Mes: maig de 2018

Keenan Raad_3ème E Lycée Comte de Foix
Estic a classe, m’estic avorrint. Em queden 3 hores de col·legi. Penso en el que faré el cap de setmana vinent: miraré la nova pel·lícula: El corredor del laberint. Tinc una idea. Dibuixaré un laberint. Agafo un full i el començo a fer. Ja l’he acabat. Estic content de mi. Li deixo al meu veí. El fa massa ràpidament. En faré un de més llarg. Però demà, que avui ja s’ha acabat el col·le. Estic content. Me’n vaig a dormir. Estic somiant. Estic dins un laberint i no sé com sortir-ne. Pot ser que jo estigui dins el meu laberint i que hagi d’arribar a l’altre costat… O pot ser que estigui davant un dilema: anar amb el pare o amb la mare?

Davila Julieta_3ème E Lycée Comte de Foix
És molt graciós que nens d’avui en dia es queixin per no tenir un telèfon o perquè no els agrada el menjar que tenen a taula, quan milions de nens africans es moren de gana cada dia. Nosaltres si no tenim una joguina que ens agradi, plorem o ens queixem, però què passa quan un nen africà té molta gana i no té ni menjar, ni roba, ni aigua; la cosa canvia. Ells estan súper feliços, i els encantaria poder tenir una casa, arribar i tenir el sopar preparat i a punt per menjar. Però ells no tenen això i igualment segueixen amb un somriure d’orella a orella. Per això no ens hem de queixar tant del que no tenim i valorar més el que tenim.

Arnau Sànchez Campamà_3r C COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Em miro les mans i els peus però no sé com vaig vestit. Em trobo al bosc. Tot és de color verd excepte un cel blau amb quatre núvols. Enmig de tota la vegetació hi ha un camí que, per curiositat, segueixo. Va fent una llarga pujada fins que em trobo enmig d’un replà i sento una veu que diu: “Tot el que fa pujada després fa baixada.” Miro avall, on les roques comencen a precipitar-se i el replà, que també està en perill, comença a caure fins que arribo al fons del precipici. De sobte em trobo al llit, amb un ensurt que em deixa el cor a 100. Finalment em quedo descansat perquè tota aquella experiència no era real.

Paola Díez Higuera_3r C Col·Legi Anna Maria Janer
Sempre ets allà quan canviem de classe. Em mires amb un somriure. Sento quelcom en mi que mai abans no m’ha passat. Tinc vergonya. No goso saludar-te. Menys encara expressar-te què sento i què penso. Un pensament travessa la meva ment: “Segur que no saps ni qui soc. No saps que soc com tothom. No saps que m’agrades. No saps que quan em mires fas que el meu món canviï. No saps que quan em somrius m’alegres el dia.” A vegades intento parlar-te, però em manquen forces, pensant que potser no em contestes, o no em fas cas. Però la veritat és que sí. Sí que me’n fas. I jo vull cridar, d’alegria. I no és una paraula, diria: t’estimo.

Unai Ruiz_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
El soroll del xiulet ressona dins del meu cap. Es reprèn el partit, ens trobem davant d’uns rivals formidables i imponents. La segona part ha començat. Els meus companys estan curiosament confiats. Gràcies als porters anem perdent de només tres gols. Això repercuteix en nosaltres, estem jugant com mai. A escassos minuts del final rebo la pilota, regatejo el defensor, em planto davant del porter, tres passes, salto, llenço, gardela a l’esquadra, gol! Tots els meus companys ho celebren, hem empatat el partit jugant en equip. Però el partit no ha acabat, ara toca defensar, estem tots eufòrics i els rivals desmotivats. Aixó es guanyarà!

Àlex Geli_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
En un moment molt tens em van passar la pilota, i jo, amb totes les ganes, vaig llençar, però la pilota no va arribar i va caure a fora de la pista. En aquell moment que passava tan lentament estava destrossat. Tants anys entrenant perquè arribi el dia final i la pilota no entri. Veig com tots els companys em miren amb mala cara, però també amb un somriure, com si entenguessin que ha estat un tir acompanyat de mala sort. El partit va continuar i en cap moment vam poder encistellar. El nostre equip va perdre. Jo estava completament decebut amb mi mateix, però després de recordar els moments que havia passat, vaig continuar jugant…

Joan Guardia_3r A Col·legi Sant Ermengol
Un dilluns, que malament! No pot ser, quin rotllo! Col·legi! Si són les 6 del matí! I tot pels estudis! Tan  fàcil que és disparar una arma no sé per què vull les mates! Si és que al final entraré en una depressió. Jo no sé com els professors no entren en una depressió, si els amarguem la vida! Mare meva a primera hora biologia pffff… No aguantaré molt més amb aquest ritme de dilluns. Fruita al matí! No pot ser, si jo estic en plena forma! I el que és pitjor és que sempre hi ha el típic simpàtic que et diu bon dia a les 6 i tu penses quina vida més miserable que té, que li digui bon dia a la seva… mare! Total dilluns…

Mireia Bernat_3r A Col·legi Sant Ermengol
És un dia especial per a la meva família, seguint la tradició que van iniciar els meus quadravis el 17 de novembre des de fa 70 anys fem regals per demostrar agraïment pel recolzament rebut al llarg de l’any. El meu ha estat un inesperat però satisfactori detall, digne de ser recordat tota una vida, un viatge a les Filipines. Només arribar he tingut un mal pressentiment. Bandades d’ocells volen cap al Nord amb una rapidesa inusual. La matinada arriba i tal com m’imaginava muntanyes de gent amuntegada observen aquella desgràcia, sentiments negres, el terra inundat de llàgrimes, una tristesa corresponent a la situació, la desgràcia m’havia enxampat.

Gioia Vasilev_3ème H Lycée Comte de Foix
Un vespre d’estiu, vam agafar maduixes al càlid vent d’estiu, hi havia un gran sol i no podíem estar més feliços. De què podíem queixar-nos? Vam ser joves i despreocupats. Un dia les nostres vides explotarien davant dels nostres ulls. Els camps de maduixes ens van inspirar a créixer, a créixer d’una petita llavor a una bella maduixa, a créixer en alguna cosa meravellosa. Vam veure tantes maduixes que ens vam adonar que hi ha milions d’éssers humans en aquest món, com aquestes maduixes, que cada individu pot fer-ho. Tot­hom pot créixer en alguna cosa bella, com les maduixes, si realment ho volem.

Maialen Sinfreu_3ème H Lycée Comte de Foix
Després d’un llarg dia, la Mary arriba a casa, se’n va a la cuina a preparar-se alguna cosa per menjar, s’entaula i posa la televisió. Ben sopat, la Mary es dutxa i se’n va a dormir, però quan tanca els ulls escolta alguna cosa diferent, però ella es gira, i torna a tancar els ulls. A les tres en punt, sent el soroll d’un plat trencant-se i s’aixeca d’un bot, es dirigeix a la cuina però està tot en ordre. Mentre passa pel llarg i obscur passadís de casa seva sent com la televisió s’encén i va pujant de volum progressivament, una fredor envaeix el seu cos, avança lentament cap al menjador, però quan arriba ja és massa tard…

Marc Gonzàlez_3r D EA 2A ensenyança d’Encamp

Quan ens despertem, sabem que estem vius gràcies a ells, perquè pots veure tot al teu voltant i com és de meravellós el món, la pluja, la neu, el sol, etc. Els ulls són de mil formes i colors diferents, des de negres fins a blaus com el cel d’un dia radiant d’estiu. Gràcies a ells podem saber el que mengem, el que fem, el que passa al voltant nostre i els mateixos perills, i no sé què faríem sense ells. Deu ser molt dur ser cec, despertar i no veure res. Tampoc saber de quin color són les coses, perquè al ser cec no saps què és el verd o el rosa i tampoc veure la teva parella que portes tant de temps i no saber com és físicament.

Maria Ubach Torres_3r D EA 2a ensenyança d’Encamp

Sobre meu s’estenen milers de cuques de llum; els estels. Al meu costat només s’hi asseu la gent en què confio i aprecio, tots junts. Ja fa estona que parlem del que va passar ahir. Tots junts sota el meu porxo que mira al bosc. “Sento que em criden”, dic als meus amics mentre m’aixeco mig atordit. Ells em pregunten: “qui?” Responc: “sento que em criden”. Els amics intrigats pregunten novament: “qui?” Jo responc: “allà en el bosc fosc, allà en la negra nit sento que em criden, sento que em criden”. I faig el primer pas cap a la foscor. Una força, una veu m’atrau. Les paraules, abans de desaparèixer en el bosc, em criden em criden…

Guillem Jeansou_3r B EA segona ensenyança santa coloma

L’alarma em va despertar i vaig anar a esmorzar ràpid perquè havia d’anar a l’escola. Llavors, vaig agafar els deures de mates que tant m’havien costat fer. Quan ma mare em va dir –vinga, has de marxar que si no perdràs el bus–, vaig verificar un cop més que la feina era dins la motxilla. Ella va insistir –sobretot no t’oblidis la tasca de matemàtiques. Quan vaig arribar a la parada, vaig agafar el bus amb els meus amics i ells em van preguntar –has fet allò de mates?– i jo els vaig ensenyar que ho havia fet. A classe, el professor va demanar els deures però llavors em vaig adonar que me’ls havia deixat al bus…

Víctor Fernández_3r B EA segona ensenyança santa coloma

La imaginació és la facultat de formar combinacions d’imatges, conceptes i sentiments que no forneix la realitat. La utilitzem per crear, inventar; ja siguin poemes, invents, música o pel·lícules. Hi ha genis que mai s’oblidaran per aquesta capacitat creadora: les lletres de Bécquer, els invents de Thomas Edison, les melodies de Beethoven, les pel·lícules de Quentin Tarantino… A més, per a imaginar no cal que estiguis conscient, els somnis són també imatges mentals. I, per això, en un malson ho pots passar molt malament pensant que allò és real. Per tant, la imaginació s’ha de cultivar de manera positiva. Tu la utilitzes bé?

Noa Sanchez_3ème D Lycée Comte de Foix

Aquell cap de setmana va ser fantàstic. Teníem una sortida amb l’equip de rugbi. Era dissabte i els companys anaven arribant, estaven nerviosos però contents a la vegada. Quan va ser l’hora, vam pujar tots al bus, el viatge va ser bastant llarg, però durant el trajecte ens ho vam passar bé. Quan vam arribar al nostre destí ens vam haver d’esperar unes hores abans de jugar els partits. Estava molt nerviosa quan vam començar a jugar, però en un tres i no res es va acabar el partit, després de dutxar-nos i canviar-nos, cadascú al seu vestuari, és clar, vam sortir a jugar. Ha estat el meu millor viatge amb els companys de rugbi.

Anna Francisca_3ème D Lycée Comte de Foix

L’estiu passat la meva família i jo vam anar a passar tres setmanes de vacances a casa de la meva àvia, a Portugal. Un dia que els meus pares van sortir a passejar i que la meva germana s’estava a l’habitació, fugint del sol, jo, com que soc curiosa de mena, vaig anar a investigar al camp. Hi havia una caseta petita, hi vaig entrar, era de fusta i tan vella que quan caminaves el terra cruixia.
La porta es va tancar, jo vaig seguir xafardejant. Més tard, la porta no s’obria i m’hi vaig quedar dues hores tancada, sense poder sortir. Llavors, vaig sentir com la meva mare em cridava. Finalment, em va treure d’aquella caseta endimoniada.

Juan Carlos Estebanez_3r B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Quan em vaig aixecar vaig veure com el sol despuntava. Era un nou dia. Tanmateix, les persones feien el mateix que el dia anterior. I que l’altre, i que el d’abans-d’ahir no l’altre. Això em deixava dolgut i alleugerit al mateix temps. Les coses que m’havien passat em tornaven a passar. El costat positiu era que els exàmens que fèiem es repetien i les preguntes se sabien. Al final del dia, però, me n’anava a dormir amb una desesperant sensació d’avorriment.
Senzillament, un dia me’n vaig cansar i vaig anar a l’edifici més alt de la ciutat. Seria el cop final. L’endemà tornava a repetir-se el dia. Maleït Game Over.

Daniela Almeida Paiva_3r B Col·legi anna maria janer

La Noa vivia a Escaldes i era una nena molt maca i bona persona. Ella anava al Lycée, on va conèixer un noi anomenat Mario, d’estatura mitjana i de cabells foscos. La seva personalitat diguem que era agradable, tot i que de vegades era una mica ximple. Amb el pas del temps es van anar agafant afecte mútuament, fins que la Noa es va acabar enamorant d’ell. El problema de la situació era que ella no sabia si el Mario sentia el mateix per ella. I el temps va anar passant i ella estava sempre malament, no sabia què volia ni què podia fer. Finalment, va acabar cansant-se de tota la situació i va decidir que faria tot el possible per oblidar-lo.

Júlia Gimeno Casao_4t B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Avui comença un de tants matins. Sense res de particular. Dia rere dia. Arribo tard, com sempre… Ja no ho puc suportar. No vull més bronques estúpides ni esforçar-me inútilment, definitivament, no vull sentir-me abatuda. Tot és massa frustrant. Passen els dies i la meva força contra el món s’esgota i, no sé, potser em rendeixo i em comença a ser tot igual. Només vull tancar els ulls i respirar… respirar ben fort, emplenar-me els pulmons d’aire fins que la realitat ja no existeixi, esperant que sigui demà i tot canviï. Necessito escapar lluny, viure lliure de lligams i obligacions. Fugir de l’estúpida monotonia. És tan difícil?

Imanol Fàbregas Falces_4t B Col·legi Anna Maria Janer

El podem trobar a molts llocs, de diferents formes, amb diverses textures. Es pot trobar en tranquil·litat o en inquietud, carregat o descarregat, el pots crear. És un factor que ens pot influenciar a nosaltres mateixos i a la gent que ens envolta, expandint un ambient positiu fas que els que t’envolten es sentin millor. El trobem arreu, en els sectors: social, natural, laboral, etc. L’ambient ens envolta i mai deixa de fer-ho. L’ambient és omnipresent. L’ambient et defineix i et crea una identitat. Ajuda en l’educació com a persona i com a ésser que viu en comunitat. És un racó en què ens podem apartar per pensar. Fa pensar…