Andrea Arnal Gutiérrez_4t A Col·legi Anna Maria Janer
El sol queia i el cel s’inundava de rogenc. Tu absort, contemplaves el paisatge com només tu ho saps fer. No hi havia res més. Un res més en el que hi era tot: tu, jo i l’oceà immens. Et deixaves captivar per les onades suaus que restaven en l’aigua mentre jo em deixava seduir per la teva senzillesa. L’oceà ens va mirar i ens va commoure. La meva mà va buscar la teva. Se’t va escapar aquell mig somriure que tant m’agrada i, per un instant, els nostres ulls es van trobar. La nostra mirada es va perdre en l’horitzó, i jo, esbalaïda com la brisa suau, acariciava el teu rostre i jugava amb els teus cabells rossos.
No desitjava res més.