop i volta ens vam mirar fixament mentre els nostres caps s’anaven apropant. I ens vam fer un petó molt llarg i dolç.

Alicia Carrancà_3è me BLYCÉE COMTE DE FOIX

No paro de tenir el mateix somni cada nit. Sobre aquella casa, els meus pares biològics i el secret que aquelles persones d’aquella casa guarden. Té alguna relació amb el meu passat, present o futur? Però aquella casa em sona, jo ja l’havia vist a la vida real, quan devia tenir 3 o 4 anys.
La casa era vella i feta de pedra. Tenia un rètol amb les inicials P. S. Dins la casa hi havia 5 o 6 habitacions, una cuina i un menjador que estaven separades de les habitacions per unes escales. Al mig de les escales hi havia dos quadres, un dels quals em sonava molt. Aquell quadre em resulta familiar, com si anys enrere jo ja l’hagués vist…

Pere Grau Arderiu_4t B Col·legi Anna Maria Janer
Ets gran i has de treballar i per ser el millor t’has d’esforçar. Ja tens una edat i tens compromisos cada dia més i de més grossos. Tens una família i l’has de cuidar, alimentar, fer-la feliç. Et falta temps per poder jugar, per això t’has d’organitzar, el dia a dia és difícil, pots estar cansat o també enfadat. Si vols aconseguir alguna cosa t’ho has de proposar, mai t’has de rendir. Els que es rendeixen després es penedeixen. Les coses s’han de fer bé, perquè la vida cobra pe-nyora. Estudiant podràs aconseguir el que vulguis i creguis millor. Llavors tindràs temps per jugar, ballar, saltar i gaudir millor del que t’envolta.

Laia Pons Mariño_4t B Col·legi Anna Maria Janer
Abans d’arribar-hi, ja se sent l’olor de la seva vegetació i la tranquil·litat del lloc. A mesura que avancem pel camí estret anem veient les diferents cases fetes amb pedra i teula al sostre. Se senten els cants dels ocells i, de tant en tant, bordar algun gos. Quina calma! A l’altra banda del poble, no gaire lluny, el riu es desplaça entre les enormes i lluentes pedres rodones, amb una lentitud insospitada, on només se senten les fulles dels arbres que creixen als seus costats. Al voltant de les pedres la vegetació neda en les aigües transparents. Quan estic nerviosa sempre recordo la pau que es respira al poble dels meus avis.

Samantha Fernández-Luengo_3r B EA Segona Ensenyança Ordino
Em vaig despertar en una habitació buida, no podia veure res. Em vaig aixecar, esperant trobar un interruptor que il·luminés aquella foscor. Passava les meves mans per les parets lentament, però continuava sense trobar absolutament res. Semblava que eren infinites: no hi havia un punt on les parets es trobessin. Vaig veure una petita llum al final del passadís i, decidida a atrapar-la, vaig continuar avançant, però per molt que avancés la llum seguia sent petita i estant lluny. No puc dir fins quan vaig estar caminant. Vaig asseure el meu cos cansat deixant les parets i així em vaig quedar, contemplant com la llum no arribava a mi.

Carla Fernández Rivero_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino
Una ballarina feia anys que ballava i el seu somni era fer-se famosa. Un dia va venir un coreògraf i es va quedar a veure la classe. L’inspector es va adonar que aquella noia tenia molt de talent. Va parlar amb ella i li va proposar que anés a un campionat mundial, i la noia va dir que sí sense pensar-ho ni un sol segon. Per fi veia realitzat el seu somni. Entre el públic hi havia un mànager molt important i es va fixar en ella. En acabar es va dirigir a la noia i li va proposar de participar en la coreografia d’un cantant molt famós. La noia no donava crèdit al que estava passant ni a la immensa sort que estava tenint.

Nil Donsion_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX
Des de fa temps només penso en tu. On et podria trobar? Quant d’esforç em costaries? D’aquestes preguntes, en tenia milers. El més important per mi era si em podries aguantar tots els dies sense fer-me mal. Però vaig tenir el problema de veure com gent es feia fotos amb tu. Ja quasi vaig perdre les esperances, fins que un dia uns amics em van dir que et van veure per Barcelona, així que vaig anar cap allà. Quan ja era allà et vaig buscar durant hores. Fins que et vaig veure en una botiga, vaig entrar-hi i estaves allà. Al final et vaig poder tocar, vaig obrir la capsa i et vaig veure, el parell de vambes de bàsquet que tant desitjava.

Angie Millan_3ème D Lycée Comte de Foix
L’única cosa que pot destruir una personeta innocent són aquelles persones que es creuen més fortes i que en el fons són més dèbils del que imaginem. Hem d’ajudar-les! És gent que no demana res i que rep un tracte dit bullying, que la fa patir fins al punt de voler deixar aquest món. No ens imaginem tot el que aquesta gent pot fer… Les raons d’actuació: perquè estàs vestit diferent, que t’has tallat els cabells d’una manera… t’arribaran a trobar tots els defectes del món per enfonsar-te. Aquesta gent no s’adona del mal que fa. Ajudeu-los, protegiu-los, no deixeu que els destrueixin fins al final! ESTOP AL ‘BULLYING’!

MERITXELL SERRA_3r A Col·legi Sant Ermengol
Tot va començar una nit d’estiu qualsevol, en un poble als afores de Londres, mentre uns nens jugaven a fet i amagar pel poble.
Una nena es va anar a amagar a un parc d’una església d’aquell poble. De cop i volta se li va aparèixer un esperit amb una cara que no es podia definir gaire bé, però es veia que tenia tota la cara plena de sang. La nena es va espantar molt i va començar a  córrer, però l’esperit la va perseguir fins portar-la al cementiri on va caure en un forat. Al forat es va trobar els seus companys i tots junts van fer el possible per sortir d’allà, van enter­rar l’esperit i així no podria sortir mai més.

Berta Corominas Pascual_3r A Col·legi Sant Ermengol
No podia deixar de mirar aquella fotografia…
La imatge li despertava massa records: bons i dolents. No, ella no volia realitzar que tot allò s’havia acabat. Va recordar aquella olor tan dolça, aquella fragància corporal que no podria oblidar mai, els petons que li professava cada matí fent-li creure que allò no s’acabaria mai, que no hi hauria un demà, sinó un present intens i infinit. Tants records!
La fotografia va lliscar-li de les mans, la realitat es va fer palesa, res no tornaria a ser com abans.

Núria Aguado_3r E  EA 2a Ensenyança Encamp
L’altre dia estava a casa i algú va picar a la porta, parlant amb un to molt enfadat. Vaig obrir una mica espantada, eren els meus amics. Tots feien males cares! De cop, un per un em van començar a dir coses que, suposadament, jo havia dit i estaven molt afectats. Els vaig assegurar que jo no havia estat, però no em van creure i se’n van anar. Molt estranyada, vaig anar a investigar què estava passant. Caminant, vaig veure una persona que s’assemblava molt a mi i m’hi vaig acostar. Era la meva germana bessona! Jo em pensava que se n’havia anat a viure a Londres, però havia tornat per demanar-me explicacions. Li vaig explicar que la vaig deixar sola feia anys perquè em vaig sentir obligada a fer-ho. Després d’una llarga estona, em va perdonar i ara estem més unides que mai.

Rochele Perez Santiago _3r E EA 2a Ensenyança Encamp
Un bon matí d’hivern vaig despertar-me amb l’olor de la xocolata calenta. Em vaig aixecar i vaig anar a beure’m la xocolata. Més tard, després de beure’m la xocolata calenta, vaig anar al treball. Després del treball, vaig anar al centre comercial a comprar un regal per a la meva mare, ja que faltava poc per al seu aniversari. Vaig anar corrent a deixar el regal a la meva habitació i vaig tenir sort, no em va veure ni escoltar! El dia del seu aniversari vaig anar a la seva habitació i li vaig fer una abraçada de bon dia i li vaig donar el regal. Aquest va ser millor dia de la meva vida perquè em va agradar veure a la meva mare amb un somriure que feia temps que no veia.