La decisió

Matteo Acri_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Eren les set de la tarda, en Marc sortia de l’oficina després d’haver estat acomiadat. Va agafar el mòbil i ho va explicar a la seva parella. Després d’una breu reflexió, va decidir deixar-lo, ja que sense aquell treball no podrien seguir pagant el lloguer. En Marc va demanar-li un últim favor: deixar-lo entrar al pis per última vegada. Va arribar allà dins, va sortir al balcó. Allò no ho podia suportar, i no tenia cap motiu d’alegria, llavors va prendre la decisió. Va saltar cridant t’estimo a la seva exparella i no va poder acabar de dir la paraula. Una llum blanca i forta el va despertar. Ja era massa tard, no sobreviuria.

‘Vuela vuela’

Alexei Leandro_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Ni jo mateix sabia com havia arribat allà. L’únic que sabia és que ho anava a fer, volia acabar amb la meva vida. L’únic motiu d’alegria era la meva música preferida anomenada vuela vuela. Tenia el mòbil a la mà. De cop em va sonar, era la meva àvia! Era l’única persona del món que m’estimava. De l’emoció vaig relliscar i vaig caure. En aquells últims instants de vida sabia que no podia fer res. Estava penedit de l’últim error de la meva vida. Vaig decidir afrontar la realitat i vaig cridar alt i fort el nom de la cançó: Vuela vuela! I segurament et preguntaràs com puc explicar tot això. Tot això és obra de la teva imaginació i crueltat.

Futbol americà a un altre nivell

Ivan Aroca_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Una vegada vaig anar als Estats Units d’Amèrica i vaig anar a un partit de futbol americà. Aquell partit era dels Patriots contra els Cowboys. Era el segon quart i ja anaven empatats a vint. Al descans tota la gent estava menjant i em vaig fixar que la majoria de la gent estava grossa. Al començar el tercer quart el Cowboys van marcar i jo, que anava amb els cowboys, ho vaig celebrar com mai havia celebrat un touchdown. Això sí, uns minuts més tard els Patriots es van posar per davant al marcador amb dos touchdowns seguits i jo em vaig desanimar. Al començar l’últim quart els Dallas van marcar i tot l’estadi va cridar com mai abans.

El que realment soc

Althea Aninto_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Vaig despertar en un tren, tan vell com el de les pel·lícules. Era mitjanit, estava en un bosc desconegut que no coneixia. Vaig començar a buscar algú, no podia estar tot sol en aquest tren. -Hola, que hi ha algú? -vaig preguntar una i altra vegada. Després d’una hora buscant vaig trobar una nena petita. La nena em va explicar que hi havia un monstre. Un monstre de cabells negres, portava roba com la meva i tenia els ulls vermells. De cop em sentia estrany i començava a tenir molta son, em vaig desmaiar. Em torno a despertar, vaig al lavabo -AAAaahhhh!!! Tenia la roba plena de sang des del cap fins als peus… i tenia els ulls “vermells”.

Els Mc. Kalen

Eric Balastegui Martinez _4t C Col·legi Mare Janer

Una illa que en teoria estava deshabitada pertanyia a la família Mc. Kalen, que estava a les ordres del seu fundador, Bill Mc. Kalen. Eren els únics pirates amb els recursos suficients per poder enfrontar-se a la sobirania de l’exèrcit anglès. Un dia, els Mc. Kalen estaven saquejant un poble anglès, proper a la costa i, quan estaven a punt de deixar el poble, es van trobar envoltats en una emboscada per part dels anglesos. Bill i els seus homes no tingueren més remei que lluitar amb tot el que tenien. En Bill va guanyar la batalla, però no es va adonar que, per culpa de la fama i la riquesa, va perdre aquells que l’acompanyaven.

En un tres i no res!

Laia Torrell Navinés _4t C Col·legi Mare Janer

És diumenge, a fora se sent soroll de cotxes. En canvi aquí dins s’està totalment en silenci, ningú diu res. No em trobo bé, encara sento el subwoofer de la música dins el cap. És insuportable! Recordo que vaig quedar amb la Mar i el Jan per fer una copa. Uns moments que mai no oblidaré, però els meus records només arriben fins a certa hora del matí. Després, no sé què va passar, ni com vaig arribar fins a aquesta habitació d’hospital. “Bon dia, Xènia, sóc el metge, has patit un accident. Un conductor mig adormit anava en sentit contrari per la nacional.” “I els altres?” El metge no contesta, llavors sento plors fora al passadís.

El futbol

Fabio Roque Mourao_3r A Col·legi Sant Ermengol
Camino pensant, buscant, trobant una forma per gaudir del que m’agrada fer. Em diverteixo si ho faig i encara més si és amb més persones. M’hi podria passar tot el dia i no em cansaria. És conegut per tot el món i tothom ho sap fer, és gratuït i t’ho passes molt bé.
Has de tenir cura amb el que fas, et podries fer mal i podries fer mal a les altres persones. M’hi vull dedicar professionalment i és el meu somni, assolir aquesta afició, seria la persona més feliç del món si pogués aconseguir la meva missió. No em rendiré mai fins a aconseguir-ho, hi dedicaré molt d’esforç i dedicació com he fet sempre.
Es tracta de la meva passió, el futbol.

No t’amaguis

Clara González González_3r B Col·legi Sant Ermengol
Ho he de fer. Tinc por. No. Estic aterrat. Terror a no ser acceptat, que riguin de mi, que em facin mal… Però, sobretot, a ser rebutjat per la meva família. No ho suportaria. Aquest matí he decidit que parlaria amb els meus pares. Estic preparat per a les conseqüències que comportarà el que els diré. Però ara que s’apropa el moment  m’estic repensant la idea i fugir corrent. No, no puc, he de fer-ho, no puc amagar-me per sempre. És el moment. Pico a la porta… bumb, bumb… Entro a l’habitació… bumb, bumb… Em poso d’avant d’ells… bumb, bumb…. I els explico la veritat, des del principi fins al final…

Com l’avi

Sofia Ramírez Sánchez _3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp
Néixer. Créixer. Somriure. Caminar. Jugar. Mare. Mort. Llàgrimes. Tristesa. Llit. Pare. Violació. Maltractament. Fosc. Solitària. Llàgrimes. Sang. Cicatrius. Llit. Pare. Violació. Joventut. Tancada. Depressió. Ansietat. Intent. Suïcidi. Setze. Escapar. Bus. Observar. Famílies. Dormir. Carrer. Violació. Buscar. Casa. Notícies. Pare. Mort. Ignorància. Vint-i-cinc. Tornar. Casa. Cementiri. Visitar. Pare. Mare. Noi. Atractiu. Por. Explicar. Conèixer. Encantador. Noia. Tranquil·la. Amor. Parella. Casament. Feliç. Família. Casa. Fills. Dona. Valenta. Feliç. Còmoda. Viatjar. Fill. Detingut. Violació.

I knew it!

Maria Rosa Rodríguez Velasco_3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp
Arriba Halloween, agafem el cotxe i marxem. Dues hores després estem en una carretera mig trencada i plena d’arbres cremats. Quan arribem al càmping ens instal·lem. La cabanya fa olor de carbó, tots els racons de les parets són plens de teranyines i el terra ple de mosquits morts. El menjador és fastigós, fa olor de formatge podrit i carn cremada. La mare i el pare diuen de marxar d’aquest lloc. Marxem ràpidament. Arribem a Andorra. Els amics em pregunten com és que no he passat ni un dia al càmping. Tot era putrefacte i fastigós, però jo ja ho sabia! No hi volia anar i vaig proposar el pitjor lloc per passar les vacances.

El dia que vaig veure la llum

Albert Farré Pintat_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX
De sobte vaig començar a sentir veus al meu voltant, sorolls de pinces i capses metàl·liques, torçons i sorolls de bombolles. Anava d’un costat a l’altre donant-me cops al cap amb els peus i els braços. Estava canviant de posició constantment fins que em vaig immobilitzar. De sobte unes mans molt estranyes em van extreure cap a l’exterior agafant-me el cap, com si me’l volguessin arrencar, després em van agafar la panxa, esgarrapant-me i finalment els peus. Em va començar a sortir aigua del ulls, mai m’havia passat, tres persones vestides de blanc tocant-me cada part del cos i fent-me proves. Llavors vaig entendre que acabava de néixer.

Traient alguna cosa bona

Ada Guirao Rossell_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX
Estic en un punt de la meva vida que tot em sobrepassa, però he après que de vida només n’hi ha una, i sempre hi haurà alguna cosa que et farà sentir malament. M’estic fent amiga de la pedra que sempre em fa ensopegar, la que em dona un altre punt de vista i em llevo pensant que tot problema té solució, que la vida haurà fet una altra volta, i que el millor és aixecar-me, eixugar-me les llàgrimes i mostrar el meu millor somriure. Ensenyar al món que un simple error no esborrarà la meva felicitat. Sé que no puc ser perfecta, però tota persona pot canviar per tenir “una vida millor”. No voler córrer, tot és qüestió de temps.

L’escola eterna

Max Barcons Antunes_3r A EA segona ensenyança d’Ordino

La història començà amb en Marc mirant el reflex d’algú en un mirall, que era el que ell feia sempre, mirava la gent mirar-se als miralls en general, mirava sempre com tots els nens i nenes s’arreglaven bé per intentar agradar-li a algú. A més, també mirava la gent des d’un banc de color blanc, com jugaven els nens al pati a futbol, a bàsquet, a vòlei. Sempre es passejava per dins l’escola, cada dia estava a l’escola, les vint-i-quatre hores del dia. Cada any els nens i nenes es reunien al nord i cantaven una cançó per a aquells que van morir, després el director pronunciava els noms dels morts: en Joel, la Mar i, finalment, en Marc.

Era tradicional o era estrany

Lucas Bagilet_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Era un dia més d’estiu, un dia normal amb molt de sol i pocs núvols, eren gairebé les onze del matí, però això no impedia que els nens i nenes anessin a jugar a futbol, que era molt típic d’aquell país, el Brasil. Els nens van anar al camp més proper, anomenat Alfa, un camp tradicional on tots els nens anaven a jugar. Durant vàries hores els nens van estar jugant i encara continuaven amb les mateixes energies. Però de cop i volta va arribar un assassí. Portava una màscara i una arma de foc i va disparar a tots els nens del camp. De sobte, l’assassí va veure com tot es difuminava i tornava a repetir-se. Era un dia més d’estiu…

Res greu?

Vania Correia Feijoó_3r B Col·legi María Moliner

Vam sortir d’allà. Anàvem cap al cotxe. Tot bé. Vam relliscar en una rotonda. Res greu. D’aquell moment, només recordo com el meu pare em va agafar, li era indiferent el que li passés a ell. Jo només notava un tros del vidre de la finestra clavant-se’m al cap.
Després d’una estona vaig despertar en una ambulància en la qual també hi havia la dona del Jeep amb el qual vam xocar i un metge que em preguntava les dades. Jo en aquell moment no recordava res.
Quan vam arribar a Urgències, vaig recordar-ho tot en veure el meu pare amb un aspecte desastrós. El balanç: l’espatlla dislocada, un dit i dues costelles trencades. Res greu.

Diferent

Abigail Portorreal Moreta_3r B Col·legi María Moliner

Allí estava jo, feta un sac de nervis, fent la maleta. Eren les dotze de la nit i estava desperta des de les vuit del matí. A les dues de la matinada partiria d’Andorra cap al “país de les meravelles”. Tenia moltes ganes d’anar-hi però també estava molt nerviosa, tenia molta por. Volia que tot fos com l’any passat, m’hauria agradat… Però també sabia que això no seria possible…
Ja ho tenia tot a punt: la maleta, els vols… Només havia de sortir al carrer i esperar que em vinguessin a buscar els meus amics… Tenia moltes ganes de veure’ls, de saludar-los, d’abraçar-los, però… ells tindrien ganes de veure’m? Es recordarien de mi?

Un accident inesperat

Andrea Becerra_3r D EA Segona ensenyança d’Ordino

Era tot fosc. Se sentien clàxons, crits de gent esgarrifada corrent amunt i avall. Sirenes d’ambulàncies acostant-se amb rapidesa. Jo no em podia moure, em tremolaven les cames, els braços. Tenia el pols accelerat i les orelles tapades. Per sobre de tot aquell escàndol sentia la meva respiració i un so persistent a les orelles. De cop, diverses mans em van agafar i traslladar a una superfície estranya, estreta. Em feien preguntes. Vaig notar una punxada al braç i un aire fred que se m’acostava a la boca. Molts crits i braços que es creuaven a sobre meu, consignes i corredisses. Pocs segons després tot era pau i tranquil·litat.

Els segons més llar­gs de la meva vida

Pau Beal Pérez_3r D EA Segona ensenyança d’Ordino

Obro la porta. Diuen el meu nom i entro a la sala. Espero, veig de tot; des de nens petits amb els pares fins a adolescents sols i amb mala cara. Una infermera em fa entrar. Tinc por. Em diu que m’estiri, m’obre la boca, agafa la cera i em fa mossegar. Em prepara els motlles i me’ls posa. Tinc una arcada. Vomitaré, n’estic segur, no aguantaré. M’estic ofegant. Em diu d’aguantar uns segons que se’m fan llarguíssims. Al final me’ls treu, se’ls mira i diu: “S’ha de repetir.” Me la miro amb mala cara. Aquest cop penso vomitar-li a sobre.

La pèrdua

Gabriel Enes Marques_3ème J Lycée comte dE FOIX

M’havia despertat, pensava que aquest malson s’havia esvaït. Havia d’entrar a la platja de Normandia i sabotejar els alemanys fins que arribessin els meus companys. Van passar unes hores i vam aconseguir sabotejar-los. Però el meu escamot va morir, era una imatge  hor­ripilant, no sabia què dir, els meus amics havien mort, no sabia què fer sense el meu escamot. Vaig sentir un soroll, aquell soroll eren bombes. Vaig anar fins a la platja. Els companys havien desembarcat. Han passat uns dies i l’exèrcit estava celebrant el desembarcament de Normandia però jo estava enterrant els meus companys d’escamot. Van lluitar i morir pel seu país.

La dictadura

Fabio Gomes_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

Era l’any de la dictadura i el 1951 el president, que era l’Antonio Salazar, i jo ens vam enfrontar. Maleïda hora que ho het fet. Després, m’han agafat, torturat, m’han deixat dies sense menjar. També m’han tallat les dues cames i al final m’han matat d’un tret al cap. Però l’any 1956 Antonio Salazar va sortir del poder a causa d’una guerra entre militars i policia. Van guanyar els militars i Salazar va haver de deixar la presidència. I finalment la dictadura va acabar. Molta gent innocent va morir durant la dictadura. Ha quedat reflectit en la nostra història per sempre. El més important és que hem conegut la revolució finalment.