Mes: gener de 2020

Matteo Acri_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Eren les set de la tarda, en Marc sortia de l’oficina després d’haver estat acomiadat. Va agafar el mòbil i ho va explicar a la seva parella. Després d’una breu reflexió, va decidir deixar-lo, ja que sense aquell treball no podrien seguir pagant el lloguer. En Marc va demanar-li un últim favor: deixar-lo entrar al pis per última vegada. Va arribar allà dins, va sortir al balcó. Allò no ho podia suportar, i no tenia cap motiu d’alegria, llavors va prendre la decisió. Va saltar cridant t’estimo a la seva exparella i no va poder acabar de dir la paraula. Una llum blanca i forta el va despertar. Ja era massa tard, no sobreviuria.

Alexei Leandro_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Ni jo mateix sabia com havia arribat allà. L’únic que sabia és que ho anava a fer, volia acabar amb la meva vida. L’únic motiu d’alegria era la meva música preferida anomenada vuela vuela. Tenia el mòbil a la mà. De cop em va sonar, era la meva àvia! Era l’única persona del món que m’estimava. De l’emoció vaig relliscar i vaig caure. En aquells últims instants de vida sabia que no podia fer res. Estava penedit de l’últim error de la meva vida. Vaig decidir afrontar la realitat i vaig cridar alt i fort el nom de la cançó: Vuela vuela! I segurament et preguntaràs com puc explicar tot això. Tot això és obra de la teva imaginació i crueltat.

Ivan Aroca_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Una vegada vaig anar als Estats Units d’Amèrica i vaig anar a un partit de futbol americà. Aquell partit era dels Patriots contra els Cowboys. Era el segon quart i ja anaven empatats a vint. Al descans tota la gent estava menjant i em vaig fixar que la majoria de la gent estava grossa. Al començar el tercer quart el Cowboys van marcar i jo, que anava amb els cowboys, ho vaig celebrar com mai havia celebrat un touchdown. Això sí, uns minuts més tard els Patriots es van posar per davant al marcador amb dos touchdowns seguits i jo em vaig desanimar. Al començar l’últim quart els Dallas van marcar i tot l’estadi va cridar com mai abans.

Althea Aninto_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Vaig despertar en un tren, tan vell com el de les pel·lícules. Era mitjanit, estava en un bosc desconegut que no coneixia. Vaig començar a buscar algú, no podia estar tot sol en aquest tren. -Hola, que hi ha algú? -vaig preguntar una i altra vegada. Després d’una hora buscant vaig trobar una nena petita. La nena em va explicar que hi havia un monstre. Un monstre de cabells negres, portava roba com la meva i tenia els ulls vermells. De cop em sentia estrany i començava a tenir molta son, em vaig desmaiar. Em torno a despertar, vaig al lavabo -AAAaahhhh!!! Tenia la roba plena de sang des del cap fins als peus… i tenia els ulls “vermells”.

Max Barcons Antunes_3r A EA segona ensenyança d’Ordino

La història començà amb en Marc mirant el reflex d’algú en un mirall, que era el que ell feia sempre, mirava la gent mirar-se als miralls en general, mirava sempre com tots els nens i nenes s’arreglaven bé per intentar agradar-li a algú. A més, també mirava la gent des d’un banc de color blanc, com jugaven els nens al pati a futbol, a bàsquet, a vòlei. Sempre es passejava per dins l’escola, cada dia estava a l’escola, les vint-i-quatre hores del dia. Cada any els nens i nenes es reunien al nord i cantaven una cançó per a aquells que van morir, després el director pronunciava els noms dels morts: en Joel, la Mar i, finalment, en Marc.

Lucas Bagilet_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Era un dia més d’estiu, un dia normal amb molt de sol i pocs núvols, eren gairebé les onze del matí, però això no impedia que els nens i nenes anessin a jugar a futbol, que era molt típic d’aquell país, el Brasil. Els nens van anar al camp més proper, anomenat Alfa, un camp tradicional on tots els nens anaven a jugar. Durant vàries hores els nens van estar jugant i encara continuaven amb les mateixes energies. Però de cop i volta va arribar un assassí. Portava una màscara i una arma de foc i va disparar a tots els nens del camp. De sobte, l’assassí va veure com tot es difuminava i tornava a repetir-se. Era un dia més d’estiu…

Vania Correia Feijoó_3r B Col·legi María Moliner

Vam sortir d’allà. Anàvem cap al cotxe. Tot bé. Vam relliscar en una rotonda. Res greu. D’aquell moment, només recordo com el meu pare em va agafar, li era indiferent el que li passés a ell. Jo només notava un tros del vidre de la finestra clavant-se’m al cap.
Després d’una estona vaig despertar en una ambulància en la qual també hi havia la dona del Jeep amb el qual vam xocar i un metge que em preguntava les dades. Jo en aquell moment no recordava res.
Quan vam arribar a Urgències, vaig recordar-ho tot en veure el meu pare amb un aspecte desastrós. El balanç: l’espatlla dislocada, un dit i dues costelles trencades. Res greu.

Abigail Portorreal Moreta_3r B Col·legi María Moliner

Allí estava jo, feta un sac de nervis, fent la maleta. Eren les dotze de la nit i estava desperta des de les vuit del matí. A les dues de la matinada partiria d’Andorra cap al “país de les meravelles”. Tenia moltes ganes d’anar-hi però també estava molt nerviosa, tenia molta por. Volia que tot fos com l’any passat, m’hauria agradat… Però també sabia que això no seria possible…
Ja ho tenia tot a punt: la maleta, els vols… Només havia de sortir al carrer i esperar que em vinguessin a buscar els meus amics… Tenia moltes ganes de veure’ls, de saludar-los, d’abraçar-los, però… ells tindrien ganes de veure’m? Es recordarien de mi?

Andrea Becerra_3r D EA Segona ensenyança d’Ordino

Era tot fosc. Se sentien clàxons, crits de gent esgarrifada corrent amunt i avall. Sirenes d’ambulàncies acostant-se amb rapidesa. Jo no em podia moure, em tremolaven les cames, els braços. Tenia el pols accelerat i les orelles tapades. Per sobre de tot aquell escàndol sentia la meva respiració i un so persistent a les orelles. De cop, diverses mans em van agafar i traslladar a una superfície estranya, estreta. Em feien preguntes. Vaig notar una punxada al braç i un aire fred que se m’acostava a la boca. Molts crits i braços que es creuaven a sobre meu, consignes i corredisses. Pocs segons després tot era pau i tranquil·litat.

Pau Beal Pérez_3r D EA Segona ensenyança d’Ordino

Obro la porta. Diuen el meu nom i entro a la sala. Espero, veig de tot; des de nens petits amb els pares fins a adolescents sols i amb mala cara. Una infermera em fa entrar. Tinc por. Em diu que m’estiri, m’obre la boca, agafa la cera i em fa mossegar. Em prepara els motlles i me’ls posa. Tinc una arcada. Vomitaré, n’estic segur, no aguantaré. M’estic ofegant. Em diu d’aguantar uns segons que se’m fan llarguíssims. Al final me’ls treu, se’ls mira i diu: “S’ha de repetir.” Me la miro amb mala cara. Aquest cop penso vomitar-li a sobre.

Gabriel Enes Marques_3ème J Lycée comte dE FOIX

M’havia despertat, pensava que aquest malson s’havia esvaït. Havia d’entrar a la platja de Normandia i sabotejar els alemanys fins que arribessin els meus companys. Van passar unes hores i vam aconseguir sabotejar-los. Però el meu escamot va morir, era una imatge  hor­ripilant, no sabia què dir, els meus amics havien mort, no sabia què fer sense el meu escamot. Vaig sentir un soroll, aquell soroll eren bombes. Vaig anar fins a la platja. Els companys havien desembarcat. Han passat uns dies i l’exèrcit estava celebrant el desembarcament de Normandia però jo estava enterrant els meus companys d’escamot. Van lluitar i morir pel seu país.

Fabio Gomes_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

Era l’any de la dictadura i el 1951 el president, que era l’Antonio Salazar, i jo ens vam enfrontar. Maleïda hora que ho het fet. Després, m’han agafat, torturat, m’han deixat dies sense menjar. També m’han tallat les dues cames i al final m’han matat d’un tret al cap. Però l’any 1956 Antonio Salazar va sortir del poder a causa d’una guerra entre militars i policia. Van guanyar els militars i Salazar va haver de deixar la presidència. I finalment la dictadura va acabar. Molta gent innocent va morir durant la dictadura. Ha quedat reflectit en la nostra història per sempre. El més important és que hem conegut la revolució finalment.