Dia: 18 de juny de 2019

Mireia molné durà _3rB  EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO
Estava allà, estirada, immòbil, a terra, sense moure’s, sense respirar. Vaig agafar-la, vaig dir-li que tornés, que no em deixés. Quina ruqueria, ni que solgués escoltar-me. Sempre havia sigut una noia molt tossuda i si se li havia ficat al cap de morir, no pararia. I menys si ho feia amb ajuda de dos amics: el destí i la mort. I no us penseu que es va suïcidar, no exactament. Ella no tenia gaires amics, així que trobar-se amb el destí i la mort va ser el millor que li podia passar. Per fi tenia dos amics, encara que a canvi li arrabassessin la vida. El destí va fer que tingués una malaltia estra­-nya, i la mort va acabar la feina.

Anna Isla Mateu_3rB  EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO
Aquest matí he estat mirant aquelles fotos en què surts i s’he m’ha escapat aquella llàgrima de ràbia, impotència, tristesa de saber que no tornaràs mai. Saber que per molt que ho vas intentar no ho vas aconseguir, veure que cada vegada recordaves menys i t’anaves apagant com una llum, que et costava més saber què et passava i per què. I aquell va ser el moment de dir-te que no estaves sol, que estaria amb tu fins al final d’aquell trajecte, però no dient-te això se solucionava tot i cada vegada t’afectava més perquè sabies que arribava el teu moment, quan tot perdia el sentit. I va arribar el moment de dir un “fins aviat”.